Hi ha pel·lícules molt agradables de veure que no permeten cap reflexió posterior. D'altres, en canvi, feixugues i esgotadores de visionar, poden resultar excel·lents per fer volar coloms un cop hom és fora de la sala. Després, atenent al mateix criteri taxonòmic, hi ha un tercer i un quart grup de pel·lícules que per no resultar massa redundant ara prefereixo no esmentar. Frances Ha, de Noah Baumbach, és, sens dubte, una de les primeres.
Per dir-ho ras i curt, copiar a Truffaut en tot et pot portar a fer pel·lícules ben agradables, com ben agradables són les pel·lícules de Truffaut. En aquest sentit cal aplaudir Baumbach, doncs és molt millor copiar a Truffaut que no pas a de Sica, per exemple. Però l'agradabilíssima narrativa de Truffaut bé t'acostumava a portar a algun lloc. A Frances Ha, en canvi, la narrativa de Truffaut posada en mans de Baumbach no porta enlloc. Bé, sí, a una reflexió de no més de cinc segons, gosa de tenir els teus anys, si se'm permet copiar Bauçà. Oi que és curt? sis paraules ben triades, quatre de les quals son monosíl·labes. Per dir el mateix el senyor Baumbach, que ja no és cap fadrí, necessita vuitanta-sis minuts. Vuitanta-sis minuts, això sí, ben agradables de passar. I d'oblidar. Però provin vostès d'oblidar una pel·lícula de Truffaut. Impossible. Ni tan sols les dolentes.
3 comentaris:
Mira, jo avui també parlo de cinema. Però una pel·lícula molt diferent (i més comercial).
Per a tu, quina és la millor de Truffaut? I la més dolenta? Per què?
Gràcies!
Carles
"La Sirene du Mississippi", sens dubte, és la meva preferida, encara que són moltes les que em plau veure sempre que en tinc ocasió. A "Les Deux anglaises et le continent" no li vaig saber veure res en el seu moment, encara que només l'he vista un cop i potser sóc injust. En canvi, "Fahrenheit 451", que si que he vist uns quants cops, trobo que coixeja força i no ha envellit gaire bé.
Molt bé! En prenc nota...
Gràcies!
Carles
Publica un comentari a l'entrada