Kochira wa Gorgies-san desu

Al despatx em trobo a L., que cofoi m’explica que està molt satisfet amb les assignatures optatives que cursa enguany, especialment amb una sobre càlcul d’estructures de fusta (qui ho diria), doncs diu que és d’agrair una mica d’objectivitat enmig de tanta opinió. Jo, escèptic, me’l miro sobtat i li recordo les tres màximes que han de guiar el nostre capteniment en tot moment: res no existeix; en cas d’existir, res no es pot conèixer; i en cas d’existir i de poder-se conèixer, res no es pot comunicar.

I tot seguit em volatilitzo en l’inexistent èter, víctima de les paraules del xarlatà de Leontins.

Watashi wa ryū desu (III)

Apàtic, em deixo dominar cada cop més per la bèstia que ara sóc, que potser sempre he estat. Jugo al gat i a la rata amb els pocs insensats que encara no han abandonat la ciutat; els encalço, els deixo fugir, i quan creuen que m’han burlat aparec per on menys s'ho esperen i els esquartero de viu en viu, o els abandono enmig del foc. I tot seguit torno cap a casa, doncs encara servo l'esperança de veure-les tornar, potser del mercat, de la consulta del pediatre o de la parada de l'autobús, tant és, doncs allò que recordo no és possible que passés.

I així s'escolen els dies, ensopits, doncs ja no trobo a ningú i haig de descarregar el meu tedi contra els arbres o els edificis, que consumits pel foc acaben ensorrant-se un rere l'altre. Fins que sento una lleu remor, un so rítmic que es va apropant, i tot vestit de ferro el veig arribar muntant un magnífic cavall blanc, llança a la destra, creu de sang a l'esquerra. I ell, en veure'm, esperona el cavall, abaixa la llança, i deixant anar un crit que deu creure imponent ve cap a mi, il·lús, foll. I jo, per un moment, arribo a dominar a la bestia i veig en ell al benefactor que m'alliberarà de tot mal. Per això m'ajec i ofereixo el vulnerable ventre a l'envestida del ferro, sense ni tan sols desitjar que la mort sigui ràpida. La bestia, però, em traeix, i en el darrer moment es regira i deixa anar el seu alè, que un cop més anihila tota esperança, un cop el cavaller no és més que un munt de substàncies minerals no volàtils.

I és aleshores que terroritzar recordo la cançó, aquella que diu que els dracs viuen per sempre, ...

Watashi wa ryū desu (II)

Sense cap esforç agafo alçada, molta, i, juganer, davallo en picat atemorint als vianants, que fugen espaordits de les flames que escampo al seu damunt. El joc, però, repetit una i una altra vegada m’acaba cansant, i avorrit ho deixo estar per tornar cap a casa, doncs comença a ser tard.

Al portal, però, veig que per molt que arronsi les ales no hi passaré. A més, he perdut les claus, doncs en transformar-me en drac se m’ha esquinçat la roba, i tot el que duia a les butxaques m’ha caigut. Tant és, volo amunt (principal, cinc pisos, àtic i sobreàtic) i baixo pel darrere, per entrar pel pati, a on veig a la meva companya, l’E., que jeu a l’hamaca amb la petita A., que sembla dormida. És per això que plego les ales, per no fer fressa i no despertar-la. Però l’E., en veure’m venir, esclata en un crit esgarrifós, tot i que jo li intento dir que no s’espanti, que sóc jo, en dErsu_, i que res ha de témer de mi. Massa tard, però, doncs tan aviat com obro la boca el meu alè de foc les converteix en cendra, a les dues, i qui aleshores resta terroritzat sóc jo, que no dono crèdit al que acabo de fer.

I és endebades que intento refer els seus cossos, doncs entre les urpes se m’escola la cendra encara calenta, òrfena de vida. Endebades, també, que intento morir, o, si més no, deixar de viure, que no és ben bé el mateix, però que tant és, tant és.

Watashi wa ryū desu

Oh, és en dErsu_, el favorit dels Déus! sento que exclama una veu al meu darrere. I sobtat em giro i veig a una noia que em mira entre admirada i atemorida, com si no donés crèdit al que veuen els seus ulls. I tant, és en dErsu_, sens dubte, afegeix una segona veu, sí, sí, és en dErsu_, el millor de tots, sentencia una tercera, que resta ofegada per tot un cor de veus que s’afegeix al panegíric, doncs tothom comença a aturar-se al meu voltant, a felicitar-se per la sort d’haver-me trobat, per així poder explicar, temps a venir, als nets o a ningú, que un cop van veure a en dErsu_, el favorit dels Déus, a qui Zeus ha reservat la glòria per sempre més.

Jo, però, aprofitant el moment en què tothom guarda silenci per si de cas m’abelleix dir alguna cosa, em transformo en drac i emprenc el vol (no sense abans dirigir una calorífica alenada de sofre i foc sobre la multitud), tot escampant la cendra dels meus combustibles admiradors pel contaminat cel de la ciutat.

Kochira wa Kharms-san desu

Em va passar un cas sorprenent: de cop vaig oblidar què va abans, el 7 o el 8. Vaig anar a veure els veïns i els vaig preguntar quina opinió tenien ells respecte a aquest tema. I quina fou la seva i la meva sorpresa quan van descobrir que ells tampoc no podien recordar l’ordre dels números. 1, 2, 3, 4, 5 i 6 els recordaven, però més enllà els havien oblidat.

Fins avui a quarts de sis de la tarda jo no sabia qui era Daniïl Ivànovitx Iuvatxov, nom real de Daniïl Kharms. Si abans d’avui a quarts de sis de la tarda algú m’hagués aturat pel carrer i m’hagués preguntat qui era Daniïl Kharms, jo hagués hagut de respondre que no ho sabia, tot i que no ho hagués fet, doncs no parlo amb desconeguts. Si la pregunta me l’hagués adreçat un conegut, hagués respost que no, que no ho sabia.

Dit això, Daniïl Ivànovitx Iuvatxov, nom real de Daniïl Kharms, és qui va escriure el paràgraf que obre el text d’avui, que hom pot trobar a la Petita Antologia de Daniïl Kharms editada per Edicions de 1984, que l’atzar, generós, ha posat avui a les meves mans, a quarts de sis de la tarda.

Ku-gatsu jūichi-nichi

Avui, en sortir al carrer, he trobat els voltants de casa ocupats per una munió de desconeguts que lluïen banderes amb quatre barres de sang sobre fons d’or. Grans i petits que peregrinaven vers l’estàtua que hi ha una mica més avall, a la petita placeta que resulta del fals encreuament entre el carrer d’Alí Bei i la Ronda de Sant Pere, a on un grapat de músics, potser una cobla, repetia incansable la coneguda melodia del Cant dels Segadors, a qui la multitud, entusiasta, posava lletra. Penseu que n’eren tants, els desconeguts, que fins i tot han vingut no pas pocs policies a posar-hi ordre, regular el trànsit i prevenir aldarulls, alhora que els habituals de la zona, xinesos i turistes, s’ho miraven encuriosits.

Jo, però, que de seguida m’atabalo, he girat cua cap a casa, ben convençut que demà, de tota aquesta pirotècnia, només restarà fum.

Senshu eiga o mimashita (III)

Natura morta és una bona pel·lícula. Una bona pel·lícula sempre que entenguem que tot allò que retrata el senyor Jia Zhangke és ficció, com no pot ser altrament del moment que existeix una càmera que observa i uns personatges observats, que se saben observats, i que, per tant, actuen. Per molt que a casa nostra el gènere documental hagi aixecat un incomprensible entusiasme amb mediocritats com ara Balseros i En Construcció, lloades i premiades arreu, el documental, en tant que gènere cinematogràfic deslligat del cinema de ficció que presenta la realitat amb una finalitat bàsicament informativa, (adoctrinadora, diria jo) és del tot impossible. Gent com Dziga Vertov, Robert Flaherty o Werner Herzog i epígons, presentats d’habitud com a documentalistes, han fet (i molt ben feta) ficció, sempre, i, si d’alguna cosa ens han informat, no ha estat, afortunadament, de cap realitat.

Nani o nomitai desu ka

El vi ha de ser excel·lent, sempre, indefectiblement. Tant és que haguem de menjar pinso, beure pixats o vestir-nos amb parracs, viure en una cofurna, tant és. No vull dir que això sigui desitjable, no, de cap de les maneres, ni tampoc que ens haguem de conformar, resignats amb la nostra dissort, només faltaria. Hem d’aspirar a l’skrei de les Lofoten, a l’excel·lència del bou de Tajima, a la millor tòfona blanca... només que, de vegades, fins i tot els millors ensopeguen, més encara nosaltres, i bé hem de menjar alguna cosa si el que volem és viure o no gosem morir.

Però el vi ha de ser excel·lent, sempre, indefectiblement, doncs, altrament, perquè n’hauríem de prendre?

Yasashikunai desu

No és fàcil escriure amb un nadó de tres mesos a la falda. No pas perquè haguem de deixar anar el bolígraf cada dos per tres, ens caigui la llibreta, o haguem d’apartar constantment les mans del teclat per mirar de subjectar un cap que branda sota els auspicis de la dita llei de la gravitació universal (Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, de 1687), o per controlar uns impredictibles moviments de mans i peus, no. Ni tampoc perquè el petit ens distregui demanant la nostra atenció, la nostra cura, i ocupant, a tothora, el nostre pensament, no.

Si no és fàcil escriure amb un nadó de tres mesos a la falda és, senzillament, perquè escriure no és gens fàcil.

Kochira wa Prometeu-san desu

Prometeu, fill de Jàpet i Clímenes, robà el foc als Déus per fer-ne present als humans, que n’estaven privats per decisió de Zeus, el més gran dels olímpics. Agraïts, els homes veneraren Prometeu com a protector de la civilització, li construírem temples i el glorificaren en la seva literatura. Però Zeus, venjatiu, feu encadenar Prometeu en un gran roca als confins del món, a la serralada del Caucas, a on cada nit una àliga li devorava el fetge, que tot seguit es regenerava per péixer novament al rapinyaire, nit rere nit, any rere any, fins que Hèracles, camí del jardí de les Hespèrides, desobeí el mandat diví i alliberà Prometeu.

Però, fer entrega del foc als homes, fou verament un present?

Kono hon o yomimashita

El senyor Kopfrkingl incinera cadàvers al crematori de Praga, capital de Txecoslovàquia, avui República Txeca. El senyor Kopfrkingl és un bon jan, potser una mica babau, però bon jan, sempre disposat a ajudar a qui faci falta, a donar feina a qui no en tingui, i a convidar a taula a qui es trobi sol. El senyor Kopfrkingl és abstemi, no pren alcohol i no fuma, i es lamenta pel futur del fill d’un veí seu alcohòlic, doncs, de vegades, aquestes coses s’hereten. El senyor Kopfrkingl adora a la seva muller, encara més als seus dos fills, i també a la humanitat, tota, sense excepcions, cavalls inclosos.

I el senyor Fuks, Ladislav Fuks, és qui va escriure la faula del senyor Kopfrkingl, L’incinerador de cadàvers, una narració contundent, d’una prosa exquisida, irònica i repetitiva, i, gosaria dir, d’allò més tramposa doncs, altrament, hagués pogut publicar el senyor Fuks a la Txecoslovàquia dels anys seixanta?

Uchi ni imasu ka

De tornada a ciutat fem nosa. Passegem pels carrers mil cops trepitjats i ens sentim forasters, doncs només sentim llengües estranyes que no entenem, i alhora, quan nosaltres parlem, ningú no ens entén. A les botigues ens miren amb estupefacció, i als bars, per molt (h)originals que siguin, ens corregeixen, condescendents, abans de servir-nos vi glaçat, sempre dolent, i car, caríssim.

Fins i tot a casa, entremig dels nobles edificis construïts fa cent anys pels beneficis del tèxtil, sentim les veus estrangeres dels estadants del pis del costat, avui italians, convertit part en apartament per turistes, part en dormitori per a immigrants al servei dels primers, doncs nosaltres, per si no ho havia dit, fem nosa.

Natsu-yasumi

Visitem Besalú i quedem molt descontents amb la vil·la, doncs el paviment dels carrers és del tot irregular, intransitable pel cotxet de la petita A., i l’orxata que prenem a la plaça dita de la Llibertat és lamentable. A Joanetes, en canvi, restem complaguts, molt, tot i el toc de campanes que espanta a la petita, que pren pit sota una porxada, al costat del cementiri, alhora que jo llegeixo i recordo que vint-i-sis anys enrere ja vaig seure sota la mateixa porxada, quan encara estava més prim que ara, costa de creure. A Olot comprem cireres del Canadà i aigua del Japó, trobem coneguts i prenem més orxata; a la fageda mirem d’extraviar-nos, endebades, en un laberint de faigs; i per tot trobem obres dels RCR, una plaga. Tornem a Hostalets, a passejar, del dret i del revés, fins a tres cops, sis, doncs cal retornar al punt de partida per agafar el Renault que ens han deixat i anar a comprar al Caprabo de les Presses o a la cooperativa de Verntallat, a on comprem vi de Gandesa i sardines de Roses. I sempre, sobre els nostres caps, aliè a tot, el Puigsacalm, a on, sembla mentida però és ver, encara no hi he pujat.

Això, però, no han estat les vacances, i ara. Les vacances han estat les prop de dues mil pàgines llegides.

Ashita natsu-yasumi ikimasu

Doncs això, tot i que demà no agafaré cap avió ni marxaré gaire lluny, circumstàncies obliguen, el blog, un cop més, resta tancat per vacances fins a finals d’agost. (escassíssims) Lectors, salut.

Kore o kakitai desu

Vull deixar dit, per escrit, que si un dia un geni totpoderós sortit de qualsevulla llàntia meravellosa, o un follet del bosc, una fada bona, o un malvat dimoni, tant és, m’oferís, usurer o generós, a canvi de tot o res, alterar, en el que fos, la meva vida passada, present i/o futura, poc o molt, a la meva voluntat... jo, un cop descartades les quatre nicieses habituals (immortalitat i salut, dones i riquesa), només tres coses, que són una, li demanaria: veure’m privat, per sempre més, de vista, oïda i parla, això és, esdevenir cec, sord i mut.

I un cop dit (escrit) això, cansat d’esperar l’aparició del fantàstic, enlloc de llevar-me jo mateix ulls, orelles i llengua, res de més fàcil, sortiré, dèbil com sóc, a veure món, a escoltar a qui em vulgui parlar, a parlar a qui em vulgui escoltar.

Uchi ni kaerimasu

Torno cap a casa esgotat... i desolat. A Laie, a la Central, a la Catalonia, també a la Documenta, fins i tot a l’FNAC... l’he buscat per tot arreu, però res. He mirat a les taules de novetats i als prestatges on dormen els escollits, a la secció de literatura catalana i a la de literatura castellana, he remenat best-sellers i poemaris, he regirat llibres editats a Nova York o a París, però res, res de res. No en sé el títol, cert, ni l’autor, encara menys l’editorial, però els he fet descripcions detalladíssimes, als llibreters, que un rere l’altre m’han dit que no, que no els sonava gens la història que jo els explicava.

I capcot, començant a arrossegar un enorme roc costa amunt, torno cap a casa, esgotat... i desolat.

Kyō no kakimono (VI)

Al llarg de les darreres setmanes he anat bastint una gran història. A partir d’una anècdota, d’una petita observació, he creat un personatge, un vell dement, diguem-li A. La història, més que narrar la bogeria d’A., que també, narrarà les nostres, les meves, de bogeries: l’horror de la guerra, la misèria de la postguerra, el desencís de la democràcia, l'extinció del pressent... tot un segle d’Història. Pres per l’entusiasme he fet i refet la biografia d’A., la dels seus pares i la dels seus veïns, i encara la de tota una galeria de petits figurants que ompliran tots i cadascun dels racons de la trama, donant versemblança i coherència, matisant i complementant el desenvolupament dels fets. Després he triat les veus narradores, que seran tres, fragmentàries i subjectives; l’estructura del text, construït a base de miques, sense continuïtat aparent; i els registres del llenguatge, a voltes arcaic i infantil, en general gris i monòton, d’un estàndard de telenotícies.

I finalment, aquest matí, curull d’entusiasme, amb tot ja decidit, incapaç de contenir la impaciència, he corregut a la llibreria a comprar la novel·la, doncs, de ben segur, algú ja la deu haver escrit.

Kyō tara no ryōry o shimashita

Avui he fet un pil-pil. La meva intenció, però, no era pas aquesta, doncs jo només volia sofregir unes restes de bacallà per acompanyar un plat de pasta. Però en veure com el bacallà deixava anar la seva gelatina he tret la paella del foc i he començat a sacsejar-la amb suavitat, obtenint una emulsió que he espessit afegint un poc més d’oli, alhora que continuava amb el bellugueig circular. Finalment he obtingut una salsa espessa que es confonia amb els petits bocins de bacallà, un pil-pil.

Tot plegat una mitja hora a la cuina, menys de cinc minuts per menjar-me'l, i més de tres hores per escriure les vuitanta-set paraules, les insatisfactòries vuitanta-set paraules, del paràgraf anterior.

Gienkin

Escriu l’Enric Sòria a l’Avui sobre el Consell de la Cultura i les Arts, l’ens que ha de donar pas a un nou model de gestió cultural a casa nostra, això és, a una nova manera de distribuir diner públic entre els amics. La polèmica, pel que sembla, rau en quants han de ser els Consellers de l’esmentat Consell, si catorze com diu el projecte de llei, o menys, deu com a màxim, quatre o cinc a poder ser, segons argumenta el mateix Sòria.

Jo proposo que només n’hi hagi un, de membre, Jo, en dErsu_, que, no per res, sóc el favorit dels Déus, l’heterònim de qui això escriu, que així esdevindria, per sempre més, l’únic beneficiari del pressupost de la Conselleria de Cultura, enguany sis-cents set milions quatre-cents setanta-vuit mil dos-cents euros.

Doko e ikitai desu ka (V)

De sobte, en mirar el rellotge, me n’adono que és tard, molt tard, i que si no m’afanyo de valent encara arribaré a misses dites. Així que apresso el pas, però neguitós com estic no en tinc prou, de caminar de pressa, i començo a córrer, accelerant tan com puc, que no és poc, fins que m’haig d’aturar, esbufegant, doncs no puc aguantar el ritme. I aturat a la vorera, recolzant les mans als genolls, encara panteixant, veig venir, enmig del trànsit, el llum verd d’un taxi, que m’apresso a aturar, alçant la mà dreta, amb un dit estès, l’índex, alhora que crido, taxi!!!.

Cap a on? em pregunta el taxista, un cop sóc dins, amarat de suor. No ho sé, li responc, sorprès, no pas de no saber-ho, i ara, sinó de què m’ho pregunti. Tant és, afegeixo amb seguretat, tant és... però haig de ser-hi ja.

Go desu (II)

Empedrat de meló, anuncia el dit cuiner mediàtic, que tot seguit comença a explivar vida i miracles del meló, el fruit de la melonera, planta herbàcia anual de la família de les cucurbitàcies (cucumis melo), de tiges ajagudes i híspides, fulles orbiculars o reniformes, flors grogues i fruits (els melons) en pepònide. I, erudit com ell sol, ens revela que el meló no és una fruita, no, i ara, sinó una hortalissa, nom genèric aplicat a les plantes herbàcies que hom conrea als horts.

I assegut a la sala, enfront del televisor, començo a recordar els anys escolars, quan ens explicaven que les formigues eren insectes, les aranyes aràcnids, i els cargols mol·luscs. Llàstima, però, que mai ens diguéssin que les paraules només són el que són, això és, paraules, allò que hom diu.

Watashi wa keisatsu desu ka

Malmet les collites i delma els ramats, atemoreix als ciutadans i fa insegurs els camins, ningú no gosa viatjar i el comerç es ressent... i, un cop l'any, encara ens exigeix set verges, es lamenta el monarca. Jo l'escolto pacient i li asseguro que a partir d'ara no hauran de témer res, ni ell ni cap dels seus súbdits, que jo els alliberaré del gegant. Drac, em corregeix, primmirat, el majordom del rei, és un drac, no pas un gegant.

Doncs del drac, sentencio. Abans d'anar per feina, però, exposo el meu preu: un terç de les collites i dels ramats, més un impost d’un terç, també, sobre els beneficis del comerç. El monarca, sobtat, s'exclama, incrèdul, però si això és més del mal que ens causa el drac!!! Jo em pensava que tindríeu prou maridant-vos amb la meva filla, com és d'habitud en aquests casos.

Ben pensat, responc, també la mà de la vostra filla.

Uchi ni ikimasu ka

Caminant apressat enmig de la gentada, distret com sempre, no el veig venir fins que és massa tard i un cop sec em fa caure d’esquena, tan llarg com sóc, sobre la vorera. I tot seguit, sense temps de res, noto com els pneumàtics em passen per sobre, primer un, després l’altre, aixafant-me contra el terra, on resto sense forces, ni esma, ni cap ajut, doncs ningú, ni tan sols el ciclista que m’acaba d’envestir, m’auxilia.

Al terra em sorprenc en notar com els vianants em comencen a passar per sobre sense ni tan sols ensopegar amb el meu cos, com si jo només fos una peça més del paviment. Però a mesura que passa el temps, que passen els dies, m’hi acostumo, a tot, a les sabates planes i a les de taló, als patins i als carros, a les motos i a les bicicletes, als bastons i a les graneres, als xiclets i a les clofolles, a les cigarretes i a les escopinades, als mocs i als vòmits, als pixats i als excrements, als gats i als gossos, als insectes i als aràcnids, al sol i a la pluja, al fred i la calor...

Fins que un dia sento un gran estrèpit i veig amb horror com un home, abillat amb casc i armilla reflectora, fa anar un martell piconador que tot ho esmicola, doncs, pel que sembla, fan obres al carrer. Així que m’aixeco i marxo cap a casa.

Roku-gatsu nijūsan-nichi

Assegut a la plaça, esperant l’arribada de la meva companya amb la nena, escric, alhora que un grup de nois llencen petards, doncs és Sant Joan. Els més porucs els deixen sobre el sauló i fugen cuita-corrents abans no esclatin. Els gallets, en canvi, els encenen amb gest lent i els llencen ben amunt sobre la vertical del seu cap, esperant, immòbils, que s’esbocinin, sorollosos, abans de caure. Alguns, davant la mirada burleta dels dits valents, s’atemoreixen i s’aparten, per si de cas la trajectòria no és prou llarga i l’esclat els fereix. D’altres, els aficionats al futbol, suposo, els llencen encesos al seu davant i els allunyen amb un precís cop de peu abans no petin... i així anar fent fins que la bossa dels petards resta buida, com les butxaques, sense diners per comprar-ne més. Aleshores s’asseuen en un banc, amb el cul al respatller i els peus al seient, i fumen.

Finalment marxen, no sense abans desviar-se per passar per davant d’on seuen unes noies i llençar una darrera piula, expressament reservada, a tall de comiat.

Kyō J-san ni mimashita

Camí de la feina, caminant apressat pel carrer, em trobo a J., de qui fa temps que no en sé res. Però, davant la meva sorpresa, J. no sembla gaire complagut per la trobada, com si la meva presència li resultés ofensiva o molesta, potser, espero, perquè li suposa un enutjós contratemps, atrafegat com sempre va, i els pocs minuts que ara haurà de perdre en dir-me no res li resultin un penós destorb. És per això que, pensant en el proïsme, enlloc d’aturar-me li dono una lleugera empenta i me’l trec del davant sense dir-li ni ase ni bèstia, alhora que apresso el pas i faig oïdes sordes als seus renecs, a la seva incomprensible indignació.

I és que el món, de desagraïts, n’és ple.