Kochira wa Fonseca-san desu

Els relats de el cobrador, de Rubem Fonseca, semblen editats per un garrepa, per una mena d'editor avar que hagi decidit estalviar-se una mica de paper i de tinta escapçant començaments i finals. Així, la lectura de cada nou relat comença amb la sensació que ens furten els habituals antecedents necessaris per entendre l'acció narrada i finalitza de sobte, sense resoldre res del que planteja. Però bromes a banda, qui ha dit que tot relat hagi de tenir una introducció, un nus i un desenllaç? l'ortodòxia? però, pel poc que jo sé, l'església ortodoxa no té cap Patriarcat, ni cap Arquebisbat, ni cap Primacia al Brasil. Potser m'erro, però em sembla que al Brasil els catòlics són majoria, seguits, de molt lluny, per protestants i agnòstics, i encara de més lluny per espiritistes i candomblians, que reten culte als orixàs, manifestacions directes d'Olódumàré. No és d'estranyar, doncs, que donades les circumstàncies el senyor Fonseca ignori tota ortodòxia narrativa i tiri pel dret, i encara menys si considerem com de magnífics acaben sent els seus relats, sense principis (i valgui aquí la polisèmia) ni finals.

Kochira wa Jannings-san desu

Emil Jannings fou el nom artístic de Theodor Friedrich Emil Janenz, nascut el vint-i-tres de juliol de mil vuit-cents vuitanta-quatre a Rorschach, municipi suís del cantó de Sankt Gallen, a la vora del llac Constança, i mort el tres de gener de mil nou-cents cinquanta a Strobl, prop de Salzburg, Àustria. Emil Jannings fou un molt bon actor, i jo el recordo especialment per la seva interpretació a Der Letze Man, dirigit l'any mil nou-cents vint-i-quatre pel millor director de tots els temps, Friedrich Wilhelm Murnau. I aquests dies m'ha plagut no pas poc trobar una referència a Jannings a les pàgines de El cobrador, de Rubem Fonseca, encara que Fonseca prefereixi recordar la interpretació de Jannings a Der blaue Engel, notable pel·lícula dirigida per Josef von Sternberg el mil nou-cents trenta, tot i que certament inferior a la de Murnau. Però que volen, ningú no és perfecte, com bé recordà un altre gran director, Billy Wilder, nascut Samuel Wilder, a Some Like it Hot, pel·lícula del mil nou-cents cinquanta-nou en la que, per obvies raons cronològiques, Jannings no pogué actuar.

Kochira wa Mishima-san desu

Ell sabia que se n'havia sortit, d'aquella aventura, gràcies a la seva força, conclou Yukio Mishima a La remor de les onades. I encara que potser hagués estat més complert escriure que ell sabia que se n'havia sortit, d'aquella aventura, no només gràcies a la seva força, sinó també gràcies al seu respecte per la tradició, la moral, els Déus i els seus superiors, no es pot negar que Mishima és honest i no amaga mai el seu joc. És per això que més que la més gran història d'amor de la literatura japonesa, tal com és imprès a la sobrecoberta de l'edició que acabo de llegir, un editor més agosarat i igual d'hiperbòlic hagués pogut escriure que La remor de les onades és el manual de bon comportament més bellament escrit de tots els temps, que no sembla poca cosa, sempre i quan, és clar, entenguem per bon comportament aquell comportament tan particular que plaia al senyor Mishima que, no per res, n'és l'autor.

Mushi

S'acostuma a explicar als infants que per molt que la forta canícula o la xafogosa humitat convidessin al descans, la laboriosa formiga es passà tot l'estiu feinejant, sempre previsora i constant, escarrassant-se a recollir provisions per quan arribés el fred hivern. I també s'acostuma a explicar als infants que al seu voltant ballava la disbauxada cigala, que tot el dia feia gresca i poc volia pensar en el fred hivern. Fins i tot s'acostuma a explicar als infants que la disbauxada cigala feia befa, mofa i escarni dels tràfecs de la laboriosa formiga, no fos cas que l'infant de torn prengués partit per la disbauxada cigala. Tot seguit s'explica als infants que un cop arribat el fred hivern, la disbauxada cigala, capcota i afamada, pidolà a la laboriosa formiga per la seva supervivència. I ja per acabar s'acostuma a explicar als infants que la laboriosa formiga s'apiadà i compartí amb la disbauxada cigala les seves provisions, si l'adult que explica la faula és compassiu, o que la laboriosa formiga tancà la porta a la disbauxada cigala i l'abandonà a la seva dissort, si l'adult és de tarannà inclement.

El que es triga més anys a explicar als infants és l'existència d'un tercer personatge, l'espavilada guineu, que de grat o per força furta tot el que pot a la laboriosa formiga amb peregrines excuses, dóna alguna engruna a la disbauxada cigala i malbarata tota la resta. És el bon lladre, ja saben, aquell que diu robar als rics per donar als pobres. I ara ho hauria de continuar embrollant tot amb un quart, un cinquè, i potser també un sisè personatge, i un setè i un vuitè, vés a saber, però tot plegat fora massa per una senzilla faula i ben mirat tant és, doncs, encara que això no s'explica mai als infants, només faltaria, tots acabarem igual, laborioses formigues, disbauxades cigales, espavilades guineus i anònims personatges sobrers.

Shugi

A l'autobús, camí del despatx, un desconegut em comenta amb paraules vehements que ha redactat un manifest per una nova estètica. I és tanta la vehemència amb que parla del seu manifest, que tot seguit li ofereixo la meva adhesió incondicional, alhora que començo a sentir un cert pessigolleig interior. No voldríeu, potser, llegir-lo primer? em pregunta, prudent, el desconegut, abans d'acceptar la meva signatura. De cap de les maneres, responc, amb una vehemència inusual en mi. Però... i sí com el dels futuristes, el meu manifest lloés la violència i la confrontació bèl·lica com a força creativa? m'adverteix el desconegut. Doncs ajustaria la baioneta al canó del meu fusell i correria vers les trinxeres enemigues, li responc, entusiasmat pel xiulet dels obusos que ja imagino. Però... i si el meu manifest no fos més que un sepeli per la mort de l'art i defensés el suïcidi ritual de tot artista, talment Mishima i els seus acòlits? hi torna, el desconegut. Doncs us pregaré de ser el meu kaishaku i m'esventraré tot seguit, responc, encara més entusiasmat. Però... i si com el Natzaré, defensés la pobresa i us pregués d'abandonar-ho tot i seguir-me com a deixeble vers l'absolut? em torna a advertir. Doncs malvendria les meves propietats, abandonaria filla i companya, i us seguiria allà on més us plagués de portar-me, torno a respondre, encara, si cap, més exaltat. Però... i si defensés el realisme i el compromís social de tot artista, talment els de Palacagüina? hi torna, el desconegut, per quarta vegada.

Quarta i darrera, és clar, doncs davant de semblant disbarat només puc demanar al desconegut que m'excusi i continuar amb la llaminera lectura, Robertson Davies, aquests dies.

Onna no hito

Avui una desconeguda de cabells ben curts m'ha aturat pel carrer i de puntetes, atansant els seus llavis a la meva orella dreta i fent pantalla amb la mà esquerra per evitar que el so de la seva veu es propagués més enllà de la meva oïda, m'ha xiuxiuejat unes poques paraules que res significaven per a mi. Tot seguit ha retrocedit una passa, m'ha mirat als ulls, i portant-se el dit índex de la destra als llavis amb un gest inequívoc de demanda de silenci, ha afegit que el que m'acabava de dir era un secret. Jo, en resposta al seu gest m'he portat el palmell de la mà esquerra als llavis per fer-li saber que sabria guardar les seves paraules. Gràcies, i no m'oblideu, m'ha respost la desconeguda, que tot seguit s'ha tombat i ha corregut vorera enllà fins a fer-se'm invisible. Jo encara he restat una estona palplantat allà on era, al xamfrà de Casp amb Girona, i tot i que la desconeguda ja devia ser lluny, sense possibilitats d'escoltar la meva veu, li he cridat el que ella m'havia pregat, que mai no l'oblidaria.

No, no em referia a vós, he hagut de precisar tot seguit, quan una altra noia, aquesta de llargs cabells rinxolats, se m'ha quedat mirant. Voleu dir que a mi sí m'oblidareu? m'ha preguntat, burleta. Probablement, he respost. Probablement... així doncs, encara tinc alguna possibilitat per sobreviure en la vostra memòria, ha afegit ella. Amb aquests cabells ho dubto, he reconegut. Així doncs, m'haig de fer tallar els meus llargs cabells rinxolats? m'ha preguntat. La decisió és vostre, he conclòs. Meva? No sou vós l'autor? m'ha tornat a preguntar, fent-se la sorpresa. Jo només escric, no decideixo pas allò que escric, m'he excusat. Oh, que immadur, eludiu les vostres responsabilitats, ha respost ella, fingint indignació. No, això ho feu vós, que voleu que sigui jo qui decideixi sobre els vostres cabells.

I tot seguit he callat, doncs, és aleshores que les paraules que un moment abans m'ha xiuxiuejat la desconeguda de cabells ben curts han pres sentit, feu-me tallar els meus llargs cabells rinxolats, que és el que m'havia pregat. Sou un imbècil! i un bocamoll! m'ha cridat aleshores la desconeguda de llargs cabells rinxolats, havíeu promès que no en diríeu res, i tot seguit s'ha tombat i ha corregut vorera enllà fins a fer-se'm invisible. Jo encara he restat una estona palplantat allà on era, al xamfrà de Casp amb Girona, i tot i que la desconeguda ja devia ser lluny, sense possibilitats d'escoltar la meva veu, li he cridat el que ella m'havia pregat, que es fes tallar els seus llargs cabells rinxolats.

Kochira wa Embirikos-san desu

Gràcies al bon criteri dels senyors d'Adesiara llegeixo Embirikos, Andreas Embirikos, escriptor grec que fins ara m'era desconegut. I després d'un primer text que més aviat em desplau on Embirikos fa una encesa apologia del surrealisme, moviment en el que ell mateix inclou la seva obra amb no poc entusiasme, trobo dos relats sensacionals (la cinta i els textos) o, el que potser ve a ser el mateix, dos relats escrits de la manera que a mi m'agradaria escriure, i que em recorden no pas poc a certes proses de J.V. Foix incloses a Gertrudis i KRTU, que també trobo sensacionals.

Vol dir això que Foix era surrealista? o que jo mateix voldria esdevenir surrealista? rellegeixo el primer manifest surrealista d'André Breton, però el text, com el de tot manifest, em resulta llunyà i aliè, i concloc que no, que poc em plauria ser surrealista, en no ser-me grat esdevenir paraula, allò que és dit, i haver de restar fidel al meu significat, un capteniment que a més d'enutjós trobo ben poc surrealista.

Tetsugakusha (II)

Una successió de felices coincidències em porta a llegir aquesta entrevista feta a Richard Rorty fa uns quants anys, on trobo escrit allò que fa temps em plau repetir: que la filosofia no és més (ni menys) que un gènere literari. Peculiar, propi o privatiu d'una persona o d'una cosa, com matisa Rorty, però gènere literari, em permeto repetir un cop més.

I és potser aquesta peculiaritat, aquest ser privatiu d'un col·lectiu, el dels llicenciats en filosofia a sou d'alguna universitat, el que darrerament perjudica la qualitat del gènere, en restar aquest segrestat pels professionals del ram, els ja esmentats llicenciats en filosofia a sou d'alguna universitat, quan és cosa sabuda que tot escriptor amb ambicions literàries hauria de ser un amateur, no més que un diletant de tarda de diumenge, amb independència de si escriu novel·la rosa, críptics rodolins, o sapientíssimes notes a peu de pàgina de l'obra dels grans filòsofs, aquells que mai estigueren a sou de cap universitat.

Ulisses no kodomo

Són innúmers les versions sobre els fogosos amors d'Ulisses, l'enginyós fill de Laertes que a Ítaca té les estades. Dos cops sembla que prenyà a Calipso, la nimfa que el complimentà a l'illa Ogígia. Tres més a Penèlope, la seva fidel muller. Fins a nou cops a Circe, la fetillera, que per una estada d'un mes al seu palau (un any segons alguns autors) no sembla poca cosa. I fins i tot a la vellesa, ja tornat de Troia i retrobada la seva esposa, prenyà a Cal·lídice, reina dels tesprots, també a Evipe, filla del rei Tirimmas d'Epir, i encara a l'anònima filla de Toant, segons les versions que expliquen que, després de la matança dels pretendents, Ulisses hagué d'exiliar-se a Etòlia en compliment del veredicte de Neoptòlem, fill d'Aquil·les.

Fins a disset fills, doncs, se li podrien arribar a atribuir a l'enginyós Ulisses, tots amb el seu nom corresponent, Nausítous i Nausínous, Telèmac, Arcesilau i Poliportes, Telègon, Agri, Llatí, Àuson, Romus, Ànties, Àrdeas, Cassífones i Cassífone, Polipete, Leontòfron (o Euríal) i, finalment, Leontòfon, que bé podrien ser la lletra de la tornada d'alguna bonica cançó que promocionés la natalitat (en l'hipotètic i extravagant supòsit que la promoció de la natalitat fos d'alguna manera desitjable) i que els convido a cantar fent servir la melodia que més els hi plagui per commemorar la diada d'avui, dotze de març, efemèride del dia en que, finalment, Ulisses fou vasectomitzat per qualque banyut.

dErsu_ no monogatari (IV)

I com que ja m'he allargat massa amb tot de detalls que no fan més que destorbar, em permeto accelerar la narració obviant les hores passades al despatx, les anades i vingudes d'aquí cap allà primer, d'allà cap aquí després, les saboroses menges i la imprescindible lectura, també el reconfortant descans. Però és en obviar els detalls, en deixar de banda l'anecdotari del dia a dia, allò de banal que tenen els meus records, que res em resta per narrar, doncs què podria escriure, fora d'allò que crec recordar? És potser per això que marxo tot seguit a malbaratar el meu temps en qualsevulla niciesa, que potser després narraré amb expressió florida i goig pel detall, no fos cas que, vox et praeterea nihil, res no embolcallés la manca de significat de les meves paraules, la joiosa manca de sentit de tot plegat.

dErsu_ no monogatari (III)

Abans, però, de poder sodomitzar a la dependenta de cabells curts amb la grossa verga, sento com una veu em crida, dErsu_, que és molt tard, un quart de vuit, i en despertar veig a la meva estimada companya, que em sacseja amb suavitat. Em vesteixo tot seguit, doncs, i després de prendre'm un got de llet tragino apressat pels carrers el cotxet de la petita A, fins que davallo sota terra empès pel giny mecànic d'una escala primer, un ascensor desprès, i pujo a un tren on veus conegudes semblen saludar-me. No trigo, però, en ser de nou al carrer, caminant entremig de passos reixats i del so ensordidor de les piconadores. I ja tot sol corro a encalçar un autobús, on finalment puc seure amb un llibre entre les mans en companyia de tres al·lotes eslaves d'hàbits poc saludables. Elles, però, semblen poc interessades per la lectura, i aprofitant que també hi ha dos coneguts meus, tots sis ens donem al goig de la carn, ni que sigui per obligació, doncs donades les circumstàncies aquesta sembla ser la nostra obligació. Encara sort que la mecànica del folgar em permet recordar temps passats, no per això millors, certament pitjors, doncs és com si certs comportaments fossin com el xarampió, un tràmit inevitable d'enutjós record. Finalment arribem a la meva parada, i deslliurat de les prostitutes eslaves, amb el llibre de nou a la butxaca de l'abric, torno a caminar al costat dels admirables flamencs, que un cop més romanen al lloc que tenen marcat.

dErsu_ no monogatari (II)

Desorientat, entremig d'una vegetació certament excessiva, continuo per una estreta sendera que serpenteja seguint el curs d'un rierol fins que arribo a una zona que sembla habitada, doncs a banda i banda del camí veig finestres que s'obren al pendent i començo a trobar a altres persones, de mandrós comportament, que semblen estiuejants. I així és, doncs en parar l'oïda a una conversa m'informo que tot allò són coves reconvertides en apartaments per a turistes, tot i l'oposició de molts aborígens, que temen que les pintures que embelleixen els interiors des del temps dels seus més llunyans avantpassats siguin malmeses. De sobte, però, tinc pressa, doncs recordo que tinc una missió, la d'aturar a un grup de criminals que tenen la intenció de fer esclatar un potent artefacte explosiu. I és clar, quan més pressa tinc més dificultós es fa el camí, atapeït de gent que sembla anar o tornar de la platja traginant poals, màrfegues, para-sols, capses isotèrmiques, planxes per lliscar sobre les onades i mil andròmines més. Per sort arribo a un carrer més ample, on ja puc córrer cap al meu objectiu en companyia dels meus còmplices, que ara són al meu costat. I en arribar al concessionari de vehicles prenem les armes, esmicolem la porta de vidre a cops de mall, i un cop dins encanonem als treballadors i fem algun tret intimidatori. El director, però, s'entossudeix a no donar-nos allò que hem vingut a buscar i ens veiem obligats a pressionar-lo. Jo, mentrestant, veig en un racó a la dependenta d'abans, i aprofitant l'avantatge que em dona el fet d'anar armat, la porto a un racó i li abaixo les calces.

dErsu_ no monogatari

Un cop sóc dins trobo les prestatgeries i les taules de novetats força esponjades, lluny de l'atapeïment habitual, i en atansar-me i llegir algun dels títols exposats resto sorprès, doncs aquells no són pas els llibres que hom esperaria trobar-se en aquella llibreria. Una de les venedores, però, en resposta a la meva perplexitat em diu que vagi al fons de la botiga, al soterrani, afegeix, que han fet una ampliació i a l'entrada només tenen productes per a passavolants. I sí, al fons de la botiga trobo unes escales que m'acaben portant a una mena de balcó circular que defineix el perímetre d'una enorme cova cilíndrica, d'una alçada imponent, tota ella folrada per més llibres dels que hom és capça d'imaginar. Un cop a la cova, però, no trobo allò que busco, i en preguntar a la dependenta d'abans, que sembla com si m'empaités, em respon que allò que cerco ho trobaré a la sala del costat. Per arribar-hi, però, cal enfilar-se de nou al balcó mitjançant unes cordes nuades que no faciliten gaire l'ascensió. Encara menys quan a mig pujar trobo més cordes, aquestes horitzontals, en un reguitzell de ponts de mico que ves a saber cap a on menen. En tombar-me i veure que l'amable dependenta de cabells curts em fa un gest, trenco per un dels ponts, però de seguida em trobo perdut enmig de la selva, envoltat per mil sorolls.

Termòpiles ni ikimasu (III)

I compren retsina, molta, tanta, que acabem embriagats, perduda ja tota esperança, pels carrers de la veïna Mólos. I és aleshores que sentim un fort rebombori, i com una gran multitud, cridanera i esvalotadora, s'apropa fent exhibició de draperia vermella i negra. Els perses, potser? em pregunto. Però encara que jo sigui alt i esprimatxat, i el taxista que m'acompanya baix i rabassut, tinc prou seny com per no confondre molins amb gegants, doncs no és aquest el tema, avui. I asseguts en un portal, amb la darrera ampolla a les mans, veiem com arriben els manifestants, doncs això són, manifestants que protesten per la situació del país, com si ells mateixos no fossin responsables de llurs vides, angelets, i com al seu davant la policia forma en rengles compactes, talment hoplites de belles gamberes protegits amb escuts de plàstic i armats amb bastons de goma.

És aleshores que tot i l'embriaguesa, admirant el bonic ball de bastons grec, recordo uns versos de Kavafis mancats de goig traduïts pel doctor Riba, i decideixo tornar cap a casa, capcot, desprès d'abandonar les divines armes en el contenidor de runa d'una obra propera, amb un sol pensament al cap, i de mi ara que serà, sense perses?

Termòpiles ni ikimasu (II)

Llàstima que perdem un dia, doncs a l'alçada de Dubrovnik tenim pana i hem de trucar al RACC. Però al final arribem a les Termòpiles, on sembla que encara no han arribat els perses i és respira un ambient força distès, fins i tot massa, pel meu gust. És per això que pregunto a una dona que tragina un cistell farcit de salutíferes verdures per la situació del punt de comandament de l'exèrcit grec. Arribeu tard, el festival es va celebrar la setmana passada, em respon, deixant el cistell al terra. Quin festival? pregunto sorprès. Com que quin festival? em pregunta ara ella, sorpresa de la meva sorpresa, el que es fa cada any per rememorar la batalla, si aneu vestit igual que els figurants, tot i que... com és que porteu una escombra enlloc de la llarga pica?

És aleshores que el taxista, que s'ho mirava de lluny però escoltava atent, se m'atansa i em pregunta si ja podem tornar cap a casa, donades les circumstàncies. De cap de les maneres, aquí hem vingut a morir, responc indignat. Plural majestàtic, suposo, em replica, burleta. Què potser sou immortal? pregunto ara jo. No, és clar, però tampoc cal morir ara mateix, em respon. Potser teniu raó, reconec amb desànim, doncs l'arribada d'un exercit persa de cop em sembla la quimera d'un boig. Podríem aprofitar per comprar olives de Kalamata, m'acaba proposant. I una mica de iogurt, afegeixo. I retsina, conclou ell.

Termòpiles ni ikimasu

Remenant l'armari del rebedor en busca dels guants, ensopego amb la capsa de les divines armes, que dormia amagada sota les jaquetes d'entretemps. Enllaminit pels records que em porta i per les promeses de glòria que sempre em fa, obro la tapa i retrobo les gamberes de flexible estany i el casc de llarga crinera, l'esmolat glavi i l'escut de bronze, la sòlida cuirassa i el flexible talabard. Però per molt que busco i remeno, per molt que buido l'armari del tot, no arribo a trobar la llarga pica de fusta de freixe i punxeguda punta. No has vist pas la pica? pregunto a la meva estimada companya, aprofitant que passa pel meu costat. Vols dir aquell pal de fusta vell? em pregunta ella. Pal de fusta? m'exclamo, escandalitzat. Ja fa temps que el vaig llençar, ratllava l'armari i ocupava massa espai, em respon. I ara com m'ho faré? no puc pas anar al combat sense pica, em lamento. Doncs agafa l'escombra, em proposa ella. L'escombra, remugo, on s'ha vist un hoplita amb escombra? els perses són a punt d'arribar i jo sense pica. Segur que els espartans ja hi són, i també els tebans, i sense temps per perdre corro escales avall, carregant com puc la capsa amb les divines armes i la lleugera escombra.

Ja al carrer aturo un taxi alçant el dit índex de la destra, i a les Termòpiles, crido esverat al taxista, a les Termòpiles, i ràpid, que porto pressa, afegeixo, alhora que em començo a cordar la sòlida cuirassa al voltant del pit. El taxista, però, em pren amb to de befa i fa un lleig comentari sobre la meva persona. On s'ès vist, crido indignat, no parlotegeu, desgraciat, que les vostres paraules m'ofenen l'oïda, i ràpid com el llamp prenc l'esmolat glavi, i just quan anava a esventrar-lo sento com el taxista es disculpa amb paraules assenyades i diu que tombarà per Consell de Cent per anar a buscar la Meridiana i així enfilar l'autopista cap a França. No més de tres mil quilòmetres, conclou, arribarem en dos dies.

Kore wa watashi no iken desu

Al cementiri, el silenci s'hi podia palpar, interromput només pels sons i les veus de diumenge que en Matthew recordava i pels insectes estiuencs. Era reconfortant. S'hi sentia bé, allà. No havia de competir amb els morts. No tenia cap importància, que sota aquella mateixa herba marronosa d'octubre hi hagués algú que escrivís millor, que hagués llaurat més rectament que ell o que sabés entonar les notes amb més correcció. Ell, pel simple fet de ser viu, era superior, escriu Jetta Carleton, requiescat in pace, a Quatre germanes.

Cada cop em plauen menys les meves opinions, doncs en emetre veredicte sobre qualsevol qüestió que se'm planteja acostumo a restar sorprès de les meves paraules, mancades de pietat i curulles a vessar de menyspreu cap als altres, orfes d'humanitat. Sóc estricte amb les debilitats alienes i no perdono la més petita mancança, ni que sigui suposada, alhora que tinc màniga ample per les meves faltes, per les que sempre trobo la justificació que nego als altres. A aquell el trobo vanitós, orgullós a l'altre, egoista o aprofitat, fals o menyspreable, quasi sempre estúpid. Només els morts, si ja són païts de fa temps per la golafreria dels dípters necròfags, semblen inspirar-me un cert respecte, i és per això que de vegades puc tenir paraules amables per aquells que ja no són entre nosaltres, doncs ningú que em sigui contemporani pot ser millor que jo, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Monogatari

Ja sigui per un bell atzar, o pels imprevisibles designis dels Déus, després de Proust només llegeixo llibres on la veu narradora construeix els seus records. Fa pocs dies foren les aigües estretes de Julien Gracq, i ara quatre germanes de Jetta Carleton, on la primera persona del singular narra quelcom de recordat, un viatge remuntant el mansoi curs de l'Evre en el cas de Gracq, les relacions familiars en el de Carleton. I és així que imagino una nova classificació de la novel·la atenent a la persona i al temps verbal en que l'acció és narrada, essent les ficcions on una veu en primera persona del singular narra fets pretèrits les que més aprecio. Si més no, a dia d'avui.

Kochira ga saitei desu

Tot just extingida la darrera nota, i abans de l'esclat dels aplaudiments, els miserables s'alcen. I ja enmig dels aplaudiments s'apressen pels passadissos cap a la sortida per ser els primers a retirar l'abric del guarda-roba, agafar el primer taxi, o ser els primers en qualsevol altra niciesa. Un cantant d'òpera porta una vida sacrificada des de ben petit, tiranitzat per la disciplina del cant. I a canvi només demana uns simples aplaudiments, no més que el so que es produeix en batre les mans. Sembla ben poca cosa, però els miserables s'alcen i fugen corrents. Com ara fa una estona al Gran Teatre del Liceu, on Jennifer Wilson, que interpretava amb solvència el compromès paper d'Isolda, ha hagut de veure com tres miserables s'alçaven de les primeres files de la platea, just al meu costat, i marxaven a l'inici del Liebestod, la mort d'Isolda, a la fi del tercer i darrer acte, poc més de sis minuts sublims, els que s'han volgut estalviar els més miserables dels miserables.

Shinrai (II)

Amb la frivolitat que em caracteritza, sense consistència ni serietat, aquí vaig escriure un cert elogi de la desconfiança, que menys de dos mesos després m'ha vingut de grat contradir fent, al seu torn, un cert elogi de la confiança. I és que poques coses em plauen tant com contradir-me en les meves opinions, dir el contrari del que he dit primer. Només, potser, repetir-me, dir de nou allò que ja he dit, que potser és el contrari en tot a contradir-se, en ser ambdós termes antitètics, relatius a l'antítesi, oposició entre dos termes o dues proposicions, no més que una nova, reiterada i plaent contradicció.

Doko ni Patufet-kun imasu ka

Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret... cantussejo pel carrer, camí del despatx, fins que sóc aturat per un desconegut que em pregunta si canto la cançó d'en Patufet. Sí, és clar, li responc. Però jove, em replica, no veieu que amb la vostra alçada és ben ridícul que assumiu el paper del menut Patufet? Sorprès per l'absurditat de la pregunta resto mut, avinentesa que aprofita el desconegut per recomanar-me que canti el gegant del Pi, molt més adient a la meva mida, alhora que ell mateix comença a cantar, el gegant del Pi, ara balla, ara balla, el gegant del Pi... Davant tanta insensatesa no tinc més remei que cridar prou i argumento que donada la meva edat de cap manera se'm pot qualificar de jove, però ara és ell qui m'interromp, us equivoqueu, jove, doncs he fet servir l'adjectiu en el seu grau comparatiu, i és evident que vós sou més jove que no pas jo. I això és cert, doncs el desconegut llueix una rinxolada barba blanca que guarneix el seu ridícul i anacrònic abillament, una mena de túnica de lli ajustada a la cintura mitjançant un cinturó de pell adobada i unes atrotinades sandàlies. Però si fos cert el vostre argument, l'interrompo ara jo, doncs el desconegut continuava perorant sobre l'art de l'adjectivació, ningú no podria cantar la cançó d'en Patufet, en no existir ningú tan menut com el propi Patufet. I ara el desconegut riu i em replica que de cap de les maneres, la cançó forma part d'un conte tradicional, i si hom explica el conte, cosa que vós no fèieu, en el seu paper de narrador està legitimitat per cantar la cançó d'en Patufet, i fins i tot per declamar aquell famós diàleg que diu... però ara sóc jo qui el torna a interrompre, doncs prou que conec tot allò de Patufet, on ets?, i miro de trobar la manera de desempallegar-me d'aquest llunàtic, doncs poques ganes tinc d'embrancar-me en discussions que no porten enlloc. Però el desconegut no deu tenir res millor a fer, i encara que apresso el pas tot girant-li la cara, em segueix tot embarbollant-se amb una estranya teoria sobre una caverna i unes ombres per tal de refutar la meva pretensió de continuar cantant. I és aleshores que recordo la famosa al·legoria i concloc que sóc víctima d'un foll que creu ser Plató, i així li vaig saber. Sòcrates, però, em respon fent-se l'ofès, em dic Sòcrates, fill de Sofròniscos, i no em plau de ser confós amb aquell arribista pocavergonya que tant m'ha perjudicat. Sort que puc cridar l'atenció d'una parella de guàrdies i els aviso que estic sent molestat per un indesitjable sodomita que, segons tinc entès, ha estat acusat de corrupció de menors a Atenes. Calúmnies! però, crida el tal Sòcrates, tot això no són més calumnies! continua cridant en ser arrossegat pels guàrdies, que no desaprofiten l'ocasió de fer servir els seus reglamentaris bastons de goma.

I lliure finalment del tal Sòcrates apresso el pas, cantussejant la bonica melodia d'en Patufet, aquella que diu, patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.

Shinrai

Confiança, seguretat d'aquell qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe, la discreció d'algú, segons la primera de les cinc accepcions que recull el diccionari de l'IEC.

En el cas que exposaré tot seguit l'aquell sóc jo i l'algú l'Oriol Broggi, que al llarg d'aquests darrers anys s'ha guanyat la meva confiança amb la seva excel·lent feina com a director teatral. I és per aquesta confiança que li tinc que poc m'importa que el nom de Eduardo De Filippo em sigui del tot desconegut, doncs en tinc prou de saber que ell, l'Oriol Broggi, me l'ofereix (a mi i a tothom que vulgui assistir com a públic a la posada en escena de Natale in casa Cupiello), per saber que De Filippo devia ser un dramaturg extraordinari, i que resultaria imperdonable perdre una ocasió com aquesta per conèixer-lo.

Fins al catorze de març, sotes les voltes gòtiques de la Biblioteca de Catalunya.

Okashī no densha

El desconegut avança amb pas decidit, la vista fixa al front i una mirada que esparvera. I és tanta la determinació que mostra en el seu avanç al llarg del comboi dels ferrocarrils metropolitans, que no puc més que admirar-me d'allò que passarà quan arribi al final del tren, un cop creuats tots els vagons. Aturar-se no sembla possible, i encara que sigui tancada amb clau, m'imagino al desconegut esbotzant la petita porta de la cabina del conductor d'una forta puntada de peu, trencant el vidre de la finestra d'un cop de cap, i prosseguint la seva marxa per davant del tren fins arribar al final de la línia, que ell mateix s'encarregarà de perllongar amb vigoroses manotades que aniran esmicolant la dura roca del subsòl. I gràcies a l'esfèrica forma del sòlid cos que ens agombola en el nostre peregrinar per l'univers, i a la precisió d'una imperfecte trajectòria circular, imagino al desconegut fent voltes i més voltes al voltant d'un punt relativament fix anomenat centre per sempre més, talment complís algun lleig càstig imposat pels Olímpics, doncs res de menys plaent als Déus que la folla determinació del mortals.

Kūsō (II)

Un cop més, quan escric que somio que m'empaiten, no vull pas dir que hagi somiat que m'empaitaven. Encara menys el contrari, que no hagi somiat que m'empaitaven, ni tampoc que hagi somiat que no m'empaitaven, ni per acabar amb totes les combinacions possibles, que no hagi somiat que no m'empaitaven. Un cop més, quan escric que somio que m'empaiten, escric ficció. I escric ficció tant si he somiat que algú, tal vegada un indi malcarat que respon al nom de Joe, m'empaitava, com si no.

Kūsō

Somio que m'empaiten, i encara que aquell que somio ser pugui ser un paranoic, no pas per això no l'empaiten. M'empaiten, doncs. Qui o perquè tant és, i em trobo corrents per un vaixell que remunta el Mississipí. I salto sobre un esquifit rai perseguit per un indi malcarat que respon al nom de Joe, i m'endinso en una cova, tota foscor, fins que de sobte, en ensopegar amb qualsevol obstacle, caic al buit, i al llarg d'un temps que es dilata un sol pensament em pren amb força, despertar abans de l'inevitable patac. I desperto, és clar, amb un sotrac que també desperta a la meva companya, que dormia al meu costat aliena als meus malsons. Passa res? em pregunta. Res, només somiava que m'empaitaven, responc, però ella ja dorm de nou i jo resto desvetllat, i a cada segon que passa el somni se'm fa més llunyà, fins que l'oblido del tot, i agafant el portàtil de sota el llit començo a escriure, tot recordant aquella frase atribuïda a Mark Twain, que jo sigui un paranoic no vol dir que no em persegueixin.