Taiyō ka kage ka

Ha estat aquest matí, a la plaça Vella de Terrassa, que per primer cop en els darrers mesos he buscat el sol. Després, a mig matí, ja al cap i casal, quan caminava apressat per la Via Augusta anant a comprar el saborós pa d'espelta i sègol que acostumo a menjar, he dubtat si triar sol o ombra, en oferir-me les circumstàncies d'aquell moment l'oportunitat d'escollir, i ara mateix ja no recordo si he caminat per la vorera assolellada o per l'ombrívola.

Tot això, és clar, no ve a compte de res, només que, aquest matí, a la plaça Vella de Terrassa, quan per primer cop en els darrers mesos he buscat el sol, m'ha plagut pensar que semblant insubstancialitat bé pagava la pena d'ésser escrita.

Kore wa saigai desu

I és en fer-se el silenci, i tot seguit la foscor, que la platea del teatre esclata en una ovació entusiasta, molt sonora i ben sentida, on els bravos es fonen amb els aplaudiments. I tot seguit, en il·luminar-se de nou l'escenari i eixir els actors per rebre l'homenatge del públic, aquest s'alça i intensifica bravos i aplaudiments. Però, tot el públic s'alça? No pas, doncs un vell repatani, jo mateix, roman assegut a la seva butaca, incrèdul, bocabadat, sense donar crèdit a l'entusiasme amb que el públic premia el (com ho diria per no resultar groller) galimaties que acabem de veure, on un esforçats actors feien miques el text de Shakespeare dirigits per qui, sens dubte, mereix la més cruel de les penes que pot rebre un faranduler, això és, l'anonimat.

Anata wa onna no ko desu ka

És possible que l'exhaustivitat, qualitat d'exhaustiu, no sigui la millor manera de narrar qualsevol circumstància susceptible d'ésser narrada. Se'm podrà respondre que bé Homer va ser molt exhaustiu quan va fer la descripció de les naus aquees. I jo, és clar, respondré que sí, que la descripció de les naus és d'una exhaustivitat abassegadora, i que potser per això sigui un dels cants de la Iliada que em resulten més poc llaminers, doncs bé cal no oblidar que estem parlant de mil cent vuitanta-sis naus, que aviat és dit.

Sigui com sigui, si alguna cosa puc retreure a Girl, opera primma de Lukas Dhont, és la seva exemplar exhaustivitat, amb el benentès, és clar, que l'exemplaritat tampoc és que sigui cap grossa virtut.

Okama desu ka

Mai no m'ha ofès gaire, per no dir gens, que hom m'insultés. Encara menys quan aquest hom m'era algú desconegut, encara molt menys quan aquest hom desconegut em cridava en una llengua que no era la meva, i encara moltíssim menys quan aquest hom desconegut que em cridava en una llengua que no era la meva ho feia formant part d'un grup d'exaltats. A més, com podria resultar ofensiu per a ningú quelcom tan natural com sentir-se atret per individus del mateix sexe, o no voler viure sotmès a voluntats alienes?

Si de cas, potser, em pot arribar a alarmar, atemorir o esverar que uns individus que reben un sou a canvi de vetllar per l'ordre i la seguretat públiques es dediquin a organitzar bullangues pels carrers de la ciutat. Encara que, convindran amb mi, molt millor ser insultat que no esllomat a garrotades.

Watashi wa purorōgu ga suki desu

M'agraden els pròlegs. Malauradament, o no, pocs són els llibres que en disposen d'un i escassíssims els que en disposen de més d'un. Però el cas és que m'agraden els pròlegs, proses entusiastes on es lloen totes les virtuts (reals o imaginàries) del text que encapçalen. Proses d'habitud redactades per fanàtics o, encara pitjor, per professors universitaris que malden per ascendir a l'autor de torn als altars de l'excel·lència literària per així poder ascendir ells mateixos dins l'escalafó funcionarial. Sigui com sigui, proses que com un divendres de joventut tot ho prometen, no fos cas que l'hipotètic lector es decantés per la lectura de qualsevol altra cosa, com ara els encara més fantasiosos prospectes dels productes farmacèutics. Després, és clar, arriba la lectura i les coses van com van. És potser per això que de vegades em conformo amb la lectura d'un bon pròleg i ajorno la lectura de l'obra prologada sine die, no fos cas que la realitat m'espatllés unes expectatives tan sensacionals.

El cas, però, és que després de la lectura del curt però intens pròleg que fins fa uns minuts tenia a les mans, no he pogut evitar d'encetar la lectura dels relats que el segueixen, doncs si bé m'agraden els pròlegs, encara m'agrada més contradir-me, no fos cas. I si de cas algú vol provar d'encertar el títol que ara tinc al meu costat, ja rifaré alguna andròmina entre els molt hipotètics participants que l'encertin.

Ichi

Llegeixo per primer cop Dos Passos, El Número U, en traducció de Xavier Pàmies. I en un primer moment resto escandalitzat pel que trobo un detallisme excessiu del text, talment m'hagués d'importar que el bloc de notes de torn tingui els fulls grocs o blaus, o que la pantalla del llum de peu tingui serrell o no. Però la lectura avança, cada cop més captivadora, i l'excés cada cop més em sembla menys clar, fins al punt que, en rellegir les primeres pàgines, sóc incapaç de trobar res que m'escandalitzi. Un s'acostuma a tot, em dic, amb el trist convenciment que, si m'ho proposés (Déu no ho vulgui), fins i tot podria arribar a llegir les coses aquelles que diuen que escriu el Lluís Llach o la Pilar Rahola.

Encara que, ara que ho penso, el que sí resulta escandalós (i més aviat imperdonable) es barrejar el noms de Dos Passos i de Xavier Pàmies amb el de semblants bufanúvols en un mateix paràgraf.

Mot preciós, per cert, el de bufanúvols.

Kyō no gogo eiga o mimashita

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

Prou coneuts de tothom són els versos de més amunt, que molts, talment feia la pròpia autora, prenen com a divisa. Jo, però, que ni semblo ser dona ni sóc de classe baixa, a partir del dia d'avui tan sols una cosa agrairé a l'atzar, no haver nascut islandès. I si creuen que exagero vagin a veure Undir trénu, la darrera pel·lícula de Hafsteinn Gunnar Sigurðsson. O millor encara, facin-me confiança i no la vagin a veure. Una pel·lícula magnífica, cartament, però que és molt millor no veure.

Kisoji ni imasu ka

I de la mateixa manera que els carrers de Sant Sebastià em recorden els de Sant Petersburg, caminant per la vall d'Oma no puc evitar de recordar la vall del Kiso, allà a Tsumago, per on feia via el vell camí del Nakasendo que duia a Tokyo en temps anteriors a la restauració Meiji. Cert que a Oma no trobo l'esbelt bambú, i que els naturals del lloc parlen una llengua que m'és del tot desconeguda, però en tota la resta la similitud és extraordinària: la mateixa xafogor irrespirable, el mateix paissatge de postal, la mateixa pulcritud, el mateix pintoresquisme, els mateixos turistes badocs.

I ja menjant uns saborosos seitons, al costat de l'estacionament on hem deixat el cotxe, a punt de tornar cap allà on ens hostatgem, no puc evitar d'enyorar, ni que sigui per uns instants, el temps aquell en què podia mirar al meu davant sense tenir sempre present tot allò que crec recordar.

Sant Petersburg ni imasu ka

No he trepitjat mai els carrers de Sant Petersburg, ni he caminat per la riba del Neva, ni he creuat cap dels ponts que el travessen. No obstant això, en trepijar els carrers de Sant Sebastià, en caminar per la riba de l'Urumea i, en especial, en creuar algun dels ponts que el travessen, no puc evitar de trobar una gran similutd entre ambdues ciutats. I tant és que, com ja he escrit, no hagi jo trepitjat mai els carrers de Sant Petersburt, ni hagi caminat per la riba del Neva, ni hagi creuat cap dels ponts que el travessen, doncs bé he llegit com Dostoievksi, Gógol, Txèkhov, Lérmontov o Dovlàtov hi fan anar als seus personatges amunt i avall. I ja sigui de dia o de nit, a peu o en carruatge, capcot o cofoi, apressat o desvagat, glaçat o agombolat per un gruixut capot, conec prou bé la riba de del Neva com per dir, amb la seguretat pròpia de qui tot ho sap, que cap ciutat hi ha més semblant a Sant Petersburtg que Sant Sebastià.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (IX)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Dare ga Neff-san desu ka

A Double Indemnity Fred McMurray és Walter Neff, un venedor d'assegurances que es passa de llest i acaba cometent un assassinat pràcticament perfecte obsessionat pel desig vers una Barbara Stanwyck massa ambiciosa. Com bé recordaran, la pel·lícula comença amb la confessió d'un Neff ferit, i acaba amb un Neff que fuma tot esperant que la policia, els infermers, o els enterramorts, se l'enduguin. Entremig se'ns explica la trama, ara mateix irrellevant.

A The Apartment, en canvi, Fred McMurray és Jeff D. Sheldrake, un sàtir que fa de cap de personal d'una empresa d'assegurances. Però del que no és pot dubtar és que Sheldrake no és més que el pseudònim que fa servir Neff per amagar la seva veritable identitat, i  així ocultar un passat que en cas de fer-se públic el perjudicaria en la seva carrera professional i en la seva ja prou complicada vida privada. Ara només faltaria que algú, a poder ser Billy Wilder, ens expliqués la història que porta de Neff a Sheldrake, i com aquell Neff aparentment derrotat por acabar esdevenint un depredador sexual al capdamunt de Manhattan (i pare d'un marrec que vol posar unes mosques en òrbita, a veure si es reprodueixen).

Anata wa Watashi o Oboete Imasu Ka

Torno a viure entre les coses

que em recorden

que he existit.

Ahir vaig rebre un correu electrònic d'algú amb qui vaig viure una certa intimitat farà cosa de vint anys, que aviat és dit, i de qui feia molt de temps que no en sabia res. I aquest algú, com qui pica a una porta amb poca determinació, m'ha escrit per fer-me saber que aquests dies d'estiu em recorda. Però, m'he demanat jo en llegir les seves breus paraules, em recorda a mi, o en creure que em recorda a mi tan sols és recorda a ella? I en aquestes he recordat jo els versos de na Sílvia Bel de més amunt.

I és potser per això, o potser tan sols per tocar el que no sona, que no m'he pogut estar de respondre i preguntar si realment em recordava a mi, o tan sols s'estava recordant a ella, doncs en ser com és tan incert això de la pròpia existència, trobo que mai no està de més recordar-se a un mateix.

Burondo no onna no ko

Aquest vespre tinc assegudes al meu davant tota una munió de noies impúbers de cabells rossos, pell clara i ulls blaus. Deuen venir del nord, em dic, en agradar-me com m'agrada l'obvietat. I, quan el presentador de l'acte on som dóna peu a l'entrada de la bandera alemanya, les noies esclaten en irreflexius crits d'aparent joia, avinentesa que em confirma la grossa obvietat. 

Com que la cosa allarga i l'espai exterior on som convida a un cert relaxament en les formes, de tant en tant alguna de les noies s'alça, corre esvalotada d'aquí cap allà, i sovint acaba abraçada amb alguna altra noia esvalotada o amb algun dels adults que semblen acompanyar-les, persones totes elles també de cabells rossos, pell clara i ulls blaus. Les noies, tot sigui dit, vesteixen samarretes vermelles i semblen molt cofoies. De tant en tant s'hi canta l'Stella Splendens, cant polifònic que em plau d'allò més i que, en certa mesura, tempera la incomoditat de la situació, doncs en no ser jo una noia impúber de cabells rossos, pell clara i ulls blaus, no sé ben bé que hi faig, allà on sóc, més enllà de repetir-me que tinc assegudes al meu davant tota una munió de noies impúbers de cabells rossos, pell clara i ulls blaus.

Anata wa akuma desu ka

Leviatan, ens diu, ocupava el centre del front de la priora; Beherit estava allotjat al seu estómac; Balaam, sota la segona costella de la dreta: Isacaaron, sota l'última costella de l'esquerra, llista Pillet de la Mesnardière, metge personal de Richelieu, el dels tres mosqueters que eren quatre, segons ens diu Huxley, Els dimonis de Loudun.

És a dir, un home de ciència del segle disset no té cap inconvenient en llistar amb absolut convenciment el nom i la concreta ubicació dels dimonis que s'hostatgen al cos de la priora d'un convent. Avinentesa que em porta a pensar en totes les llistes que els homes de ciència del segle vint-i-u acostumen a llistar amb semblant convenciment, com ara la dels cinc subfilums en què es classifiquen els dits artròpodes.

I si se'm perdona la grossa demagògia, un cop més no puc més que dubtar de tot allò que se'm presenta sota l'aval de la dita ciència, bonic entreteniment que amb la definició ja paga, coneixença exacta d’un cert ordre de coses, això és, rigorosament conforme amb la veritat.

Watashi wa Besiers ni imasen deshita

Caedite eos. Novit enim Dominus qui sunt eius, diuen que digué Arnau Amalric, monjo cistercenc, abat de Poblet i Citeaux, nunci papal, arquebisbe de Narbona, i inquisidor de la croada albigesa.

Mateu a tothom, que Déu ja distingirà els seus, diuen que digué Arnau Amalric en prendre la ciutat de Besiers, quan algú li demanà com distingir els catòlics dels heretges, els uns dels altres, aquells d'aquests. Set mil persones, diuen uns que hi moriren, a Besiers, això és, foren mortes, doncs pocs dels set mil degueren morir per causes que no fossin el ferro dels croats. Vint mil, diuen uns altres, que foren els morts. La ciutat, en això coincideix tothom, fou saquejada i cremada, les dones violentades i tota la riquesa rapinyada. Era el costum.

Abans Besiers ja havia sigut ocupada pels visigots i destruïda pels francs, ocupada de nou pels visigots i presa pels àrabs, que la perderen davant dels francs. Avui dia hi viuen més de setanta-cinc mil persones i Robert Ménard n'és l'alcalde.

Kurage o tabemasu ka

Hi havia una vegada una donzella que diuen que pentinava serps. Alguns diuen que era una reina, d'altres que vivia salvatge al desert. Però en el que tots coincidien és en la seva bellesa, que si jo provés d'imitar Pla adjectivaria amb gros excés. Però la donzella és morta de fa temps, Perseu la decapità, i a partir d'aleshores el cap de la donzella guarneix innúmers foteses, com ara l'escut de la d'ulls clars, a qui ja pocs recorden, i també la tapa del llibre que tinc al meu davant, on s'explica que hi havia una vegada una donzella que diuen que pentinava serps.

Sore wa kichigai no desu ka

En el fet que jo sigui metge i vostè un dement, no hi ha ni moralitat ni lògica, es tracta només de pura casualitat.

Són les de més amunt paraules del protagonista d'El pavelló núm. 6, de Txékhov, dites en animada conversa amb un dels seus pacients. El protagonista, no cal dir-ho, és metge, i el pacient, és clar, un dement. Però més enllà de les particularitats de la narració de Txékhov, on el propi doctor acabarà sent tractat de dement, l'afirmació del metge no és irrellevant ni anacrònica, ans el contrari, no només la trobo d'un cabdal que esborrona, sinó que traspassada a l'actualitat podria venir a dir que en el fet que jo visqui amb la placidesa que visc, i vostè sigui un immigrant indocumentat que creua la Mediterrània com bonament pot, no hi ha ni moralitat ni lògica, es tracta només de pura casualitat.

Però, és ver que tot depen de la casualitat? que el propi esforç no serveix de res a l'hora de viure? o, al revés, és ver que tot depen del propi esforç? que la contingència de les circumstàncies que ens són externes poc poden davant la pròpia determinació? Malauradament, hom s'acostuma a prendre amb excessiu entusiasme la defensa o la negació de les paraules del bon doctor, talment les coses només poguessin ser blanques o negres, certes o falses, desitjables o indesitjables, possibles o impossibles. I escoltant als que no callen es fa evident que sí, que les coses només poden ser blanques o negres, certes o falses, desitjables o indesitjables, possibles o impossibles, de tal guisa que hom acostuma a servir-se de la seva part de raó per atacar la part de raó contaria, doncs res de més estimulant que una bona brega.

Futari no sakka

Obro la porta i al meu davant em trobo amb l'Stefan Zweig. I abans no pugui jo badar boca el senyor Zweig prova de vendre'm una assegurança, avinentesa del tot inversemblant, doncs com és possible que tan il·lustre com prescindible literat malbarati la seva impossible vellesa amb la venda ambulant d'assegurances? A més, no era cosa establerta que el senyor Zweig va llevar-se la vida un vint-i-dos de febrer de mil nou-cents quaranta-dos al Brasil? Què hi fa, doncs, al cap i casal, un vuit de juny de dos mil divuit? Estrany, molt estrany, tot plegat, em dic, en tancar la porta davant l'enutjosa visita.

I ja de camí cap a casa, però encara encaboriat per la sorprenent visita, trigo una estona a adonar-me que qui tinc al meu davant, a l'andana dels Ferrocarrils, no és altre que en Mark Twain. Sí, també costa de creure, però l'imponent cabellera i el no menys imponent bigoti el delaten. A més, el sento parlar en anglès, avinentesa que em porta a recordar que pel matí el senyor Zweig m'ha parlat en un molt bon català, amb una excel·lent dicció de les vocals neutres, i no pas en alemany.

Però, en explicar a casa ambdues circumstàncies, la companya no triga a recordar-me la meva ineptitud en això del reconeixement facial i em demana que no l'atabali amb les meves bestieses, que si de cas les escrigui. I en això estic.

Dare ga shō o jushō shimashita

I és en un cert moment de l'acte d'entrega d'un cert guardó a un cert escriptor, que dues noies reciten els títols d'algunes obres de l'escriptor guardonat entre glop i glop de suposat mam. I dic suposat mam, doncs si verament buidessin un got desprès de cada títol, i donat l'alt nombre de títols esmentats, ambdues noies moririen a causa d'un coma etílic, avinentesa sempre enutjosa en un acte d'aquest tipus. El cas, però, és que les noies, alternativament, reciten títol i fan com si beguessin, reciten títol i fan com si beguessin, i així un cop i un altre, fins pràcticament esmentar tots els títols de les obres del cert escriptor. Tots? no pas. Doncs trobo a faltar precisament el títol del millor llibre del cert escriptor, del millor llibre segons el meu criteri, sempre ver, sempre encertat, sempre indiscutible.

L'absència, però, no em sorprèn, doncs es tracta d'una absència habitual, en tractar-se d'un dels pocs llibres de l'autor que no ha estat traduït a l'anglès (encara que sí al francès, l'espanyol i l'italià). A més, a llarg de l'acte ja esmentat s'han llegit o representat no pas pocs fragments de l'obra del cert escriptor, però cap del llibre no esmentat. És més, quan s'acostuma a parlar de l'escriptor (persona de tarannà obsessiu i formes afectades per innúmers tics motors i vocals), sempre es recorden altres obres seves, sovint les darreres, sens dubte menys reeixides, però mai el títol per mi considerat el millor, un ver prodigi.

Finalment l'acte acaba amb la demostració pràctica que el públic assistent a l'entrega del cinquantè Premi d'Honor de les Lletres Catalanes se sap la lletra de les tres estrofes del Cant dels Segadors.

Mittsu no bubun

Si tal com diuen tota narració es compon de tres parts, presentació, nus i desenllaç, és comprensible que arribi un moment que qualsevol persona amb un mínim de comprensió lectora tingui prou amb la lectura d'un quart de presentació per saber com anirà tot plegat. És potser per això que molts autors proven d'embolicar la troca per tal de fer més costeruda la comprensió del lector. I així uns alteren la cronologia dels fets narrats, d'altres els expliquen segons punts de vista diversos, no pas pocs opten per la inversemblança o per convertir-se ells mateixos en el fet narrat, i els més dubitatius fan un poti-poti de tot plegat, a més dels que adopten una perspectiva de gènere, que sembla ser la moda del moment. I tot seguit arriben els erudits i es serveixen de paraules enutjoses per tal de provar de vestir la nuesa d'un emperador de carns toves i penis escarransit.

No obstant això, no puc negar una certa predilecció pels autors que prescindeixen de presentació i desenllaç i ho fien tot al nus, en especial quan el nus no té ni solta ni volta i tot plegat s'allarga en una xerrameca interminable que no duu enlloc, doncs arribar a alguna banda bé seria una mena d'enutjós desenllaç.

I en aquestes estem.

Olyslaegers-san no hon o yomimasu ka

I és a mig matí, a l'hora que acostumo a menjar-me una granny smith, que hom em recomana la lectura d'un tal Jeroen Olyslaegers. I com que tinc prou avançada la feina, malbarato una estona per informar-me sobre el tal Jeroen, autor que fins fa uns moments m'era del tot desconegut. I resulta que el tal Jeroen és nascut a Bèlgica, escriu en neerlandès, és viu i fa una cara que espanta, avinenteses totes elles decebedores. Cert que el que llegeixo sobre la seva obra sembla interessant, però al tal Jeroen se'l veu pelut i barbut, vestit sense discreció i amic de l'excés. I viu, molt viu, excessivament viu, pel meu gust. I sí, tot això no són més que collonades i prejudicis, però qui seria jo, despullat de prejudicis?

Però vés. no només les oques tenen bec, em dic, i qui sap, que faré, amb el tal Jeroen, el dia que l'ensopegui en alguna lleixa, que de més verdes en maduren, qui dia passa any empeny, i a les sis tinc set.

Supein-jin o mimasu ka

Diu un cert malnat que en el seu incansable anar i venir per la geografia d'un cert estat del sud-oest del continent europeu, ell no veu pas gent diversa, sinó, tan sols espanyols. Desagradable avinentesa que potser a alguns els hi pot recordar les paraules d'un altre cert malnat, difunt de fa mols anys, que afectat de la mateixa anomalia visual també veia espanyols per tot arreu. Esgarrifós, sens dubte. Sigui com sigui, tot plegat a mi em recorda el poema aquell de Jesús Lizano on, posats a veure, tan sols es veuen mamífers.

Watashi wa kimyō desu ka

estrany -a

1 2 adj. [LC] Que no té relació amb algú.

Sovint me n'oblido, de com d'estrany és això de viure. Sovint, agombolat per l'agradosa rutina del dia a dia, anant amunt i avall seguint un ordre establert per la força del costum, m'acabo oblidant de l'estranyesa de tot plegat i acabo trobant normal i satisfactori tot allò que faig. Però si en algun moment m'aturo i tinc la mala pensada d'observar-me, de demanar-me com és que vaig on vaig o faig allò que faig, les meves respostes no poden més que recordar-me com d'estrany és això de viure, en ser com és estrany que vagi on vaig i faci el que faig.

I és així que no puc més que concloure que això de viure no és més que un allunyar-se d'un mateix, deixar de relacionar-se amb un mateix per passar a relacionar-se amb els altres, els estranys, fins acabar esdevenint un mateix un estrany, entenent, per un mateix, vés a saber què.

Watashi ni kiite kudasai

I és fent camí que de cop sobte em trobo el pas barrat per tres portes d'igual aparença. Totes tres tancades, totes tres opaques, i totes tres guardades per un tòfol homenot que seu en una cadira de vímet i sembla fer de porter.

I és potser per la meva indecisió que el porter em convida a travessar la porta de la seva esquerra, que em durà, diu, per un camí fàcil i agradable, encara que banal i superficial, d'intranscendent final. Però si així ho preferiu, afegeix, també podeu agafar la porta del mig, que us portarà per un camí potser més dur, però certament més interessant i profitós, encara que no és segur que sigueu capaç d'arribar fins al final, en ser molts els que es donen. En canvi, el porter em desaconsella amb vehemència que travessi la porta de la seva dreta, doncs, segons em diu, el camí que guarda no mena enlloc i ni tan sols és un camí, tan sols un erm sense principi ni final.

És aleshores que amb el gest ràpid i precís que em caracteritza prenc l'esmolat glavi i faig xixines del porter, amago les seves despulles dins un gerro xinés de la dinastia Zhou, prenc la seva gorra, i m'assec a la cadira de vímet. Llàstima que per la poca atenció prestada ja no recordi jo cap a on mena cada porta per si de cas haig d'orientar a futurs caminants. Però això tant és, i si de cas algú dubta, que em pregunti.

Sibaris ni sunde imasu ka

sibarita: adj. i m. i f. [LC] Donat a les blandícies i als refinaments d’una vida regalada.

Per raons que ara no venen al cas cerco al diccionari l'entrada de més amunt, alhora que recordo el cop aquell, essent jo un infant, que un veí em titlla de sibarita. De retorn a casa em vaig aleshores apressar a cercar al diccionari el significa del mot sibarita, que m'era desconegut, i després d'una primera accepció que no m'esqueia, la de ciutadà de Sibaris, polis de la Magna Grècia, vaig trobar l'accepció que amb variants diverses acostumen a recollir tots els diccionaris.

I encara que és ver que em plau satisfer els sentits, i que el meu gust és capriciós i molt meticulós, malauradament les meves circumstàncies són lluny d'ésser regalades, si més no a criteri d'aquell que es voldria ciutadà de Sibaris, polis de la Magna Grècia.