Shita ni ikimasu

Ladri di biciclette és potser el clàssic del cinema que més rebuig em genera. Cert que només l'he vist un cop, i en fa d'anys, molts, però em continua viu el violent rebuig que em causa la sola menció del nom del seu director, que ara, només faltaria, no esmentaré. No negaré jo que la pel·lícula pugui tenir virtuts, si més no, els que saben de cinema la tenen en gran estima. Allà ells. Però és innegable (això és, tractaré de ximplet a qui ho negui) que els seus defectes són nombrosos i greus, el pitjor dels quals, potser, la seva exagerada complaença en el patetisme.

Però, si més no, amb Ladri di biciclette vaig aprendre a malfiar-me d'aquells que tot ho fien a la glorificació del sofriment d'un innocent que, de tan badoc, ni ensuma per on l'hi engalten. I és potser per això que de tant en tant, còmodament escarxofat en alguna sala de cinema, em torna el record del Bruno plorant la inevitable desgràcia de son pare. Com ahir, veient If Beale Street Could Talk, que si bé en un inici em va enllaminir d'allò més, especialment per la fermesa i el coratge mostrats per la seva protagonista, les innecessàries escenes de Puerto Rico me'n van allunyar sense remei, de manera que a partir d'aquell moment tot se'm va anar avall, excepte, és clar, la indignació.

Jisho o yomimasu ka (II)

Diuen que existeixen uns llibres anomenats diccionaris. Déu ser cert. Si més no, jo mateix en tinc uns quants a casa. I potser sí que a les seves pàgines són llistats un gavadal de mots admirablement endreçats. I això em plau, i no pas poc, en plaure'm com em plauen llistes i endreça. I també diuen que aquests llibres anomenats diccionaris no expliquen cap ficció, i que inclouen l'exacta significació de tots els mots que hi són enclosos, que diuen que són tots. I tot seguit, aquells que diuen aquestes coses fan com si res i potser es mengen una ceba o es furguen el nas. 

Però jo tenia entès que els mots només signifiquen allò que volen que signifiquin aquells que els fan servir. I encara que aquest significat és efímer, volàtil i més aviat imprecís, talment restessin els mots afectats per la pressió atmosfèrica del moment o pel particular caprici de qui els esmenta o els escolta, és precisament aquesta imprecisió, aquesta volatilitat, aquesta efimeritat, allò que els fa captivadors, i que a mi em permet escriure efimeritat amb el goig propi de qui ja té la taula parada.

Hachi-gatsu no hikari

De vegades el començament d'un bon llibre em resulta problemàtic, en ser com és als primers paràgrafs de tot  llibre on topem de sobte amb la particular sintaxi de l'autor de torn. Així, tant pot ser que ens trobem amb frases interminables farcides de mil subordinades o amb esquemàtics sintagmes mancats de verb; amb adjectivacions excessives o amb aclaparadors i precisos substantius; amb metàfores enlluernadores o amb la rigidesa impertorbable de la norma. Entre l'exuberància de Proust o l'eixutesa de Kristof hi ha molt camp per còrrer, i és en aquests primers paràgrafs on tastem allò que ens trobarem al llarg de les pàgines del llibre de torn. Els fets aniran fent, potser previsibles, o no. I també el subtext que ens vol encolomar l'autor es pot anar modulant i construint al llarg de la lectura. Fins i tot la veu narradora pot variar, i el temps, l'estructura o qualsevol altra anècdota. Però no pas la sintaxi, doncs ara mateix no recordo cap autor com cal que faci evolucionar la seva sintaxi en una mateixa obra, ni tan sols la Woolf. Per això els començaments poden resultar problemàtics, per aquest topar de cap en una o altra sintaxi que ens resulti més o menys estranya, més o menys sorprenent, excessiva o feixuga. I serà la capacitat d'aquesta sintaxi d'embolcallar allò que es narrat, o la nostra adaptabilitat a allò a que no estem avesats, el que potser decidirà l'èxit o el fracàs de la nostra lectura.

I tot això ve a torn del començament de Llum d'agost, de Faulkner, doncs després de l'estranyesa no mancada d'una certa irritació que m'ha causat l'excés dels seus primers paràgrafs, amb ben poques pàgines he tingut prou per deixar-me atrapar per una profusió que més que descriure amb precisió allò que és narrat (avinentesa impossible i fins i tot potser indesitjable), m'agombola amb una prosòdia que ho és tot.

Nichi-yōbi ni eiga o mimashita

Tinc el costum d'anar a veure totes les pel·lícules de Lars von Trier tan aviat com són estrenades, en no ser poques les virtuts que acostumen a exhibir els seus treballs. Però malauradament Trier acostuma a desconfiar dels espectadors i això el fa ser excessivament exhaustiu en la seva narració. D'aquí, potser, el llarg metratge de molts dels seus llargmetratges (com la interminable Nymphomaniac) i l'enutjosa repetició d'alguns dels seus arguments. Quin sentit tenia fer Dancing in the Dark després d'haver ja rodat Breaking the Weaves? És com si Trier volgués puntualitzar en excés, deixar les coses massa clares, no fos cas que algú, ni que fos ell mateix, no fes la lectura que toca.

No obstant això, entre repeticions i marrades és evident que Trier avança, potser cap enlloc, però entre la redempció de les seves primeres i sacrificades heroïnes al més pur estil Dreyer (fora lleig escriure sobre Trier sense anomenar Dreyer) i el cansí nihilisme que exhibeix el seu darrer psicòpata, certament que s'ha fet camí. I tal com ja va escriure Machado, lectura escolar de la meva infantesa, caminante, son tus huellas el camino y nada más; i esperem que Trier recordi que al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. No fos cas, em permeto afegir.

Rin no ame

De Guerra i pau recordo especialment la fugida dels Rostov de Moscou amb carros carregats d'andròmines, com ara les luxoses vaixelles de porcellana, la fina cristalleria o el mobiliari de fustes nobles. I recordo encara esgarrifat el moment en què Nataixa, la pubilla, fa descarregar els carros per tal d'evacuar als ferits de Borodino. Horrorós, sens dubte, aquest malbaratar el patrimoni familiar per tal d'allargar l'agonia a quatre malaurats.

De manera potser anàloga, el que més atabala Jünger de la destrucció d'Alemanya no és pas la crema de les ciutats sota la pluja de fòsfor i la conseqüent mort de grans i petits, sinó la pèrdua de biblioteques i arbres.

Talment fa quatre dies, quan hom s'horroritzava per les imatges de la destrucció de les ruïnes de Petra a mans dels dolents.

Sen kyū-hyaku yonjūsan-nen shi-gatsu jūichi-nichi

La bona prosa és com el vi i igual que el vi continua viva i evolucionant. Hi ha frases que encara no són veres i, tanmateix, una vida misteriosa les va bastint per convertir-les en veritat.

La prosa recent és també una mica tosca encara; en el curs dels anys agafa patina. Ho noto sovint a les cartes antigues.

Com ja he escrit en més d'una ocasió, tinc el costum de llegir tan sols autors difunts. Així m'estalvio l'enuig d'haver d'estar al dia i puc aprofitar-me de la feina de selecció feta pel pas del temps, doncs un cop resten orfes, els escrits del passat bé han de demostrar la seva vàlua per si mateixos. Sens dubte que això em suposa alguna mancança, doncs no dubto que entre els innúmers bufanúvols que em són contemporanis algun hi haurà que pagui la pena de ser llegit. Però què hi farem, la vida és finita i les prunes gustoses. I ara, a més, puc fer-me meu l'argument (potser un cert elogi de la distància) que Jünger anotà al seu diari un onze d'abril de mil nou-cents quaranta-tres, mentre el fòsfor destruïa les ciutats alemanyes i els fills de David eren exterminats a l'est.

He gassen

I abans de sortir del cinema, un cop la pel·lícula ha finalitzat, passo pel lavabo per tal de fer una pixada, doncs els darrers minuts del metratge se m'han fet un pel llargs per l'esforç que havia jo de fer per contenir la micció, coses de l'edat. I un cop sóc assegut a l'inodor, doncs prefereixo pixar assegut, i com qui no vol la cosa, deixo anar un pet que ni el del bou d'en Patufet, un gas interminable que comença però no acaba, acompanyat d'un espetec no diré que eixordador, però sí força escandalós. Afortunadament sóc sol i no em cal ser polit, així que mentre faig feina a plaer (els meus pets no fan pudor) començo a barrinar al voltant de la pel·lícula que acabo de veure, The Favourite, que si bé no es pot negar que és una pel·lícula de Yorgos Lanthimos, doncs bé ho anuncien així els títols de crèdit, no colpeja com d'habitud colpegen les pel·lícules de Lanthimos, fins al punt que hom podria dir que The Favourite és una pel·lícula ben agradable de veure, fins i tot instructiva, i feta amb una solvència visual i sonora que ja voldrien assolir molts dels que es fan dir directors de cinema. Devia ser un encàrrec, em dic, en recordar, a més, que Lanthimos no signa el guió, no sé si content per veure com de magnífica pot ser la resolució d'un encàrrec, o més aviat decebut per si Lanthimos s'acaba convertint en un altre noi dels encàrrecs. Però aquí el pet s'acaba, m'alço, m'eixugo el penis, em pujo i em cordo els pantalons, em rento les mans, i surto apressat tot pesant que un pet tan espectacular com el que acabo de deixar anar bé es mereix unes paraules.

Watashi wa risuto ga suki desu

A l'hora de llegir les memòries, el dietari o l'autobiografia de qualsevol escriptor cal anar anotant amb cura i bona lletra els noms dels escriptors que l'autor afirma que ha llegit, llegeix, o té intenció de llegir, i fer-ne una classificació en quatre columnes. La primera columna, a l'esquerra del tot d'un paper en blanc format A4 vertical, contindrà els noms dels escriptors que ens són del tot desconeguts. La segona, a la dreta de la primera, contindrà els noms dels escriptors que ens són coneguts però que no hem llegit. La tercera, a la dreta de la segona, els noms dels escriptors que ens són coneguts, que hem llegit, però que no ens han plagut. I la quarta, a la dreta del tot del full, contindrà els noms dels escriptors que en són coneguts, que hem llegit i que ens han plagut.

Un cop fet això observarem la llista amb delit, en traurem alguna conclusió, ens farem algun propòsit i la desarem a la carpeta on desem les llistes de noms d'escriptors citats a les memòries, els dietaris o les autobiografies dels escriptors que haguem llegit.

Watashi wa kenchiku o benkyō shimashita

Quan jo vaig fer els estudis d'arquitectura a l'ETSAB l'habitual era esmerçar una mitjana d'onze anys per completar el pla d'estudis i obtenir-ne el títol corresponent. En teoria eren sis cursos més el projecte final de carrera (PFC), que s'allargava un temps indefinit comprés entre un mínim d'un any i un màxim indeterminat.  La demora s'explicava per diverses raons, una de les quals era el costum que molts teniem de fer de negres en diversos despatx d'arquitectura, on oferíem la nostra ma d'obra d'esclava a canvi de ser acceptats en aquell món que anhelàvem. Jo vaig cursar els sis cursos en vuit anys i vaig enllestir el PFC en un curs més. I és potser precisament la desmesurada llargada que acabaven agafant els anys universitaris, aquelles esperes als passadissos, aquelles nits passades a la sala de dibuix, aquelles correccions de projectes aliens, aquell parlar per no callar, el que donava la possibilitat d'accedir a un coneixement potser difús, però sens dubte molt més important que el coneixement pretesament exacte que impartien els docents.

I tot això potser ve al cas d'allò que escrigué Jünger un trenta-u d'agost de mil nou-cents quaranta-dos als seus diaris, quan deia que el sol fet de remenar aquestes coses ja és instructiu; l'esperit caça al vol una munió de noms i de dades que, tot i que amb el temps es perden, tanmateix deixen un humus del qual agafen ufana moltes coses, com ara un coneixement difús sovint superior al coneixement exacte, i un tacte per a saber veure les fronteres i les transicions de les obres de l'esperit. Per això puc dir que cap de les meves nombroses passejades pels molls és temps perdut: semblantment, l'al·licient de la caça rau en l'encalç de l'animal, no en la peça caçada.

Subete no mono

Allò que en el més íntim de nosaltres ens preocupa defuig la comunicació, àdhuc la percepció gairebé, escriu Jünger a l'entrada corresponent al divuit de novembre de mil nou-cents quaranta-u, i que trobo que lliga d'allò més al que escriu el vint-i-set de gener de mil nou-cents quaranta-dos, quan referint-se a una carta d'una lectora a propòsit d'un dels seus llibres, Jardins i carrers (primera part dels seus diaris), escriu que jo volia dir que les paraules formen una reixa que permet de donar una ullada a allò que és inexpressable, i donava la imatge d'una reixa a través de la qual veiem la prosa, com qui veu els llegons en un parc zoològic, rere la seguretat dels barrots, i potser alertant de la impossibilitat de voler-nos estalviar aquesta mena de distància que ens separa de les paraules, que com no pot ser altrament ens remet a Gòrgies, les paraules del qual ja ho van deixar tot dit.

Kurashi no

De vegades em costa de diferenciar la meva existència conscient de la inconscient. Vull dir: distingir la part de la vida que s'entreteixeix en somnis de l'altra que ho fa de dia, escriu Jünger a l'entrada corresponent al vint-i-sis d'agost de mil nou-cents quaranta-dos dels seus diaris.

I és possible que Jünger es refereixi exactament a allò que diu, a la seva existència nocturna dins el subconscient dels somnis i a la seva existència diürna com a oficial de la wehrmacht i escriptor de renom. Però això no treu que pugui jo trobar en les seves paraules no pas allò que aquestes diuen, sinó allò que em plauria que diguessin, això és, que la vida potser només és satisfactòria en els moments en què el nostre pensament no és capaç de diferenciar amb claredat entre les circumstàncies que el món ens ofereix i i les fantasies pròpies del nostre pensament, essent precisament el fràgil equilibri entre ambdues percepcions allò que ens fa la vida estimable, amb el benentès que qui ignora del tot les circumstàncies externes pot topar de manera massa violenta amb dites circumstàncies, i que qui només resta atent a les ja prou no esmentades circumstàncies menarà una vida d'un endreç esgarrifós, talment la noia japonesa aquella que plega samarretes amb exemplar pulcritud.

Ōrandō

En alguna ocasió ja he fet esment d'un gènere literari de pràctica poc recomanable, com és el format per les novel·les el protagonista de les quals es lamenta sobre com de dificultós és escriure (Paludes, de Gide, en seria l'obra fundacional). I si bé és indiscutible que desenes, o més aviat centenes, no, desenes de centenes (això és, milers), o millor desenes de centenes de milers és el nombre aproximat d'obres que componen dit gènere, totes elles resulten sens dubte menyspreables.

O, si més no, això pensava jo abans de fer la lectura d'Orlando, de Virginia Woolf, que si bé es un tros de novel·la que difícilment es pot reduir a les estretors de qualsevol gènere (literari o no), a mi m'ha plagut trobar en la seva lectura el procés d'escriptura del que acaba esdevenint el poema fundacional d'un cert gènere de poesia, el format per admirables poemes que potser mai no han estat escrits, però que tan de bo ho haguessin estat.

Jōbutsu suru

Avui a quarts de tres he vist com, a la cruïlla que formen els carrers Marina i Pujades, un biciclista s'aturava davant el llum vermell d'un semàfor. I tal ha estat la meva sorpresa davant d'un fet de natura tan sobrenatural, que en continuar jo avançant amb els sentits absents per la impressió rebuda, m'he entrebancat i he acabat topant amb una paperera. Disculpi senyora, m'he excusat jo, encara absent, i, en tombar la vista cap a l'immòbil biciclista, he vist i sentit com un segon biciclista que s'atansava al semàfor adreçava paraules grolleres al biciclista aturat, i com un tercer li ventava un calbot en passar rabent pel seu costat. Però el primer biciclista, impàvid davant les lletges conseqüències dels seus actes, amb la dignitat pròpia dels qui creuen a ulls clucs en la certesa de les pròpies conviccions, no ha reprès el seu pedalar fins que el llum del semàfor no ha canviat a verd, moment en què ha estat envestit per un camió de cinc eixos que circulava a gran velocitat pel carrer pujades, i que segons ha declarat el seu conductor davant els policies que s'han presentat per atendre el fatal sinistre, duia els frens avariats. Requiescat in pace.

Akumu

De vegades tinc la sensació que el cel m'és proper i la terra llunyana. Que en qualsevol moment els meus peus deixaran de trobar un suport sòlid sota seu, que jo mateix esdevindré ingràvid, i que serà aleshores el vent qui em desplaçarà d'aquí cap allà o d'allà cap aquí segons el seu lliure albir. I un cop resti jo a mercè dels elements, essent ja no més que un mer observador acrític de tot allò que m'envolta, passiu, impàvid, del tot retut, serà aleshores que tot se'm farà clar i transparent, més que evident, i totes aquelles preguntes que ara em capfiquen deixaran de tenir cap sentit.

És aquest, potser, el meu pitjor malson. 

Cassoles no warau tōri

Hi ha carrers que no són carrers, com ara l'avinguda del Príncep d'Astúries, que no és carrer, ni avinguda ni res. I no és pel vergonyós nom, és, només, que la dita avinguda ja no és ni tan sols el que va ser, una riera, la riera de Cassoles. El carrer Gran, més o menys paral·lel a l'avinguda, era, és, un carener, com tots els carrers Grans i Majors, que no per res abans la gent era molt assenyada a l'hora de construir i no eren amics d'inundacions. Per això el carrer on sojorno, tot i ser paral·lel a mar, és una rambla, per desguassar l'aigua del carrer Gran a la riera, l'antiga riera de Cassoles. Però amb el temps, amb les aparences de prosperitat i el creixement de la ciutat, la riera s'urbanitzà, es canalitzaren les escorrenties, es pavimentà el seu traçat sinuós, es definiren unes partions, es consolidaren els darreres del carrer Gran i s'edificaren uns hòrrids edificis nous allà on no hi havia res. De resultes un espai desgraciat, que deixà de ser riera per passar a no ser res.

Ara l'espai és en obres, esventrat, doncs l'Ajuntament el reforma. S'ampliaran voreres, que bona falta fa, es plantaran arbres, que més bona falta fa, i potser d'aquí cinquanta anys, quan els arbres siguin crescuts i tapin el nyap edificatori, l'antiga riera potser tornarà a ser alguna cosa, doncs ja ho va escriure de la Sota, que si bé els metges enterren els errors, els arquitectes només podem plantar arbres i esperar.

Watashi wa Kami no sukina mono desu

Talment visqués jo dins l'espai escènic d'una tragèdia d'Eurípides, em veig sovint afavorit per l'acció directe dels Déus que, Deus ex machina, intervenen sovint en benefici dels meus interessos. Cal, però, no exagerar, i si em descric com habitant d'una tragèdia d'Eurípides no és pas pel caire tràgic dels meus dies, sinó pel costum del de Salamina de servir-se de ginys mecànics per tal de fer sortir a escena alguna deïtat que li resolgués la trama de torn. Afortunadament els temps han evolucionat i els Déus ja no necessiten d'enutjosos aparells per tal de fer allò que creuen convenient de fer, i poden fer i desfer en contra del que manen les dites lleis naturals amb l'únic propòsit de beneficiar-me o de deslliurar-me d'un lleig destret sense l'ajut de cap andròmina que els ubiqui dalt de cap escenari. Molts són els exemples que podria jo ara donar d'inversemblants i discretes intervencions divines en el meu favor, però com que d'habitud es tracta d'accions adreçades a esmenar les lletges conseqüències de la meva habitual malaptesa, prefereixo estalviar-me els exemples per no haver de malparlar de mi mateix, doncs, com és fàcil comprendre, em tinc una certa simpatia i poc em plau l'autocrítica.

És potser per això que sovint m'agrada recordar que qui això escriu, jo mateix, és, sóc, el favorit dels Déus.

Kyōkasho o mimashita

No es pot negar que The Rider, llargmetratge de Chloé Zhao, funciona molt bé com a manual educatiu per persones interessades en l'estudi del dol, ja saben, l'aflicció causada per la mort d’una persona estimada i, en general, per una gran desgràcia. En aquest cas la desgràcia és una lletja caiguda que impossibilita al protagonista de la pel·lícula, una talentosa estrella del rodeo, a tornar a muntar a cavall. D'aquesta guisa assistim a l'enumeració de les ja prou conegudes fases del dol, fases que ara fora enutjós enumerar, i que es troben clarament subratllades per una banda sonora que emfatitza els moments en que l'estudiant, vull dir l'espectador, ha de prestar especial atenció. A més, en un encomiable esforç pedagògic, Zhao ens presenta a un personatge secundari que ja ha viscut tot el procés i que, amb un capteniment digne de tot elogi, entoma amb encomiable enteresa les seves particulars circumstàncies. Encara gràcies que ens estalviem la bibliografia.

Ja ho saben, si tenen previst entomar una gran desgràcia en breu, The Rider és la seva pel·lícula. Altrament, narinant.

Fukushi

Fa ja prop de cinc anys vaig escriure que The emperor of the North, de Robert Aldrich, era una pel·lícula que em plaia d'allò més. I també vaig escriure que, de fet, em plaia especialment el seu primer terç, en ser tota la resta no més que una baralla de galls de cara a la galeria, doncs bé al públic li acostumen a agradar les batusses. I aquesta, la del començament prometedor que es malmet amb concessions a qui posa els quartos, acostuma a ser una pràctica molt habitual en el món del cinema, on el director de torn sembla conformar-se amb una petita demostració de virtuosisme narratiu, per tot seguir fer allò que el productor executiu li demana, que a tots ens agrada menjar calent.

Per això em plauen tant pel·lícules com l'ahir ja esmentada Zimna wojna, on, al llarg d'un metratge admirablement breu, el director, Pawel Pawlikowski, manté el to fins al darrer instant, quan a més ens obsequia amb uns admirables adverbis que conformen un dels finals més bells que ara mateix recordo.

Anata ni aete hontou ni shiawase kanjiteru

Que hom malbarata la seva vida sense remei és quelcom d'una obvietat que esgarrifa, o que esgarrifaria si hom hi penses sovint. Afortunadament, o no, prou atabalats anem al llarg del dia com per pensar-hi gaire, i qui dia passa any empeny. Però, verament malbarata tothom la seva vida? Va malbaratar Einstein els seus dies? o Aquil·les, a qui encara recordem malgrat no haver existit?. Fa de mal dir, però si fem cas al que han deixat escrit els que en saben, això és Flaubert o Wallace, no hi ha excepcions possibles.

Tot això ara ve a compte de Zimna wojna, superlativa pel·lícula de Pawel Pawlikowski, on se'ns mostra com es podria arribar a viure, si hom gosés.

Watashi no okane ga hoshī desu ka

És en Jota, persona sempre poca-solta i aquest cop molt acabalada, qui m'escomet per demanar-me consell. Veureu, dErsu_, vós ja sabeu que a mi les dones em plauen amb gros delit, i que per això no n'havia triat mai cap, talment un lector com vós us haguéssiu de conformar amb una única lectura. Què per ventura vós llegiu sempre el mateix llibre?, em demana Jota, no pas cercant la meva resposta (que hagués estat afirmativa), sinó, tan sols, emfatitzar el seu discurs. Però aquest cop, aquest cop és diferent, continua Jota, i després d'haver fet tants anys de tastaolletes m'he enamorat follament. I ella també m'estima. Costa de creure, sobretot si considerem que els anys no m'han estat benèvols i li triplico l'edat. Però m'estima. Sí, no ho digueu, ja sé que penseu, que només s'estima la meva fortuna. Però no és cert, m'estima tal com jo l'estimo. N'estic segur, del tot. O quasi. Sí, és cert, de tant en tant dubto, i és per això que necessito el vostre consell. Jo l'estimo i ella m'estima, però de tant en tant el dubte em corseca i aleshores tot se m'ensorra. No puc viure amb aquest neguit. Sé que si vol els meus diners la tindré, però vull que m'estimi, necessito que m'estimi, i n'haig d'estar del tot segur.

Jo, és clar, que com d'habitud porto pressa, provo de desfer-me del torracollons de Jota amb una obvietat, i li dic que la cosa és clara i evident, que ha de fer donació a la senyora aquesta de tota la seva fortuna, i si la senyora es queda és que l'estima, i si marxa, doncs no. Però dErsu_, si no m'estimés quedaria jo pelat com una rata, i als meus anys no m'escau fer de pobre, m'objecta Jota. Ja veig que us estimeu més els vostres doblers que no pas a la senyora aquesta. I no us culpo, jo faria el mateix. Però si vós us estimeu més els vostres doblers que no pas a ella, com podeu pretendre que ella us estimi més a vós que no pas a la vostra fortuna? Sigueu sensat, Jota, accepteu l'engany i visqueu més o menys feliç, vós que sou prou solvent com per poder-ne pagar el preu.

Taiyō ka kage ka

Ha estat aquest matí, a la plaça Vella de Terrassa, que per primer cop en els darrers mesos he buscat el sol. Després, a mig matí, ja al cap i casal, quan caminava apressat per la Via Augusta anant a comprar el saborós pa d'espelta i sègol que acostumo a menjar, he dubtat si triar sol o ombra, en oferir-me les circumstàncies d'aquell moment l'oportunitat d'escollir, i ara mateix ja no recordo si he caminat per la vorera assolellada o per l'ombrívola.

Tot això, és clar, no ve a compte de res, només que, aquest matí, a la plaça Vella de Terrassa, quan per primer cop en els darrers mesos he buscat el sol, m'ha plagut pensar que semblant insubstancialitat bé pagava la pena d'ésser escrita.

Kore wa saigai desu

I és en fer-se el silenci, i tot seguit la foscor, que la platea del teatre esclata en una ovació entusiasta, molt sonora i ben sentida, on els bravos es fonen amb els aplaudiments. I tot seguit, en il·luminar-se de nou l'escenari i eixir els actors per rebre l'homenatge del públic, aquest s'alça i intensifica bravos i aplaudiments. Però, tot el públic s'alça? No pas, doncs un vell repatani, jo mateix, roman assegut a la seva butaca, incrèdul, bocabadat, sense donar crèdit a l'entusiasme amb que el públic premia el (com ho diria per no resultar groller) galimaties que acabem de veure, on un esforçats actors feien miques el text de Shakespeare dirigits per qui, sens dubte, mereix la més cruel de les penes que pot rebre un faranduler, això és, l'anonimat.

Anata wa onna no ko desu ka

És possible que l'exhaustivitat, qualitat d'exhaustiu, no sigui la millor manera de narrar qualsevol circumstància susceptible d'ésser narrada. Se'm podrà respondre que bé Homer va ser molt exhaustiu quan va fer la descripció de les naus aquees. I jo, és clar, respondré que sí, que la descripció de les naus és d'una exhaustivitat abassegadora, i que potser per això sigui un dels cants de la Iliada que em resulten més poc llaminers, doncs bé cal no oblidar que estem parlant de mil cent vuitanta-sis naus, que aviat és dit.

Sigui com sigui, si alguna cosa puc retreure a Girl, opera primma de Lukas Dhont, és la seva exemplar exhaustivitat, amb el benentès, és clar, que l'exemplaritat tampoc és que sigui cap grossa virtut.

Okama desu ka

Mai no m'ha ofès gaire, per no dir gens, que hom m'insultés. Encara menys quan aquest hom m'era algú desconegut, encara molt menys quan aquest hom desconegut em cridava en una llengua que no era la meva, i encara moltíssim menys quan aquest hom desconegut que em cridava en una llengua que no era la meva ho feia formant part d'un grup d'exaltats. A més, com podria resultar ofensiu per a ningú quelcom tan natural com sentir-se atret per individus del mateix sexe, o no voler viure sotmès a voluntats alienes?

Si de cas, potser, em pot arribar a alarmar, atemorir o esverar que uns individus que reben un sou a canvi de vetllar per l'ordre i la seguretat públiques es dediquin a organitzar bullangues pels carrers de la ciutat. Encara que, convindran amb mi, molt millor ser insultat que no esllomat a garrotades.

Watashi wa purorōgu ga suki desu

M'agraden els pròlegs. Malauradament, o no, pocs són els llibres que en disposen d'un i escassíssims els que en disposen de més d'un. Però el cas és que m'agraden els pròlegs, proses entusiastes on es lloen totes les virtuts (reals o imaginàries) del text que encapçalen. Proses d'habitud redactades per fanàtics o, encara pitjor, per professors universitaris que malden per ascendir a l'autor de torn als altars de l'excel·lència literària per així poder ascendir ells mateixos dins l'escalafó funcionarial. Sigui com sigui, proses que com un divendres de joventut tot ho prometen, no fos cas que l'hipotètic lector es decantés per la lectura de qualsevol altra cosa, com ara els encara més fantasiosos prospectes dels productes farmacèutics. Després, és clar, arriba la lectura i les coses van com van. És potser per això que de vegades em conformo amb la lectura d'un bon pròleg i ajorno la lectura de l'obra prologada sine die, no fos cas que la realitat m'espatllés unes expectatives tan sensacionals.

El cas, però, és que després de la lectura del curt però intens pròleg que fins fa uns minuts tenia a les mans, no he pogut evitar d'encetar la lectura dels relats que el segueixen, doncs si bé m'agraden els pròlegs, encara m'agrada més contradir-me, no fos cas. I si de cas algú vol provar d'encertar el títol que ara tinc al meu costat, ja rifaré alguna andròmina entre els molt hipotètics participants que l'encertin.