Machigai

És possible que de vegades es confonguin i creguin que aquí poden llegir els meus pensaments, entenent per pensament un conjunt d'idees, cos doctrinal, sistema filosòfic, ideologia, etc., propis d'una persona (jo mateix, en aquest cas). Permetin-me que els esmeni, doncs l'únic que aquí poden llegir són els meus records, és a dir, el que recordo del que he manllevat d'aquí i d'allà a l'hora de llegir o escoltar als altres, o allò que recordo del meu passat, que ve a ser el mateix. I és per això, per aquest origen dispers, per l'assistemàtica apropiació d'un material contingent, i per la manca de reflexió posterior, que tot el que aquí poden llegir, i ho escric sense cap recança, no té ni cap ni peus.

Kinō eiga o mimashita (II)

Si així ho desitgen, aquests dies poden veure a casa nostra dues famoses obres d'Edward Hopper que d'habitud s'exhibeixen al Whitney Museum de Nova York. Pel mateix preu, a més, veuran un gens menyspreable film amb no poques virtuts. Només caldrà que vagin al cinema, a qualsevol sala on projectin la darrera pel·lícula de David Fincher, The Curious Case of Benjamin Button, parin una mica d'atenció a les imatges, i per poc que coneguin l'obra de Hopper reconeixeran dues de les seves pintures més emblemàtiques.

Que un director utilitzi referents pictòrics a l'hora de composar els plans de la seva obra no és res de nou, ja Murnau convertí els seus admirables films en una mena de pinacoteca, i no costa gens destriar l'obra de Hammershøi en les imatges dels pocs però majestuosos films de Dreyer, per posar dos exemples d'una qualitat mai més vista. Fincher, és clar, no és ni Murnau ni Dreyer, ni ho pretén, doncs altres són els seus referents, com queda prou clar. Però les prop de tres hores de metratge del seu darrer film no són, de cap de les maneres, una pèrdua de temps.

Wasumasu

Oblidem-nos d'Antígona, i també, és clar, de tot el casal dels Labdàcides. Oblidem-nos dels déus i de llurs titelles, els dits herois. Oblidem-nos dels narradors, dels immortals aedes que ho glosaren tot en bells hexàmetres. Oblidem-nos dels que vingueren després, dels que en bucòlic llatí ens feren el que som. Oblidem-nos de la suposada davallada, de la dita foscor i de l'esplendorós renéixer. Oblidem-nos dels poetes, dels dramaturgs, dels narradors, dels grans novel·listes del XIX, de les avantguardes i de l'eclecticisme que les seguí. Oblidem-nos dels formalistes, estructuralistes i postmodernistes. Oblidem-nos, fins i tot, dels infrarealistes i dels realvisceralistes. Oblidem-nos del diari que acabem de llegir, i de tot allò que algú, qui sigui, ens hagi dit mai. Oblidem-nos, doncs, de tot i de tothom, i potser així, ni que sigui per un instant, ens podrem enganyar, doncs bonica és la mentida i plaent l'engany, creient que allò que escrivim, si és que arribem a escriure res, ho escrivim nosaltres.

Brodeck no monogatari

Primer es presenta a ell mateix, em dic Brodeck i no tinc res a veure amb tot plegat, i al llarg de les tres-centes pàgines posteriors ens presenta a no poques persones. Algunes se'ns fan simpàtiques tot seguit, com el vell mestre que tant es va preocupar per l'educació del bon Brodeck, i d'altres, és natural, se'ns fan ben odioses, doncs no són més que unes males bèsties. El cas, però, és que tots, bons i dolents, alts i baixos, tots, sense excepció, arribats a aquell punt en que hom ha d'escollir, a aquell punt al que no voldríem arribar mai, a aquell punt en què la pròpia supervivència passa per l'acarnissament amb el dèbil, opten, com no pot ser altrament, per sobreviure.

A el Informe de Brodeck els trobaran, d'en Philippe Claudel, per si els volen conèixer, per si es volen conèixer.

Ichiba ni ikimasu

La principal feina de tot bon editor hauria de ser la de dissuadir als escriptors de publicar llur obra. Una feina inútil, doncs en un món de bons editors cap escriptor no voldria veure mai el resultat de llurs esforços publicat, doncs difícilment restaria complagut dels mateixos. Però al món on vivim els professionals de l'edició malden per publicar tot allò que creuen que els lucrarà, i els aficionats a escriure s'hi escarrassen per mirar de publicar ni que sigui la llista d'anar al mercat. Dit això, començo:

Olives alorenyes, olives de casp i olives mortes; ceba tendra i ceba de figueres; barreja d'enciams i espinacs; tomàquets per amanir i tomàquets per sucar; una albergínia i carabassons; ceps, trompetes i camagrocs secs; col, api, nap, xirivia, pastanagues, porro i coriandre per fer brou; cigrons i llenties cuits; bacallà esqueixat i morro de bacallà salat; un lluç a rodanxes amb el cap i l'espina; sardines fresques i sardines en escabetx; un llobarro amb el seu cap i mig salmó a filets; un pollastre a octaus amb la seva carcanada i filet de bou tallat ben gruixut; pit d'indiot tallat ben fi; salsitxes de pollastre i croquetes de bacallà; patates, alls i mitja dotzena d'ous, del número u.

Dōbutsuen ni ikimasen ka

L'avicellum dŏmna és un animal estrany, rar de veure, que fins ara ha escapat a l'observació dels científics. Meitat ocell meitat dona, en tot és oposat a les mítiques sirenes, també barreja d'ocell i dona, doncs on la sirena era dona l'avicellum dŏmna és ocell, i on la sirena era ocell l'avicellum dŏmna és dona. És a dir, en l'avicellum dŏmna el tronc superior en tot és igual al d'un aligot, alhora que el tronc inferior en tot és igual al d'una dona. El principal interrogant que desperta en la comunitat científica és la manera que té de reproduir-se, donada la seva particular natura, ontològicament femenina, i al llarg de la història s'han fet moltes i variades elucubracions al respecte, des de la mutació durant el període de zel d'alguns membres de l'espècie en mascle o l'aparellament amb mascles d'altres espècies, a algun tipus de reproducció cel·lular com la mitosi. Tot parlar per parlar, doncs mai s'ha pogut corroborar res degut a la falta d'observacions de camp. Personalment jo no he vist mai cap exemplar, ni tampoc he trobat cap referència iconogràfica ni ningú me n'ha parlat mai, doncs l'avicellum dŏmna viu amagat de tots i de tothom, també de mi, i només puc afegir que, si així ho desitgen, en aquest enllaç trobaran tota la informació existent avui dia sobre l'avicellum dŏmna.

Kazegafuku

Enmig d'un remolí de fulles de plataner i acompanyats per l'arítmic espetec d'innombrables porticons, avancem amb precaució per Ausiàs Marc, espaordits per la ventada. Al nostre voltant les motocicletes resten caigudes al terra, els rètols esbocinats i escampats per tot, les voreres buides de gent. Potser per això, per l'excepcionalitat de les circumstàncies, no m'estranyo gens en veure-la arribar impulsada pel vent gràcies al seu gran paraigües, que ella utilitza com si fos una ala de pendent. Aleshores em venen al record els dies en què jo també m'havia lligat a una ala de pendent i havia corregut pels costeruts turons del cap de Creus, sempre en contra del vent, fins a enlairar-me i volar. Emboirat pel record no m'adono que ja la tinc al meu davant, palplantada, fins que en un castellà força estrany, sorprenentment fluid, m'ofereix els seus serveis de mainadera. Jo miro de refusar amb educació, doncs poc que la necessito, una mainadera. Però ella insisteix, exposa els seus mèrits, la seva experiència, diu que sap cantar, ballar, que té una bossa màgica, i que pot ser ferma i tendre a la vegada, amb els infants. Aleshores menteixo, i li responc que jo també sé cantar i ballar, que també puc ser ferm i tendre alhora, i que enlloc d'una bossa tinc una vareta màgica, esta!, exclamo, traient-me un bolígraf de la butxaca. I dient l'encanteri adequat l'assenyalo amb la vareta i faig que una forta ràfega de vent se l'emporti, alhora que nosaltres continuem cap a plaça Catalunya, a fer les nostres coses.

Kochira wa Sáez-san desu

Els observem de reüll des de fa segles, els bons salvatges. Diuen que són forts, i nobles, i savis. La seva dignitat no es transforma mai en supèrbia, ni el seu coratge homèric en ira. Els seus peus nus prefereixen el frec humil de l'herba o de la terra aspra a l'estretor de les sabates dels reis. Als boscos, no hi posen tanques, perquè el món no és de ningú. Això afirmen els qui els han vist; deu ser cert, doncs. Ens avergonyeixen i ens esperonen des de fa segles, els bons salvatges: són el nostre mirall. Ens fan sentir panxuts, maldestres, volubles, injustos, covardament cruels. Ens fan sentir decadents. Ens recorden que la civilització és, en realitat, una rasa fonda que abisma l'ésser humà de la natura, i també de si mateix.

Escriu Ferran Sáez Mateu al pròleg de Els bons salvatges. I no em negaran que les cent trenta-tres paraules d'aquest primer paràgraf són motiu més que suficient per llegir les cent setanta-set pàgines posteriors, on el senyor Sáez argumenta allò que sabem però que ben sovint volem oblidar, o que oblidem tot i voler-ho recordar, que el somni de la utopia sempre acaba esdevenint un malson totalitari.

Kinō hato o mimashita

Tot just dinats, embolcallats pel melangiós so del clarinet d'un captaire, la petita A. em pren de la mà i em porta a fer voltes al voltant de l'alt campanar que presideix la plaça on som. A la segona volta, però, la petita A. s'atura i alça la mà estenent el dit índex per a assenyalar un petit estol de coloms que fan mandres sobre el brut paviment de la plaça, alhora que crida ah! I a la de tres sortim corrents cap els coloms, que desvagats i superbs, segurs de la seva superioritat, encara triguen un poc a aixecar el vol per fugir de la nostra escomesa. Però nosaltres no ens donem pas, no, i en veure com els coloms tornen a mandrejar uns metres més enllà, comptem de nou fins a tres i els tornem a encalçar, un cop i un altre, endebades, és clar, però això, convindran amb mi, tant és.

Oyasuminasai

I al final del dia, després d'anar atrafegat d'aquí cap allà aqueferat en mil nicieses, sense temps per a res i apressat per tot, decideixo fer memòria i recordar allò que no s'ha esdevingut. I al llit, abans de tancar els ulls i caure en el son, recordo amb precisió i plaer les estones de lleure, els plaers dels sentits i el goig del pensament, les menges exquisides i l'agradosa lectura. Doncs trobo que entre allò que s'ha esdevingut i allò que s'hagués pogut esdevenir, o allò que m'hagués plagut que s'esdevingués, no hi ha cap motiu per discriminacions, i que tant és si allò que em plau recordar no ha succeït mai.

Dōbutsu no koe

Els gossos borden, lladren, jaupen, udolen, grunyen, clapeixen, carinen, ganyolen i grinyolen. Els braus bramen, braolen i bruelen, les vaques i els vedells mugeixen. La truja i el porc grunyen, rondinen, güellen i gardenyen. Els gats miolen, rumrumegen, remeulen i marrameugen. Els tigres bramulen, miolen, rugeixen i fan brufecs. Els elefants i els rinoceronts bramen i bramulen. Els cavalls renillen, eguinen, ahinen i arnien. Els ratolins xisclen i les rates esgüellen. El boc esbiega i la cabra i l'anyell belen. Els cérvols bruelen, mugeixen i braolen. Les guineus udolen, grunyen i ganyolen. Els ossos grunyen i esbrameguen. Les llebres esgaripen i esgüellen. L'ase, la somera i el pollí bramen. Els esquirols i els eriçons grunyen. Els micos parlotegen i xisclen. El moltó begalla i l'ovella bela. El porc senglar gruny i ronca. Els llops udolen i ululen. Les girafes mugeixen. Les zebres renillen. Els lleons rugeixen. Els camells criden. Les hienes riuen.

Talment en dErsu_, que avui encara es refereix a ell mateix utilitzant la tercera persona del singular, ajunta paraules que no signifiquen res.

Kochira wa Tersites-san desu

Aquest matí m'he trobat assegut en un banc del passeig de Sant Joan a un endeví cec que responia al nom de Tirèsies, que molt amablement s'ha ofert a donar resposta a qualsevol dels interrogants que jo pogués tenir a canvi d'una moneda. Jo, és clar, li he preguntat quin sentit podia tenir el personatge de Tersites al cant segon de la Ilíada, i l'endeví cec que responia al nom de Tirèsies, i a qui anomenaré Tirèsies a partir d'ara, ha restat sobtat per la meva pregunta i així m'ho ha fet saber: em sobta la vostra pregunta... a que treu cap això d'en Tersites? no preferiu conèixer el sentit de l'existència, saber si hi ha vida després de la mort o quins són els Déus veritables? m'ha preguntat amb to irritat, potser contrariat per la meva pregunta. No, no, i ara, he respost jo, poc interessat en sopars de duro, jo el que vull saber és quin sentit pot tenir el personatge de Tersites al cant segon de la Ilíada. Aleshores en Tirèsies s'ha aixecat del banc rondinant, m'ha fet quatre crits en una llengua que no he entès, i ha marxat fent tentines, curull d'indignació, crec, alhora que jo restava decebut i amb el neguit d'un dubte que ja imaginava resolt. Així, que si m'ho permeten, els ho preguntaré a vostès, per si algú té un opinió formada al respecte i és tan amable de voler-la compartir, quin sentit pot tenir el personatge de Tersites al cant segon de la Ilíada?

Yūkō (II)

Si així em plagués podria escriure sobre mi mateix en tercera persona del singular per dir que faig literatura, en dErsu_ fa literatura! O fer-me amic d'algú i demanar-li a aquest algú que ho digués en lloc meu, en dErsu_ fa literatura! Potser així els amics del nou amic ho repetirien, en dErsu fa literatura! I és clar, en justa correspondència jo cridaria, l'amic d'en dErsu_ fa literatura! I també, els amics de l'amic d'en dErsu_ fan literatura! I si entre tots ho cridéssim prou alt i prou vegades, més d'un i de dos ho escoltaria, i potser algú, sense conèixer-nos de res, ho repetiria, en dErsu_, l'amic d'en dErsu_, i els amics de l'amic d'en dErsu_ fan literatura! Aleshores, si arribéssim a ser prou cridaners, la premsa ens preguntaria i nosaltres respondríem, en dErsu_ i els seus amics fan literatura! I gràcies a la reproductibilitat tècnica dels actuals mitjans de comunicació molta gent llegiria, escoltaria o veuria el nostre missatge, la colla d'en dErsu_ fa literatura! I potser algú, que també voldria que es digués que fa literatura, es faria amic nostre i també cridaria, en dErsu_ fa literatura! Alhora que molts, en coincidir a l'ascensor o a la cua del supermercat, comentarien entre ells, com qui parla del temps, en dErsu_ fa literatura! I encara més quan ens convidessin a programes de televisió i tertúlies de ràdio per anar repetint, com un lloro, fem literatura! Finalment seriem tants que organitzaríem jornades literàries on tots cridaríem, picant de mans i peus, en dErsu_ fa literatura, l'amic d'en dErsu_ fa literatura, els amics de l'amic d'en dErsu_ fan literatura! I tots faríem literatura, o, si més no així ho diríem, que sembla ser que és el mateix.

Només, que com ja ha quedat dit, a en dErsu_ no li plau fer amics, i de literatura, que prou l'hi plauria fer, no en sap.

Yūkō

Diuen que Oscar Wilde, autor d'innombrables cites apòcrifes i de no poques d'autèntiques, digué alguna cosa com ara que hom havia d'abstenir-se de fer res que no es pogués explicar en un dinar entre amics. A mi, però, em sorprèn que algú del talent de Wilde hagués pogut afirmar semblant disbarat, que és tant com renunciar als vessants més ombrívols de la nostra voluntat i a la bellesa de la foscor. No entenc pas perquè la pròpia vergonya ha de ser el límit de les nostres accions, quan més aviat la vergonya seria el preu a pagar per poder dur a terme allò que més ens plauria, però que mai no gosarem fer, covards com som. A no ser, és clar, i no crec que sigui el cas, que, tal com faig jo, Wilde també considerés l'amistat, afecció d'una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l'amor sexual, com un enutjos contratemps.

Ichi-gatsu tsuitachi

Aquest migdia, calendari obliga, conduint de tornada cap a casa he escoltat per la ràdio la coneguda Marxa Radetzky de Johan Strauss pare. De primer m'ha vingut al cap la gran novel·la de Joseph Roth del mateix nom, i tot seguit una altra novel·la de Roth, La fugida sense fi, on la bonica melodia del senyor Strauss acompanyava als soldats austríacs que desfilaven pels carrers de Vienna en direcció al front, a inicis de la Gran Guerra. L'imperi austrohongarés resultà ser el gran derrotat de la guerra, el campió dels derrotats, com si diguéssim, doncs a les guerres tothom és derrotat, sempre, fins i tot els aparents guanyadors. I m'he recordat del tinent primer Franz Tunda, personatge de ficció, és clar, però tant és, que un cop acabada la guerra mira de tornar a casa seva... només que casa seva ja no existeix. No, no vull dir que l'edifici que li feia d'aixopluc abans de la guerra hagi estat destruït, o el seu poble o ciutat arrasat, sinó que el seu propi país ha deixat d'existir i tot el seu món s'ha ensorrat, de tal manera que un cop arribat a Vienna, l'ex-tinent primer Franz Tunda no té on anar i la seva vida es converteix en una fugida cap enlloc.

Però emboirat amb les desventures de l'ex-tinent primer Franz Tunda, no he parat prou atenció a la conducció i el nostre cotxe ha topat amb un altre vehicle. Un cop aturats al voral de l'autopista he mirat de disculpar-me davant de l'altre conductor, que no ha volgut escoltar les meves raons i m'ha respost amb grolleria. Jo, aleshores, he pres les divines armes del maleter, l'he escomès amb violència, i en un tres i no res li he esbocinat la testa. És aleshores que la meva companya m'ha recriminat l'acció i m'ha recordat les meves suposades conviccions pacifistes de feia una estona. Però ell m'ha dit boig i bacó, li he respost, i a més, he afegit, segur que mai ha llegit a Roth.

Tetsugaku desu ka, gengogaku desu ka

La filologia és aquella Art venerable que demana dels seus practicants una cosa, sobretot: apartar-se, prendre-s'ho amb calma, prendre's un temps, anar a poc a poc -és una art d'orfebreria i de coneixença dels mots, que no té res a fer, i que no fa res, si no ho fa a poc a poc. Precisament per aquesta raó, avui és més necessària que mai; precisament per això, ens fetilla i ens encanta més, en el cor d'una era de productivitat, és a dir d'apressament, d'indecent pressa suada, que vol resoldre-ho tot de cop, fins i tot qualsevol llibre, vell o nou. Aquesta Art no dóna mai res per resolt; ensenya a llegir bé, és a dir, a llegir a poc a poc, pregonament, mirant amb precaució endavant i endarrere, amb reserves, deixant portes obertes, amb dits i ulls delicats.

Escrigué Nietzsche al pròleg d'Aurora, text que retrobo al pròleg del llibre del professor Pòrtulas.

Però, coses de la impaciència, la precipitació en la lectura em fa llegir filosofia per filologia, i resto sorprès per l'adjectiu, venerable, tot i combregar amb la resta del text a ulls clucs, doncs, que podria tenir de venerable la filosofia?

Jōdan

Després d'haver estat, èpica, tràgica, dramàtica i bufa (no necessàriament per aquest ordre), pot la ficció (la ficció literària seriosa, s'entén, no pas res del què puguin llegir aquí), avui dia, no ser irònica? pot, encara, aspirar a alguna cosa més que a riure's de si mateixa? I tant que sí, ens respondran amb entusiasme els defensors del realisme, els dits realistes, que són molts i cridaners, i pels quals la ficció té la més cabdal de les missions, explicar i transformar la realitat, tal com volien els vells marxistes. Però no cal escoltar-los, als realistes, ben cert que no, i encara menys als marxistes, que sembla ser que encara en queden, Déu ens en guard, d'ells i dels seus dogmes, i de les vacances pagades al paradís. La ficció, dic jo (que no sóc ningú, però això tant és), només pot ser irònica, si més no per a poder al·legar, en legítima defensa, a l'hora del preuat fracàs o de l'odiós triomf, que tot plegat no era més que una broma.

O-namae wa nan desu ka (V)

Però una vegada més torno a despertar, aquest cop suat i panteixant, doncs tot plegat (que es pensaven?) no ha estat més que un malson. En incorporar-me i obrir el petit llum del capçal del llit trigo una estona a reconèixer el lloc on sóc, el dormitori de casa, i a la persona que és al meu costat, la meva companya, a qui sembla que he despertat, doncs és de son lleuger. Tenies un malson de fa estona, em diu, i no paraves de demanar per un bell minyó... que potser ara t'agraden els nois? en pregunta burleta. Jo, però, no recordo res, i aprofito que sóc despert per anar a beure un got d'aigua a la cuina. Quan torno la meva companya em diu que miri de dormir, que és tard i demà has de matinar.

Pel matí surto de casa neguitós, em confonc a l'hora d'agafar l'autobús i haig de tornar enrere. Després baixo en una parada equivocada i haig de preguntar més d'un cop, doncs el carrer on vaig resulta ser tan amagat que no l'acabo de trobar, tot i passar uns quants cops pel davant. Finalment l'ensopego, i aleshores ja només em cal buscar a corre-cuita, doncs faig tard, el número vint-i-tres, que resulta ser un admirable casalot, d'aquella arquitectura noucentista que la guerra escapçà. Encara a la porta dono una almoina a un captaire que jeu estintolat contra la façana, i, aprofitant que un bell minyó d'allò més gentil m'obre la porta, entro decidit cap dins, on m'aturo al davant d'un taulell on un encarcarat bidell em demana el meu nom. dErsu_, responc...

O-namae wa nan desu ka (IV)

En recuperar el coneixement em trobo de nou a la vorera, estintolat a la façana, amb l'únic pensament de fugir, doncs saber-me objecte de mofa per part dels de dins se'm fa insuportable. Però passen els dies, també les setmanes i els mesos, i no arriba ningú a qui poder entabanar. Per contra, les humiliacions es fan cada cop més freqüents, i no es estrany que m'omplin l'ampolla de pixats enlloc del saborós aiguardent, o que des d'alguna finestra em llencin una galleda d'aigua freda, o em deixin una moneda roent dins el plateret. Però com tot acaba cansant, també es cansen de martiritzar-me, i amb el pas dels anys torno a trobar ben plaent la vida de captaire.

Fins que un dia sóc pres de forts dolors i crido ben fort, tant, que de dins acaba sortint el bell minyó, que ja no és cap minyó, ni tampoc bell, sinó un home canós i panxut, que en veure l'estat en que em trobo no triga a fer-se cas de la situació i truca als serveis d'urgències, que arriben tot seguit. El fetge, em diu el metge que m'atén, defugint el meu alè, teniu el fetge destrossat per l'alcohol, una icterícia evident, hemorràgia digestiva, i un molt probable carcinoma hepàtic... ara us punxaré i descansareu. I efectivament, en sentir la punxada al braç dret em sento pres per un estat de benestar com no en recordo cap, alhora que la consciència se'm relaxa i em sento entrar en el més plaent dels somnis, del qual espero no despertar mai més.

O-namae wa nan desu ka (III)

Amb el pas dels anys més d'un i de dos ensopeguen amb les meves cames, en ser expulsats de dins, però no els paro cap atenció, ni miro de provocar-los per poder bescanviar el meu lloc pel seu, doncs... a on aniria? aquí tinc el saborós aiguardent que és tot el que necessito, i els meus dies transcorren lliures de maldecaps. De tant en tant capto alguna moneda, i el bell minyó que tan amablement m'omple l'ampolla em va a comprar alguna altra beguda, d'habitud aromatitzada amb ginebrons, que em deixa a la boca un gust d'allò més agradós. Sóc feliç, doncs sóc al millor dels mons. Per això resto enutjat quan algú de dins surt a parlar amb mi. Sembla ser que volen que passi, que el meu capteniment de tots aquests anys els ha satisfet d'allò més, i que si així em plau tinc les portes obertes. Tot i l'enuig crec recordar que sí, que temps enrere jo havia volgut entrar i havia fet grans esforços per aconseguir-ho, tants, que de sobte m'enllamineixo amb la idea, recordo les velles ambicions que creia ja oblidades, i penso que sí, que ara el moment és arribat. Envanit trec pit i subjectant-me a l'espatlla del bell minyó entro dins fent tentines.

Però tot plegat no ha estat més que una facècia. Només entrar m'entrebanco i caic, doncs el bidell s'ha acotxat al meu davant per obstaculitzar-me, moment que aprofiten per posar-me unes orelles de ruc i fer-me bramar a bastonades, alhora que em ruixen amb el meu aiguardent. Aquesta, però, és la gota que fa vessar el got, i dolgut estenc les ales i m'alço traient foc per la boca, transformat novament en drac. Amb les urpes cerco d'esquarterar-los, però continuo cec, les ales m'ensopeguen amb les parets i el meu foc em crema l'aspra pell i caic, enmig de les rialles, doncs sembla ser que la meva còlera no ha estat més que un divertiment, i un cop a terra els cops són tants que de seguida perdo la consciència.

O-namae wa nan desu ka (II)

En trobar-me fora, empès per aquell xicot mal educat, sóc a punt d'ensopegar amb un pobre home que jeu a la vorera, estintolat a la façana de l'edifici. Excuseu-me, li dic, controlant la meva ira. Us han fet fora, eh? em respon ell, sí, ja ho crec, us han fet fora a empentes, prossegueix, burleta. Però no us enutgeu, fet i fet, que us pensàveu que podien fer per vós, aquesta colla? em pregunta. Res, es respon a ell mateix, no res... no haguéssiu hagut de venir... temps perdut, i quan el necessitareu el trobareu a faltar, el temps, el trobareu a faltar. Jo miro d'ignorar-lo, doncs prou es veu que no és més que un pobre embriac cec que capta almoina, indigne de la meva fúria. Però ell, com si pogués veure dins meu, em retreu que em cregui millor, no pas que ell, que ja ho veieu, diu, no sóc més que un desgraciat, sinó millor que tothom. I per cert, quins són els seus mèrits, em pregunta, inquisidor, fitant-me amb les conques buides dels ulls. I vós, qui us penseu que sou per importunar-me d'aquesta manera? li retrec. No fugiu d'estudi, em respon irritat, però ja que ho voleu saber us ho diré, jo sóc vós o, més ben dit, vós sou jo, i en un àgil moviment impropi de la seva minusvalidesa em buida les conques dels ulls, alhora que d'un fort cop m'estaborneix i perdo el món de vista.

En recuperar la consciència em trobo assegut al panot, estintolat a la vorera, suposo que al mateix lloc on jeia l'invident, doncs ara l'invident sóc jo, privat com sóc de la vista. Per sort trobo al meu costat una ampolla, que en fer un tast descobreixo que és plena d'un reconfortant aiguardent de brisa, que no triga a transportar-me al millor dels mons, allà mateix, al meu tros de vorera, amb el meu plateret per pidolar almoina i l'ampolla, que tres cops al dia m'omple un xicot ben simpàtic, que sempre m'acaba parlant del seu pare, el seu avi, o el seu besavi, que, em diu, ja ho feien, això d'omplir-li l'ampolla, doncs és digne de llàstima, vostè.

O-namae wa nan desu ka

El vostre nom, si us plau, em demana, sol·lícit, el bidell de rere el mostrador. dErsu_, responc. Ah, sí, el senyor dErsu_, us tinc apuntat, aquí... però... arribeu tard, em retreu. Oh... no m'ha estat gens fàcil trobar-vos... he hagut de fer més d'una marrada, preguntar... no, no ha estat gens fàcil... per moments em pensava que no hi arribaria mai, m'excuso, i resto en silenci, esperant, per veure si encara podré passar o si bé hauré de tornar un altre dia. Però l'home roman mut, amb la mirada perduda, absent, i ni tan sols quan estossego per reclamar la seva atenció em fa cas. Passo, doncs? li pregunto quan em canso d'esperar. I ara, em respon, de cap de les maneres, prossegueix, trasbalsat, talment jo acabés de dir el més gran dels disbarats. Millor torno un altre dia, doncs...? proposo. Tornar, dieu? no, no, tornar és impossible, a més, fora una irregularitat, ... i ara, si em perdoneu, tinc molta feina, conclou, i tot seguit s'asseu a la seva cadira, tanca els ulls i sembla que s'adorm.

Pss, pss, em fa una veu al meu darrera. I en tombar-me veig a un noi que em crida amb el gest. Ha arribat tard, oi? em pregunta quan m'hi atanso, tothom fa tard, sempre, si és que hi arriba, prossegueix sense deixar-me dir res, són pocs els que ens arriben... vostè és el segon des de què jo sóc aquí... vaig substituir al meu pare, sap, ara fa tres anys, i ell va substituir al seu, el meu avi, i el meu avi al seu pare, el meu besavi, que afirmava haver vist arribar a algú a l'hora. El van fer passar contrariats, explicava, ben contrariats... i ara el millor que pot fer és marxar... si es desperta i us veu, i m'assenyala al bidell que, efectivament, dorm, tindreu problemes.

Jo resto enutjat davant les seves paraules, i amb crits grollers li retrec que no sap amb qui està parlant, que jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus, i que no em vingui amb amenaces, doncs la meva còlera pot ser esborronadora. El xicot, però, comença a riure en sentir-me cridar i m'empenta cap a la porta fins a fer-me fora, recordant-me, per si ho havia oblidat, diu, que ja se m'ha passat l'arròs.

Hyō

La llengua catalana té un mínim de vint preposicions, sis d'àtones o febles, a, amb, de, en, per i per a, i catorze de tòniques o fortes, subdividides aquestes darreres en simples, que en són deu, cap, contra, devers/envers/vers, entre, fins, malgrat, pro, segons, sense i ultra (potser alguna més, si no filem gaire prim), i compostes, que en són quatre, cap a, com a, des de i fins a. De preposicions en llengua castellana vaig memoritzar una llista de divuit en els meus anys escolars, però el castellà en té més, vint-i-tres pel cap baix: les divuit de la meva llista, a, ante, bajo, con, contra, de, desde, en, entre, hacia, hasta, para, por, según, sin, so, sobre i tras, a més de cabe, un bonic arcaisme, durante i mediante, que potser caigueren de la llista o de la meva memòria per ser massa llargues, doncs trobo que una preposició com cal no hauria de tenir més de dues síl·labes, a poder ser una, i dues que semblen ser noves, pro i vía.

Tot això de les preposicions ve a compte de res. És, només, que m'agrada escriure llistes, i les preposicions, partícules invariables que expressen la relació entre un element sintàctic qualsevol i el seu complement, són ben agradables de llistar.

Kochira wa Hugo Chávez-san desu

No troben que el president de Veneçuela s'assembla cada cop més a la figura històrica de Cèsar, Caius Iulius Caesar? Vides paral·leles, que escriuria Plutarc. Tots dos són militars que basen el seu èxit en el control de l'exèrcit i en una demagògia populista adreçada a les classes més desafavorides, que utilitzen com a força de xoc contra les oligarquies que sota una estètica democràtica senyorejaven prèviament la república, essent per tots dos la democràcia no més que un enutjós destorb que els impedeix governar el país com qui governa una caserna. A més, tots dos tenen facilitat de paraula i són autors de frases cèlebres, el veni, vidi, vici, o l'alea jacta est de Cèsar, i ara l'uhh, ahh, Chávez no se va, de Chávez, doncs ni l'un ni l'altre són amics de marxar. Potser la figura de Cèsar gaudeix d'una pàtina de respecte que Chávez encara no té, però temps al temps, doncs segur que d'aquí dos mil anys els estudiants de llengües mortes faran exercicis de traducció amb els discursos de Chávez, com qui ara tradueix La guerra de les Gàl·lies. I si be és cert que la carrera professional de Cèsar va ser més reeixida, passant a foc i sang la meitat del món conegut, aquells eren altres temps, i no per això s'ha de magnificar la figura de Cèsar, que vista de prop devia ser tan menyspreable com la de Chávez.

Bungaku

És escrit en nombrosos papers que Hèracles, fill il·legítim de Zeus i d'Alcmene, donà mort al lleó de Nèmea, a l'hidra de Lerna i al senglar d'Erimant, capturà a la cérvola de Cerinea, al brau de Creta, a les eugues de Diomedes i al ca Cèrber, netejà els estables del rei Augies, feu fugir als ocells del llac Estimfal, aconseguí el cinyell d'Hipòlita i les pomes d'or del jardí de les Hespèrides, i robà els ramats de bous del gegant Geríon. I també són escrits molts més fets del forçut Hèracles, tants, que enumerar-los tots fora tediós. Només afegir que per la majoria dels mortals que poblaren el Peloponès, l'Àtica i multitud d'illes al llarg del Mediterrani ara fa més de dos mil anys, era tan cert que Hèracles donà mort a dues serps amb les seves pròpies mans quan no era més que un nadó de pocs dies de vida, com per nosaltres qualsevol de les més o menys rigoroses dades que podem llegir en els dits llibres d'història, que amb el pas del temps esdevindran, en el millor dels casos, literatura.