Itawari

Tot i veure'l venir no puc evitar la topada, doncs el cotxe no fa cas del llum vermell. Empès per l'impacte volo pels aires descrivint una bonica trajectòria, una epitrocoide, corba descrita per un punt associat a un cercle que roda sense lliscar sobre un altre cercle, que, de ben segur, em valdria una brillant puntuació en un concurs de salts. Aterro amb els peus per davant entre el roquissar d'uns jardinets propers, amb la sort d’impactar en un terreny sorrenc, on quedo falcat fins a la cintura amb les cames soterrades.

Ràpidament em trobo envoltat per desconeguts, des del conductor del vehicle que m'ha empès fins a passavolants que van d'aquí cap allà. Entre tots, subjectant-me pels braços, m'estiren cap amunt intentant treure'm de la sorra. Però els seus esforços són inútils, doncs he quedat ben travat. Els dic que més que estirar-me el que han de fer és desenterrar-me. Però això donaria molta feina, diu algú, i és tard, afegeix. A més, no disposem d'eines, sentencia el conductor, i hi ha molta roca.

I com qui més qui menys tothom té pressa, acabo trobant-me sol, encastat al terra, en una situació ridícula que em recorda la llegenda d’aquella espasa travada a la roca, que faria rei dels bretons a qui la pogués prendre. Per això no em sorprenc en veure com se m’apropen tot d’homes de baixa estatura vestits de ferro, elm a la testa, que disputen pel privilegi de ser els primers en provar d’arrancar-me, doncs sí, sóc una espasa i estic travada a la roca enmig de la forest.

Finalment és un tal Artús qui em pren. Però no tothom l’accepta com a rei, i el bon Artús ha de començar a estossinar als més obstinats. Al primer cop em desperto sobtat i em trobo al pas de vianants, amb un Ford aturat a pocs centímetres, pensant que, per poc, no acabo volant pels aires, descrivint una bonica trajectòria.

Kochira wa Sales-san desu (II)

Set-centes seixanta-quatre pàgines després només puc dir que Incerta glòria és una magnífica novel·la. I puc dir que és una magnífica novel·la perquè m’ha agradat, que no és el mateix que dir que m’ha agradat perquè és una magnífica novel·la.

Potser algú pensarà, amb raó, que no faig més que expressar una opinió, la meva, i que d’altres, ben cert, poden tenir opinions ben dispars, fins i tot d’oposades; i que si tot és opinió, lliure i relativa, no tenim més que soroll, un so que posseeix una característica espectral aleatòria, això és, incerta, com la glòria.

Si no fos per què, potser, no totes les opinions, no tots els axiomes, valen el mateix.

Sherwood ni ikimasen ka

És bonic el mite del bon lladre. L’abnegat bandit que roba a rics i poderosos per repartir el botí entre els desheretats del món. No pas endebades, la riquesa dels rics sempre és deguda a la sistemàtica explotació dels altres; així com la misèria dels pobres, reca de dir-ho, mai es deu a llurs pròpies follies. Entremig, el bon lladre no es queda res, mai, doncs són els propis desheretats qui, agraïts, el peixen a cor que vols amb gustosa carn de cérvol i fermentada hidromel, que el nostre heroi, sempre generós, comparteix, enmig de la forest, amb tota la seva colla, doncs el bon lladre és amic del treball en equip, i tot i la seva excepcional destresa amb l’arc i les fletxes, ell només és un més, ja ho diu el poeta,

Un hombre solo, una mujer
así todamos, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

I si pel camí, que hi farem, alguns prenen mal, no ho lamentarem pas, doncs bé s’ho devien tenir ben merescut, estos ricachocitos de cuna de oro.

Do-yōbi no asa (III)

Enmig de la multitud que omple els carrers de Ciutat Vella, m’admiro de la quantitat de gent que porta estampat a la samarreta el rostre d’aquell metge argentí que metamorfosà de botxí a màrtir per obra i gràcia de les circumstàncies. I badoc com sóc, encara m’admiro més de la multitud de lemes que hom duu estampats a la roba, sentències més o menys originals, gracioses o benintencionades, que es barregen amb d’altres de pretesament provocadores. Com si als altres ens importés, poc o molt, els pensaments que els serveixen de guia a l’hora de comportar-se, si és que els significants que lluen encara conserven algun significat com a representació d’una abstracció comunicativa.

Jo, per si de cas, mai vesteixo cap peça de roba on hi hagi res estampat, ni enganxo adhesius al cotxe, i intento parlar tan poc com puc, no cridar mai. L’única debilitat que em permeto és aquesta, potser imperdonable, però és que jo no sóc pas millor que ells, només més tímid, que no, ai las, discret.

Kochira wa Sales-san desu

No puc escriure. I no pas per què em falti temps per posar-m’hi, o que algun problema físic m’ho impedeixi, no. Tampoc em falten les ganes, i ara, ni és que no tingui res a dir, doncs això mai ha estat un impediment, vostès prou ho saben. És, només, que, abans de poder escriure, bé haig d’acabar les poc més de set-centes pàgines de la Incerta glòria, seguida d’El vent de la nit, del senyor Sales. Si fins he hagut de deixar a mitges el darrer Monzó, qui ho hagués dit, coneixent-me. Va, per enllaminir-los, un petit tast de la primera pàgina:

No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.

Què, els hi sona?

Rin-jin

La veïna de l’àtic no li diu mai res a la petita A., quan ens la trobem al vestíbul. La veïna de l’àtic és l’única veïna que no se li apropa somrient per fer-li alguna manyagueria, o per adreçar-li algun mot afectuós. La veïna de l’àtic tampoc ens diu mai res a nosaltres, fora d’un so gutural que interpretem com un hola escarransit, dit d’esma, com qui obra el paraigua en veure que plou. La veïna de l’àtic tampoc ens ajuda mai a traginar la cadireta per l’inevitable tram d’escala que hi ha abans de l’ascensor, ni a mi ni a la companya, quan anem o tornem sols amb la nena. La veïna de l’àtic no ens veu mai, si ens creuem pel carrer, i tampoc sent el bona tarda que li adrecem, si és que som a la tarda. Per la veïna de l’àtic és com si no fóssim éssers vius, només uns objectes que algú ha oblidat al mig del pas, amb els que s’ha de tenir cura de no ensopegar, topar amb el peu, tot caminant, alhora d’entrar o sortir de l’edifici.

Però, tant de bo, tothom es comportés, com a mínim, com la veïna de l’àtic.

Watashi wa ryū dewa arimasen

Fatxenda, passejo pel centre de la ciutat amb posat ostentós, tot cercant el reconeixement que hom em deu. Però per molt que somric, que ajudo als invidents a creuar el carrer, recullo les claus que li cauen a una vella i informo als turistes sobre la millor manera d'arribar a allà on volen anar, ningú no m'atura per exclamar-se de la seva sort, la d'haver-me trobat. És per això que finalment pujo dalt d'un banc i crido tot allò que hom hauria de saber, que jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus, a qui Zeus ha reservat la glòria per sempre més. Però, incomprensiblement, ningú no se m'apropa, ningú mostra cap sorpresa, cap interès, acostumats com estem als excèntrics de tot tipus. Si ni tan sols els policies que passen per la plaça em demanen que baixi del banc, no sigui cas que algú els pugui acusar de feixistes.

I és endebades que intento transformar-me en drac, estendre les ales i sobrevolar els carrers estenent el terror, destruint una societat que no em reconeix. Així que, capcot, baixo i aturo un taxi per tornar cap a casa, temorós de ser vist per algun conegut.

Kuruma no rēsu

Gaudeix i fes gaudir, sense fer mal, ni a tu ni a ningú, vet aquí tota moral, proposa Michel Onfray, fent seves les bellíssimes paraules de Nicolas Chamfort, com a imperatiu categòric del seu hedonisme d'arrel Epicúria. I enlluernat deixo estar la lectura i resto endormiscat a la butaca, recordant el poc que sé d'Epicur.

I encara ennuvolat surto de casa, doncs haig d'anar a recollir a la companya i la nena, que passen el dia fora. I és al cotxe, conduint, que em desperto de cop, quan per la radio escolto les festives celebracions pel resultat de les curses de cotxes, dels que celebren no pas la pròpia victòria, sinó la derrota de l'odiat contrincant. És aleshores que tot s'esmicola de nou, doncs... com és possible gaudir sense fer mal, quan l'únic gaudi possible és la desgràcia de l’altre?

Boadella-san wa doko ni ikimasu ka

El senyor Boadella marxa. Metafòricament, s’entén, doncs a la plana empordanesa el clima és benigne i la mar agradable. L’home està disgustat, és natural, doncs al llarg dels anys se’l va utilitzar per escarnir al petit estadant que s’hostatjava al Palau dit de la Generalitat, i, ves per on, en haver mudances a Palau, els nous inquilins, desagraïts, van fer com si no el coneguessin de res, al vell i fidel servidor.

Però no seré jo qui discuteixi els arguments del senyor Boadella, doncs potser encara li hauria de donar la raó, poc que m’agradaria. A més, a diferència seva, jo no tindria pas on anar, metafòricament parlant, s’entén, doncs no crec que enlloc em rebin amb trenta mil euros de donatiu.

Kitsune no monogatari

Diuen que la guineu, en no poder abastar els pàmpols de raïm, s’exclamà tot afirmant que no la volia, aquella fruita, doncs encara era verda. I afegeixen que l’afirmació de la guineu no responia pas a la veritat, que el raïm era madur, sucós, dolcíssim... però era amunt, massa amunt, i la guineu, per molt que saltés, no el podia aconseguir. I és per això que digué que no el volia, per no reconèixer el seu fracàs davant dels altres.

S’entén que tot plegat no és més que una faula(1), narració falsa, mentidera, fictícia, de pura invenció, doncs si fos una faula(2), narració en què es dóna un ensenyament útil o moral per mitjà d’una ficció al·legòrica en què intervenen animals parlant i obrant com si fossin éssers humans o racionals, la guineu, transformada en drac, hagués calat foc a tota la vinya i part dels encontorns, no fos cas que algú aconseguís el que a ella li era negat.

Però, i si el raïm, verament, hagués estat verd?

Tabe ni ikimasen ka

Avui el diable m’ha vingut a trobar i m’ha convidat a dinar. Pago jo, trieu restaurant i no us esteu de res, m’ha dit, fatxenda. Doncs anem al Drolma, he respost. I de camí (hem anat caminant, doncs visc a prop) li he comentat que diuen que serveixen una perdiu magnífica, d’Escòcia, però que enguany encara no els ha arribat la tòfona blanca. Doncs menjarem perdiu, m’ha respost, i quan tinguin tòfona hi tornem i pagueu vós, ha sentenciat faceciós.

I ja a la porta del Majèstic, al xamfrà de València amb Passeig de Gràcia, l’he mirat seriós i li he preguntat què em costaria el dinar. Res que no pugueu pagar, m’ha respost, només la vostra ànima immortal, com és norma en aquests casos... és el preu per triomfar, tothom ho sap i sempre va així. Fins i tot, si així ho voleu, de tant en tant us podreu transformar en drac, què sé que us agrada.

Però ja a les postres no m’he pogut estar de dir-li que no tinc ànima, tampoc ambició, i que difícilment podria satisfer el deute. Aleshores el diable ha esclatat en grans riallades i m’ha dit que no passava res, que ell tampoc existia, i que ara tornava, que anava un moment al lavabo. I allà m’he quedat, esperant, fins que ha arribat el cambrer per demanar-me si volia cafè. No gràcies, he respost, només el compte, si us plau. I un cop pagat el dinar he tornat cap a casa, tan sol com havia vingut.

Pedraforca-san ni noborimashita

En menys de tres hores de costeruda pujada arribem al cim, on restem envoltats per una espessa boira que ens priva de qualsevol vista. No veiem ni la solana del Cadí ni el bosc del Gressolet, tampoc les teulades de Saldes, ni, més lluny, Montserrat, el Port del Comte o el Montsec, doncs no veiem res. Decebuts davallem per la tartera a les palpentes, apressats, temorosos de la pluja que pot caure en qualsevol moment, fins que en menys d'una hora som de tornada al cotxe.

I a l'alçada de Maçaners em tombo, doncs no condueixo jo, i rere el vidre mullat, ara ja lluny, endevino la clàssica imatge del cim, amb l'enforcadura entre els ennuvolats pollegons, alhora que no puc evitar de preguntar-me si és cert que encara no fa ni una hora jo era allà d'alt; si és cert que, abans d’ara... existia.

Kyō no kakimono (VII)

Fa dies que intento escriure uns intranscendents comentaris, no més de dos paràgrafs, sobre la coneguda faula de la guineu i el raïm. En el primer paràgraf resumeixo l’argument, de tots sabut, i en el segon jugo amb la polisèmia del propi terme, faula, per donar la volta a la truita amb la intenció que el desenllaç s’adigui més amb el comportament humà tal com jo l’entenc. Però no hi ha manera. Des de què ho intento que cada nit m’adormo amb la guineu al meu costat, que em xiuxiueja els evidents camins a seguir. Només que a l’endemà, tan aviat com tinc ocasió d’escriure, les evidències es volatilitzen. Intento aparcar el tema, escriure altres coses, un text sobre el sarau de Frankfurt, sobre la defunció dels Quaderns Crema... però la guineu, astuciosa, sap con entabanar-me per què ho deixi tot i torni amb ella, fent-me creure que ara sí, que ara va de bo. Però és endebades.

Sort que al final m’he convençut que tot això de la guineu no té ni solta ni volta, i he decidit que em posaré tot seguit a escriure papers verament transcendents.

Kochira wa Lopez-san desu

Mònica López, presentadora de la secció d’informació meteorològica dels telenotícies de Televisió de Catalunya, ha experimentat la ingravidesa.

Mònica López ha pujat a un avió a Bordeus, França. L’avió s’ha enlairat, ha tirat amunt amb gran verticalitat, ha aturat els motors, i tot seguit ha davallat quasi en picat. Dins l’aparell, per un breu interval de temps, la força de la gravetat ha estat de zero newtons. La maniobra parabòlica s’ha repetit unes trenta vegades al llarg del vol. Per poder pujar a l’avió, segons paraules de la pròpia Mònica López, ha estat necessari fer-se un electrocardiograma per comprovar l’òptim funcionament del cor, anar vestida amb una granota, prendre pastilles contra el mareig, i dur una ampolla d’aigua buida per a recollir l’orina d’una possible micció.

Avui, això ha estat notícia destacada a la Televisió de Catalunya, com a mínim als telenotícies migdia i vespre. Res d’estrany, si considerem que avui també ha estat notícia que Oleguer Presas, futbolista, ha pujat a un cotxe.

Riyū

Si escrivint aquestes coses t’entretens... em diu amb la mirada, un cop més, la meva estimada companya, alhora que els seus llavis deixen anar l’habitual i poc compromès està bé. Aquest cop, però, la miro i li pregunto, fent cara de perplexitat, i si tu no fossis qui ets, la mare de la meva filla, qui jeu al meu costat per les nits, qui paga l’altra meitat de la hipoteca... si no fossis la poma escollida... em llegiries? I ella, que no vol dir que no però tampoc pot dir que sí, fuig d’estudi i em respon qualsevol cosa, com ara que potser aquesta nit plourà, abans de marxar cuita corrents a fer alguna cosa útil.

I vosaltres, amables i escassíssims lectors... vosaltres que no esteu obligats a suportar la meva prosa, encara menys les meves excentricitats, perquè, podent fer, podent llegir qualsevol altra cosa, em llegiu?

Nichi-yōbi no ban

Sortim a berenar. Passejant arribem en poc més d’un quart d’hora a la Granja, a banys nous, on ens afartem de saborosos greixos saturats. Al sortir fem marrada per anar al pati del Museu Marès, i en passar per la plaça que hi ha entre el Palau de la Generalitat i el casalot de l’Ajuntament, ens sorprèn el so d’una cobla que bufa els acords d’una sardana. Al seu davant, envoltades per multitud de turistes que ho fotografien tot, dansen dues petites rotllanes.

Restem incrèduls, i no pas poc, doncs no ens pensaven pas que al cor del Gòtic encara restessin indígenes, tot i que veient les rotllanes l’extinció no només és segura, sinó propera, molt propera en el temps.

Kochira wa Gorgies-san desu

Al despatx em trobo a L., que cofoi m’explica que està molt satisfet amb les assignatures optatives que cursa enguany, especialment amb una sobre càlcul d’estructures de fusta (qui ho diria), doncs diu que és d’agrair una mica d’objectivitat enmig de tanta opinió. Jo, escèptic, me’l miro sobtat i li recordo les tres màximes que han de guiar el nostre capteniment en tot moment: res no existeix; en cas d’existir, res no es pot conèixer; i en cas d’existir i de poder-se conèixer, res no es pot comunicar.

I tot seguit em volatilitzo en l’inexistent èter, víctima de les paraules del xarlatà de Leontins.

Watashi wa ryū desu (III)

Apàtic, em deixo dominar cada cop més per la bèstia que ara sóc, que potser sempre he estat. Jugo al gat i a la rata amb els pocs insensats que encara no han abandonat la ciutat; els encalço, els deixo fugir, i quan creuen que m’han burlat aparec per on menys s'ho esperen i els esquartero de viu en viu, o els abandono enmig del foc. I tot seguit torno cap a casa, doncs encara servo l'esperança de veure-les tornar, potser del mercat, de la consulta del pediatre o de la parada de l'autobús, tant és, doncs allò que recordo no és possible que passés.

I així s'escolen els dies, ensopits, doncs ja no trobo a ningú i haig de descarregar el meu tedi contra els arbres o els edificis, que consumits pel foc acaben ensorrant-se un rere l'altre. Fins que sento una lleu remor, un so rítmic que es va apropant, i tot vestit de ferro el veig arribar muntant un magnífic cavall blanc, llança a la destra, creu de sang a l'esquerra. I ell, en veure'm, esperona el cavall, abaixa la llança, i deixant anar un crit que deu creure imponent ve cap a mi, il·lús, foll. I jo, per un moment, arribo a dominar a la bestia i veig en ell al benefactor que m'alliberarà de tot mal. Per això m'ajec i ofereixo el vulnerable ventre a l'envestida del ferro, sense ni tan sols desitjar que la mort sigui ràpida. La bestia, però, em traeix, i en el darrer moment es regira i deixa anar el seu alè, que un cop més anihila tota esperança, un cop el cavaller no és més que un munt de substàncies minerals no volàtils.

I és aleshores que terroritzar recordo la cançó, aquella que diu que els dracs viuen per sempre, ...

Watashi wa ryū desu (II)

Sense cap esforç agafo alçada, molta, i, juganer, davallo en picat atemorint als vianants, que fugen espaordits de les flames que escampo al seu damunt. El joc, però, repetit una i una altra vegada m’acaba cansant, i avorrit ho deixo estar per tornar cap a casa, doncs comença a ser tard.

Al portal, però, veig que per molt que arronsi les ales no hi passaré. A més, he perdut les claus, doncs en transformar-me en drac se m’ha esquinçat la roba, i tot el que duia a les butxaques m’ha caigut. Tant és, volo amunt (principal, cinc pisos, àtic i sobreàtic) i baixo pel darrere, per entrar pel pati, a on veig a la meva companya, l’E., que jeu a l’hamaca amb la petita A., que sembla dormida. És per això que plego les ales, per no fer fressa i no despertar-la. Però l’E., en veure’m venir, esclata en un crit esgarrifós, tot i que jo li intento dir que no s’espanti, que sóc jo, en dErsu_, i que res ha de témer de mi. Massa tard, però, doncs tan aviat com obro la boca el meu alè de foc les converteix en cendra, a les dues, i qui aleshores resta terroritzat sóc jo, que no dono crèdit al que acabo de fer.

I és endebades que intento refer els seus cossos, doncs entre les urpes se m’escola la cendra encara calenta, òrfena de vida. Endebades, també, que intento morir, o, si més no, deixar de viure, que no és ben bé el mateix, però que tant és, tant és.

Watashi wa ryū desu

Oh, és en dErsu_, el favorit dels Déus! sento que exclama una veu al meu darrere. I sobtat em giro i veig a una noia que em mira entre admirada i atemorida, com si no donés crèdit al que veuen els seus ulls. I tant, és en dErsu_, sens dubte, afegeix una segona veu, sí, sí, és en dErsu_, el millor de tots, sentencia una tercera, que resta ofegada per tot un cor de veus que s’afegeix al panegíric, doncs tothom comença a aturar-se al meu voltant, a felicitar-se per la sort d’haver-me trobat, per així poder explicar, temps a venir, als nets o a ningú, que un cop van veure a en dErsu_, el favorit dels Déus, a qui Zeus ha reservat la glòria per sempre més.

Jo, però, aprofitant el moment en què tothom guarda silenci per si de cas m’abelleix dir alguna cosa, em transformo en drac i emprenc el vol (no sense abans dirigir una calorífica alenada de sofre i foc sobre la multitud), tot escampant la cendra dels meus combustibles admiradors pel contaminat cel de la ciutat.

Kochira wa Kharms-san desu

Em va passar un cas sorprenent: de cop vaig oblidar què va abans, el 7 o el 8. Vaig anar a veure els veïns i els vaig preguntar quina opinió tenien ells respecte a aquest tema. I quina fou la seva i la meva sorpresa quan van descobrir que ells tampoc no podien recordar l’ordre dels números. 1, 2, 3, 4, 5 i 6 els recordaven, però més enllà els havien oblidat.

Fins avui a quarts de sis de la tarda jo no sabia qui era Daniïl Ivànovitx Iuvatxov, nom real de Daniïl Kharms. Si abans d’avui a quarts de sis de la tarda algú m’hagués aturat pel carrer i m’hagués preguntat qui era Daniïl Kharms, jo hagués hagut de respondre que no ho sabia, tot i que no ho hagués fet, doncs no parlo amb desconeguts. Si la pregunta me l’hagués adreçat un conegut, hagués respost que no, que no ho sabia.

Dit això, Daniïl Ivànovitx Iuvatxov, nom real de Daniïl Kharms, és qui va escriure el paràgraf que obre el text d’avui, que hom pot trobar a la Petita Antologia de Daniïl Kharms editada per Edicions de 1984, que l’atzar, generós, ha posat avui a les meves mans, a quarts de sis de la tarda.

Ku-gatsu jūichi-nichi

Avui, en sortir al carrer, he trobat els voltants de casa ocupats per una munió de desconeguts que lluïen banderes amb quatre barres de sang sobre fons d’or. Grans i petits que peregrinaven vers l’estàtua que hi ha una mica més avall, a la petita placeta que resulta del fals encreuament entre el carrer d’Alí Bei i la Ronda de Sant Pere, a on un grapat de músics, potser una cobla, repetia incansable la coneguda melodia del Cant dels Segadors, a qui la multitud, entusiasta, posava lletra. Penseu que n’eren tants, els desconeguts, que fins i tot han vingut no pas pocs policies a posar-hi ordre, regular el trànsit i prevenir aldarulls, alhora que els habituals de la zona, xinesos i turistes, s’ho miraven encuriosits.

Jo, però, que de seguida m’atabalo, he girat cua cap a casa, ben convençut que demà, de tota aquesta pirotècnia, només restarà fum.

Senshu eiga o mimashita (III)

Natura morta és una bona pel·lícula. Una bona pel·lícula sempre que entenguem que tot allò que retrata el senyor Jia Zhangke és ficció, com no pot ser altrament del moment que existeix una càmera que observa i uns personatges observats, que se saben observats, i que, per tant, actuen. Per molt que a casa nostra el gènere documental hagi aixecat un incomprensible entusiasme amb mediocritats com ara Balseros i En Construcció, lloades i premiades arreu, el documental, en tant que gènere cinematogràfic deslligat del cinema de ficció que presenta la realitat amb una finalitat bàsicament informativa, (adoctrinadora, diria jo) és del tot impossible. Gent com Dziga Vertov, Robert Flaherty o Werner Herzog i epígons, presentats d’habitud com a documentalistes, han fet (i molt ben feta) ficció, sempre, i, si d’alguna cosa ens han informat, no ha estat, afortunadament, de cap realitat.

Nani o nomitai desu ka

El vi ha de ser excel·lent, sempre, indefectiblement. Tant és que haguem de menjar pinso, beure pixats o vestir-nos amb parracs, viure en una cofurna, tant és. No vull dir que això sigui desitjable, no, de cap de les maneres, ni tampoc que ens haguem de conformar, resignats amb la nostra dissort, només faltaria. Hem d’aspirar a l’skrei de les Lofoten, a l’excel·lència del bou de Tajima, a la millor tòfona blanca... només que, de vegades, fins i tot els millors ensopeguen, més encara nosaltres, i bé hem de menjar alguna cosa si el que volem és viure o no gosem morir.

Però el vi ha de ser excel·lent, sempre, indefectiblement, doncs, altrament, perquè n’hauríem de prendre?

Yasashikunai desu

No és fàcil escriure amb un nadó de tres mesos a la falda. No pas perquè haguem de deixar anar el bolígraf cada dos per tres, ens caigui la llibreta, o haguem d’apartar constantment les mans del teclat per mirar de subjectar un cap que branda sota els auspicis de la dita llei de la gravitació universal (Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, de 1687), o per controlar uns impredictibles moviments de mans i peus, no. Ni tampoc perquè el petit ens distregui demanant la nostra atenció, la nostra cura, i ocupant, a tothora, el nostre pensament, no.

Si no és fàcil escriure amb un nadó de tres mesos a la falda és, senzillament, perquè escriure no és gens fàcil.