Jota-san wa takushī de itte imashita

Veureu, dErsu_, jo és que anava molt carregat, amb els regals del tió, uns tapers amb les sobres del dinar, i encara uns llibres que em tornava el meu germà. I què voleu, traginant tot aquell embalum de bosses vaig decidir agafar un taxi. I en pujar li vaig dir al taxista que anés pel carrer Mallorca i que em deixés a l'alçada de travessera. Penseu que des d'allà on era, si jo no li hagués dit res, de ben segur que el taxista hagués anat per la ronda del mig i hagués baixat per príncep d'Astúries. Però no, jo li havia de dir que baixés a buscar el carrer Mallorca. I va ser en tombar cap als jardinets des del carrer Còrsega, que aquell desgraciat va creuar per on no tocava i ens el vàrem emportar per davant. Mort a l'acte, va dir el metge dels serveis d'emergència. I ho veieu, dErsu_, si jo hagués anat en metro, com sempre vaig, o no li hagués dit res al taxista del carrer Mallorca i ell hagués enfilat per la ronda del mig, aquell desgraciat encara seria viu. O si m'hagués quedat a sopar, com insistia la meva mare. És com si jo l'hagués matat, dErsu_, com si jo mateix l'hagués matat, no pas amb les meves mans, és clar, però sí amb les meves decisions, talment hagués decidit que el millor que podia fer per Nadal era pelar un desconegut, com el Raskolnikov aquell, a veure que tal. I des d'aleshores que no visc, que no em puc treure del cap el moment del cop, el crit del taxista i la forta estrebada del cinturó. I ho he confessat tot, he anat ja un parell de cops a la caserna dels mossos a inculpar-me, però m'avien amb bones paraules i m'insisteixen que jo no tinc cap responsabilitat, que és normal que estigui trasbalsat i que ja se'm passarà. Però s'equivoquen, dErsu_, s'equivoquen i em priven de la necessària expiació. I així jo no puc viure, no puc viure.

I és clar que no, Jota, i és clar que no, li responc, cofoi de poder mostrar la meva vessant més humanitària per aquestes dates. I en desar l'esmolat glavi i netejar-me l'esquitx de sang de la galta, no puc més que admirar-me del que poc que costa complaure als altres, quan hi ha bona voluntat

Kono kotoba wa Sócrates-san desu ka

La ciència humana consisteix més en destruir errors que en descobrir veritats, diuen que digué Sócrates. 

I amb aquest pensament al cap, que no recordo ben bé on he ensopegat, em desplaço atrafegat pel subsòl de la ciutat, amb la imatge d'una cabaretera que es va llevant d'un en un els errors que hom acostuma a vestir, i amb el dubte de saber que si un cop despullats del darrer error, alguna cosa ens restarà.

Tabemasho ka

Probablement cap persona de les que jo tracto habitualment hagi conegut mai la fam, si més no la fam entesa, segons la segona de les accepcions que recull el diccionari, com a sofriment general produït per l’extrema escassetat d’aliments. Gana potser sí, i fins jo mateix, que no sóc gaire de vida, recordo episodis puntuals de gana, fins i tot d'una certa fam, però entesa sempre aquesta, segons la primera de les accepcions que recull el diccionari, com a ganes intenses de menjar, i mai com a sofriment general produït per l’extrema escassetat d’aliments

Com podria aleshores jo escriure sobre la fam? Com descriure els sentiments, la sofrença o les esperances d'uns personatges afamats? Sempre podria, és clar, copiar el que altres han escrit, com per exemple Xalàmov narrant el gulag o Levi el lager. O, talment la lectura d'aquests darrers dies, Platónov a Djan, narrant l'infern, això és, el lloc destinat a l’etern càstig dels damnats.

Mittsu no shitsumo

I  si bé altres cops he restat captiu d'infantívoles melodies, com ara la de Els tres tambors o La Margarideta, aquest cop és la melancòlica marxa del Billy Magee Magar la que m'acompanya quan apressat em desplaço d'aquí cap allà o d'allà cap aquí. I més enllà de la força de la melodia, que també, és la seva lletra la que m'interpel·la amb tres preguntes que, més enllà del dubtós consol que em pugui arribar a oferir la resplendor de la lluna plena o la vigoritzant empenta del vent, si un no s'enganya més del necessari no admeten cap resposta apaivagadora, doncs qui podria respondre més que enlloc, cap, i novament enlloc, si se li demanés cap on el porta el seu camí, quin record té del seu passat i on són els seus amics?

Hyō

- Proust, Tsvetàieva, Joyce, Lispector, Kafka, Mandelstam, Bachmann, Beckett, Bernhard, Artaud, entre altres - és una llista que trobo al pròleg de La llengua m'és l'únic refugi, d'Hélène Cixous, on es llisten els noms d'alguns dels grans autors del segle XX, si més no, a criteri de Joana Masó, autora del pròleg.

I com poques coses em plauen més que llistar noms, em prenc la llibertat de proposar quatre llistes a partir dels noms llistats per Joana Masó, deixant de banda, això sí, als indefinits altres. La primera llista seria la formada pels noms d'autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que jo també considero autors a incloure en tota llista de grans autors. Segona, la formada per autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que trobo que de cap de les maneres s'haurien d'incloure en una llista de grans autors. Tercera, la d'autors que em són coneguts però no he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra i, en conseqüència, no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors. I, quarta i darrera, la llista dels autors el nom dels quals m'és del tot desconegut i tampoc no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors.

I les meves llistes són, no necessàriament llistades seguint l'ordre abans esmentat, les que segueixen: Proust, Joyce i Kafka. Tsvetàieva, Lispector, Bachman i Artaud. Mandelstam i Beckett. Bernhard.

Kochira wa Girbal-san desu

Són els epígons éssers d'habitud menystinguts, éssers mancat d'estima a qui hom no reconeix cap mèrit d'importància, doncs quina gràcia té excel·lir en allò que altres ja han fet? com quan un conegut em comentà en certa ocasió que un amic seu pintava uns quadres impressionistes millors que els de Cézanne. Només faltaria, li vaig respondre jo, i això que en aquells anys encara no s'havien popularitzat les aplicacions informàtiques que converteixen qualsevol imatge en una pintura impressionista, expressionista, cubista o fauvista, segons més convingui.

És per això que trobo que Casasses s'equivoca quan reivindica la figura d'Eduard Girbal presentant-la com un epígon de Víctor Català. Com a epígon, en Girbal només serà el que ja és, una nota a peu de pàgina dels llibres d'història de la literatura catalana, una nota que fins fa cosa d'una setmana m'era del tot desconeguda, i que la lectura me l'està mostrant no pas com a epígon de res, sinó, si em disculpen el gros disbarat, com la baula que em connecta amb Bauçà, en ser-me l'Oratjol de la serra una mena de feu de l'ermitatge, potser en tot diferent, però de molt semblants mots.

Shirimasen

Si no lo sabe usted explicar es que no lo sabe, recordo que acostumava a replicar un cert professor de matemàtiques a l'alumne que confús li responia que sí que ho sabia, allò que se li havia preguntat, però que no ho sabia pas explicar.

I és sovint que recordo les paraules d'aquell professor de matemàtiques, baixet i eixerit, de front generós i nas geput, que per sobre de tot s'explicava amb un claredat admirable, de tal guisa que fins i tots aquells companys que acostumaven a arrossegar les matemàtiques amb poc entusiasme, acabaven podent explicar de manera prou entenedora els eteris conceptes propis de l'àlgebra que aleshores estudiàvem. I és sovint, dic, o si més no cada cop que em trobo sense paraules per explicar allò que crec voler explicar, cosa que se m'esdevé sovint, que recordo les paraules d'aquell entranyable professor de matemàtiques, que es feia dir hermano Lucio, i que sense jo saber-ho m'ensenyà que només sabem allò que sabem explicar amb claredat, és a dir, no res, i d'aquí, potser, la inevitable i certament joiosa decepció de tota escriptura.

Woolf-san no hon mō yonde imasu

És potser Virgínia Woolf l'escriptor, si se'm disculpa (o no) l'ús del masculí com a genèric, que més empatitza amb els seus personatges, això és, que millor comprèn les seves emocions i sentiments. I com a més Vírgina Woolf és un magnífic escriptor, un escriptor superb i admirable, amb un domini prodigiós de la veu narrativa, els diversos personatges de les seves obres em resulten tan vius i propers que m'acaben semblant parts de mi mateix, talment no fossin més que expressions de la meva personalitat que tenia jo adormides, si no fos, és clar, que la meva trista i egòtica personalitat no dóna per tant, especialment si considerem la meva nul·la capacitat d'empatitzar amb els altres, que en el millor dels cassos no són més que els personatges secundaris de les ficcions que crec viure al llarg del dia, amb el benentès, és clar, que a les meves ficcions només hi ha lloc per un sol personatge, jo mateix.

Dōzo o-kake kudasai

Vol seure? sento que de cop sobte em demana una veu que m'és desconeguda, i en tombar-me veig com un xaval barbamec i granellut fa el gest d'aixecar-se del seient que ocupa, talment jo hagués de tenir alguna mena de preferència a l'hora de seure al transport públic. I encara que sens dubte el desconegut xaval hauria de pagar amb la vida per la insensata impertinència de les seves paraules, doncs confondre'm a mi, en dErsu_, el favorit dels Déus, sens dubte el millor de tots els moridors, el més fort i el més ardit, amb un vell o un impedit, amb algú necessitat de la pietat o la commiseració dels altres, és un disbarat que no pot tenir cap tipus de perdó, resto tan sobtat per les paraules sentides que dubto a l'hora de prendre l'esmolat glavi, i en ser ja arribats a Passeig de Gràcia m'apresso a davallar per fer el pertinent transbord, doncs, un cop més, crec portar una certa pressa.

Dostoievski-san no jinkaku

Els personatges de Dostoieviski són febrosos per naturalesa: s'exalten contínuament, es posen vermells com un tomàquet i tot seguit empal·lideixen, criden, es desmaien, els ragen les llàgrimes, se'ls escapa el riure, s'embarbussen, sangloten, increpen, supliquen, s'humilien, s'abalteixen.

Són les de més amunt paraules escrites per Carlota Subirós al no pas sobrer escrit que acompanya l'edició feta pels senyors angulosos de Les nits blanques. Paraules sens dubte exactes, que en parlar dels personatges de Dostoievski més aviat ens parlen del mateix Dostoievski, a qui no costa imaginar com una persona febrosa, exaltada, cridanera i etcètera, una mena d'incontinent emocional de tracte sens dubte insofrible, però d'escriptura delitosa, com delitosa és també l'escriptura de Vírgina Woolf, ni que sigui per motius completament oposats als de Dostoeivski. I com a mostra un botó, en traducció d'Helena Valentí, quan Al far un dels personatges troba del tot inescaient que hom insisteixi massa en la predictibilitat de certa predicció meteorològica.

Perseguir la veritat amb aquella desconcertant manca de consideració pels sentiments d'altri, esquinçar amb tanta gratuïtat, i brutalitat, els fins vels de tota una civilització, era, al seu parer, un atemptat tan paorós contra la decència humana que, sense ni dignar-se a replicar, atordida i cega, va acotar el cap resignada que la galleda de punxeguda calamarsa, el xàfec d'aigua bruta, l'esquitxés a son lloure.

Tanizaki-san no hon o yonde imasu

Suposo que tothom sent nostàlgia del passat. Però, ara que m'acosto a la cinquantena i em sento cada cop més feble, la tristor que comporta la tardor m'assalta amb una intensitat que no m'hauria imaginat mai de més jove; a vegades, només de veure les fulles de maranta estremint-se al vent, m'aclapara una angoixa de la qual m'és impossible desempallegar-me; i, especialment en nits com aquella i en llocs com aquell, em commou la brevetat de la frèvola vida humana, que s'esvaeix sense deixar cap rastre, i m'enyoro encara més del món plaent del passat.

Són les de més amunt paraules escrites per Junichirô Tanizaki, segons traducció d'Albert Nolla, a El tallador de canyes. Paraules que potser jo hauria de compartir, en acostar-me com també m'acosto a la cinquantena, en sentir com també sento que el cos se m'afebleix, i en commoure'm com també em commou la brevetat de la frèvola vida humana. Però... enyorar-me del món plaent del passat? enyorar-me d'aquell gamarús poca pena que va gosar gastar la meva aparença? d'aquell imbècil amb qui sovint encara algú em confon? Si de cas ja em commouré d'allò que mai no s'esdevingué, d'aquell que mai no vaig ser, talment m'enllamineix allò que mai no s'esdevindrà, aquell que mai no seré.

Kochira wa Oller-san desu ka

De vegades, per trobar la clau de l'enigma, convé conèixer les maneres personals de ser de l'autor de les quals surten el desenfocament precís de la realitat i la tria gairebé instintiva que s'han produït sota les aparences d'un desig d'objectivitat, escriu Maurici Serrahima sobre Narcís Oller, a Dotze mestres.

És Oller el primer autor català, entenent per autor català aquell que escriu en català, que recordo haver llegit de manera exhaustiva i sistemàtica. I des del potser infantívol enlluernament inicial fins al desencís final, grollers són els pensaments que acostumo a tenir sobre la prosa d'Oller i sobre la seva folla fantasia naturalista. Ara, gràcies a Serrahima, entenc no només el perquè de la meva antipatia, sinó, sobretot, la injustícia de la mateixa, doncs en les seves circumstàncies, com hagués pogut Oller fer més del que ja va fer? No obstant això, i donat que allò que s'acostuma a anomenar justícia m'acostuma a importar tant com no res, la prosa d'Oller em continua semblant una mena de catàleg de mals endreços del tot negligible i blasmable, i amb molt de gust bornejaré amb qui vulgui dissentir del meu sempre insensat però encertat criteri, difunts inclosos.

Sasaina koto

L'epicureisme proposa una alternativa a aquesta proposta inhumana: un pensament pragmàtic que es preocupa del que són els homes i les dones, no del que haurien de ser, escriu també Michel Onfray, encara a Les savieses de l'antiguitat.

I serà que la dicotomia aquesta entre allò que hauria de ser i allò que és la tinc ja molt apamada, que trobo que el senyor Onfay torna potser a trampejar, doncs si alguna crítica trobo possible a Epicur és, precisament, la de tractar a les persones no pel que som, sinó pel que hauríem de ser, altrament, qui fora capaç de complir amb l'estricte ordre monacal de El jardí? o qui fora capaç d'ensinistrar-se prou com per no desitjar res d'indesitjable? Altra cosa, potser, són les versions més humanitzades que postulen els seus epígons, com ara Lucreci o Filodem de Gàdara, i que més aviat conviden a esdevenir (segons Píndar, també citat per Onfray) el que ja som, segons la màxima dèlfica del coneix-te a tu mateix.

O, talment reescrigué el mestre Garriga, què més pots desitjar sinó saber-te?

Mittsu doramu

I és pres per la melodia, que de cop sobte m'imagino que la llaminera però sempre efímera i mai satisfactòria glòria és assolida, i que és al davant dels companys que torno cap a la terra paterna, travessant ombrívoles forests i abrasadors deserts, populoses ciutats i bucòliques valls, fins que en la capital d'un país forà dues formoses donzelles ens aturen i es mostren admirades pel meu homenívol posat i per la llegenda que m'acompanya, i amb paraules ben triades em conviden a Palau, on som rebuts pel rei, que bocabadat s'escolta el meu relat i s'admira de l'excel·lència dels meus mèrits, de la noblesa del meu llinatge i de la braó dels insensats que em segueixen, i pres per l'emoció m'ofereix la mà de qualsevol de les seves filles, que no són altres que les dues donzelles garlaires que a palau ens han dut. No em sento grat de vós, tampoc m'hi sento d'elles, que allà en el meu país, n'hi ha de molt més belles, li responc burleta, fent rodolins, i al davant de la tropa prenem per assalt el Palau, violentem a les donzelles, i un cop esbudellat el rei reprenem el camí, joiosos de la sang vessada i les riqueses rapinyades, superbament segurs que el món ens pertany i tothom ens és serf, si més no de moment, que encara som fadrins, encara som forts, encara som folls.

Garasu no uchi

El contrari d'una vida en una capsa de vidre tal com hi obligaria la República de Plató, escriu en un cert moment Michel Onfray, a Les savieses de l'antiguitat, en comparar la potser imperfecte però possible praxis de l'ataraxia epicúria amb la inabastable perfecció de l'idealisme platònic, enmig de mostres de no poca simpatia per les ensenyances del de Samos, i una no gens amagada antipatia vers el d'amples esquenes.

I més enllà de prendre partit en la batussa, doncs no sóc amic de participar en disputes ni pròpies ni alienes, l'exemple de la capsa de vidre em remet a una de les darreres lectures fetes, Nosaltres, d'Ievgueni Zamiatin, on la distòpica societat que presenta el senyor Zamiatin ofereix i demanda als seus ciutadans una vida del tot transparent, talment les estances que els hi fan d'habitatge, totes elles de vidre, doncs un cop arribats a la perfectibilitat ningú no té res per amagar i tota intimitat és sobrera, avinentesa que potser em portarà, qui sap quan, a provar d'escriure un cert elogi de la sempre benvolguda opacitat.

Jinsei wa nagai desu ka

És breu, la vida? m'he demanat aquest matí, quan, desplaçant-me apressat pel subsòl de la ciutat, he parat esment en les pantalles dels dispositius mòbils que traginaven alguns dels desconeguts que amb mi es desplaçaven. I no, no sembla ser pas breu, la vida, m'he respost, en veure com no poques de les pantalles observades mostraven aplicacions d'aquelles on amb el moviment d'un dit s'han d'anar alineant diversos elements que, en coincidir junts en un nombre concret, d'habitud tres o més, desapareixen per deixar lloc a nous elements, sense que el joc, en tractar-se com es tractava d'un joc, tingui cap altra objectiu que el de fer passar el temps i exercitar potser els dits, si més no un, l'índex. I ha estat per això que m'he demanat si era breu, la vida, moment en què també he recordat la lectura homònima de Sèneca, on, com no podia ser altrament, es conclou que la vida més que breu és llarga, llarguíssima, interminable, talment un dia sense pa, i d'aquí la ineludible necessitat que tots tenim de malbaratar el sens dubte excessiu temps que ens ha estat donat.

Dare ga Mas-sama desu ka

Quan sento que hom anomena al senyor Mas i Gavarró president de Catalunya m'incomodo. I no pas per què la persona del senyor Mas i Gavarró em provoqui incomoditat, i ara, doncs més aviat em sento proper al model auster i liberal amb que se l'acostuma a identificar. És, només, que considero que el senyor Mas i Gavarró no és, en no poder-ho ser, ni ell ni ningú, president d'una idea com ara Catalunya, no més que una entelèquia, una idealització d'incert i dubtós significat. El senyor Mas i Gavarró, com abans ho fou el senyor Montilla i Aguilera, i els senyors Maragall i Mira, Pujol i Soley, Tarradelles i Joan, Irla i Bosch, Companys i Jové, Macià i Llussà, i així fins a cent vint-i-nou senyors i cap senyora, és el President de la Generalitat de Catalunya, que és quelcom molt més concret i abastable, no més que una personalitat jurídica amb identificació fiscal i normes de funcionament. Catalunya, com a idea d'incert i dubtós significat que és, és tota una altra cosa, qui sap quina, que la sobrepassa i que viurà mentre algú, qui sap qui, la pensi.

Ōbākōto o kensakimasu

Fa més de dos anys que busco abric. Un abric que alhora que elegant i discret em resulti un pel informal, confortable i lleuger, amb unes butxaques prou amples com per encabir-hi el llibre de torn, i amb caputxa per estalviar-me l'enuig de traginar un paraigües els dies de pluja. Pel preu no cal patir, si l'abric m'agrada estic disposat a pagar qualsevol quantitat que se'm pugui demanar, però aquest és el problema, l'abric m'ha d'agradar. A més, cal que l'abric s'adapti a la meva gran alçada i a la migradesa de la meva complexió, cosa no sempre fàcil. Però el problema, insisteixo, és que l'abric m'ha d'agradar, i d'habitud a mi no m'agrada res, o ben poca cosa, i fins ara acostumava jo a firar-me a la Camiseria Pons, avui ja lamentablement tancada per la jubilació de qui portava el negoci, on de tant en tant sí que trobava alguna peça que em podia arribar a fer el pes, en especial els anys que els bavaresos d'Oska feien roba per home. Però ca, la Camiseira Pons resta tancada i Oska ja fa temps que només confecciona roba de dona, cosa que em porta a vagarejar desorientat per botigues diverses, on poc puc explicar que vull un abric una mica com el que el sastre Pètrovitx confeccionà per Akaki Akàkievitx en un dels relats de Gògol, però que a la vegada l'hagués pogut vestir, en les seves passejades pels encontorns de Davos, el jove Hans Castorp que jo imagino.

És per tot això que fa més de dos anys que busco abric, i que d'aquí poc ja en seran més de tres.

Saa

A l'escena final de la darrera pel·lícula de Woddy Allen, Irrational Man, el protagonista masculí intenta, endebades, acabar de forma violenta amb la vida de la que fins no fa gaires minuts era la dolça femella que l'idolatrava i li succionava el penis. Comportament que dit així pot semblar sorprenent i extravagant, més propi d'un mal guió que no pas del capteniment d'una persona humana. Potser sí, però certs esdeveniments que ara no venen al cas aconsellaven, i fins i tot podien arribar a justificar, un procedir molt més racional i humà del que el títol de la pel·lícula dóna a entendre. Quan és la pròpia supervivència la que es troba en joc, que pot importar la vida de qualsevol altre?

De manera potser anàloga, el protagonista masculí de L'ésser estimat, d'Evelyn Waugh, si bé és cert que no acaba amb la vida de la femella que fins feia unes poques pàgines desitjava prendre com esposa, sí que té un comportament similar al del protagonista d'Irrational Man, i de manera força pragmàtica s'ho fa venir bé per treure suc del suïcidi de la seva promesa, del qual ell mateix no es pot dir que sigui del tot innocent. De manera que només el cínic optimisme de Waugh vers el cínic pessimisme d'Allen semblen separar l'èxit del fracàs de tots dos protagonistes.

Protagonistes, ambdós, que m'han sigut obsequiats en un breu lapse de temps, doncs pocs dies separen el visionat de la pel·lícula d'Allen de la lectura de la novel·la de Waugh, i que em recorden com en soc d'afortunat, en no haver de menester la meva supervivència que m'embruti jo les mans amb la mort de ningú. Si més no, de moment.

Watashi-tachi desu ka (II)

Recordo encara molt viva l'admirable confusió dels primers centenars de pàgines de Les benignes, quan en interminables paràgrafs Little narra el confús però implacable avenç de la wehrmacht cap a l'est, així com les activitats del cos de combat de l'Schutzstaffel, més conegut com Waffen-SS, que practica l'habitual extermini que tot conflicte bèl·lic comporta. Fang, desordre, confusió i cadàvers, molts cadàvers, tant els deixats pels russos en el seu campi qui pugui, com els causats per l'avenç de la barbàrie nazi. I enmig del caos la veu de Little, també caòtica, que et recordo que sovint l'ordre i l'endreça no són més que les virtuts dels mediocres.

També Nosaltres, de Zamiatin, és una novel·la admirablement confusa, on mai se sap si el protagonista hi va o hi torna, si ja és aquí o encara allà, si això s'esdevé abans o després, si gira o tomba. Confusió narrativa que es barreja amb la confusió mental del propi protagonista, que respon al curiós no-nom de D-503, i que sembla viure afectat per una mena de trastorn dissociatiu de la identitat causat per un excés d'ordre i endreça.

Confusió que també em recorda La gran dormida, de Chandler, on el propi autor era incapaç d'aclarir l'irrellevant desenvolupament dels fets narrats, demostrant, potser, que el de les novel·les admirablement confuses bé podria ser un nou gènere literari, tal vegada el vuitè, de la meva contingent i probablement també confusa classificació de gèneres literaris, i que caldria no confondre'l amb el lamentable gènere de les novel·les lamentablement confuses, que no són, ni de bon tros, el mateix.

Watashi-tachi desu ka

La lectura de Nosaltres, del rus Ievgueni Zamiatin, em porta el record de la lectura feta ja fa molts anys, però mai oblidada, d'El senyor G. A. a X, de l'hongarès Tibor Déry. I si la lectura de Zamiatin em porta el record de Déry, és per una certa antítesi que em fa considerar que ambdues novel·les són, a la vegada que iguals, contraries en tot, talment l'una fos la imatge d'altre, o l'altre la imatge de l'una. Doncs si la distòpia que ens ofereix el senyor Zamiatin presenta una societat on la llibertat ha estat abolida en benefici d'una certa i suposada felicitat, la distòpia del senyor Déry ens ofereix una societat on la llibertat és absoluta també en benefici d'una certa i suposada felicitat. Felicitat, és clar, del tot absent en qualsevol d'ambdues distòpies, en ser com és la felicitat no més que un impossible d'indesitjable assoliment, esdevenint, en el cas de la novel·la de Zamiatin, no més que l'excusa d'un estat omnipresent i omnipotent que considera als seus ciutadans com a cèl·lules negligibles i prescindibles d'un únic cos central. En canvi, en el cas de Déry no hi ha estat, no hi ha llei, no hi ha societat, no hi ha res, només desvagats que es passegen enmig de la desolació més absoluta, això és, enmig de la seva suposada llibertat.

Naze ka

No m'agrada parlar. No em plau gens provar d'expressar el que crec que és el meu sempre banal pensament mitjançant el llenguatge oral. No m'agrada gens sentir-me la veu, escoltar els sons que articulo i adonar-me de com allò que en el pensament em resultava viu i ple, això és, complex i inabastable, es converteix en un seguit de sons morts mancats de qualsevol interès, no més que pútrides mortalles.

Potser si no m'embarbussés, si la meva veu estigués més ben timbrada, si el meu accent no fos tan desmanegat, si el meu cap fos més àgil a l'hora de transformar allò que crec pensar en frases ben articulades, si no me n'adonés de com allò que dic té ben poca relació amb allò que crec voler dir... si no fos per tot això i més, encara podria arribar a trobar un cert plaer en la dita oralitat. Però no és pas així, i és potser per això que m'agrada escriure. Sense el neguit de la immediatesa i sense el disgust d'haver-me de sentir la veu, escrivint puc provar d'expressar-me, certament endebades, però, si més no, en silenci i sense presses.

Kochira wa Pere-kun desu

I ha estat a quarts de vuit, a l'hora de sortir de casa per acompanyar els nens a escola, que ens hem trobat, assegut al vestíbul amb el cap amagat entre els genolls, a un xaval que somicava. El noi, en sentir-nos eixir de l'ascensor, ha semblat avergonyir-se de la seva actitud i ha acotxat encara més el cap, alhora que provava, endebades, d'estroncar el plor. I encara que jo hagués preferit ignorar-lo i deixar-lo tranquil amb les seves penes, els menuts m'han demanat qui era, aquest noi, i per quina raó plorava, i en no tenir jo resposta a les seves preguntes no he tingut més remei que preguntar jo també, així que m'he aturat davant del desconegut i li he demanat qui era i quina era la causa de la seva dissort. Sóc en Pere sense por i tinc por, m'ha respost avergonyit, amb les galtes vermelles com un tomàquet. Quina paradoxa, li he respost, alhora que explicava als nens el significat del mot paradoxa i la seva curiosa etimologia. Aleshores ell m'ha respost que fins ara sempre s'havia comportat amb valentia i fermesa, tal com s'escau al nom que gasta, fins que s'ha esdevingut un cert fet que l'ha atuït, i nova com és per ell la paüra, ara no se'n sap avenir. I heu perdut tota la vostra ardidesa? li he demanat encuriosit. No, no pas, m'ha respost, i serà millor per vós que no hi fiqueu el nas en els meus assumptes, si no voleu sortir-ne escaldat, ha afegit gallet. Aquest mateix vespre, quan m'he pogut aixoplugar dins d'aquest espaiós portal, he hagut d'atonyinar a uns desgraciats que han provat d'abusar de mi, i encara que ells eren tres i brandaven esmolats ganivets, no m'he arronsat i els he fet una cara nova, que ja els hi convenia. Jo és clar, que no tinc cap interès en les desgràcies alienes, i encara menys en les pròpies, no he pogut deixar passar aital impertinència, així que he demanat als nens que anessin passant, que jo sortiria tot seguit, i quan ja han sigut fora he pres l'esmolat glavi i amb la destresa que em caracteritza he escabetxat al tal Pere que, tot sigui dit, ha acceptat el seu mal fat amb admirable gallardia.

I ja al carrer, camí de l'autobús, els menuts m'han demanat que era allò que feia tanta por al tal Pere, i jo, és clar, els he respost que no ho sabia pas, però que no passessin ànsia, que el tal Pere ja no tindria mai més por, i que cada vespre, si així ho desitjaven, els explicaria jo alguna de les aventures del tal Pere, les famoses aventures d'en Pere sense por.

Ku-gatsu nijuroku-nichi

Avui, vint-i-sis de setembre, jornada dita de reflexió, provo de reflexionar i em demano com seríem, els dits humans, en cas de no haver disposat de la capacitat de parlar.

Ens eixugaríem el cul després de cagar? Ens mataríem els uns als altres? Tindríem sentit de l'humor? Recordaríem als absents? Cuinaríem els aliments? Escoltaríem música? Aniríem vestits? Reflexionaríem? Faríem esport? Ploraríem? o tal vegada ens haguéssim ja extingit? 

Què seria, o què hagués estat, em demano, de nosaltres, sense paraules?

Doko ni kaerimasu ka

I si bé és cert que els llibres de les lleixes, el mobiliari de les cambres, les menges del rebost, la roba dels armaris, l'arbrat de les voreres, els comerços del carrer, les banderes dels balcons i, en general, tot l'entorn que m'envolta em resulta familiar, i que les persones que ensopego al llarg del dia m'anomenen pel nom i prou semblen saber de quin peu calço, darrerament no puc evitar una certa i desagradable sensació d'estranyesa davant de tot plegat, talment estigués jo extraviat per viaranys desconeguts, caminant sense esma per pedregosos tarters o fosques boscúries. Però no, ni tarters ni boscúries, és pel carrer Gran que camino, amunt i avall, i mai no tinc cap dificultat en trobar el camí de tornada a la que sembla ser casa meva. I és aleshores, un cop resto agombolat per la placidesa de la llar, perdut en la quotidianitat, que em demano no només com retornar, sinó, sobretot, a on retornar?