Owari

L'apocalíptic, en qualsevol de les seves múltiples línies argumentals, és un dels gèneres literaris que sempre ha gaudit de més bona salut. A més dels darrerament habituals autors d'inspiració ecologista (entenent per ecologista al seguidor d'una certa fe, i no pas a aquell que estudia les relacions entre els éssers vius i el seu entorn, l'ecòleg), i un cop ja oblidats els apologetes del segon mil·lenni, cal celebrar l'arribada de nous autors d'argumentació econòmica, que aprofitant que som en anys de vaques magres, aquells que segueixen i precedeixen als anys de vaques grasses, aprofiten per intimidar-nos amb els flagells propis del seu ram (estagflació, deflació, hiper-inflació..), que d'aquí quatre dies ens empobriran i ens abocaran a la fi dels temps. Jo, és clar, els llegeixo amb delit, amb la certesa que el dia que l'encertin l'espectacle serà apoteòsic, digne de la millor pirotècnia. Però tots ells m'hauran d'excusar si encara avui prefereixo un clàssic, De Triomf van de Dood, de Pieter Brueghel, dit el vell, doncs ni presumptes escalfaments ni depressions econòmiques poden res al davant d'allò que tots sabem, malgrat que sovint oblidem.

Bunpō

Si jo no fos aquí potser seria allà, de no escriure així podria escriure aixà, enlloc d'això podria creure allò, i de no ser qui sóc seria qui no sóc. Aleshores, en ser qui ara no sóc, potser seria allà enlloc d'aquí, escriuria aixà enlloc d'així, creuria allò enfront d'això, i de no ser qui no sóc potser seria qui sóc, i torna a començar. Però si en ser qui sóc podria ser allà enlloc d'aquí, escriure aixà enlloc d'així, i creure allò enlloc d'això, també podria ser que en ser qui no sóc fos aquí enlloc d'allà, escrigués així enlloc d'aixà, cregués això enlloc d'allò i, de ser qui no sóc, no fos qui sóc. I no sé vostès, però jo ja m'he perdut.

Fidelio o mimashita

L'espai escènic del primer acte apunta una imatge contundent amb els reixats de les cel·les, però es perd en mil anècdotes que destorben els encerts sense aportar res. Al seu torn, el segon acte s'obre amb un espai que torna a quedar-se a mig camí, malbaratat de nou per l'anecdotari de torn. Però l'ensulsiada arriba amb la conclusió, amb una lamentable imatge de fons i una torre plantada al bell mig de l'escenari, talment no haguessin sabut que posar i algú, potser el lampista que havia vingut a adobar una aixeta que gotejava, hagués dit, perquè no posen una torre? Sí, sí, i que els membres del cor facin saltirons! li devia respondre algú que passava per allà. I per què no sigui dit tots a fer saltirons, alhora que en una acció que en tot contradiu al text, els bons atonyinen al dolent, talment el director d'escena, Jürgen Flimm, ens volgués fer entendre que tota diferència entre una víctima i el seu botxí és circumstancial, dues cares d'una mateixa moneda. Però m'estranyaria tanta subtilesa en qui ha demostrat no pas poca turpitud.

Sort de la resta, la música, que per a molts, però no pas per a mi, és l'únic que importa quan parlem d'òpera, Fidelio en aquest cas.

Sore wa ikemasen ne

El Bon Rei era un home afortunat, doncs senyorejava una terra pròspera i pacífica, i era pare de dues nenes i un noi, l'hereu, que creixia amb força i salud. Fins que un dia de mal fat el cavall del seu fill s'encabrità en veure un escurçó, i el futur rei caigué amb tanta dissort que patí una lletja lesió medul·lar. El Bon Rei feu cridar metges d'arreu, des de la llunyana Còrdova a l'assetjada Andelkrag, i tots coincidiren a afirmar que el príncep no tornaria a caminar mai més. Aclaparat pel dolor, el Bon Rei promulgà un edicte on s'ordenava que a tots els seus vassalls els fossin esbocinades les cames en atènyer l'edat que tenia el príncep en caure del cavall, i a qui ja l'hagués superat, les hi trenquessin d'immediat. Si el príncep no caminava, ningú no caminaria. I per donar exemple, ell, el Bon Rei, fou el primer a complir la llei en una emotiva cerimònia al davant de tota la cort, on dos soldats de la guàrdia li matxucaren les cames a bastonades. Un cop recuperats de l'ensurt, i commoguts per la valentia del monarca, que afrontà els cops amb un somriure als llavis, bona part dels membres de la cort seguiren el seu exemple. D'altres, en canvi, incapaços de cap sacrifici i avergonyits per la seva manca de voluntat, abandonaren el país deixant enrere honra i propietats. Entre la plebs molts es resistiren a complir amb la llei, i foren els soldats els qui, més per la força que de grat, esbocinaren incomptables cames.

Un cop acomplert l'edicte els regnes veïns declararen la guerra al Bon Rei. En pocs dies les hosts enemigues feren un gran carnatge aprofitant l'avantatge que suposa lluitar contra un exèrcit d'impedits, rapinyaren riqueses i passaren per l'espasa als supervivents, que ni per l'esclavatge servien. L'últim a morir fou el Bon Rei, a qui martiritzaren segons el costum de l'època, i qui, enmig dels turments, encara tingué esma de lamentar els seus errors, sobretot, el de no haver sabut triar bé el cavall del seu fill.

Dōbutsuen ni ikimashita

Fent un cop més drecera a través del parc zoològic em barrejo amb els components d'un nombrós grup de persones amb diferents graus de discapacitat psíquica, si em perdonen la hipocresia, que segueixen el meu mateix camí. Junts passem pel costat dels pelicans, dels admirables flamencs i també de les girafes, fins que en superar el lloc assignat a les daines jo tombo a la dreta i ells segueixen cap a l'esquerra. És aleshores que una de les cuidadores que acompanya al grup fa un crit d'alerta i surt corrents rere meu. En aconseguir-me em pren amb força per l'avantbraç esquerre i m'estira amb la intenció de portar-me amb ells. Jo, és clar, miro de fer-li entendre que s'equivoca, que la meva psique no té cap tipus de discapacitat remarcable, i que faci el favor de deixar-me en pau. Ella, però, persevera en el seu error i jo no tinc més remei que donar-me, sabent com sé que l'error sempre triomfa. Encara sort que en unir-me de nou al grup una altra cuidadora em mira amb desconfiança i em rebutja, no, aquest no és nostre, diu, tot empenyent-me. I lliure de nou m'apresso a tornar cap a casa, doncs no per res, avui per dinar, hi ha filet.

Mauritania ni imasu (VII)

Però l'evacuació russa no ha estat més que un parany. Agents de l'FBS m'esperen a la frontera amb el Kazakhstan, i aprofitant un descuit em disparen un tret al clatell. El Kremlin, però, anuncia que he estat mort per insurgents kirguesos, i aprofita la meva mort com a excusa per a intervenir al país. De passada, i com a corredor necessari per arribar al Kirguizistan, també ocupa bona part del Kazakhstan. A Pekín, però, veuen amb preocupació l'expansió russa i s'apressen a intervenir al Kirguizistan pel sud, doncs el consideren un coixí de seguretat vers el gegant rus. Iran, que com tothom ja sospitava ha desenvolupat l'arma nuclear, intervé en defensa dels musulmans del Kirguizistan, i Corea del Nord aprofita per llençar un míssil balístic sobre el Japó. En represàlia els Estats Units bombardegen Pyongyang, i al seu torn la Xina, tradicional aliada dels coreans, desferma el seu arsenal nuclear contra els Estats Units, que repliquen tot seguit amb l'ajut de Rússia, que té comptes fronterers pendents amb els xinesos de fa temps. De passada, i per no restar en fora de joc, l'Índia i el Pakistan es bombardegen mútuament, de manera que la confrontació nuclear s'estén i la humanitat resta anihilada, alhora que el planeta esclata en milions de bocins, doncs només faltaria que el món em sobrevisqués.

Mauritania ni imasu (VI)

Com sóc una persona llegida i conec la història de Daniel Dravot, decideixo romandre solter i fer-me sodomita, doncs ben mirat tant és menjar peix o carn, si el cuiner és bo. I com essent rei puc triar als millors cuiners, faig venir Fermí Puig a Bixkek tot seguit, alhora que em faig portar les millors tòfones blanques del Piamont. Sabent, també, que tota glòria és efímera, que tot és efímer, carpe diem quam minimum credula postero, no miro de perpetuar-me en la poltrona i poso al servei del meu plaer immediat tot l'aparell de l'estat. Llegeixo Sade i recupero Pasolini, i sense pensar en el demà, que per força ha de ser pitjor que l'avui, em recreo en l'instant i el meu caprici esdevé llei, de manera que al Kirguizistan totes les dones han de dur el cap rapat, restableixo el culte als Olímpics, i em reservo els adolescents més llaminers pel meu ús personal. Tanta arbitrarietat, és clar, acaba en revolta, i el meu palau alt de sostre és assaltat per la xusma. Jo, però, ja he estat evacuat per militars russos cap el Kazakhstan i salvo la pell, doncs no per res he fet concessió de tots els recursos miners del país a companyies de capital rus a canvi de pràcticament res, favors personals a banda.

Mauritania ni imasu (V)

Però ja a mar obert som interceptats pels dos helicòpters sud-coreans que responen a l'SOS d'un dels petroliers que encalcem. Afortunadament un dels nostres captors parla japonès, i gràcies a ell puc explicar la meva història al seu comandant. L'oficial, però, no sembla gaire convençut que jo sigui un turista occidental segrestat pels beduïns i venut com a esclau als pirates, i em lliura amb la resta dels meus companys al comandament nord-americà, que tot seguit ens trasllada al camp Delta de Guantànamo, a Cuba, acusats de terrorisme. Allà els dies es fan eterns i m'interesso de nou per l'obra de Rorty, no sé si atret pel seu pragmatisme o per la seva ironia. Sigui com sigui, arribo a un acord amb un agent de la CIA per mirar d'infiltrar-me entre els talibans que la campen per la zona fronterera entre l'Afganistan i el Pakistan, on sembla que tornen a esbatussar-se de valent. Però un cop al Pakistan aprofito l'avinentesa per fugir al Kirguizistan en companyia d'un oficial de l'MI6 britànic, un utilitarista convençut, que em parla de les moltes possibilitats que ofereix el país. Allà, gràcies a un malentès amb la xapa identificativa que em posaren a Guantànamo, em proclamen rei.

Mauritania ni imasu (IV)

Un cop arribem al Darfur restem ben decebuts, doncs tota la regió és ocupada per una força multinacional de l'ONU, la UNAMID, que dificulta el normal desenvolupament de les nostres activitats. Fart de tanta mala sort m'oblido de Nietzsche i marxo tot sol cap a Somàlia, on segons em diuen hi ha moltes oportunitats pels emprenedors. Però allà la situació és massa caòtica, la capital és en poder de l'ARPCT, l'Aliança per la Restauració de la Pau i contra el Terrorisme promoguda pels governs occidentals, els líders tribals dominen com a taifes diverses parts del nord i del centre del país, i al sud les Corts Islàmiques Supremes de Somàlia lluiten contra l'exèrcit etíop. Enmig d'aquest galimaties decideixo continuar fins a la costa i dedicar-me a la pirateria, una honorable professió que ben portada pot donar grans beneficis. És així que a bord d'un esquifit bot, amb les obres completes de Salgari al sarró, i acompanyat d'uns xicots excel·lents, em llenço a la persecució dels grans petroliers.

Mauritania ni imasu (III)

Malauradament estic poc avesat al desert i no trigo a extraviar-me, de manera que els dies es converteixen en un penós vagarejar cap enlloc per les dunes, fins que sóc auxiliat per una caravana de gent armada que es dirigeix al Sudan. Són yanyauid, nòmades àrabs que amb el suport del govern lluiten contra les milícies del MAS, Moviment d'Alliberació del Sudan. Per sort, al camp d'ensinistrament vaig prendre una dutxa i torno a tenir la pell blanca, altrament hagués tingut problemes, doncs els yanyauid simpatitzen poc amb els negres; tan poc, que s'han fet famosos per la neteja ètnica que practiquen al Darfur, on maten als homes i violen a les dones de manera sistemàtica. Vine amb nosaltres, que et divertiràs, em proposen, i tindràs tantes dones com voldràs, afegeixen burletes. Jo tinc els meus dubtes, però m'enllamineixo pensant que per una vegada seré al costat dels més forts. Així que em deixo de romanços i canvio Jaspers per Nietzsche, potser un autor més adient a les noves circumstàncies, i dalt d'un camell enfilo cap el Darfur.

Mauritania ni imasu (II)

Però a Mauritània van mal dades i fujo al Sàhara occidental, antiga colònia espanyola actualment ocupada pel Marroc, on ofereixo els meus serveis als caps del Front Popular per a l'Alliberament de Sakia-e-Hamra i Río de Oro, més conegut com a Front Polisari. Un cop convinguda la paga em traslladen a Argèlia, on al mig del desert torno a fer una estada en un camp d'ensinistrament, aquest cop sota les ordres de militars libis. Al camp faig amistat amb un xicot algerià que parla un català ben estrany, i que segons em diu és descendent d'emigrants menorquins. Això em recorda a Camus, de besàvia menorquina, nascut a Mondovi, l'actual Dréan, quan els francesos senyorejaven el país, i pres per l'enyorança decideixo fer-me existencialista. I aprofitant l'avinentesa que al camp hi ha una bona biblioteca, passo les hores de lleure llegint Kierkegaard, Jaspers i Heidegger, fins que pres pel pessimisme decideixo desertar i fujo aprofitant la fosca de la nit, amb el propòsit de fer-me eremita i viure sobre el capitell d'una columna.

Mauritania ni imasu

Atret pel desig d'un guany fàcil sóc a Mauritània, integrat en un escamot de les FLAM, les Forces d'Alliberament Africanes de Mauritània. Ja fa uns dies que Provinents del Senegal creuàrem la frontera per anar a la capital, Nouakchott, on tenim la intenció de prendre el poder per la força de les armes. L'actual junta militar que governa el país sota la presidència de Mohamed Ould Abdel Aziz no plau als meus companys, que consideren que el govern d'inspiració islàmica oprimeix a la població negre. Ells, és clar, són negres, com jo, que m'he embetumat la cara i les mans. Mercenaris francesos ens han proporcionat tot el parament militar necessari, i al llarg d'un parell de mesos ens han ensinistrat en un campament perdut a la selva. Tots els meus companys creuen que França és una nació excel·lent, i desitgen de tot cor que la seva sel·lecció guanyi el proper mundial de futbol. Alguns, fins i tot, parlen una mica de francès, i en els moments de lleure juguen a futbol fent-se seu el nom de jugadors francesos, com ara Anelka o Henry. Aprofitant el seu entusiasme he mirat de fer-los llegir Flaubert, però ha estat endebades. Això sí, en cas de victòria, han promés fer-me ministre de cultura.

Kochira wa Pum-san desu

A les pàgines de Die Rebellion, de Joseph Roth, retrobo sota el nom d'Andreas Pum al bon Job, protagonista d'un dels llibres més bellament escrits de la Bíblia, l'homònim llibre de Job. Andreas és un amatent súbdit de l'imperi de la llei, una persona d'ordre, devota i respectuosa amb l'autoritat, que fins i tot ha donat una de les seves extremitats pel seu país, doncs el bon Andreas també és un heroi de guerra, o si més no, ha sacrificat una cama per la pàtria. I com a recompensa, l'estat totpoderós li manlleva el seu mitjà de subsistència, l'empresona, i li impedeix donar menjar als ocells, única il·lusió que li resta al bon Andreas. Un cop més el tema de Job, no tant el patiment de l'innocent, com la sofrença del virtuós víctima de la injustícia. Hi ha, és clar, qui fa una lectura interessada, presentant al bon Andreas com un conservador que massa tard descobreix la hipocresia de l'estat burgés, davant el qual no hi ha més sortida que la revolució. Santa innocència... Andreas, el bon Job, un revolucionari, i la revolució un acte de justícia. Però el mite del bon Job va molt més enllà d'apropiacions indegudes, i el seu tema ja l'han tractat, endebades, els savis i els ignorants de tots els temps. A mi, és clar, només em resta fer la lectura d'una altra novel·la de Roth, la que precisament porta el títol de Job, i desitjar que si algun editor s'anima a publicar-la en bell llemosí, tingui més cura per la seva feina que no pas els editors d'Ensiola.

Gaijin

I would prefer not to, diuen les grosses lletres negres estampades sobre el cotó blanc d'una bossa, la que tragina una noia a l'espatlla dreta. I would prefer not to, segons la famosa sentència de Bertleby, dit l'escrivent, protagonista de la narració homònima de Herman Melville. I would prefer not to, que prou saben que significa.

Just do it, diuen les grosses lletres negres estampades sobre el cotó blanc d'una samarreta, la que porta posada la mateixa noia que tragina la bossa del paràgraf anterior. Just do it, segons el famós eslògan d'una coneguda marca de roba esportiva de capital nord-americà. Just do it, que prou saben que significa.

Jo no sóc amic dels estampats amb significat, doncs prou embolicat és tot plegat com per anar fent exhibició de res. Però posats a dir alguna cosa, que menys que tenir la decència de contradir-se a un mateix, com l'estampada turista, amb la que aquest matí he tingut el goig de coincidir als passadissos del ferrocarril metropolità.

Kochira wa Alfredson-san desu

Deia Murnau que el cinema sonor havia arribat massa d'hora, i que amb la seva implantació, tots els mediocres que farcien de rètols els seus films per amagar la seva inhàbil narrativa visual, tindrien màniga ampla a l'hora d'expandir la seva mediocritat. Potser per això, i donada la meva admiració vers l'obra de Murnau, tinc una gran simpatia per aquells directors que tracten els diàlegs de les seves pel·lícules com una mena de banda sonora. I així, des de la llunyana Vampyr de Dreyer, on la paraula dels actors no té més (ni menys) importància que la veu del vent, aprecio l'obra de gent com Tarkovski, Kaurismäki o Kitano, que més que en el significat de la paraula, centren la seva feina en la narració visual, honorant així la seva professió, director de cinema.

I després de veure la magnífica Låt den rätte komma in, em plauria no pas poc poder afegir a la llista el nom de Tomas Alfredson, que com Murnau i Dreyer, sap que els vampirs no han de fer cap por a un bon director.

Koko wa shizukana kōen desu

El lloc devia ser esplèndid. Natura esdevinguda jardí per la voluntat de l'home, que d'una obaga hostil feu un agradable indret on sadollar-se amb salutíferes aigües, riques en ferro i lleugerament carbòniques. Ara, però, les esteses d'urticàcies avancen per tot, doncs la natura torna a senyorejar el què els nostres besavis li arrabassaren, i a l'altra banda de la riera la vegetació ja colga una enrunada torratxa. L'hostatgeria encara resisteix, digne en la seva decadència, talment el casalot d'un somni, i per uns instants em recordo com el seu hoste, protagonista del millor dels passats, aquell que, un cop més, mai no s'ha esdevingut.

Koko ni sunde imasu ka

Al parc zoològic només hi ha un elefant. Sovint el veig estirat al terra, ajagut de costat, i aleshores em fa la impressió que ja no és un elefant, sinó el cos inert del que abans era un elefant. Però altres cops el veig dempeus, anant mandrós d'una banda a l'altre de l'espai que té assignat, reclòs rere un fossar i una tanca que no és més que una barana per evitar que els visitants prenguin mal. M'expliquen que abans hi havia un segon elefant, més petit, de procedència asiàtica, essent el d'ara africà, potser un loxodonta africana. De vegades el visita algun paó, doncs els paons es mouen segons el seu desig per tot el parc, fent exhibició del seu plomatge ornamental. L'elefant, però, té poc per a exhibir, brut com acostuma a anar, vell com és. Diuen que d'aquí poc morirà, i que aleshores, al parc, ja no hi haurà cap elefant.

Koko, soko, asoko

Un cop més, en passar pel costat dels flamencs (ocells de l'ordre dels ciconiformes de la família dels fenicoptèrids) del parc zoològic, resto sobtat. Res no tanca l'espai que tenen assignat, una mena d'estanyol amb un parell d'illes, i no obstant això, cap flamenc surt més enllà dels límits que assenyalen els imponents plataners que envolten la llacuna. Altres animals, ossos, lleons, tigres, rinoceronts, zebres, pingüins, goril·les, llúdrigues, hipopòtams i molts més, resten reclosos rere fossars i tanques. I encara d'altres sojornen en recintes completament reixats, com ara micos, cotorres, lloros o voltors... i uns pocs més en gàbies hermètiques, com els llangardaixos, les serps i els ratolins. I els flamencs, que podrien caminar d'aquí cap allà al seu albir, o aixecar el vol per anar allà on els plagués, resten, un cop més, al lloc que tenen marcat, com si ja sabessin que tant és ser aquí o allà... els admirables flamencs.

Shi-gatsu nijusan-nichi

No costa gaire, quan som infants, identificar-se amb el llampant cavaller i desitjar la mort de la mala bèstia que escup foc i devora donzelles. Però més endavant, potser ja adolescents, veiem al drac com el valent que decideix viure al marge, i és perseguit i anihilat per la intolerància dels altres vers la seva valentia. Aleshores preguem pel drac, i veiem al cavaller com el braç repressor d'una societat que rebutgem. Però encara més endavant, cansats de la superba fauna alternativa que converteix llurs capricis en imposició a tothom, enyorem al bell cavaller i a llur punxeguda pica, tot i que potser aquest ja no resta gaire predisposat a occir el ventre de la bèstia, no fos cas que després tingués raons amb les lleis protectores dels animals. I encara molt més endevant, asfixiats per la dictadura de la majoria, a la que alguns anomenen democràcia, tornem a desitjar estendre les ales i sobrevolar el proïsme tot escopint sofre i foc sobre llurs estantisses testes. I ja ben desorientats no sabem si anhelem el triomf del drac o el del cavaller, i, pel que pugui ser, preguem per a què, tant de bo, alhora que el cavaller forada el ventre de la bèstia, aquesta, en justa i recíproca correspondència, faci mandonguilles del seu botxí.

Ame (III)

I anys després, amb l'escàndol ja oblidat, em torna a sorprendre una tamborinada, i és clar, em torno a trobar amb E, que aquest cop passa de llarg, potser sense reconèixer-me, o potser fent veure que no em veu. Tot sol, doncs, m'afanyo a aixuplugar-me en un bar de la vora. I com ja deuen suposar, d'un racó s'alcen tres velles desdentades, cabells blancs, parpelles caigudes, perles falses i ferum d'alcohol. Salud... s'interromp la primera, sense saber com anomenar-me. Però aquest qui és? pregunta la segona. Ningú, conclou la tercera, abans de caure, un cop més, en el son alliberador dels embriacs.

Indiferent a tot, i sense E al meu costat, començo a dubtar de la meva sensatesa, però saben... tant se me'n dóna. Per sort la pluja escampa aviat i surto al carrer, on topo amb un paio d'una alçada descomunal. Ep mestre, vigileu per on aneu, em crida, des de la seva alçada. En aixecar el cap per disculpar-me veig que és borni, i resto tan sorprès per la seva planta, que no sé que dir. Mestre, que se us ha menjat la llengua el gat? com us dieu? tornar a cridar-me. Ningú, responc, em dic Ningú, repeteixo, desprès de dubtar un moment, en recordar a la tercera fetillera. Doncs veniu amb mi, mestre Ningú, que la farem petar.

Ja a casa del desconegut resto admirat de la seva biblioteca, extensa i selecta com no en recordo cap. Us agrada llegir, oi? li pregunto. Ni gota, mestre, em respon. Escric pels altres, faig de negre, que diuen, i els llibres em serveixen de model. D'aquí agafo la trama, d'allà l'estil, i així enredo a tothom. I sóc bo, penseu que he consagrat a més d'un inútil. Mireu, aquesta és la meva obra mestra, i m'allarga un llibre de tapes grogues que m'és prou conegut, tant, que ni tan sols he de llegir el títol per saber que és el llibre amb que jo vaig guanyar el Nobel. La història de Macbeth, escrita amb el barroer estil d'avui en dia, m'aclareix. I ara, mestre, si feu el favor... a escriure, que jo no alimento ganduls, m'ordena amb veu ferma, alhora que m'engrillona a la pota d'un escriptori, a escriure!

Ame (II)

Anys després, sorprès de nou per una tamborinada, torno a ensopegar amb E, a qui no havia tornat a veure des del dia de la profecia. Felicitats pel Nobel, dErsu_, em regracia, tustant-me l'espatlla, alhora que ens afanyem a refugiar-nos en un bar. Un cop dins no ens costa gens reconèixer el local, encara menys quan d'un racó s'alcen tres dones, cabells escalats, rímel a les pestanyes, bijuteria barata i alè de gintònic, per saludar-nos amb gest groller. Salud dErsu_, Nobel de literatura, exclama la primera. Salud dErsu_, impostor impenitent, la segona. Salud dErsu_, recordat per ningú, la tercera. I encara es tornen a alçar, a tomballons, per saludar a E. Salud E, diu la primera, salud E, la segona, salut E, la tercera, abans de caure, totes tres, en el son alliberador dels embriacs.

E i jo ens mirem, no pas sorpresos, però si sobtats, i encara que som persones llegides i sensates, la nova profecia no deixa d'inquietar-nos, sobretot a mi. Per sort la pluja escampa aviat i sortim al carrer, on un periodista ens espera. Senyor dErsu_, crida en veure'm, és cert que vostè no ha escrit res del que s'ha publicat sota el seu nom? em pregunta, alhora que uns potents focus m'enlluernen. Bé, miro de respondre, embarbussant-me, és la pràctica habitual... tots aquests premis poc tenen a veure amb la literatura... però resto silenciat pel munt de preguntes que se m'adrecen, doncs ara no és un, sinó molts, els periodistes que m'assetgen i em titllen d'impostor i farsant.

A l'arribar a casa la notícia ja s'ha escampat i l'escàndol és monumental. La meva companya, amb els ulls vermells pel plor, em rep a la porta i em demana que faci la maleta, que ella no pot viure amb algú com jo, i que a més seria un mal exemple per la nena. M'apresso, doncs, a arreplegar quatre coses i marxo, encara sense saber que a partir d'aleshores tothom em girarà l'esquena i se'm tancaran totes les portes. Encara gràcies que, després de passar uns dies al carrer, puc llogar una cofurna fent-me passar per leprós, per així amagar la meva identitat rere les benes.

Ame

Al carrer, fugint d'una forta tamborinada, ensopego amb E, de qui fa temps que no en sé res. Contents per la coincidència encaixem i ens afanyem a refugiar-nos en un petit bar de la vora, fosc, brut i buit. No, buit no, doncs d'un racó s'alcen tres noies, rastes als cabells, parpelles fosques, quincalla per tot el cos i alè de ginebra, que ens saluden amb gest groller. Salud, dErsu_, grafòman pocapena, exclama la primera. Salud, dErsu_, premi Planeta, la segona. Salud dErsu_, Nobel de literatura, la tercera. I encara es tornen a alçar, a tomballons, per saludar a E. Salud E, diu la primera, salud E, la segona, salut E, la tercera, abans de caure, totes tres, en el son alliberador dels embriacs. .

E., i jo ens mirem sorpresos, i com que tots dos som persones llegides i sensates, no els fem cap cas. Però saben el teu nom, puntualitza E. I el teu, responc jo. Per sort la pluja escampa aviat i sortim al carrer, on un home de gran embalum ens espera. Senyor dErsu_, crida en veure'm, permeti'm que em presenti, em dic Lara, José Manuel Lara Bosch, i vinc a oferir-li el proper premi Planeta. No, no em mal interpreti, afegeix, en veure el meu gest d'enuig, no li vull vendre cap llibre, només vull que l'escrigui. Bé, no exactament, doncs com és habitual ja tenim el llibre escrit. Vostè només haurà de figurar com a autor i embutxacar-se el premi.

Un cop a casa, la meva companya es mostra entusiasmada amb el que li explico, no pas pel Planeta, sinó pel futur Nobel, doncs per ella qualsevol excusa és bona per a viatjar, i una hipotètica estada a Estocolm l'enllamineix d'allò més. Però hauré de llogar un frac i fer un discurs, i ja saps que sempre m'embarbusso, em lamento. Però diuen que Estocolm és molt bonic, respon ella, aliena al desànim. I abans hauria d'escriure alguns llibres per justificar el premi, afegeixo. I això no ho pot solucionar el senyor Lara?, perquè si ho has de fer tu la cosa va per llarg, es lamenta, ara amoïnada davant una possible demora. Suposo, responc, suposo...

Igirisu ni ikitai desu

Vull una vida segura, diu a càmera l'immigrant indocumentat. Un home de pell fosca, afganès o pakistanès (diu la veu en off del locutor), que sojorna en un insalubre campament a la rodalia de Calais, a l'espera de poder burlar la vigilància fronterera i creuar el canal de la Mànega.

I jo també voldria una vida segura, o ben pensat no, o potser sí... no ho sé, tant és. Però des de la comoditat de la meva butaca, amb el sopar acabat de fer, les saboroses sardines escabetxades al plat, crec que el desconegut indocumentat s'equivoca. No pas en la seva tria, doncs voler anar a la Gran Bretanya, una destinació molt millor que la jacobina França, la desgavellada Itàlia o la corrupta Espanya, em sembla excel·lent. Jo mateix hauria de fer un pensament i traslladar-m'hi. Però s'equivoca quan diu que vol seguretat, doncs el que ell anhela no és pas seguretat, sinó confortabilitat, dormir bé i que les sabates noves no et facin mal, si em permeten citar a Fontane. O potser és només que l'indocumentat és prou espavilat com per saber que la confortabilitat no gaudeix de prou èpica com per merèixer uns minuts de telenotícies.

Kokkyo (II)

De vegades, sense buscar-la, sense voler-ho, sense fer cap esforç, creuem la frontera amb la mateixa facilitat amb que ho fèiem quan érem petits. I de tan estrany com se'ns fa restem sorpresos, admirats de la sort de trobar-nos en aquell reialme on tot és possible. Incrèduls, mirem al nostre voltant amb la mirada de l'infant que ja no som, fins que el desassossec creix en nosaltres, doncs recordem que ens esperen, o que se'ns fa tard, o que el sol es pon, o que fa fred o calor, o ves a saber què. I és clar, prudents, responsables com som, reculem i tornem enrere, al confortable i prosaic món de cada dia.

Després, més tard o a l'endemà, tan aviat com ens és possible, amb la intendència a punt i sense cap obligació a la vista, mirem de tornar i prenem el mateix camí. Però per molt que ens hi esforcem no arribem a creuar cap ratlla, i tot i que reconeixem el paisatge, aquell pont, aquella giragonsa, aquell arbre caigut... no trobem la ratlla per enlloc. És aleshores que un cop més el desànim ens aclapara, i capcots, no ens resta més que recular, de nou amb el neguit de creure que fora del món que ens envolta, res ja no és possible.

Undō

A l'espai públic de l'interior d'illa on faig temps, una colla d'adolescents seu fent rotllana al voltant del sorral a on, més tard, és de suposar que jugaran nens petits. La imatge que ofereixen és tan curiosa que començo a escriure, una colla d'adolescents seu fent rotllana al voltant del sorral, i resto aturat en no saber com continuar. Per sort, un dels adolescents s'alça i se m'atansa: perdona, ¿tienes fuego?, em pregunta. No, responc, alhora que continuo escrivint, un dels adolescents s'alça i se m'atansa: perdona, ¿tienes fuego?, em pregunta. No, responc. I aturat de nou em distrec en sentir un trepig al meu darrere. Em tombo i veig a una dona que s'apressa a seure en una de les cadires que resten lliures, i comença a menjar-se un entrepà que treu de la bossa que li penja a l'espatlla esquerra. Torno, doncs, a escriure, en tombar-me veig a una dona que s'apressa a seure en una de les cadir... però m'aturo en veure com els adolescents s'alcen i comencen a passar. És aleshores que poso el tap al bolígraf, el deso amb la llibreta a la butxaca de l'abric, i marxo a recollir a la petita A., que a dos quarts plega de la bressola, la mateixa hora en què ells, els adolescents que em fan de rellotge, acostumen a tornar cap a classe.