Kochira wa Frisch-san desu ka (II)

A mesura que avanço en la lectura, em sembla capir que el tema de la novel·la (encara No sóc Stiller, de Max Frisch) és la impossibilitat de deixar de ser aquell que els altres creuen que som i, fins i tot, de deixar de ser aquell que nosaltres mateixos creiem que som, i de com la fugida no és mai la solució. El tema que capeixo és, doncs, un conflicte individual, de l'individu vers ell mateix i de l'individu vers els seus coneguts i saludats.

Altres, però, probablement amb més senderi que no pas jo, veuen en aquesta mateixa novel·la un toc d'alerta sobre les nostres cofoies societats occidentals, tan democràtiques i pulcres elles, si més no la suïssa. És a dir, fan una lectura que presenta un conflicte de caràcter col·lectiu.

Encara em falten pàgines, i no pas poques, per finir la lectura, però un cop més em sembla clar que el tema d'una novel·la no depèn pas de les intencions de l'autor, ni tampoc de les paraules que aquest escrigué, sinó del lector de torn, jo mateix en aquest cas, que un cop més nego la possibilitat d'interessar-me per res que sigui col·lectiu i ho redueixo tot a l'únic tema que em sembla possible, la inevitable, i no exempta de joia, insatisfacció amb el propi viure.

Kochira wa Frisch-san desu ka

Es pot explicar tot, menys la nostra vida real... aquesta impossibilitat és la que ens condemna a restar essent tal com els nostres coneguts ens veuen i ens reflecteixen, ells, que pretenen conèixer-me, que es qualifiquen d'amics meus i mai no consentiran que canviï, són els qui destrueixen la meravella (allò que no puc explicar, allò inefable que no puc demostrar), tan sols per poder dir: "Jo et conec", escriu el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, a No sóc Stiller.

Però aquest sintagma, el de la vida real, em torna a resultar problemàtic, i no és que no comparteixi el neguit de l'autor en veure com els altres diuen conèixer-lo, diuen conèixer-me. Però aquest fals coneixement dels altres no converteix, de cap de les maneres, al nostre coneixement en real, veritable o autèntic, adjectius tots ells que haurien de ser esborrats dels diccionaris, doncs més enllà d'aforismes socràtics, el suposat coneixement que hom té d'un mateix no és pas gaire diferent del suposat coneixement que en tenen els altres 

I d'aquí, potser, les paraules que una mica més endavant escriu també el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, que un sigui idèntic a si mateix, perquè en cas contrari un no ha existit mai. I és que, més enllà d'aforismes cartesians, existim?

Kyō no yume

Em somnio em companyia de malpasianes, no pas fembres residents a Malpaso Creek, tampoc admiradores incondicionals de músics uruguaians, sinó expertes navegants provinents de l'espai exterior que m'alliberen d'un gros destret. En llur nau, en tot semblant a un cuc gegant, volo des d'Iruña fins a Tarragona, on el somni es perd. Però no trigo a retrobar-me, essent jo mateix una fembra que condueix un petit utilitari. Una inoportuna pana m'atura el vehicle que condueixo a les costes del Garraf, on demano ajut a uns desconeguts que m'enllamineixen d'allò més amb l'exhibició de llurs grosses vergues. El somni, però, es torna a perdre enmig d'obscenitats i acabo sent despertat per l'estimada companya, que m'encomana la vigilància del petit, alhora que el record de les malpasianes em pren amb força i decideixo escriure el que aquí acaben de llegir.

Kono monogatari no taitoru

De la lectura tot just encetada aquest matí dedueixo el que hagués hagut de ser el títol d'aquesta pàgina enlloc del circumstancial títol actual. I no és que O-TeArai, literalment l'honorable lloc on rentar-se les mans, no em sembli (sobretot si prenc en consideració el precedent de la higiènica història del tal Ponç Pilat) un títol apreciable.

Però és que la lectura tot just encetada aquest matí, No sóc Stiller, de Max Frisch (autor en no poques coses comparable a Dürrenmatt), em fa evident el que amb certesa hagués hagut de ser el títol d'aquesta pàgina, No sóc dErsu_, o, a tot estirar, Jo no sóc en dErsu_, doncs aquell que tot això escriu, jo mateix, i que tant es complau en fer-se dir dErsu_ no és, com ja ha quedat dit manta vegades, el tal dErsu_.

Chotto matte kudasai (IX)

Ahir m'hagués plagut aprofitar un dels bancs de la vorera del davant de casa, injecció d'alumini per l'estructura i llistons de fusta de pi pel seient i respatller, per seure'm a esperar. Així, acompanyat per si de cas d'una menuda gibrelleta, cada cop que algú tombés des del carrer Gran, pugés per Berga o vingués des de Príncep d'Astúries, un petit esglai m'hagués pres amb moderació, per si de cas el desconegut de torn se m'adreçava. També en sentir algun gros soroll m'hagués posat alerta, no fos cas que el so anticipés algun ignot però esperat (alhora que inesperat) esdeveniment. I en veure anunciar mitjançant intermitències lumíniques la imminent aturada d'algun vehicle, hagués estirat el cap per mirar d'esbrinar si potser em cercaven. Però m'he imaginat rebent només les sorpreses salutacions dels sempre discrets veïns, en entrar o sortir aquests del bonic portal.

I així m'hagués plagut deixar passar el dia, fins que ja en hora fosca m'hagués aixecat i hagués pujat cap a casa, potser a seure en una de les grosses butaques, a esperar, amb el desig que res no s'esdevingués.

Mura no hitobito

Els nous policies són gent del poble, recordo que digué, en un cert moment, la veu que comentava les imatges del telenotícies de torn, ja fa dies, en referència al canvi de sàtrapa de Líbia, amb evident simpatia i una esfereïdora manca de vergonya, tot desig i cap informació, talment un infant redactant la carta als reis. Gent del poble, em permeto repetir, com si semblant sintagma tingués significat i aquest significat fos d'alguna manera desitjable.

I com no podia ser altrament, avui, a la premsa, ja es troben les cròniques sobre els nous policies libis, ja saben, gent del poble.

Warui nyūsu

Ahir la disposició del meu ànim era excel·lent. A mitja tarda, però, un desconegut, en base a certes dades diagnòstiques, em comunicà una notícia que ningú qualificaria com a bona, i probablement molts com a dolenta o molt dolenta, si féssim una enquesta. El meu ànim, però, va continuar sent excel·lent, i les conseqüències de la notícia rebuda només em semblaren petits contratemps que calia entomar amb esportivitat. Unes quantes gestions prèvies, una petita intervenció i uns pocs dies de convalescència, res que molts d'altres no hagin superat satisfactòriament. La única preocupació restava en la necessària brevetat de la convalescència, doncs moltes són les obligacions que tinc vers terceres persones, que no s'haurien de veure perjudicades per l'anòmal funcionament del meu sistema hepàtic.

No són poques les vegades que he defensat davant d'escèptics interlocutors el meu convenciment que els estats d'ànim de les persones no depenen de les seves volubles circumstàncies. Hom no és feliç o dissortat perquè les seves circumstàncies el portin vers la felicitat o la dissort. Hom és feliç o dissortat per una predisposició, no sé si genètica o adquirida, potser volguda, vers la felicitat o la dissort. I jo he tingut sort, encara que aquells que no em coneixen, i també els que em coneixen, sovint pensin que no, atès el meu habitual posat adust i esquerp. I potser és per això que el meu estat d'ànim acostuma a ser excel·lent, siguin quines siguin les circumstàncies que m'envolten.

A no ser, és clar, que les meves circumstàncies hagin estat, com potser ho han estat, sempre excel·lents.

Watashi wa mishinaru hito to hanashimasen

dErsu_, vós el que sou és un classista, sento que em crida una veu que em resulta desconeguda. I un cregut, s'hi afegeix una segona. I un masclista, una tercera, potser femenina, i tot seguit ja és un polifònic cor el que m'increpa a crits, talment em coneguessin, per fer-me retret de suposats defectes del meu caràcter, entenent per caràcter, a efectes d'aquesta narració, el conjunt de trets característics que singularitzen, en la mesura del possible, a una persona.

I davant del guirigall que s'organitza dubto entre accelerar el pas per marxar, ignorar als cridaners i continuar fent la meva, o convertir-me en drac i volatilitzar-los a tots amb el foc del meu alè. Però aprofitant que sóc davant d'una coneguda cockteleria, entro i demano un Manhattan curt de vermut. El barman, però, m'adverteix que han acabat el whisky canadenc i m'ofereix substituir-lo per bourbon, o preparar-me un gin-tonic, que és el que ara es porta, afegeix, tot oferint-me una carta amb més de vuitanta ginebres.

I per uns instants resto enllaminit, no pas pels saborosos aiguardents de ginebrons, sinó per la possibilitat de redactar una llarga i bonica llista, això és, una sèrie de noms, de ginebres en aquest cas, que bé serviria, si més no, per finalitzar aquest text. Però encara que la temptació sigui gran, m'oblido de les ginebres i surto fora, on l'abullangada multitud que m'espera ja ha començat amb l'habitual destrucció del mobiliari urbà. I aprofitant l'arribada dels anti-avalots i les batusses conseqüents, m'esquitllo amb prudència deixant enrere baladrers i esvalotadors per enfilar el camí de casa, amb el record d'allò que m'ensenyaren en la infantesa, no parlar mai amb desconeguts.

Kochira wa Lérmontov-san desu (II)

No són pas pocs els adjectius amb que l'autor, encara Lérmontov, es complau en abillar als aborigens del Caucas, ja siguin aquests ossetes, txetxens, xapsugs, kabardins, georgians o, en general, tàtars, que ens són presentats com una colla d'embriacs presumptuosos, dròpols baladrers, bandits venjatius i pidolaires impenitents, i que, a més, malparlen un poti-poti de dialectes incomprensibles. Uns seixanta anys després, un altre autor, Tolstoi, ofereix una descripció més amable del caucasià, txetxè en el seu cas, fins al punt que un d'ells, Khadjí-Murat, és qui dóna nom a la seva narració. Tolstoi no arriba a l'avui habitual mitificació de l'aborigen de torn, ja saben, el bonic mite del bon salvatge, però potser fa camí. I encara un centenar d'anys després, Littell també es complau en mostrar-nos una bona colla de caucasians, quan el seu protagonista, herr Aue, es recupera en un balneari del Caucas. Littell, però, ja ve de tornada, i si bé hom pot trobar una certa simpatia en les seves descripcions, els seus caucasians no podrien pas protagonitzar una versió asiàtica de Dances with Wolves. 

Em falta, doncs, una baula de la cadena amb que hom percep al caucasià, una obra de ficció literària on el caucasià resti abellit amb totes les virtuts i mantingui en tot moment un capteniment exemplar, net de qualsevol tara. Dersu Uzala, el caçador, d'Arseniev, hagués encaixat perfectament en aquesta cronologia, si no fos que el tal Dersu era gold, això és, aborigen de la vall del riu Ussuri, no pas al Caucas, sinó a la llunyana frontera entre Sibèria i Manxúria.

Kochira wa Lérmontov-san desu

Un heroi del nostre temps és un títol d'una humilitat exemplar, essent com és aquest nostre, de nosaltres, pertanyent a nosaltres, un adjectiu que acota la perdurabilitat d'una novel·la així titulada. El nostre temps, doncs, el temps de l'autor i dels seus contemporanis, un nostre temps que els hipotètics lectors de generacions posteriors, com ara jo mateix, no podran, no podrem, fer-se, fer-nos, seu, nostre, doncs, altrament, el nostre del títol esdevindria de tots, això és, una absurda redundància.

I és potser per això, per aquesta exemplar humilitat i per la bonica paradoxa que representa, que un títol així no pot més que formar part d'una col·lecció amb un títol d'una supèrbia exemplar, Clàssics de tots els temps.

Subarashii monogatari

Un cop més, camí del despatx, em trobo amb Jota, que amb to esverat em demana si ja sé que tots hem de morir. Així ho tinc entès, li responc. Però... jo també? em demana frisós. Suposo, li torno a respondre, ara un pel amoïnat per la possibilitat d'una escena. Però això no pot ser, dErsu_,  jo vull viure, es lamenta Jota. Tot són gustos, Jota, tot són gustos, li torno a respondre. Què voleu dir, dErsu_, que hi ha persones que no volen viure? em demana sobtat. Això diuen, li responc. Però jo sí que vull viure, insisteix Jota. No us aquefereu, penseu que no poca gent creu en una mena de vida eterna, essent el que coneixem per mort no més que un trànsit entre l'una i l'altra, miro d'explicar-li. Això fora fabulós, dErsu_, fabulós, i tot cofoi m'encaixa la ma i s'apressa a baixar, doncs sembla ser que som arribats a la seva parada.

I ja només acompanyat pels anònims passatgers de l'autobús, aprofito el petit diccionari que sempre tragino a sobre per admirar-me de l'habitual clarividència de Jota, només amb el dubte de saber si haig de considerar faula, d'on deriva fabulós, com a narració falsa, mentidera, fictícia, de pura invenció, o bé narració en què es dóna un ensenyament útil o moral.

Però tot seguit m'admiro encara més de la docta sapiència dels doctes acadèmics encarregats de la redacció del diccionari, amb el benentès que potser no sempre un ensenyament útil o moral és fals, mentider o no més que una pura invenció.

Kyō hon o kaimashita

A no poques casetes de la seixantena edició de la Fira del llibre d'ocasió antic i modern retrobo els volums de la Col·lecció Selecta, amb els seus característics lloms acolorits, les seves discretes dimensions i la seva prudent elegància. I com cada any remiro els autors per si de cas trobo algun que m'abelleixi llegir, però com cada any només retrobo a uns pocs autors ja coneguts i llegits, i a tot un reguitzell d'autors que em són ben desconeguts.

Com ben desconeguts seran d'aquí pocs anys la gran majoria d'autors que avui s'aqueferen per veure el seu nom encapçalant edicions, ressenyes i crítiques literàries. Amb el greuge afegit que els seus llibres no lluiran com els de la Col·lecció Selecta, amb els seus característiques lloms acolorits, les seves discretes dimensions i la seva prudent elegància.

O-namae ga nan desu ka

Un dels gèneres cinematogràfics més menystinguts per la crítica és, sens dubte, el de les pel·lícules on un vaixell és transportat per terra ferma. Gènere tan menystingut que ni tan sols existeix un significant que el signifiqui, com bé tenen altres gèneres, com ara el western, el musical o el peplum. I fins i tot, pel que jo sé, són poques les obres que troben aixopluc en tant insignificant gènere. Potser només dues, Fitzcarraldo de Werner Herzog, i una pel·lícula erròniament considerada com a western, de la que desconec títol, director i actors, però que recordo haver vist per televisió sent un infant, on un tir de cavalls arrossegava un vaixell muntat sobre rodes que era atacat pels aborigens de les praderies nord-americanes, els indis de tota la vida, com si diguéssim.

Potser consideraran el que acabo d'escriure com una boutade, una més de les meves habituals extravagàncies, però pensin que a Fitzcarraldo Herzog va haver d'arrossegar pendent amunt, enmig de la selva, i amb la no sempre benvinguda ajuda del senyor Kinski, un vaixell de considerables dimensions. Tan absurda, insensata i folla activitat, bé es mereix un cert homenatge, que, a més, em servirà per demanar-los si algú de vostès recorda alguna dada de l'altra pel·lícula, aquella en que un tir de cavalls arrossegava un vaixell muntat sobre rodes que era atacat pels aborigens de les praderies nord-americanes, els indis de tota la vida, com si diguéssim.

Naze kore o kakimasu ka

Per què escriviu això?, diuen que li preguntà en certa ocasió Riba a Foix.

Why do you write this? si enlloc de bell llemosí aquell parell haguessin fet servir l'anglès en les seves converses habituals, o why write this? en un registre més argòtic, potser més adequat si els interlocutors, enlloc de dir-se Carles i Josep Vicenç, s'haguessin fet dir Jim i Buzz. Però el que no em puc arribar a imaginar és a Foix responent a Riba, we got to write something, don't we?, ni tan sols en bell llemosí, bé hem d'escriure alguna cosa, oi?, doncs no em puc arribar a imaginar a Foix escrivint a la babalà.

Però poc em costa, si hom m'ho demana, ja sigui en bell llemosí o en argòtic anglès, imaginar-me a qui això escriu, jo mateix, responent ben cofoi... we got to write something, don't we?

Konban eiga o mimashita (II)

JIM: Buzz? What are we doing this for?

BUZZ (still quiet): We got to do something. Don't we?

Potser recordin l'escena, el tal Jim i el tal Buzz són a punt de pujar a un parell de cotxes robats per conduïr-los a tota velocitat cap a un penya-segat. Abans que els vehicles es precipitin al buit, els tals Jim i Buzz han de saltar del vehicle que condueixen. El primer a fer-ho serà un covard i el segon un milhomes (o un cadàver, segons les circumstàncies), tot i que als protagonistes de la pel·lícula, rebel without a cause, de Nicholas Ray, els plau més fer servir l'expressió chicken, coses de l'argot, per referir-se al primer saltador. I vet aquí, potser, l'entrellat de tot plegat, we got to do something, don't we?

I tot seguit, és clar, em ve a la memòria la ridícula senzillesa de la que hauria pogut ser la resposta, aleshores i sempre, aquell I would prefer not to... que un tal Bartleby, dit l'escrivent, ja va esbossar no fa pas poc temps.

Kochira wa Ariadna-chan desu (II)

És a la Teogonia Hesiòdica on llegeixo que Zeus concedí a Ariadna la immortalitat, aquella filla de Minos que a Cnossos havia tingut les estades. És de creure que un cop esdevinguda immortal, Ariadna s'hostatjà a l'Olimp en companyia de Dionís, a qui Hesíode es complau en mostrar com el seu espòs, essent l'obsequi de Zeus, potser, no més que el corresponent regal de noses.

I si bé algunes fonts afirmen que Ariadna infantà quatre, sis o set fills de Dionís, Hesíode no n'esmenta cap. I és una llàstima, doncs una llista de fins a set noms, potser Enopió, Cèramos, Estàfil, Peparet, Toant, Eurimedont i Fliant, hagués resultat d'alló més lluïda.

Kochira wa Bufalino-san desu (II)

Però jo havia llegit més llibres que no pas viscut, en el meu pas tan fugitiu, tan ineficaç, pels camins dels homes, llegeixo que en un cert moment li fa dir l'autor, encara Bufalino, al protagonista de la seva narració, ell mateix, pel que sembla.

I la sorpresa és immediata, doncs com es poden haver llegit més llibres que no pas viscut? quan és precisament això, llegir, el que ens fa viure, doncs només en la lectura hom viu, essent, doncs, lectura i vida magnituds sempre concordants.

Hayakuchi kotoba

Fora agradable parlar sense dir res, poder adreçar-se a qualsevol interlocutor amb paraules amables i polides mancades de significat, només fent servir, en la mesura del possible, gloc-gloc, en Blai beu un glop, bonics embarbussaments. Preguntar per la salut de la dona o els estudis dels fills; exclamar-se pel fred que fa o no fa a l'hivern, la calor que fa o no fa a l'estiu; donar el condol en un funeral, l'enhorabona en un casament... paraules triades per endavant, sempre dites amb la seguretat de l'oficiant d'una cerimònia mil cops repetida, tot esperant la canònica resposta del feligrès de torn. Fora agradable, doncs, parlar sense dir res, només fent servir, en la mesura del possible, gloc-gloc, en Blai beu un glop, bonics embarbussaments.

Kore wa kinen-hi desu ka

Que el pas del temps dignifica els objectes és una afirmació discutible, potser també errònia i qui sap si ridícula, però no gaire més discutible, errònia i ridícula que qualsevol altra afirmació. I veient aquestes imatges i intentant oblidar allò que les feu possibles, hom pot arribar a trobar, si més no en alguna d'elles (potser en cap), una certa dignitat que cal no cercar en la voluntat d'aquells que les aixecaran, i encara menys en aquells gloriosos fets que hom volgué commemorar fins a la fi dels temps, essent aquesta darrera expressió, la de la fi dels temps, no més que una figura retòrica, doncs qui això escriu no té cap opinió formada sobre la possible finitud del temps.

I és, potser, aquest pas del temps, finit o infinit, el que ha començat a dignificar semblants objectes, que un cop perduda la seva original funció de monument (en haver esdevingut indigne de record el record d'allò que volien recordar), atenyen la més noble categoria d'andròmina, això és, cosa atrotinada i/o inútil, essent, ambdós adjectius, virtuts no pas petites.

Yumewomimasu ka

Crec somniar que arribo a una ciutat que m'és desconeguda, en tren, al vespre, i que m'apresso a cercar hotel pels voltants de l'estació, doncs sembla ser que a l'endemà hauré d'agafar un altre tren. L'habitació que m'ofereixen és bruta i fa pudor de resclosit, el llit és petit i potser hi ha xinxes, però somnio que m'adormo amb facilitat i que em desperto al llit de casa, i que el meu dia segueix l'agradosa rutina habitual, fins que al vespre, cansat, m'adormo i començo a somniar que sóc de baixada d'un cim ben punxegut, un con de roca sobre grans esteses blanques. Després de molt caminar arribo a un petit refugi, on em mostren un matalàs en una llitera, em donen dues mantes, i m'acotxo tot seguit. És aleshores que somnio que em desperten amb una certa pressa, encara en plena nit. Algú pica a la porta amb insistència i la persona que m'ha despertat m'apressa a vestir-me i marxar per una trapa de la teulada, tot fent-me entendre que ella ja entretindrà als meus perseguidors, doncs sembla ser que aquest cop em persegueixen. Però la porta cedeix i sóc capturat. Lligat de mans i peus em porten cap a un indret desconegut, om em tanquen en un petit recambró sense cap finestra ni cap tipus de mobiliari. Encara amb son, jec a terra i m'adormo tot seguit, i potser somnio que arribo a una ciutat que m'és desconeguda, en tren, al vespre.

Abans, però, d'apressar-me a cercar hotel pels voltants de l'estació, doncs sembla ser que a l'endemà hauré d'agafar un altre tren, em desperto i em retrobo en el petit recambró on sóc tancat, adolorit per les puntades de peu que rebo al ventre i els crits que m'adrecen. Els crits, però, em fan despertar i em trobo en una llitera, envoltat de desconeguts, i identifico el refugi on fins fa un moment dormia. I encara que sigui negra nit, és l'alarma del rellotge el que m'ha despertat, doncs bé cal sortir abans de l'alba per encarar la nova ascensió amb possibilitats d'èxit. Però el fort senyal acústic em torna a despertar i em trobo al llit de casa, al costat de la poma escollida, que em sacseja suaument, doncs sembla ser que ja és hora de llevar-se. Sona, aleshores, el despertador, i obro de nou els ulls i em trobo en una bruta habitació d'hotel, amb una forta picor a aixelles i engonal. M'apresso a rentar-me a la pica, em vesteixo i surto tot seguit cap a l'estació, doncs encara crec somniar que haig d'agafar un altre tren.

Hae ga sugu ni tobimasu

Amb un gest maldestre, fet d'esma més que res per allunyar-la, em sorprenc d'esclafar una petita mosca. Tot seguit, en aixecar-me per anar-me a rentar les mans, em sorprenc encara més en trobar una segona mosca al terra, que, en veure atansar-se el meu peu, no fa res per escapolir-se de la segura trepitjada. I encara al lavabo, abans d'obrir l'aixeta, esclafo una tercera mosca sense cap esforç. Què se n'ha fet, em pregunto, de la proverbial prestesa de les mosques per escapolir-se de les plantofades? Un cop netes les mans i sobtat per aquesta aparent apatia, torno a la sala i truco a un conegut, a qui anomenaré Jota, expert entomòleg especialitzat en l'estudi dels dipters.

Jota em confirma que sí, que ja són moltes les observacions d'arreu del món que mostren una pèrdua de mobilitat en algunes famílies de múscids, i que fora hipòtesis inversemblants, encara no hi ha cap explicació per semblant fenomen. Fins i tot, afegeix amb una certa preocupació, ens temem una extinció de moltes espècies. La seva preocupació em colpeix, doncs, sense múscids per estudiar, la seva càtedra a la universitat podria desaparèixer i Jota es veuria abocat a la indigència. Per mirar d'animar-lo li suggereixo la possibilitat de dedicar-se a l'estudi dels coleòpters, però Jota, potser indignat, em penja el telèfon.

Tot això de les mosques, és clar, no són més que falòrnies, doncs ni el tal Jota existeix ni les mosques comunes o domèstiques (musca domestica, espècie de dípter braquícer de la família dels múscids) pateixen cap mena d'apatia o disfunció motriu. Però això, convindran amb mi, no té cap importància a l'hora de posar-se a escriure que, amb un gest maldestre, fet d'esma més que res per allunyar-la, em sorprenc d'escl...

Atarashī desu

Novetat, qualitat d'aparegut, introduït o originat de poc, és un dels atributs que tot, i/o tothom, acostuma a lluir un cop a la vida, doncs tot, i/o tothom, és, en algun moment, nou.

Cal, però, parar atenció i no confondre qualitat, en tant que atribut o propietat dels que distingeixen les coses amb qualitat, en tant que superioritat en el seu gènere. És potser per això, per mirar de no malbaratar l'escàs temps que se'ns dóna amb enutjoses confusions polisèmiques, que no acostumo a donar cap valor a la novetat i soc partidari de només prendre en consideració allò que ha deixat enrere tant confusa qualitat, en tant, repeteixo, que atribut o propietat dels que distingeixen les coses, per així intentar abastar allò de qualitat, en tant que superioritat en el seu gènere.

Kochira wa Bufalino-san desu

Si una de les principals categories de novel·la és la de les novel·les on no succeeix mai res, una altra categoria no gens menyspreable és la de les novel·les on l'autor de torn situa a llurs personatges en un sanatori per a malalts de tubercolosi, ja saben, un d'aquells llocs on els malalts de tubercolosi, lluny de guarir-se, podien morir amb una certa discreció i totes les garanties sanitàries del moment.

La muntanya màgica de Thomas Mann, El Mar de Blai Bonet, i, pel que porto llegit fins ara, El sembrador de pesta, de Gesualdo Bufalino, són novel·les exemplars que hom pot englobar en aquesta categoria, la de les novel·les on l'autor de torn situa a llurs personatges en un sanatori per a malalts de tuberculosi, ja saben, un d'aquells llocs on els malalts de tubercolosi, lluny de guarir-se, podien morir amb una certa discreció i totes les garanties sanitàries del moment.

Kochira wa Manning-san desu

... va estar d'acord amb el que li deien, sense reserves, ja que aquell era un dels secrets d'una vida feliç, ens diu en un cert moment la veu narradora, tot referint-se a en Bourne, alter-ego de l'autor, Frederic Mannings, i protagonista de la novel·la de torn, La part que ens toca.

I serà, potser, per aquesta manera d'intentar menar una vida feliç, que per primera vegada trobo una obra de ficció sobre la Gran Guerra que no critica el conflicte ni llur carnatge. I això que l'autor, com en Bourne, el seu alter-ego, es trobà com a hoplita a les trinxeres, parapetat rere els sacs de sorra o corrent pel fang vers les línies enemigues (o vers les pròpies, segons els capricis de l'atzar), tot evitant el filat espinós, l'esclat dels obusos i la mossegada de les bales.

I serà, potser, que aquesta manera d'intentar menar una vida feliç és tan ineficaç com totes les altres maneres d'intentar menar una vida feliç, si més no, si fem cas a la biografia de l'autor, a la del tal Bourne, o a la de qualsevol altre moridor.

Chotto... (III)

Pres per l'agradosa mandra, o potser per la lletja impaciència d'escriure alguna altre cosa, deixo de banda la llaminera redacció de texts legislatius, per molt que al magí em bullin innúmers iniciatives d'allò més lloables, que si bé és cert que potser no causarien cap benefici als ciutadans de la polis, tampoc els hi suposarien cap gros destorb, que no és poca cosa, si parlem de lleis.

I és així que m'oblido de publicar cap nou decret, encara que ja en tingui uns quants de redactats, com aquell que hauria de garantir la lliure circulació de vianants, vehicles i aigua d'escorrentia per la via pública, o aquell altre que fixaria un màxim de dos mil·límetres per la llargada dels cabells de les ciutadanes, o aquell destinat a garantir la meva perpetuació a la poltrona, doncs fora insensat que per subtileses formals que a ningú haurien d'importar, la polis restés privada d'un tan excel·lent governant.