Sumimasu (V)

Hi ha qui creu que la vida és quelcom de molt curta durada, que avui hi som i demà ja no... quina ximpleria. La vida, si més no la meva (doncs bé és cert que sovint veig com familiars, coneguts i saludats van passant), serà tan llarga com el temps, atès que quan els meus ulls es cloguin i el meu batec s'aturi no seré pas jo qui mori, sinó el món que sembla envoltar-me. I mancat d'exteriors on projectar-me, sense temps que m'agomboli, viuré reclòs en el no res, sense forma, potser sense pensament, tal vegada sense existència, a l'espera d'un nou temps que m'aculli i em reconegui com aquell que dic ser, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Honshitsu-tekina

Imprescindible, adjectiu, dit d'allò de què no es pot prescindir, segons defineix el diccionari de l'institut, això és, dit d'allò que no es pot deixar de tenir en compte, que no es pot fer com si no existís.

Atenent a les doctes i canòniques paraules del diccionari caldria potser convenir que res ni ningú no és imprescindible, doncs de tot és possible prescindir, mal que ens requi, fins de la pròpia vida, de la qual, a diari, són privades una mitjana de més de cent cinquanta mil persones per causes diverses que ara no venen al cas. És potser per aquesta obvietat que em sorprèn, o no, l'ús i abús de l'adjectiu en qüestió, imprescindible, de tal guisa que al llarg del dia trobo anunciades innúmeres circumstàncies que per raons que no arribo mai a escatir s'anuncien com a imprescindibles, ja saben, dit d'allò de què no es pot prescindir, quan més aviat potser caldria anomenar-les, a les innúmeres circumstàncies esmentades, d'imperdibles, doncs no hi ha mai manera de desfer-se de la seva sovint enutjosa remor.

Només em resta, per si de cas, perseverar en la dita irrellevància, tal vegada la millor manera de no ser mai titllat d'imprescindible i arribar a esdevenir potser no ben bé l'home aquell que diuen que es va perdre, sinó, simplement, perdible, antònim de imperdible, unitat significativa l'ús de la qual avui em plau molt més que no pas la de prescindible.

Renzu mame o tabemasu

Ahir divendres una dona que em semblava desconeguda se'm va adreçar per demanar-me si jo era arquitecte. Vós sou arquitecte? em va demanar l'esmentada desconeguda, que seia just al meu davant en una grossa taula compartida d'un prescindible restaurant. Tant se'm nota? vaig respondre jo més alarmat que sobtat. És que vam estudiar junts, a la universitat, va afegir la suposada desconeguda, informació davant la qual vaig haver de restar en silenci, doncs no arribava jo a ubicar en el meu passat a qui tenia al davant. Així que amb un gest de la mà vaig convidar a la suposada desconeguda a que em donés alguna informació més sobre la seva persona. A Ce, respongué aleshores la suposada desconeguda al meu silenci, avinentesa que convertí a la suposada desconeguda en coneguda, doncs prou que a l'instant vaig recordar a qui gastava el nom i cognoms esmentats. I a partir d'aquell moment vàrem intercanviar informacions sobre les particulars circumstàncies de cadascú, talment no fes vint anys que no ens vèiem, ella menjant un trinxat i jo unes fluixes llenties amb arròs, fins que acabat i pagat l'àpat cadascú enfilà per la seva banda, jo cap amunt i ella cap a la destra, doncs gran és la ciutat i innúmers les obligacions.

Yokotawatte imasu

Tot és mentida!, se'm lamenta Jota, a qui tinc el disgust d'ensopegar al carrer del cigne, just quan em disposava jo a tombar per Berga per retornar a l'escalfor de la llar, un cop feta la compra del saborós pa d'espelta i blat que em plau menjar pels matins, un cop sucat amb tomàquet i amorosit amb oli, en companyia d'avinagrats seitons. No, Jota, no és que tot sigui mentida, l'esmeno, enutjat per la obvietat de les meves paraules; és, només, que res no és veritat, afegeixo, alhora que accelero el pas per provar d'escapolir-me de la seva mai benvinguda escomesa. Res no és veritat... tot és mentida... que no és pas el mateix? em crida encara Jota, que s'ha quedat palplantat davant d'una de les portes del mercat.

I donada la distància que ja ens separa, que m'obligaria a cridar si per alguna inversemblant raó volgués jo que Jota sentís la meva resposta, m'estalvio de dir-li que combatre la mentida, cosa potser sensata i digne d'un cert encomi, no és pas el mateix que defensar la veritat, cosa ja molt més ximple i certament blasmable, en ser com potser és la mentida no més que l'aparença que acostuma a prendre el nostre foll i indefugible desig de veritat.

Kōdō kihan

Em plauen les normes. Molt. Endreçar les circumstàncies del meu dia a dia segons l'arbitrària rigidesa d'uns preceptes d'estricta obediència que m'alliberin de la necessitat d'haver de decidir en tot moment el què i el com de tot plegat. Anys enrere ja vaig gosar escriure un cert elogi de la rutina, i no puc més que reafirmar-me en tots i cadascun dels prejudicis que aquell que aleshores gastava el meu nom i la meva aparença ja enunciava. Uns prejudicis que es podrien resumir en uns bonics (o no) heptasíl·labs apariats de fàcil prosòdia i evident mestratge que bé cridaria jo de gust en qualsevol bullanga, si no fos que no em plauen gens ni cridòries ni bullangues: normes de capteniment, llibertat de pensament.

Machi ni imasu

És al final de La ciutat, segona part de la trilogia dels Snopes, on potser Faulkner ens dóna la clau de tot plegat. En allò que en un principi podria semblar no més que un allargassament innecessari del text, Faulkner ens presenta a uns marrecs certament assilvestrats, nascuts del ventre d'una apatxe i de l'esperma d'un Snopes, que en tot moment es comporten tal com tots ens comportaríem si la repressió de l'educació no ens hagués habituat a viure enmig dels nostres semblants. Dit d'una altra manera, els Snopes assilvestrats només responen a les dues màximes que organitzen tota vida animal, menjar i no ser menjat. Així, els Snopes assilvestrats només saben actuar amb el seu entorn prenent i defensant-se, amb el benentès que la millor defensa és sempre un bon atac. Sense les cotilles socials que limiten els moviments del patriarca, en Flem, els Snopes assilvestrats actuen sense cap inhibició, sense cap prudència, sense cap murrieria, tal com potser tots voldríem actuar, de manera que les úniques opcions que tenen les persones civilitzades que els envolten és desaparèixer o fer-los desaparèixer. No cal ni dir que al final són els Snopes assilvestrats els que desapareixen, en tren, facturats de tornada cap allà on probablement tampoc no els podran acceptar, en una mena de premonició del que sens dubte s'esdevindrà a la tercera part, a The Mansion, encara inèdita en catalana llengua, on crec imaginar que Faulkner narrarà la inevitable caiguda de Flem Snopes, doncs tota bestia és sempre finalment devorada, ni que sigui per la golafreria dels dits dípters necròfags.

Jōge-e

És al carrer d'Alfons XII, difunt rei de les espanyes, on veig un home que tragina amb no poques dificultats un gros matalàs. I sense parar gaire atenció veig, també, com un segon home que li va al darrera carrega un somier de dimensions similars a les del matalàs, i com ambdós homes, que em són desconeguts, es belluguen apressats, amb la celeritat pròpia de qui frisa per desempallegar-se de la càrrega que porta, potser no gaire pesada, però que fa de mal portar pel seu excessiu embalum. Rere els homes, que em venen de cara, veig una furgoneta mal aparcada que porta pintat el nom i el logotip d'una botiga de matalassos, avinentesa que em permet fer-me una ràpida, exacta i fútil idea del que aquells homes fan, no més que lliurar la compra feta per un client de la botiga al seu domicili. Per comprovar-ho m'aturo i em tombo quan els dos desconeguts superen la meva posició, i no trigo a veure com el primer d'ells estintola el matalàs en la façana d'un edifici proper i prem el timbre de l'intèrfon, sens dubte per avisar de l'arribada de matalàs i somier. És aleshores, ja amb la pretesa certesa dels fets fins ara imaginats, que em tombo i reprenc el meu camí, apressat com sempre, ara amunt i, més endavant, avall.

Junan

Crec ser de l'opinió que l'autor dels evangelis no hagués hagut de fer ressuscitar al fill de Déu i, per tant, que el cop d'efecte de la resurrecció final és un error.

Crec ser de l'opinió que el tema des evangelis és el perdó, essent com és el perdó una de les principals ensenyances d'allò que hom acostuma a anomenar cristianisme. En conseqüència, el Déu dels cristians havia de donar exemple perdonant el més imperdonable dels crims, la tortura i posterior assassinat del seu fill. Entenguem-nos-en, Déu no podia pas predicar el perdó còmodament escarxofat al cel, talment el burgés que disculpa al cambrer que vessa el cafè a l'hora de la sobretaula. Calia que el dolor punyís Déu per tal de posar en valor el seu exemple, i d'aquí, trobo, ve tot el repertori de salvatjades que ha d'entomar el fill de Déu al llarg de la Passió, com ara l'escarni, la càrrega de la creu, els cops de canya, les bufetades, la corona d'espines, la pica a l'abdomen, els claus i l'esponja avinagrada. Però la resurrecció ens torna al burgès a qui han tacat l'armilla de cafè, de manera que aquell Pare, perdona'ls, que no saben el que fan, posat en boca de qui se sap ressuscitat al cap de tres dies, lleva tot el valor a l'exemple de Déu.

Això sí, és innegable que l'efecte dramàtic és sensacional, i d'aquí, tal vegada, ve que l'autor no se'n pogués estar, a no ser, és clar, que no fos una esmena de l'editor que, no per res, és qui millor coneix al públic.

Ātichōku o tabemasu

Visitar físicament la ciutat de Venècia, com visitar físicament qualsevol altre indret, fa temps que em sembla una enutjosa i esgotadora insensatesa. Podent admirar les pintures de Turner o Canaletto, podent llegir a Mann, qui vol sotmetre's a les incomoditats pròpies d'un desplaçament de mil quilòmetres, tan sols per poder trepitjar les restes d'allò que potser mai no va ser?

Però circumstàncies que no venen al cas m'han portat a haver d'entomar les estretors d'avions i vaixells, i desplaçar-me fins a les poc salubres aigües venecianes. I un cop allà, no puc negar que dues imprevistes sorpreses han compensat les innegables incomoditats sofertes. Primer una petita llibreria del districte de Cannaregio, a tocar de l'església de San Giovanni Grisostomo, i, segon, unes petites i saboroses carxofes de tons violacis, carciofo violetto di Sant'Erasmo, que ofegades amb pèsols (a falta d'haver trobat faves) han resultat excel·lents, magnífiques, superbes (si se'm permet la sempre necessària exageració).

Watashi wa nani o osorete imasen ka

No tinc por de cap mal, es pot llegir aquests dies a la porta de la sala d'exposicions del convent dels Àngels, essent un tal José Antonio Hernández-Díez l'autor de tan coratjosa expressió.

I des de l'habitual frivolitat que em caracteritza, barreja d'ignorància i desídia, i sense temps per travessar la porta i provar de formar-me un judici més o menys propi, si se'm permet la grossa imprecisió, no puc més que respondre al senyor Hernández que sí, d'acord, cap mal no l'atemoreix , però... gosaria ell dir el mateix de tot allò que ens amenaça amb procurar-nos un bé?

Sasaina koto (II)

Cinc-cents homeòpates albigesos creuen la taigà. Quatre-cents ratpenats de nas porcí fan ziga-zagues. Tres-cents desdentegats bornis mengen farinetes. Dos-cents roures de fulla petita fan rotllana. Cent soldats assedegats marxen pel desert.

Els cinc-cents homeòpates albigesos arriben a la rotllana que formen els dos-cents roures de fulla petita. Els cent soldats assedegats són assetjats pels quatre-cents ratpenats de nas porcí. Els tres-cents desdentegats bornis continuen menjant farinetes.

Els cinc-cents homeòpates albigesos descansen sota l'ombra dels dos-cents roures de fulla petita. Els cent soldats assedegats foragiten els quatre-cents ratpenats de nas porcí. Els tres-cents desdentegats bornis encara continuen menjant farinetes.

Els cinc-cents homeòpates albigesos tornen a creuar la taigà. Els quatre-cents ratpenats de nas porcí tornen a fer ziga-zagues. Els tres-cents desdentegats bornis ja estan tips i fan la digestió. Els dos-cents roures de fulla petita continuen fent rotllana. Els cent soldats assedegats tornen a marxar pel desert.

Machigai (III)

Els poetes s'equivoquen.(...) Això els passa perquè en el fons no els interessen els fets, només la veritat: per això la veritat que expressen és tan autèntica que fins i tot als que per simple instint natural detesten els poetes els deixa emocionats i atemorits, escriu Faulkner a La ciutat, segons traducció de Maria Iniesta.

Només la veritat, sí, certament, i tant, doncs poc em costa reconèixer la irrellevància d'allò que s'acostuma a anomenar fets. Com tampoc em costa reconèixer que ja m'agradaria que alguna cosa s'amagués rere tal irrellevància, ni que fos la sempre desitjada veritat, i que potser sí que són aquells a qui s'acostuma a anomenar poetes els que burxen amb més aplicació sota d'allò que s'acostuma a anomenar fets. I si a alguns ens pot arribar a emocionar o esborronar el quefer d'aquells a qui s'acostuma a anomenar poetes, és, només, per la manera tan vistosa que tenen de fer veure que finalment sí que han trobat alguna cosa, avinentesa que obliga, a tots aquells a qui no se'ns acostuma a anomenar poetes, a fer veure que ens creiem allò que diuen aquells a qui sí que s'acostuma a anomenar poetes

Pātī ni ikimashita

El convidat socialment conegut i èticament compromès és el darrer en arribar a la festa. Però un cop arribat i saludats els amfitrions amb tota pompa i circumstància, l'esmentat convidat capta l'atenció de la resta de convidats amb les seves maneres amables i desimboltes, i no triga a participar de manera superficial però força llampant en totes les converses, sempre amb frases simpàtiques i enginyoses que res no volen dir, alhora que troba el vi excel·lent i les menges exquisides. I és que el convidat socialment conegut i èticament compromès mai no conversa, només s'exhibeix, repetint amb gran mestratge el que d'ell s'espera, ja sigui en una entrevista, en un míting de qualque formació anti-capitalista, o, com en aquest cas, en una festa d'aniversari.

I en contra del que potser poden donar a entendre les paraules del paràgraf anterior, el convidat socialment conegut i èticament compromès em desperta una viva simpatia, i encara que trobo que en tot s'equivoca, sempre em resulta plaent escoltar les seves paraules, que no només tenen la virtut d'estar mancades de significat, sinó que, a més, no requereixen ni accepten cap resposta.

Sākuru ga suki dewa arimasen

No em plau fer rotllana. Seure o restar dempeus en companyia de coneguts o desconeguts segons un seguit d'hipotètics punts que equidisten d'un punt encara més hipotètic anomenat centre. Tots al voltant de no res, sense cap jerarquia, talment totes les creences, allò que molts en diuen opinions, paguessin la pena de ser escoltades. Ja de menut restava jo desencisat els pocs cops que el professor de torn, pres per comunitàries i sens dubte equivocades intencions, ens feia perdre el temps bellugant cadires i fent rotllana dins l'aula, seient ell mateix, talment ens fos un igual, al nostre costat.

És potser per això que quan veig imatges de clubs de lectura, sempre amb els participants fent rotllana, primer m'esgarrifo i tot seguit em congratulo de la meva esquerpa misantropia, que si més no m'estalvia el mal tràngol de veure'm en circular avinentesa, i em referma en un dels meus més ferms prejudicis, que els polígons, quant menys costats tinguin, millor.

Dōgigo o kakimasu

Restar al marge, seure plàcidament en un banc i admirar-me del tragí d'aquells que tenen la dissort de no ser jo. Veure com s'apressen aqueferats d'aquí cap allà i d'allà cap aquí, aparentment convençuts de la grossa importància de les seves cobejances. Vet aquí, potser, l'únic afany sensat, l'únic desig digne d'aquell que crec ser.

Digne però inabastable, és clar, com qualsevol anhel com cal, doncs cap deler no ens és permès de veure acomplert als que ens sabem moridors. I no és que em vegi jo arrossegat per l'envestida de tots aquells que tenen la dissort de no ser jo, que també, sinó que jo mateix, tou com sóc, em deixo prendre per la follia d'insensates cobejances, si se'm permet alterar l'ordre canònic de col·locació dels adjectius, i acabo bellugadís i esgotat, sempre en moviment però sense arribar mai enlloc, ennuvolat per noves i inversemblants ambicions, delitosament enderiat de nicieses, com la d'avui, escriure tants sinònims del substantiu desig com em sigui possible.

Segarra ni imashita

I és fent marrada per una nova ruta, travessant la Segarra, que resto sorprès i enlluernat per la polida beatitud del paisatge que m'ofereix la carretera que ens atansa a Cervera, camps verds i ametllers florits, que em donen la sens dubte equivocada imatge d'una terra amable i complaent, endreçada i confortable, fins al punt que l'estimada companya em proposa de passar-hi uns dies a l'estiu, talment les aparences no fossin, segons recull en la seva tercera accepció el diccionari de l'Institut, el que sovint també són: allò que (...) sembla i no és.

Hēzerunattsu o tabemasu

Avui he tingut un malson esgarrifós. Per raons poc clares i probablement irrellevants, em trobava jo reclòs en un espai de mida reduïda en contra de la meva voluntat. Però allò que em resultava esgarrifós no era ni la reclusió ni cap de les seves lletges conseqüències, com ara la manca de llibertat, l'estretor de l'espai on restava jo captiu, o la incertesa pel meu futur. No, no pas, doncs ni manca de llibertat, ni estretors ni incertes són circumstàncies gaire diferents de les que hom viu habitualment. Allò realment esgarrifós de la meva situació era la insistència dels meus carcellers en donar-me avellanes turques com a darreries dels àpats, d'aquelles grosses, blanques i insípides. I encara que és possible que allà a la terra on folguen els turcs també es facin avellanes gustoses i saboroses, les que arriben a casa nostra són totes elles grosses, blanques i insípides. Jo, és clar, protestava amb energia i cridava als meus carcellers on podien adquirir avellanes més xicotetes, fosques i gustoses, subtilment torrades en forn de llenya, i fins m'oferia a pagar la diferència de preu que hi pogués haver entre l'avellana turca i l'avellana del camp de Tarragona que jo reclamava. Però tot era endebades, i després de cada àpat em trobava jo amb l'esgarrifosa bossa d'avellanes turques, totes elles grosses, blanques i insípides.

I encara sort que les nous no eren pas xilenes.

Shinda no kotoba o yomimasu

He contemplat la llum, i tot d'una m'ha estat arrabassada. Així doncs, ni al meu amo no li ha estat permès de rebre de mi motius de goig, ni a mi de saber per què vaig néixer.

Són les de més amunt paraules que es poden llegir en la inscripció funerària d'una certa làpida segons traducció del llatí de Mònica Miró, i que formen part del recull de poesia epigràfica llatina Perennia, de Godall edicions. Segons sembla, el difunt a qui encara avui recorden aquestes paraules traspassà a la jovenívola edat de cinc anys, avinentesa que dóna peu al seu suposat plany, doncs el marrec, o qui fos que redactés l'epitafi, s'exclama d'una vida tan curta que ni tan sols ha tingut temps de saber per què li va ser donada.

Però, i jo, que ja fa més de quaranta-set anys que bellugo, que potser sé per què vaig néixer? I vostès, que potser ho saben? I si algú ho creu saber, que me'n faci cinc cèntims, que tinc curiositat.

Ikunangaku no manyuaru

És cosa indiscutible que François Truffaut fou un geòmetra excepcional. Primer amb La sirene du Mississippi, manual de conceptes bàsics on s'exploren abastament les relacions de la geometria lineal a partir de dos punts, en ser amb dos punts que es pot definir una recta. Després, encara que cronològicament anterior, amb La peau douce, on a partir de tres punts s'entra ja de ple en el món de la geometria plana a partir de l'estudi trigonomètric dels vèrtexs dels triangles i de les relacions que entre ells s'estableixen, en ser amb tres punts que es pot definir un pla. I, finalment, amb La femme d'à côté, on a partir de quatre punts hom es pot endinsar en la dita geometria tridimensional i la seva inabastable complexitat, en ser amb quatre punts que es pot definir l'espai.

I si bé és cert que potser hi ha geòmetres de més renom, com ara uns tals Pitàgores o Euclides, ningú com Truffaut ha sabut endinsar-se en les tràgiques implicacions emocionals que tota forma geomètrica comporta, encara que no pocs crítics curts de vista i mancats d'enteniment expliquen que Truffaut no fou geòmetra sinó cineasta, amb el pretext que els seus manuals no tracten pas de geometria, sinó d'allò que a no pas pocs els plau anomenar amor, amor fou, segons aquella màxima que ve a dir que ni amb tu ni sense tu, talment allò que a no pas pocs els complau anomenar amor no fos objecte d'estudi, precisament, de la geometria.

Konban (II)

Aquesta nit els bàrbars han ocupat la ciutat. De manera desorganitzada però molt efectiva, hosts de bàrbars han pres les muralles per assalt amb gran facilitat, ja que no pas pocs dels seus suposats defensors han desertat de llurs obligacions i s'han unit als atacants, de tal manera que fora de la relativa arduïtat d'haver de superar la verticalitat d'uns murs que ningú no defensava, cap dificultat no han hagut de vèncer els bàrbars en el seu assalt. Alguns ciutadans, això sí, des de les finestres dels respectius dormitoris han llançat objectes contundents i cantelluts contra els bàrbars que avançaven en tropell per les amples avingudes, i en alguna cruïlla de l'Eixample hi ha hagut discrets enfrontaments, que de seguida s'han resolt a favor dels bàrbars, gent de mena violenta i molt més habituada a la brega que no pas els benestants burgesos capitalins, que fora d'especejar tortells, poc saben que fer amb un ganivet a les mans. 

I amb la sortida del sol, vençuda ja qualsevol resistència, la ciutat ha restat tota ella ocupada pels bàrbars, que s'han acuitat a celebrar l'èxit de llur comesa. D'aquesta guisa, aquest matí he ensopegat no poques piles de cadàvers en aquelles cantonades on la batussa ha estat més intensa. Però els autobusos funcionaven com d'habitud, les escoles obrien, i a les botigues de queviures no hi mancava cap producte, de manera que cap lleig contratemps sembla derivar-se de la presència dels bàrbars, que encara embriacs exhibeixen orgullosos llurs banyudes testes pel passeig de Gràcia enmig del turistam, que es mostra encantat de disposar d'una nova atracció per fotografiar.

Tot això, és clar, no és més que un somni, el d'aquesta nit passada, doncs, com tothom sap, ja fa molts anys que els bàrbars prenguérem la ciutat.

Kinu no fuku

De tant en tant em demano si existeix alguna raó per la qual els Déus m'hagin obsequiat amb el seu favor, i és aleshores que no em puc desfer de certes preguntes, com ara, per què jo, i no pas algú altre, he estat triat com el millor dels moridors, els més fort i el més noble, el més ardit i el més enginyós, el més intel·ligent i el més ben plantat? Per què jo, i no pas algú altre, ha estat vestit amb les robes de l'excel·lència i abillat amb totes les virtuts? Per què jo, i no pas algú altre, sóc qui sóc? Ha estat per atzar, talment el premiat de qualque rifa, o ha estat, només, pel just reconeixement a unes potencialitats ja innates en el nadó que diuen que jo vaig ser?

No ho sé i tant és, i és per això que que quan hi penso em plau imaginar-me com a descendent d'una nissaga heroica maltractada per les circumstàncies i el sempre voluble caprici dels Déus, essent, finalment jo, no més que la baula triada pels Déus per rescabalar als meus avantpassats de tots els greuges rebuts, talment Wotan distingís un hipotètic fill orfe de Fàfner per així expiar les malvestats fetes al dissortat gegant. Fabulosa possibilitat, potser incerta i improbable, però sempre possible, tal com s'escau a tota possibilitat com cal, que em permet imaginar les aventures i els torts viscuts per uns ancestres sens dubte excel·lents, però prou folls com per confiar en les paraules dels Déus.

A no ser, és clar, que les coses només siguin el que potser són, no més que una bufa monumental, una facècia de cal ample, una plasenteria divina per provar de riure una mica i fer més passadora la feixuga immortalitat, doncs res de més graciós, deuen pensar ses divines divineses, que vestir amb la millor seda al mico més pelut.

Murnane-san no hon o yomimashita

Només paren atenció a la possibilitat en si mateixa i el valor que hi donen depèn de la seva extensió i del període de temps durant el qual es manté just fora de l'abast de la disposició aleatòria de vistes i sons que rep el nom, en discursos poc acurats, de realitat, i que s'ha considerat, potser fins i tot entre alguns homes de les planes, que representa l'extinció de totes les possibilitats, escriu Gerald Murnane a Les planes, segons la traducció de Marta Hernàndez.

Fa ja prop d'un any, arran de la lectura d'Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, vaig restar enlluernat per la possibilitat de trobar una definició de la dita realitat, i és així que al llargs de no pas pocs dies anava jo repetint, a tort  a dret, que la realitat no era més que allò que no mor. Aquests dies, en canvi, i gràcies a l'enlluernador garbuix de les interminables i perdedores frases de Murnane, vaig repetint, també a tort i a dret, que la dita realitat no és més que l'antònim de les dites possibilitats, això és, allò que tal vegada s'esdevé enlloc de tot allò que tal vegada s'hagués pogut esdevenir, és a dir, una merda.

Samui desu ne (II)

Diu el diccionari que el fred és la sensació produïda per la pèrdua de calor. Fent cas al diccionari, una persona freda bé podria ser una persona que ha perdut l'escalf que abans tenia, com per exemple, una nena petita que de cop sobte es troba separada dels seus pares i és obligada a viure en companyia d'un avi poc amorós. I si a més la separació es produeix enmig d'una gran nevada en una petita ciutat d'un país àrtic, s'entén que la nena en qüestió esdevingui un dels personatges més freds que recordo haver ensopegat en les meves lectures. Desprès hi ha els fets que viu la nena, alguns de previsibles, d'altres d'inversemblants, i no pas pocs de ben trobats, i la manera que l'autora té de narrar tots aquests fets, tant els previsibles com els inversemblants i els ben trobats, que no m'ha acabat de plaure del tot, potser per aquella malaltissa malfiança que tinc vers tot autor viu.

No obstant això, no puc negar la simpatia que he agafat per la gèlida protagonista de la novel·la, cosa que em fa pensar en un enèsim gènere literari, el format per les novel·les els protagonistes de les quals ens desperten una franca, viva i potser absurda simpatia, com bé ha estat el cas d'aquesta, Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, de Mònica Batet, autora que els senyors papenvidriats ja havien tingut la gentilesa de presenta-me.

Jesús-kun ni naritai desu ka

De vegades crec que em plauria ser el bon nen Jesús. Així seria adorat pels pastors, sí, però sobretot pels reis, ni que siguin de l'orient, i rebria el sempre llaminer or, que del pudent encens i de la pudenta mirra bé me'n puc estar. I seria també adorat per tota la beateria que omple esglésies i catedrals, i retratat per Caravaggio, Tintoretto, Velázquez o Doménikos Theotokópulos, dit el Greco. I cantat per cors i orquestres, segons les partitures d'aquell organista nat a Eisenach. I glosat pel versàire aquell a qui Dickens traduí a l'anglès no poques de les seves novel·les. I també, i perquè no dir-ho, tindria el goig de ser defensat a sang i foc per tots aquells folls que vestit de ferro cridarien el meu nom arreu, enmig del terror i el carnatge, esbudellant innocents i violentant donzelles.

Però d'habitud crec que no, que millor provar de ser aquell qui crec ser, en dErsu_, el favorit dels Déus, i servar la meva admirable supèrbia en la més estricta de les intimitats.

Shinde imasu ka

Són tres les persones a qui he sentit explicar la seva mort i posterior resurrecció. El primer fou un bruixot de Los Santos, província de Salamanca, amb qui vaig coincidir fa molts anys en un tren que travessava la península. El segon fou un capellà que oficià, fa també uns quants anys, la missa en record d'un familiar difunt i encara no ressuscitat. I el tercer, i de moment darrer, un comercial que, no fa gaires dies i sense cap raó aparent, m'explicà amb tot detall la seva mort i posterior resurrecció.

Els tres coincideixen en alguns detalls. Sensació de separació del cos i llum, molta llum, talment acostumen a explicar els que expliquen aquestes coses. Els dos primers també parlen d'un sentiment de gran felicitat i benestar, d'un túnel, i de com, al final del mateix, una veu els instava a tornar, que encara tenien feina per fer. Feina que portà al primer a convertir-se en bruixot i al segon en sacerdot, oficis aparentment semblants, però en realitat oposats. El tercer, però, divergeix en aquesta part del relat, que acostuma a ser la canònica per part d'aquells que acostumen a explicar la seva resurrecció. Cap túnel, cap veu, cap sensació de felicitat. Només la llum, molta, enlluernadora, i, en despertar, la cara de la mare que se'l mira angoixada. Aturada cardíaca a causa dels efectes d'una medicació mal subministrada, i ell de cop reviu quan el metge ja el dóna per mort. Ell, aleshores un infant, cuita a amagar-se sota la taula, temorós d'haver fet alguna malifeta, en veure la cara d'esglai de la seva mare. Interpretacions del fets? una missió a complir, pels dos primers; cap ni una, per part del tercer, només una insuficiència pancreàtica de per vida.

Jo, és clar, només confio en les paraules del tercer, que, a més, em despertà una grossa simpatia, tal com s'escau a tot comercial com cal.