Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (II)

Jo volia escriure sobre Joseph Roth. Però no pas sobre cap llibre de Joseph Roth, ni sobre cap escrit seu, ni tampoc sobre el conjunt de la seva obra, no. Jo volia escriure sobre Joseph Roth, la persona, l'ésser humà, l'embriac, el penques. I si hi volia escriure era per fer evident l'enuig que em desperta el poc que sé d'ell i el molt que imagino; i com, en cas d'haver jo nascut en temps de l'imperi Austro-hongarès i haver-ne fet la coneixença, el rebuig que m'hagués provocat la seva persona m'hagués impedit fer la lectura dels seus llibres, avinentesa, convindran amb mi, espaordidora.

Sí, jo volia escriure sobre Josep Roth, però després de molt intentar-ho tan sols vaig poder escriure sobre avellanes, aprofitant l'avinentesa que ja es pot trobar la nova collita al mercat, i del fet, que és possible que ja hagi dit, que les avellanes m'agraden molt, amb delit, suaument torrades, això sí, del camp de Tarragona, on creixen petites i gustoses, no pas com l'avellana turca, que és grossa, blanca, insípida, i etcètera.

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu

És possible que ja ho hagi escrit, però ara que arriba la nova collita paga molt la pena recordar que m'agraden les avellanes, molt, amb delit. Suaument torrades, això sí, i del camp de Tarragona, on creixen petites i gustoses, no pas com l'avellana turca, que és grossa, blanca, insípida. Encara que és possible que sigui jo injust amb els turcs i que allà, a l'aridesa de l'Anatòlia, també es facin avellanes exquisides. Però l'avellana turca que arriba a les lleixes dels supermercats catalans és, convindran amb mi, lamentable. Després hi ha les macadàmies, que també em plauen, i les pacanes, les marcona, els anacards, els festucs, les nous... però res com les avellanes del camp de Tarragona, on creixen petites i gustoses, no pas com l'avellana turca, que és grossa, blanca, insípida, i etcètera.

Toshokan ni imasu (III)

Sovint la pròpia biblioteca em genera dubtes. Qui va fer construir la biblioteca? Amb quin motiu? Fa molt, d'això? Les sales són confortables, ja ho he dit, i tot es veu tan cuidat que a primer cop d'ull pot semblar nou. Però si es para atenció es pot veure com les rajoles del paviment estan unes més gastades que les altres, com alguna de les fusteries de les balconeres tenen alguna petita clivella, i tot un seguit d'altres detalls que em fan pensar que l'edifici ja té un cert temps, encara que es deuen fer tasques de manteniment sovint, potser sala a sala, aprofitant el moment que alguna sala queda lliure de lectors. 

Després hi ha el tema dels bibliotecaris, que sovint semblen una peça més del mobiliari. A cada sala hi ha les butaques, els prestatges, la taula i la cadira del bibliotecari i el propi bibliotecari, com una mena d'extensió de la cadira. La major part del temps llegeixen i només es distingeixen dels usuaris pel fet que mai no seuen a les butaques sinó a la cadira que tenen assignada. Però de tant en tant fan algunes feines d'escriptori. Omplen fitxes, que no sé si es corresponen als llibres o als usuaris, endrecen si de cas algun llibre no és al seu lloc, o responen de manera sintética i sovint críptica a les preguntes que els hi podem adreçar els lectors. D'on deuen sortir els bibliotecaris? em demano sovint.

Sūnin no chosha

... i bé es podria arribar a pensar que el no-final de la novel·la és més grandiós que cap desenllaç possible.

Són les de més amunt paraules de Joan Ferrerons. Paraules que tanquen l'epíleg de la seva traducció de El Castell. Paraules que més enllà del cas particular de la novel·la de Kafka, sens dubte la millor novel·la mai escrita, ens ofereixen la clau de volta del que potser hauria de ser tota novel·la, una mena de torrentada narrativa impossible de contenir amb cap final. Un novel·lista ha d'obrir portes, moltes, totes; ha de fer córrer l'aire i oblidar-se de finals que tot ho escapcen. Tot allò de presentació, nus i desenllaça no són més que falòrnies de mediocres, sopars de duro de tots aquells nyicris incapaços de veure més enllà del seu propi nas.

D'aquí que siguin pocs, molt pocs, els autors amb el talent necessari com per deixar les seves novel·les inacabades. Encara que sovint també hi ha els autors apocats, porucs, tímids, autors que no gosen prescindir del final, no fos cas. Autors que, tot i bastir una novel·la monumental, volen mantenir les formes i acaben encaixonant tot el seu món en les estretors d'un final. Encara sort que de vegades és la lletja parca qui, fent d'amatent crític literari, decideix emportar-se a l'autor de torn abans aquest no esguerri la seva pròpia obra amb cap final de pa sucat amb oli.

Imiganai

 ... on s’hi pensa poc, on la mística del cabdill ocupa el lloc de la ideologia i justifica el crim, escriu Marquerite Duras a El dolor, en parlar d'un cert personatge que es belluga per ambients que hom acostuma a anomenar feixistes.

Explica Joseph Roth a L'anticrist que, en el seu anar amunt i avall fent de periodista, sovint es topava amb frases de gran aparença, com ara la cultura és poder, o la religió és l'opi del poble, que res no volen dir, en restar manipulat el significat dels mots que la formen. D'aquesta manera, segons Roth, tan seria dir la cultura és poder com el poder és cultura o la cultura és feblesa. Tan seria, perquè cap d'elles no voldria dir res.

I és amb aquest pensament al cap que, en topar amb la frase de Duras, no puc més que fer-me meva la idea de Roth i demanar-me si potser l'autora també hagués pogut escriure alguna cosa com ara ... on s'hi pensa massa, on la mística de la ideologia ocupa el lloc de la vida i justifica el crim, per parlar d'algun hipotètic personatge que es belluga per ambients que hom acostuma a anomenar comunistes.

Toshokan ni imasu (II)

Un altre dubte és saber si hi ha una sala final. Si n'hi ha, i si n'és abastable, si algun dia el llibreter de torn em xiuxiuejarà que he arribat al final. Podria ser que aquesta darrera sala existís, però que ningú no pogués viure prou anys com per arribar-hi. O potser resta reservada als lectors més excepcionals, si és que semblant categoria té algun tipus de sentit. Però de vegades m'imagino que aquesta sala final existeix i és abastable. I aleshores, què? què s'esdevé després? Potser aleshores esdevindré jo mateix bibliotecari, si de cas els bibliotecaris són aquells pocs escollits que han passat per totes les sales. O potser aleshores esdevindré escriptor, doncs bé els llibres s'han d'escriure. Podria provar de preguntar al bibliotecari, però encara que amb amabilitat sempre defugen qualsevol tipus de conversa, doncs el silenci dins la sala és sagrat.

Per allò que llegeixo és evident que existeix un món exterior a la biblioteca. Un món on la gent s'aquefera amb mil i una ocupacions. De petits juguen i estudien, de joves festegen, i ja adults treballen i fan créixer una família. A l'exterior, si faig cas a les lectures, les persones viuen alegries i decepcions, moments de joia però també de dolor. Hi ha guerres, revolucions, gent que passa gana i penalitats, i d'altres que viuen a l'abundància més excessiva. Suposo que és en aquest món exterior on hi van a parar els que decideixen marxar de la biblioteca. De vegades tinc curiositat per algunes de les coses que llegeixo. Com deu ser un petó? com deu ser el dolor? i l'amor? Però la curiositat no em dura gaire i sempre acabo recordant un aforisme que vaig llegir fa un parell de sales, els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres. Potser fora d'aquí també es podria llegir, i d'aquesta manera es podria abastar tot, vida i lectura, lectura i vida. Però seria igual de complerta, una lectura compartida amb les alegries i els neguits del viure?

Toshokan ni imasu (I)

Totes les sales són aparentment iguals, rectangles de raó àuria amb una porta a cadascun dels costats curts, una llibreria en un dels costats llargs, i un tancament envidriat a l'altra costat llarg que comunica amb un jardí molt ben cuidat. Són sales molt agradables gràcies a les vistes al jardí i a la llum que reben. I molt confortables, moblades amb unes còmodes butaques centrals on em passo les hores llegint sense patir cap destorb. Només cal agafar un dels llibres de la llibreria, seure, i llegir. Una de les portes comunica amb la sala anterior i l'altra amb la sala posterior. Hom sempre és lliure de sortir al jardí, si en té ganes, amb el benentès que aleshores ja no s'hi pot tornar a entrar. També s'és lliure de retrocedir a la sala anterior. Però per accedir a la sala posterior és necessari el permís del bibliotecari de la sala. I és que a cada sala hi ha un bibliotecari que no només té cura de l'espai i dels llibres, sinó que fa d'amfitrió dels lectors que arriben procedents de la sala anterior, i decideix el moment a partir del qual un lector pot accedir a la sala següent, si així li plau.

Suposo que deu haver una primera sala, on devia jo començar ja fa molts anys, quan no era més que un infant.Una sala que potser és una mica diferent de la resta, amb una sola porta, o amb una de les portes que comunica amb algun espai que ja no és biblioteca. Però encara que crec recordar algunes de les sales per les que he passat, no tinc cap record d'aquesta hipotètica primera sala. Podria, evidentment, tornar enrere sala rere sala fins potser arribar a aquesta sala inicial, però m'hi estic tan bé, tan a gust, a la sala on ara sóc, em resulten tan captivadores les lectures que m'ofereix, que la simple idea de marxar se'm fa costa amunt. Més aviat m'enllamineix allò que pugui arribar a trobar a la propera sala, i cada cop espero amb més impaciència el moment en què el bibliotecari se m'atansarà i, amb el filet de veu que gasten tots els bibliotecaris, em convidarà a passar a la propera sala amb la fórmula de rigor, potser a la següent sala trobareu lectures que us interesaran més.

Kochira wa Crusoe-san desu

La lectura de Robinson Crusoe ha estat una decepció. Decepció per la matussera prosa de Defoe, per la manca d'estructura de la novel·la, per la inhumana perseverança del personatge, per l'interminable i extravagant final, per l'equivocat pròleg que l'acompanya... Però tot i això haig de reconèixer que he gaudit de la lectura, si més no, a partir del moment que vaig decidir que, més que una novel·la d'aventures, el que tenia a les mans era una obra moral, una mena de catecisme on, sota la forma d'una ficció utòpica, l'autor establia amb la seguretat pròpia dels il·luminats les línies mestres que han de pautar la vida de tota persona, això és, aïllament extrem i laboriositat infinita.

I un cop sabut a riure, que, ben llegits, els moralistes sempre resulten d'una comicitat extrema.

Kochira wa Palamedes-san desu

Són moltes les versions sobre la mort de Palamedes, fill de Naupli, rei d'Eubea. En totes elles és Ulisses, Odisseu, qui tramà ardits i enganys contra Palamedes, a qui no perdonava certs fets del passat.

I és que expliquen que, arribat el moment d'anar a guerrejar a Troia, Ulisses fingí follia per tal d'estalviar-se la batussa, doncs espavilat com era prou sabia com d'incerta i arriscada era una empresa d'aquell tipus. I és per això que quan Menelau I Palamedes foren a Ítaca a recordar-li la paraula donada, Ulisses prengué bous i arada i es posà a sembrar sal als camps, fent-se l'orat. Però Palamedes ensumà l'egany i prengué Telèmac, fill d'Ulisses, a qui posà davant dels bous. Ulisses, és clar, desvià els bous per no envestir al seu fill, talment hagués recuperat de cop la raó, i l'engany fou descobert.

I d'aquí que Ulisses, grandíssim fill de puta, li tingués jurada al tal Palamedes, que com a tants d'altres trobà la lletja parca per la malvolença del fill de Laertes, que a Ítaca diuen que tenia les estades.

Dare ga monogatari desu ka

El nucli dramàtic de tota obra narrativa s'ha de poder formular amb una pregunta, i a més amb una pregunta que es pugui respondre amb un sí o amb un no. ¿Aconseguirà el capità Ahab matar la balena blanca? Aconseguirà el vell de Hemingway capturar el gran peix espasa?

Ja fa temps que sé que la idea que Sànchez Piñol té sobre què és la literatura no és la mateixa que en tinc jo. Encara més, Sànchez Piñol sembla tenir una idea molt clara sobre què és la literatura (tal com es pot llegir al pròleg que ha escrit per la nova traducció del Robinson Crusoe que acaba d'editar la Bernat Metge), i jo no en tinc cap idea clara, ni tan sols difusa, sobre què és i què no és la literatura.

El que sí sé és que les dues-centes onze mil set-centes seixanta-tres paraules de Moby Dick fan alguna cosa més que informar-nos de si la el bon capità Ahab mata o no mata a la balena blanca, avinentesa crec que irrellevant, essent tal vegada aquesta cosa més allò que potser és la literatura.

Mō hoshikunai

Otra vez, no. Una vez ya es demasiado, és el vers final d'un més que conegut poema de Fonollosa. Un d'aquells poemes rodons, exactes. Un d'aquells poemes que permeten sentir-se un pam per sobre del comú dels mortals, d'aquells pobres infeliços que encara ara combreguen amb rodes de molí, que incapaços d'acceptar la pròpia finitud es complauen en imaginar absurditats diverses, com ara la que dóna títol al poema, la transmigració en una altra espècie, o la que pot semblar més llaminera als fornicadors, la del paradís islàmic de la Jannà.

I és potser aquest l'únic problema del poema, aquest to de superioritat, aquest punt de vista propi del convençut, de l'agnòstic militat, de l'integrista que no dubta ni per un instant de la certesa de les pròpies creences.

El poema sí que hagués resultat encara més rodó si l'hagués escrit un catòlic, o un protestant, un musulmà o un budista. Algú que, convençut que una segona part és possible, es permet el luxe de renunciar. Però dit per un agnòstic, xerrameca. De la bona, però xerrameca.

Dare ga watashi no haha desu ka

No existeix res. Si existís alguna cosa, no es podria conèixer. Si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar, diuen que deia Gòrgies de Leontins, orador, retòric, mestre, diplomàtic, sofista i/o filòsof.

No sent res. Si sentis alguna cosa, no la podria entendre. I si sentis alguna cosa i la pogués entendre, no la recordaria, hagués pogut potser dir Gòrgies de Leontins, orador, retòric, mestre, diplomàtic, sofista i/o filòsof, si de cas hagués conegut a la meva ascendent femenina de primer grau.

Mashin wa sonzai shimasu ka

A la taula del meu davant tinc assegut al menut amb el seu ordinador portàtil. Com cada matí d'aquestes darreres setmanes fa classe des de casa, i com cada matí d'aquestes darreres setmanes no puc evitar de sentir als seus companys i a la mestre, gràcies (o més aviat per culpa) de l'altaveu de l'ordinador. I és en un cert moment que sento com la mestra els hi explica que és una màquina, i també la diferència entre màquines simples i màquines compostes. A saber, aquelles que necessiten de la força de l'home per fer el seu fet i aquelles que no. Tot seguit la mestre els hi mana que facin dues llistes amb les màquines que trobin per casa, una per les simples i l'altra per les compostes. 

I és aleshores que comencen les dificultats. Un clip és màquina? i una aixeta? i una agulla (pinça diu la mestra) d'estendre? i el tub de pasta de dents? i un got? I és aleshores que estic temptat d'explicar al menut que una màquina no és més que una paraula de set lletres que serveix pel que serveix, això és, per donar tema de conversa a una mestra i fer contents als que creuen en la realitat, però que les màquines, més enllà d'una incerta abstracció, no existeixen, mai no han existit, i mai no existiran.

Shitsumon shite mo ī desu ka

Disculpa, puc fer-te una pregunta? em preguntà un cop, vora Fontana, fa temps, una desconeguda que vestia l'armilla logotipada d'una coneguda organització no governamental i traginava una grossa carpeta. Només faltaria, si no fos que ja me l'heu feta, la pregunta, li vaig respondre jo. Com? es va exclamar ella, sorpresa. Que en preguntar-me si em podíeu fer una pregunta ja m'heu fet una pregunta, vaig provar d'explicar-li. Aleshores t'hagués hagut de demanar si et podia fer dues preguntes? em demanà ella, que encara no capia del tot el significat de les meves paraules. No pas, ja que aleshores em demanaríeu permís per fer-me dues preguntes, quan una ja me l'hauríeu feta, vaig insistir jo. Aleshores? em preguntà ella. Em podíeu haver demanar si de cas em podíeu fer una altra pregunta, i d'aquesta manera ja quedaria implícit que m'havíeu fet una primera pregunta, vaig provar d'explicar-me, però la noia ja no hi era i jo vaig poder continuar amb el meu apressat anar d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, en aquells temps en que hom encara es desplaçava lliure i apressat pels carrers de la ciutat.

Rōjin

Com hem deixat que les hores ens fugissin, esforçant-nos estúpidament

per assegurar-nos un lloc en la consideració dels altres!

Llegeixo Ritsos. Especialment dos llaminers monòlegs on una envellida Electra i un envellit Agamèmnon parlen amb la veu de la vellesa. Una veu que, com és norma, es lamenta de la vida malbaratada, dels anhels equivocats, de la pèrdua, la solitud, i dels habituals llocs comuns que sempre es posen en boca dels personatges envellits. Podria jo ara recordar La mort d'Ivan Illitx, o d'altres, on tornem a trobar les mateixes reflexions, unes reflexions que potser són més pròpies d'aquells que imaginen la vellesa que no pas d'aquells que la viuen, d'aquells a qui les xacres del present impedeixen recordar un passat que, de tan llunyà, els deu resulta extravagant, aliè, incomprensible. Els vells que he tractat no es lamenten d'allò que no visqueren, sinó de la lletja sordesa, del dolor de malucs, dels horaris de la residència, de les maneres dels seus cuidadors, de la insipidesa del menjar, de la petitesa del teclat del mòbil.

I és potser per això, per aquesta manca d'interès dels vells que he conegut, persones capficades en fer-te veure les fotografies de nets i besnéts tan sí com no, que tan em plauen aquests vells de Ritsos o de Tolstoi, vells lúcids i reflexius, vells espatarrants, inexistents, que, en tot moment, diuen allò que vull sentir en boca d'un vell.

Electra-chan desu ka, Ritsos-san desu ka

...

i potser ho va veure com una bona excusa per a una mort tràgica,

si no heroica, perquè, al capdavall

Són les de més amunt paraules que l'autor, Iannis Ritsos, posa en boca d'una envellida Electra, que parlant amb la seva encara més vella dida recorda a la mare, Clitemnestra. Però vol l'atzar que un salt de pàgina m'interrompi la lectura i pugui aleshores jo demanar-me què... que al capdavall què... i reprimint l'impuls de passar pàgina i prosseguir la lectura, comenci jo a especular quins poden arribar a ser els avantatges d'una mort tràgica, si no heroica, en semblar-me que potser el sentit de les paraules d'Electra, de Ritsos, vagin per aquí. I per deixar-me agombolar pel la incertesa del moment aturo la lectura, i m'apresso a escriure el aquí es pot llegir, que són les de més amunt paraules que l'autor, Iannis Ritsos, posa en boca d'una envellida Electra.

Watashi desu (n)

Mentrestant, en la satisfacció que reps de la seva manera de llegir-te, de les citacions textuals de la teva objectivitat física, s'insinua un dubte: que ella no et llegeix un i enter com ets, sinó que t'usi, que usi fragments de tu separats del context per construir-se un partner fantasmal, conegut només per ella, en la penombra de la seva semiconsciència, i que això que ella desxifra sigui aquest apòcrif visitant dels seus somnis, no tu, diu en un cert moment la veu narradora, que sembla adreçar-se a l'hipotètic lector de la novel·la que, ves per on, també sembla ser-ne el seu protagonista.

I és aquest un tema que em resulta recurrent, i sobre el que crec haver escrit no poques vegades, masses i tot, però no per això m'hi estaré de repetir-me, avinentesa, la de la repetició, que em resulta plaent i satisfactòria, en evitar-me com m'evita l'esforç d'haver de dir res de nou. A més, són tantes les coses escrites, que resto incapaç de trobar, d'entre tota la redundant xerrameca que aquí es pot trobar, allò que encara recordo haver escrit, i que venia a dir que sí, i tant, que el conflicte amb els altres és sempre aquest, la por a ser, enlloc d'aquell que creiem ser, recordem ser o volem ser, aquell que els altres creuen que som.

Sūgaku no kansū

Recordo amb molt d'enyor les matemàtiques de segon de l'antic batxillerat, on vaig ensumar alguns conceptes captivadors, com ara els de funció, límit o derivada. De les funcions crec que recordo tot el que vaig aprendre, com ara la seva definició, una correspondència de R en R, essent R el conjunt dels nombres reals, on a cada element del conjunt inicial se li assigna un, i només un, element del conjunt final. Evidentment existeixen funcions sobre d'altres conjunts, però per un batxiller limitar-ho al conjunt dels reals i a una sola variable semblava sensat. Sigui com sigui, el concepte que em va quedar més clar és el d'una única imatge, ni dues ni tres ni quatre ni infinites, només una. Gràficament era una pena, doncs veure gràfiques de funcions rinxolant-se sobre elles mateixes hagués resultat molt llaminer.

Per això em sorprèn quan de tant en tant trobo que es parla d'algunes funcions que no ho poden ser, com ara f(x)=arcsin(x) o g(x)=x^(1/2) . La primera, a part de quedar definida per un domini molt reduït, però això rai, pot oferir infinits resultat per cada x, i la segona, a no ser que la restringim al seu valor absolut, dos.O potser l'arrel quadrada de quatre no és tant 2 com -2?.

Tot plegat pot semblar trivial, però porto dos o tres dies que no em trec el tema del cap.

Arumenia no onnanoko

Aquest passat Nadal vàrem rebre la visita d'una noia armènia, nascuda a l'Iran però resident a Austin, Texas, que coneguérem fa cosa de quatre anys, quan la tinguérem hostatjada a casa a canvi de la seva feina d'au-pair. D'aleshores ençà ens ha visitat no poques vegades (ella, la seva germana, alguna amiga) i aprofitem les seves estades per parlar una mica de tot, encara que un tema recurrent en les nostres converses és la seva antipatia pels turcs, cosa comprensible, però també pels kurds, avinentesa que en un principi em sorprengué. Els kurds feien la feina bruta, em digué, els turcs ordenaven i els kurds executaven, sense ensumar que un cop la feina fos feta ells serien els següents. 

I jo, que de feia temps sentia una certa simpatia pels kurds i les seves circumstàncies, no he pogut més que cercar més informació i veure que sí, que, un cop més, res no va de bons i de dolents, categories massa simples, sinó, més aviat, d'un cert i capriciós atzar.

Kiseichū

Fa temps, abans de tot això de la pandèmia, però també abans del dit procés, abans de la crisi econòmica, abans, fins i tot, dels tripartits, en aquells feliços (o no) temps de la sociovergència, quan Jordi Pujol senyorejava a Palau i Pascual Maragall al cap i casal, vaig rebre una trucada telefònica per fer-me una enquesta. A qui votaré, em preguntaren, també a qui havia votat el darrer cop, i quins eren, al meu parer, els principals problemes que afectaven al país. En aquells anys els problemes més populars eren la delinqüència, l'atur, la corrupció, la immigració, el terrorisme, les drogues i poca cosa més. Potser per això la persona que em preguntava va quedar sobtada de la meva resposta, l'excessiu poder dels partits polítics. Efectivament, potser no era gaire visible, però socialistes i convergents s'ho repartien tot. Si uns tenien El periodico els altres tenien l'Observador, si uns el Teatre Lliure els altres el Teatre Nacional, si uns la COM Ràdio els altres Catalunya Ràdio, si els uns a la Maruja Torres els altres a Baltasar Porcel, si els uns el CCCB els altres el MNAC, si els uns Televisió Espanyola els altres TV3, si els uns a l'Oriol Bohigas els altres al Ricard Bofill, si els un a l'Albert Boadella els altres al Josep Maria Flotats,  i així ad infinitum. Tota activitat restava dividida en dos bàndols i tan sols calia triar. S'exigia una obediència absoluta i cega, i a canvi  s'oferien contractes públics, reconeixement en els medis afins i una Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona o una Creu de Sant Jordi segons toqués. El camí del mig, no al·linear-se acríticament amb els uns o amb els altres, restava castigat amb l'ostracisme.

Amb el pas del temps la cosa es va fer cada cop més evidentment, especialment quan, amb els anys de crisi econòmica, el diner ja no corria amb tanta alegria i els privilegis dels partits es van començar a fer massa evidents. A més, varen aparèixer nous paràsits que també demanaven el seu plat a taula, i les noves tecnologies varen interrompre amb força, essent twitter un nou camp de batalla on la confrontació arriba a les formes més barroeres.

I tot per un plat de llenties.

Akai desu (II)

Escriu com vulguis, llegeix com vulguis, són, potser, les dues principals idees que em sembla trobar a la lectura d'aquests dies, Digues que m'estimes encara que sigui mentida, de Montserrat Roig. Idees que no puc més que fer me meves i que trobo que, de tant obvies, no caldria ni tan sols justificar, talment es tractessin del necessari axioma fundacional de tota literatura.

Però com potser dues frases, per molt subordinades i adverbials que siguin, poden semblar poca cosa per omplir tot un llibre, l'escriptora s'allarga en un seguit d'anècdotes biogràfiques i explicacions doctament referenciades que, ben sovint, semblen contradir la veritat axiomàtica més amunt enunciada i que ara em plau repetir, escriu com vulguis, llegeix com vulguis, afegint una petita i redundant coda, contradiu-te quan vulguis.

Jōgohō

Diuen que Ausiàs March és mort, que morí tal com dia com avui de fa un piló d'anys a la bonica ciutat de València. I també diuen que Antelm Turmeda és mort, com diuen que també són morts Verdaguer, Carner, Alcover, Foix, Leveroni, Riba, Arderiu, Estellés, Vinyoli, Manent, Abelló, Brossa i un munt més. 

Els que tot això diuen són els mateixos que també diuen que un tal Bofill és viu. Tot plegat n'hi ha per a llogar-hi cadires.

Watashi no namae o iimasen

No esmentaré el meu nom és, potser, un títol sensacional i, qui sap si també, la millor manera de començar un parlament. L'orador s'aixeca d'entre el públic o surt d'una porteta lateral, puja a la tarima, es situa rere el faristol, fa uns copets al micròfon, gargamella, i davant l'expectació del públic ho diu, no esmentaré el meu nom, i tot seguit deixa anar el que sigui que hagi vingut a dir.

I potser també podria funcionar com a primer vers d'un poema anònim i mal comptat, com ara:

No esmentaré el meu nom.

No esmentaré els meus mèrits,

tampoc  els meus desitjos,

encara menys les meves pors.

No diré qui sóc,

ni qui voldria ser,

ni qui els altres creuen que sóc.

Més enllà de parlar

res no diré.

I au.

Akuma ga watashi o hōmon shimasu

Jo sempre havia cregut que el diable no existia, que el tal Satanàs no era més que un personatge creat per espantar o distreure la canalla per les vacances de Nadal, quan portem als més petits a veure els pastorets. Per això m'he quedat ben parat quan aquesta tarda he rebut la seva visita. No pot ser! m'he dit en veure'l per l'espiell de la porta. Però i tant que podia ser, i com pudia, el desgraciat, a sofre, socarrim i fems... tant, que he hagut d'obrir balcó i galeria per ventilar el pis. I això que vestia amb no poca elegància, camisa i pantalons de Josep Abril, botes altes i un abric de pel de camell que de tan passat de moda resultava del tot escaient. Però la cosa és que pudia a mil dimonis, mai millor dit. Sort que només s'hi ha estat un moment, en veure's de seguida que tot plegat no era més que una confusió. L'home, o l'àngel caigut, més aviat, estava cercant a un conegut seu, una mena de psicòpata que esbudella innocents per passar l'estona, i en haver llegit que jo gaudia d'una certa habilitat amb l'esmolat glavi a les mans, m'ha confós amb  el seu conegut. No, no, i ara, m'he excusat, tot plegat només és ficció, he insistit davant els seus dubtes, i si bé és indubtable que en contra d'allò que jo creia vós existiu, qui no existeix sóc jo, he provat d'argumentar davant el seu enuig, en pensar-se ell que li prenia el pel, fins al punt que, indignat, m'ha cridat quatre grolleries abans de girar literalment cua. Aleshores, és clar, he corregut a escriure això que acaben de llegir, que jo sempre havia cregut que el diable no existia, que el tal Satanàs no era més que un personatge creat per espantar o distreure la canalla, i etcètera.

Douglas-sama wa shinde imasu ka

Sembla ser que fa uns dies Kirk Douglas va morir. Que el passat cinc de febrer va traspassar a l'edat de cent tres anys, a casa seva i per causes naturals, diuen. I potser sí, que el cos d'un tal  Issur Danielovich Demsky digués prou el passat dia cinc. Però, que hagi mort el tal Issur, vol dir que Kirk Douglas ha mort? Potser alguns diran que ja fa temps que Douglas va morir i que, si de cas, ara tan sols el colguen. Que des de que va deixar de fer d'actor, el dos mil vuit, Douglas ja era mort. D'altres, en canvi, diran que Douglas no només no ha mort, sinó que no morirà mai o, si més no, no morirà fins que no morin les seves pel·lícules, o el record de les seves pel·lícules, en especial les dues que va fer amb l'Stanley Kubrick. Aquí, és clar, es confonen Kirk Douglas, el tal Isur Danielovich, i els personatges interpretats per Douglas. N'eren tots la mateixa persona, n'eren, són, de diferents?

I ara, potser, tocaria respondre amb una darrera frase enginyosa que rere el seu enginy amagués la impossibilitat de respondre a una pregunta que, ben pensat, no té ni solta ni volta.