Basu de ikimasu (IV)

... un miratge del desig, llegeixo dalt de l'autobús, el catorze, ja baixant pel carrer Viladomat a l'alçada del Clínic, a la pàgina cent noranta cinc de la segona part de A l'ombra de les noies en flor, també segona part, al seu torn, de A la recerca del temps perdut, essent en aquell moment jo també atret per una de les habituals desconegudes que també baixen per carrer Viladomat dalt del catorze, que si bé pel seu posat discret en res sembla assemblar-se a la descarada exuberància de les desvergonyides poncelles que passegen per l'escullera de Balbec, no pas per això resto jo lliure d'aquest miratge del desig, d'aquest sentir-me atret per la seducció d'una il·lusió, no més que la volàtil idea que em faig a partir de certes aparences, fruit d'una discreta i poc atenta observació i de l'ensonyació del meu albir, que no necessita gaire més que una dona de cabells curts per imaginar, al llarg d'uns pocs segons, tota una nova vida que mai no viuré.

Maristany no dori

D'un cert temps ençà em plau afirmar que la plantació vegetal acostuma a ser l'element més important de tot espai públic. I en afirmar-ho no faig pas una defensa d'allò natural, en ser un espai públic sempre quelcom artificial fruït d'una certa planificació, sinó que afirmo que de tots els elements que poden integrar un espai públic, com ara edificacions, paviments, mobiliari, enllumenat o plantació vegetal, és aquest darrer el més determinant. Determinant i fràgil, doncs la plantació vegetal sempre necessita d'una certa cura i d'un cert temps per arribar a ser allò que algú va imaginar que hauria de ser, i malauradament la gestió de l'espai públic no va sobrada ni de cura ni de temps.

És potser per això que sempre que en tinc la possibilitat miro de trepitjar el Passeig Maristany amb les seva monumental alineació de castanyers, faigs, plàtans, avets i til·lers, per admirar no només allò que aquells admirables burgesos van imaginar, sinó també allò que llurs no gaire admirables descendents han sabut mantenir.

Shakespeare-san no hon o yonde imashita

Però no tothom deu estar d'acord amb el que acabo de dir. Els ideòlegs, per exemple, veuen (més ben dit: afirmen veure) en les obres històriques un reflex de la ideologia social de Shakespeare, escriu Salvador Oliva al pròleg de la seva traducció de Ricard II editada per Destino.

Idea molt semblant, aquesta, a la que ja vaig trobar al pròleg de Juli Cèsar, obra política per excel·lència, doncs no per res el senyor Oliva és l'autor d'ambdues traduccions i d'ambdós pròlegs, i és del tot comprensible, fins i tot potser desitjable, que el seu criteri es mantingui més o menys estable de l'un a l'altre, i encara més si el seu docte criteri coincideix amb el que jo mateix en crec tenir. Aquí, més.

Watashi no dori

Com és propi entre els membres de la seva espècie, també les mèlies del meu carrer floreixen per primavera. Les flors d'aquesta floració, petites i oloroses, d'un discret color lila força esmorteït, acaben donant pas a drupes en forma de petites esferes verdes, que amb el pas del temps tornen grogues i acostumem a romandre a l'arbre fins a la següent floració. Aquestes drupes, tòxiques pels humans però embriagadores pels ocells, contenen no poques llavors en el seu interior, que se suposa són les encarregades d'assegurar la pervivència de l'espècie.

No pas, però, en el cas de les mèlies del meu carrer, on les llavors poc que trobaran un terreny fèrtil on germinar i arrelar, en ser com és el panot i l'asfalt habitats hostils al creixement vegetal. Podria ser, és clar, que algun veí o algun passavolant espigolés un nombre indeterminat d'aquestes drupes, no pas amb la folla intenció de produir begudes alcohòliques destinades al consum dels ocells, sinó per traslladar-les a terrenys més adients on fer-les créixer. Possible, sí, però improbable, en ser molt més habitual la compra de petits plançons per part d'aquells que volen fer créixer un arbre.

Però no per improbable no puc deixar d'imaginar-me que sí existeix algú que espigola les esmentades drupes, de les que extreu amb cura les llavors per plantar-les en petits tests farcits de terra fèrtil i adobada. I és així que cada cop que surto o entro de casa cerco amb la mirada al desconegut veí o passavolant espigolador de drupes, no pas amb la intenció d'interrogar-lo sobre els seus motius, ni tampoc de qüestionar-li l'absurd del seu procedir, sinó amb el desig d'observar-lo per així poder ficcionar amb més facilitat la potser improbable, però certament possible, existència d'un espigolador de drupes

Jū-yon

L'aclaparador talent de Jean Echenoz, probablement un des escriptors més elegants d'aquesta època, ha tornat a conquerir la crítica, es pot llegir a la contraportada de 14, del tal Echenoz, en un fragment d'una ressenya apareguda al diari El País.

Però al costat de la darrera lectura feta (Entre els actes, de Virgina Woolf), és potser comprensible que tota altra prosa em sembli matussera i banal, no més que un enfilall de paraules d'una ofensiva practicitat, talment les prescindibles llistes de la compra que jo mateix acostumo a redactar per provar, endebades, de no descuidar-me res a l'hora d'anar al mercat. I és potser per això que sóc injust i cruel amb el senyor Echenoz, però el seu 14 em sembla lamentable, tot ell farcit de frases d'una evident turpitud, mal construïdes i mancades de qualsevol interès, i parlar d'elegància em sembla d'un mal gust que em reafirma en l'anècdota de la llista de la compra, doncs tot plegat acaba sent no més que un llistat dels habituals llocs comuns de la guerra del catorze, més aviat una mena de crònica a l'estil de les que en el seu moment popularitzà el Reader's Digest.

Konban eiga o mimashita (VI)

Són prou conegudes les dissorts que patí Terry Guilliam en el seu intent de filmar una versió del Quixot, com ara actors que emmalaltien, tempestes que malmetien l'equip o avions que interrompien el correcte desenvolupament de les escenes. Finalment, i després d'haver volatilitzat no pocs milions de dol·lars, Guilliam hagué de renunciar al projecte, si més no temporalment. Però del seu diguem-ne fracàs nasqué un documental que gaudi d'un cert èxit, Lost in La Mancha, de Keith Fulton i Louis Pepe.

El següent pas, sens dubte, fora ja provar de rodar l'adaptació d'algun altre clàssic i a la vegada filmar el documental sobre el diguem-ne també fracàs del projecte, tot en un. I això és el que sembla fer Aron Lehmann a Kohlhaas oder die Verhältnismäßigkeit der Mittel, una suposada barreja entre els intents d'un voluntariós director de tirar endavant un projecte un cop que els productors es retiren, i la pròpia adaptació de la coneguda novel·la de Heinrich von Kleist. I dic suposada barreja, doncs, en tot moment es fa evident la ficció de l'intent, que no per això deixa d'aconseguir quelcom no sempre fàcil, versionar un clàssic amb no pas poc encert.

Kochira wa ikusa desu ka (II)

Sovint hom s'acostuma a lamentar de les dificultats que en tot moment es troba a l'hora d'exercir la que creu que és la seva voluntat. Dificultats de tot tipus i condició que acaben convertint l'esmentat exercici de la pròpia voluntat en una mena de cursa d'obstacles d'impossible final, doncs bé els sensats acostuma a abandonar i els insensats a finir en el seu intent. Però diuen que hi ha uns pocs escollits que dotats de no poca determinació, molta força i encara més sort, acaben assolint allò que creuen desitjar. I sens dubte són aquests els més desgraciats dels moridors, doncs mai no arribaran a conèixer ni la joiosa serenor d'aquells que renuncien al propi caprici, ni l'alegre follia de tots aquells que a base de colpejar-se l'admirable testa resten amb el senderi extraviat i el fetge desfet. Només els resta, a aquests pocs escollits que han vist com el món es vinclava al que ells creien desitjar, adonar-se de la menyspreable i insatisfactòria buidor de llurs propis desitjos.

Regraciem, doncs, amb gest amable i un somriure als llavis, els nombroses paranys i les no poques dificultats que les circumstàncies acostumem a posar al nostre pas, doncs sense elles potser nosaltres també esdevindríem els més desgraciats dels moridors, aquells que acaben assolint tot allò que creuen desitjar.

O també dit altrament, qui no es conforma és perquè no vol.

Menelau-san to Helena-chan wa Esparta ni kaerimashita

I encara poc després de poder escoltar la relaxada conversa que mantenien Atenea i Posidó mentre menjaven un plat d'espaguetis a la carbonara, vaig ser espectador, i mai millor dit, del tens retrobament entre Menelau i Helena. En un espai que crec recordar buit de qualsevol escenografia, vaig poder veure com un molt excitat Menelau prenia un dels normatius extintors de la sala amb l'evident intenció de fer-lo servir pel colpejar amb força el cap d'Helena, sens dubte per així causar-li un fort dany, potser la mort, i esbravar la seva fúria. El que ja no recordo és com va escapolir-se Helena de l'escomesa del seu marit, si potser aquest va ser retingut pel seu germà Agamèmnon o per l'enginyós Ulisses, o si potser foren la resta de captives troianes les que demanaren clemència a Menelau, o si potser fou la bellesa d'Helena la que força la sorprenent reconciliació. Descarto, per inversemblant, la possibilitat que fos el propi Menelau qui trobés, d'alguna manera, que les seves intencions no eren enraonades i sensates.

Sigui com sigui, és de tothom conegut com després d'una forta marrada, Meneleau i Helena retornaren a Esparta com si res no hagués passat, talment Helena no hagués fugit amb el pocapena de Paris, Troia no hagués estat destruïda, i homes i dones no haguessin mort, un cop més, per no res.

Kochira wa Cassandra-chan desu (III)

En certa ocasió, ja fa més de deu anys, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar la relaxada conversa que mantenien Atenea i Posidó mentre menjaven un plat d'espaguetis a la carbonara. La conversa dels Déus versava sobre com castigar la impietat dels humans, que aquell cop havien ofès Atenea. Sembla ser que un cop Troia havia caigut, Àiax el locri (a qui cal no confondre amb l'Àiax fill de Telamó, que ja era mort a causa de llurs pròpies follies) va provar de segrestar Cassandra amb l'evident intenció de violar-la. La princesa troiana s'havia refugiat dins el temple d'Atenea on restava abraçada a l'estàtua de la deessa quan Àiax, el molt bèstia, la prengué amb tanta força que fins i tot l'estàtua trontollà. Que Cassandra fos segrestada i violada resultava del tot irrellevant, doncs és cosa sabuda que aquest és el destí de les dones dels vençuts, però violentar la protecció d'una deessa resultava escandalós. Àiax bé hagués pogut segrestar i violar a qualsevol altra troiana, o a tantes com li hagués plagut, però triar justament la que es trobava sota la protecció d'Atenea era d'una impietat que calia castigar amb severitat. El mateix que pensaren els seus propis companys de saqueig, que en adonar-se del sacrilegi d'Àiax provaren de lapidar-lo, però el molt pocavergonya els burlà cercant refugi dins el mateix temple que havia profanat.

I d'això parlaven, Atenea i Posidó, mentre menjaven els seus espaguetis.

Watashi wa hon o yomu no ga suki desu

Sovint em demano com és possible que existeixi gent que no sigui aficionada a allò que anomenem literatura. Gent que per motius que no puc arribar a entendre renunciï de manera conscient i deliberada a escoltar les veus d'aquells que els han precedit, d'aquells que han tingut els seus mateixos neguits i afanys, que han comés les seves mateixes insensateses i turpituds, i que com ells han cregut que les seves vides pagaven la pena de ser viscudes i s'han pres la immodesta molèstia de posar-les per escrit aconseguint que l'anècdota de llurs pròpies circumstàncies els transcendís.

I si bé no tinc cap resposta que m'expliqui com és possible que existeixi gent que no sigui aficionada a allò que anomenem literatura, tampoc no tinc cap resposta per la pregunta inversa, com és possible que existeixi gent que som aficionats a allò que anomenem literatura.

Kochira wa ikura desu ka

És potser de lamentar que totes aquelles persones que acostumo a trobar al meu pas creguin tenir voluntat pròpia i acostumin a voler fer i desfer segons el caprici d'aquesta suposada voluntat. És potser de lamentar però també del tot comprensible, doncs bé jo mateix també crec tenir voluntat i acostumo a voler fer i desfer segons aquesta suposada voluntat. L'enutjós conflicte rau en la topada entre allò que jo crec desitjar i allò que els altres creuen desitjar, quelcom no sempre coincident i sovint antagònic. El conflicte, però, encara que no es pugui evitar del tot, sempre es pot minimitzar des de la solvència econòmica, en ser innegable que a una butxaca plena li és més fàcil servir-se de les voluntats dels altres a la seva conveniència, fins que allò que se'ls sol·licitava resta fet i hom es pot despendre dels esmentats altres amb la facilitat de qui prem el botó de descàrrega d'un inodor. Aquesta facilitat a l'hora de comprar les voluntats alienes, però, comporta el greu perill de restar encara més presoner del propi caprici, la ja esmentada voluntat pròpia que hom creu tenir, de manera que, potser paradoxalment, són potser aquells que més subjugats als altres es troben els qui resten més lliures, en no ser mai l'exigència d'una tercera persona tan tirànica com el caprici de l'anomenada pròpia voluntat.

O dit altrament, qui no es conforma és perquè no vol.

Naze kakimasu ka (III)

Hi ha qui és de l'opinió que tenir alguna cosa a dir hauria de ser el pas previ a tota escriptura. I encara hi ha qui afegeix que a més de tenir alguna a dir, aquesta cosa a dir hauria de tenir un mínim interès, no hauria d'haver estat dita amb anterioritat amb massa insistència, i aquell que la volgués posar per escrit hauria de poder-ho fer amb uns mínims de correcció, solvència i elegància.

Aquesta, és clar, és una opinió que si bé jo podria arribar a compartir, no seguiria mai.

Doko ni mo ikimasu

És possible que algun cop hagi escrit alguna cosa l'escriptura de la qual m'hagi produït una certa satisfacció, si més no, crec tenir el record d'aquesta certa satisfacció. Però no pas en el sentit de recordar la forma i/o el contingut d'allò escrit, sinó que, encara que la sensació de certa satisfacció fos produïda per la forma i/o el contingut d'allò escrit, el que més aviat crec recordar és només la satisfacció obtinguda pel fet d'haver pogut escriure alguna cosa que em satisfés, i en cap cas la forma i/o el contingut d'allò escrit, em permeto repetir. Però per molt que cerco i remeno papers no acabo de trobar res susceptible de produir-me la sensació que crec recordar i acabo per creure que m'enganyo, que la certa satisfacció que crec recordar no s'ha produït mai.

Però també podria ser que de tant insistir hagi avançat, potser no gaire, doncs res de satisfactori he assolit, però si prou com per poder-me adonar de com allò que en el passat em podia semblar satisfactori ara ja no m'ho sembla. Si fos així, encara podria enganyar-me amb la creença que el reconeixement de les pròpies mancances sempre és un primer pas, si no fos que amb una primer i únic pas hom no arriba mai enlloc.

Watashi no ideorogī wa nan desu ka

Em plau anomenar de difusa la ideologia d'aquells que creiem no tenir ideologia, d'aquells que somriem amb sorneguera condescendència capa cop que algú defensa amb ardor els dogmes de llur sempre insensates creences, i silents ens exclamem de la seva manca de raciocini i de com davant de qualsevol estímul s'estalvia l'esforç de la pensa, i es limita a repetir amb veu clara i neta allò que li ha estat dit de dir. I així fem escarni del mort i de qui el vetlla, convençuts de la nostra superioritat en haver deixat enrere les reixes que en el seu moment ens foren assignades, també convençuts que hom no tria les pròpies creences, sinó que són les dites creences aquelles que trien a llurs sempre fidels acòlits.

Però és tanta la sorneguera condescendència amb que somriem, que restem també mancats de raciocini i no fem més que repetir amb veu clara i neta allò que ens ha estat dit de dir. I tot fent escarni del mot i de qui el vetlla, convençuts de la nostra superioritat en creure haver deixat enrere les reixes que en el seu moment ens foren assignades, ens arrapem als barrots de la pitjor ideologia de totes, la d'aquells que creiem no tenir ideologia.

Doko ni Potu ga arimasu ka

Són els imbècils els que sobretot escriuen llibres, com si tinguessin por que la fama de la seva estupidesa no arribi a la posteritat, fa dir l'autor, Ludvig Holberg, al seu protagonista, Niels Klim, quan aquest narra els usos i costums del principat de Potu, la més puixant i sensata de les moltes nacions que hom pot trobar sota l'escorça terrestre, si és que fem cas al tal Niels Kliem, que al llarg de les més de tres-centes pàgines del llibre en qüestió, El viatge a sota terra de Niels Klim, no queda clar si és el més babau o el més espavilat dels mortals.

I aquesta afirmació, són els imbècils els que sobretot escriuen llibres, és només creïble si la fa algú que escriu llibres, com és el cas, doncs bé el senyor Holberg és autor d'una obra vasta i extensa, talment ho devia ser, en justa correspondència, la seva estupidesa. A no ser, és clar, que el reconeixement de la pròpia estupidesa sigui, com potser és, la millor manera d'alliberar-se de la ja prou esmentada estupidesa.

Dare ga Brutus-san desu ka

És tal vegada Marcus Junius Brutus el més conegut dels tiranicides, ja saben, aquelles ànimes potser càndides, o potser massa múrries, que semblen creure que amb el tiranicidi del tirà mor la tirania. Però des dels ja llunyans temps del tal Marcus Junius Brutus, quan als idus de març Cèsar fou occit fins a vint-i-tres vegades al Teatre de Pompeu, seu provisional del senat romà, els esdeveniments mostren com el tiranicidi d'un tirà només porta a l'establiment d'un nou tirà, d'habitud després d'un període d'una certa convulsió en forma de carnatge. Així, mort Cèsar, Octavi i Marc Antoni s'enfrontaren als suposats partidaris de la república, i un cop derrotats aquests Octavi s'enfrontà a Marc Antoni, i no poques desenes de milers de morts desprès Octavi esdevingué ell mateix tirà sota el nom d'August. Però era Marcus Junius Brutus un càndid que creia que amb el tiranicidi del tirà moria la tirania, o només un murri, que embolcallat amb la bandera de la llibertat creia fer drecera per esdevenir ell mateix tirà? Aquesta és una pregunta que ja em vaig fer fa anys, en llegir les Filípiques de Ciceró, i també fa pocs dies, en llegir el Juli Cèsar, de Shakespeare, i d'ambdues lectures sembla deduir-se que el tal Marcus Junius Brutus fou un càndid hàbilment manipulat per la resta de conspiradors, tots ells moguts per rancúnies personals o pel sempre lloable desig d'enriquir-se.

Però cal tenir cura amb els discursos de Ciceró, doncs ell mateix era part interessada en els esdeveniments i mostrava una evident i tràgica simpatia per Marcus Junius Brutus. I Shakespeare, és clar, pren la mort de Cèsar per bastir una obra on el més important no és, evidentment, la fidelitat a uns fets que li arriben mitjançant la traducció anglesa de Plutarc feta per Thomas North. I cal tenir, sobretot, una grossa prevenció amb els meus propis prejudicis, ben disposats a sobreestimar la suposada i oligàrquica democràcia romana per sobre de la sempre antipàtica tirania.

Dare ga desu ka

És el que fa la vida, va dir, t'ensenya de mica en mica qui i què ets en realitat. Els psiquiatres no ho poden fer, això, va dir, els psicoanalistes no ho poden fer, només la vida amb el seu reguitzell de cops inesperats. De mica en mica. Cop a cop, escriu també Gabriel Josipovici a Moo Pak. 

I és potser precisament aquest t'ensenya de mica en mica qui i què ets en realitat, el desllorigador de tot plegat, sobretot si considerem que també a Moo Pak podem llegir que el coneixement sense patiment no existeix, d'on poc costa deduir que conèixer-se a un mateix és potser l'experiència més decebedora que hom pot afrontar, en descobrir, inevitablement, que no som aquell que creiem ser, sinó algú infinitament pitjor. D'aquí que a la popular màxima que rebia als visitants de l'oracle de Delfos, de coneix-te a tu mateix, potser caldria afegir-li un pietós, i no et jutgis.

Suki desu ka

Tal com ho diu la cerimònia jueva per als morts, va dir, a cap de nosaltres no li és donat d'apartar-se de la feina que cal fer i a cap de nosaltres no li és donat de completar-la, escriu Gabriel Josipovici a Moo Pak.

Així com altres cops he tingut el caprici de recordar certs gèneres literaris que em plauen d'allò més, com ara el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, o el de les novel·les on no passa mai res, o fins i tot el de les novel·les protagonitzades per jueus que fan les amèriques, aquests dies tinc a mans una ficció que bé es podria encabir dins el gènere dels llibres que es lamenten de com de difícil és escriure. Cas paradigmàtic del gènere seria el de Paludes, d'André Gide, però d'aleshores ençà el gènere ha esdevingut lloc comú de tots aquells que incapaços d'escriure res digne de ser llegit intentem ficcionar el propi procés d'escriptura talment el nostre fracàs tingués algun tipus d'interès. Cert que el senyor Josipovici escriu amb cura i els seus raonaments resulten sòlids i ben travats, esquitxats d'ironia i d'una aparent saviesa desmanegada que s'agraeix (encara que també farcits de no poques jeremiades que fatiguin no pas poc) i que probablement les meves paraules són injustes amb els seus mèrits. I serà per la prevenció que acostumo a servar vers aquest gènere, o serà per qualsevol altre bestiesa, però no acabo de decidir si la lectura d'aquests dies em plau o em desplau, cosa, probablement, del tot irrellevant.

Kochira wa Hoedeman-san desu

I és allà on un menys s'ho espera, com ara a les sessions infantils de la Filmoteca, que de cop sobte i sense avís previ hom pot travessar aquella línia imaginària que separa allò quotidià d'allò extraordinari, allò negligible d'allò indispensable, i trobar-se cara a cara amb aquell intangible que fa suportables els nostres dies.

I és possible i fins i tot probable que en escriure aquestes paraules exageri, i no pas poc, però del que sembla un petit afegitó del programa per acabar d'omplir la sessió, no més que una petita animació de poc menys de cinc minuts, un aparent exercici d'estil sense cap transcendència amb unes nines russes, set en total, i sense cap línia argumental aparent, n'hagi obtingut els millors cinc minuts del dia, que potser no és massa, però tampoc poc.

Konban sakana o tabemashita

Fou al mes de juliol que un conegut em parlà dels lloritos, no pas aus, sinó peixos, plans i ataronjats, que m'eren del tot desconeguts. Sembla ser que quan el meu conegut no era més que un infant el seu pare en pescava, allà, a la cosa del Maresme, i de totes les captures la dels lloritos era la més celebrada per la família. I va ser dissabte passat, al mercat, que a la peixateria habitual vaig veure uns bonics peixos plans i ataronjats, exposats sobre el gel sota el nom de lloritos, que em van fer recordar de cop les paraules del meu conegut. Set en quedaven i set en vaig comprar, a més de quatre gambes, un parell de sèpies i un grapat de rossellones i musclos per acompanyar els fideus que pensava fer per dinar. Però com els àpats del cap de setmana ja estaven programats, tots set lloritos van anar a parar al congelador. 

I dimecres a Sant Pol, tot tafanejant la carta del Sant Pau, vaig tenir la grossa sorpresa de topar-me amb un aperitiu a base de lloritos, acompanyats de tàperes, olives, vermut i bastonets de xaiota. I a més de pensar que feia massa temps que no hi anàvem, al Sant Pau, vaig recordar els lloritos del congelador de casa, que avui ja han estat cuinats, a la planxa, amb unes gotes d'oli, i tot seguit menjats, per petits i grans, amb grossa satisfacció, tant per la ferma però delicada textura de la seva carn, com pel seu excel·lent gust, que podria recordar al del moll, potser no tan intens, però certament net i deliciós.

Ku-gatsu jūichi-nichi (II)

L'alegria, aquell sentiment de plaer que neix generalment d'una viva satisfacció de l'ànima i és manifesta amb signes exteriors, és potser difícil d'explicar però fàcil de percebre, sobretot gràcies als esmentats signes exteriors. De la mateixa manera, altres sentiments més aviat antònims, com ara l'enuig o l'ira, són també difícils d'explicar però fàcils de percebre gràcies als signes exteriors amb que també és manifesten.

És potser per aquesta facilitat de percepció que ahir m'era fàcil identificar l'alegria que em trobava al meu pas, tant al Cap i Casal com a Sant Pol, on ens tocà passar el diumenge. I un cop enfilàrem el camí de tornada també m'era fàcil de destriar l'alegria en allò que sentia per la radio i en allò que llegia a la pantalla de l'ordinador o veia al televisor, un cop arribats a la dolcesa de la llar. I ja avui m'ha estat també fàcil anar identificant els mateixos signes d'alegria en no poques persones i en no pocs escrits, però també he començat a destriar mostres d'enuig i ira, tant en les paraules d'algun conegut com en les explicacions que llegia sobre tot allò que ahir va esdevenir-se. I cosa curiosa, o no, tots aquells que mostraven els ja esmentats signes d'alegria coincidien en una mateixa explicació d'allò que ahir s'esdevingué, tal com tots aquells que mostraven signes d'enuig o ira coincidien en una segona explicació, en tot oposada a la dels primers.

I com jo mateix recordo haver-me comportat amb una certa alegria, deu ser que més aviat comparteixo la primera de les explicacions i rebutjo de pla la segona, per molt que no acabo d'explicar-me el motiu de la meva pròpia i sorprenent alegria.

Kochia wa Raventós-san desu

Ahir diumenge, a l'Avinguda de la Catedral, vaig tenir l'alt honor de poder intercanviar quatre paraules amb Jordi Raventós, editor d'Adesiara. Fou en un estand de la Setmana del llibre en català, quan el propi Raventós em cobrà el preu estipulat pel llibre que vaig adquirir, Sempre han tingut bec les oques. Vaig aleshores aprofitar l'avinentesa per comentar-li com m'havien plagut molts dels llibres per ell editats, com ara El doctor Glas, i ell em va recomanar la lectura d'Una dona, llibre que ja he llegit, tal com li vaig fer saber, tot afegint que la protagonista, sobretot a la segona part del llibre, se m'havia fet carregosa pels motius que ja vaig exposar aquí. L'editor va coincidir amb mi que tot plegat era una revolta contra el pare, i encara que jo hagués allargat la conversa indefinidament, els menuts em reclamaven i l'editor havia d'atendre altres sol·licituds. Així que ens acomiadàrem, i fou aleshores que l'editor em regracià la compra feta, previsible malentès, doncs, en aquella situació, l'únic que tenia coses a regraciar era, sóc, jo mateix.

Kuroi desu

El film noir és un gènere cinematogràfic que si bé m'acostuma a complaure, rarament em satisfà del tot, excepció feta, només faltaria, del cas de Double Indemnity de Billy Wilder, i de Touch of Evil d'Orson Welles. En el film noir acostumo a admirar l'estilització visual i l'agilitat de la seva narrativa, l'ús habitual de l'analepsis i la potència expressiva del blanc i negre, tot posat al servei de l'anàlisi de les misèries humanes. En canvi, m'acostuma a desplaure el rerefons social d'alguns films, com és el cas de les molt recomanables High Sierra o White Heat, de Raoul Walsh, o l'excessiva complexitat d'algunes trames i l'abús del suspens com a ganxo per mirar de captar l'interès de l'espectador.

Aquest darrer seria el cas que va oferir ahir la Filmoteca amb The Killers, de Robert Siodmak, on un interès excessiu per la trama argumental acaba destorbant l'estudi dels personatges, que acaben esdevenint no més que estereotips mancats d'ànima, excepció feta, és clar, d'una excepcional Ava Gadner i un convincent debutant: Burt Lancaster.

Sen kyū-hyaku san-jū

La darrera traducció al català de La senyora Dalloway de Virginia Woolf era de 1930. Aquest mes tindreu la nova de Dolors Udina, llegeixo en una piulada al compte de twitter d'Edicions La Magrana.

I serà que grossa és la meva susceptibilitat, però el text de la piulada em revolta. No pas pel nom de Dolors Udina, de qui he llegit més d'una traducció, sinó per aquest era de 1930, talment les traduccions tinguessin data de caducitat. I no es tracta de negar la possibilitat de fer noves traduccions, ni de defensar les traduccions noucentistes, ni de ficar-me enmig de batusses de traductors que em venen ben grosses. És, només, que, era de 1930, no és argument de res, i no veig perquè hem de rebutjar allò que és vell només perquè és vell.

I serà que grossa és la meva susceptibilitat, però el text de la piulada em revolta. No pas pel nom de Dolors Udina, de qui he llegit més d'una traducció, sinó per aquest la nova, talment la novetat fos, d'alguna manera, res de desitjable. I no es tracta de rebutjar sistemàticament tot allò originat o ocorregut fa poc, aparegut de poc, que apareix per primera vegada, ni de defensar tot allò que no és nou. És, només, que, la nova, no és argument de res, i no veig perquè hem d'accepta allò que és nou només perquè és nou

Kesa Hermes-san o mitsukemashita

dErsu_, benvolgut, us cercava! sento una falaguera veu que em crida, i en tombar-me resto perplex en trobar-me amb el diví Hermes, el murri missatgers dels Déus, que m'esguarda condescendent. Veureu dErsu_, no és que ens hàgiu decebut, doncs res esperàvem de vós, en ser com és inútil esperar res de qualsevol mortal, si nosaltres mateixos, els immortals, ja som prou decebedors. Però... com ho diria... la vostra actitud ens treu de polleguera. No a mi, és clar, que poc m'importa un no-ningú com vós, però Posidó, per exemple, no pot sofrir aquesta indolència vostre, aquesta manca d'ambició, i a Hefest el revolta el vostre habitual menyspreu vers els altres, i creieu-me, dErsu_, no li falta raó, doncs qui sou vós per menystenir a ningú? Sort en teniu de Zeus, a qui res plau tant com veure Posidó i Hefest empipats, i per això encara us atorga el seu favor, per gaudir de l'enuig d'aquells dos que, en confiança, són insofribles, amb aquells aires que gasten, trident amunt i mall avall.

Però pareu compte, dErsu_, pareu compte, que volàtil és el caprici dels Déus. I ara, convideu-me a dinar.