Gogen

Assassí, de l'àrab  ḥaššāšî, 'bevedor de hašîš, beguda narcòtica de fulles de cànem', nom aplicat als sequaços del sectari musulmà conegut pel Vell de la Muntanya, segle XI, que, fanatitzats per llur cap i embriagats de hašîš, es dedicaven a executar sanguinàries venjances polítiques, va escriure Coromines al primer volum del seu diccionari etimològic.

Etimologia que ja coneixia gràcies a la ja llunyana lectura de Samarcanda, d'Amin Maalouf, on es novel·la la vida d'Omar Khayyam, mític poeta persa, i es dona notícia de la secta dels assassins, moviment políticoreligiós de musulmans xiïtes ismaïlites de la secta nizarita, que s'hostatjaven a la fortalesa d'Alamut, a cent quilòmetres de l'actual Teheran, i assoliren una certa notorietat pel seu costum de donar mort violenta a dirigents abbàssides, dinastia de califes sunnites que governaren el món musulmà al llarg de cinc segles. I és precisament pel coneixement de la història que suposadament s'amaga rere el mot assassí, que en escriure sobre Astiànax i Neoptòlem vaig preferir fer servir homicidi, mot d'una etimologia llatina molt més neutre, a falta d'una solució més satisfactòria, en desconèixer els mots grecs que al llarg del temps han significat el mateix, com ara Φόνισσα, que dóna nom a l'homònima novel·la d'Alèxandros Papadiamandis, Η Φόνισσα.

Kochira wa Astiànax-kun desu

Esmentat per Homer a La Ilíada i per Eurípides a Les Troianes, la història d'Astiànax és curta i exemplar. Fill d'Hèctor i Andròmaca, Astiànax resta captiu un cop Troia és presa pels Aqueus. Per consell d'Ulisses, els prínceps grecs decideixen que Astiànax ha de morir, no fos cas que en atènyer l'edat adulta els anés a cercar en les seves velleses per venjar la mort del seu pare. Decidida la mort de l'infant, és Neoptòlem, fill d'Aquil·les, qui pren a l'infant i el llença al buit des de dalt d'una de les torres que guarden les muralles de la ciutat. En picar el seu cos amb el terra, Astiànax mor.

Abans, durant el saqueig de la ciutat, Neoptòlem ja havia donat mort, separant-los la testa de la resta del cos, a Príam, avi d'Astiànax, i a Políxena, germana del pare d'Astiànax. I és també Neoptòlem qui prengué com a concubina Andròmaca, mare de Astiànx, que li infantà tres infants, Molós, Píel i Pèrgam, això és, Andròmaca fou prenyada fins a tres cops per l'homicida del seu fill.

Ushi ga suki desu ka

Diuen que Pasífae, esposa de Minos, rei de Creta, acollí dins la seva intimitat l'erecte desig d'un brau, que la prenyà. Així nasqué el minotaure, dit Asterió, meitat home meitat toro, que fou reclòs per Minos dins el laberint construït per Dèdal.

A la cova de Chauvet, a Occitània, es conserven les pintures més antigues que hom coneix atribuïdes als homo sapiens sapiens, amb més de trenta mil anys d'antiguitat. Innúmers imatges que representen a tot tipus d'animals, com ara óssos, llops, rinoceronts, toros, lleons, cavalls, panteres ... i una sola d'humana, que mostra el pilós pubis i les cames d'un dona. Al seu costat una figura, meitat home meitat brau, sembla preparar-se per la gustosa còpula.

I hom també explica que Zeus metamorfosà en brau per prendre Europa, la formosa princesa fenícia filla d'Agenor i Telefaassa. D'aquesta guisa, Zeus convertit en brau i Europa muntada a la seva gropa, ambdós travessaran la mar fins arribar a Creta, on es produí la còpula i Europa infantà fins a tres vegades: Minos, Radamant i Sarpedó.

Flaubert no hon o yomimasu (II)

... per a Flaubert, ésser intel·ligent era una forma més -segurament la més refinada, i la que portava més feina- de ser tan ximple com tothom, escriu, en un cert moment, Jordi Llovet, al pròleg de Bouvard i Pécuchet, en fer referència a un cert estudi que Jean-Paul Sartre va dedicar a Flaubert, L'idiot de la Famille.

Però, pel centenar de pàgines que porto llegides, fora excessiu qualificar als tals Bouvard i Pécuchet d'éssers intel·ligents, i potser caldria considerar que Flaubert fa una passa endavant i abandona el gènere de la novel·la versemblant (allò que d'altres, per gros enuig meu, anomenen novel·la realista), per endinsar-se en el terreny de la sàtira. No endebades, també al pròleg, es traça una certa genealogia amb referències a Cervantes i Swift, autors als que hom pot qualificar, sense fer massa el ridícul, de satírics. I si a això s'afegeix l'antipatia que em desperta la figura de Sartre, no puc més que esmenar la seva afirmació, certament ben trobada, potser massa, per gosar afirmar que els éssers intel·ligents s'acostumen a comportar amb la mateixa ximpleria que els ximples, només amb l'afegit de ser conscients de la pròpia i inevitable ximpleria, afegitó que, tal com es fa evident a L'educació sentimental, no em sembla poca cosa.

Flaubert no hon o yomimasu

Com que feia una calor de trenta-tres graus, el bulevard Bourdon estava del tot desert.

Trenta-tres graus, bulevard Bourdon del tot desert. Del tot desert, el bulevard Bourdon, a causa de la calor, trenta-tres graus. Trenta-tres graus deixaven del tot desert el bulevard Bourdon. El bulevard Bourdon estava del tot desert a causa de la calor, trenta-tres graus. A trenta-tres graus el bulevard Bourdon restava del tot desert. Desert del tot restava el bulevard Bourdon, a causa de la calor, trenta-tres graus. Trena-tres graus de calor van buidar del tot el bulevard Bourdon. El bulevard Bourdon...

Kaiwa desu ka

Vós vareu ser a Cefís, oi? em demana Jota, amb qui coincideixo a la bacallaneria de sota el mercat. Cefís? m'exclamo sorprès. Sí, dErsu_, la batalla de Cefís, m'insisteix Jota. Però Jota, com voleu que hagi estat a la batalla de Cefis? n'han passat set-cents anys, des d'aleshores, provo d'explicar-me. I? insisteix ell. I?... no sigueu absurd, fa set cents anys jo encara no havia nascut, sóc en dErsu_, no pas en Matusalem, m'exclamo. És clar, és clar... però, coneixeu els fets? continua Jota. Només el que explica Ramon Muntaner a la seva crònica, la desviació del riu per part dels almogàvers i com els ferrats cavallers francs quedaren enllotats en el fang, essent, tot seguit, metòdicament exterminats, m'explico, tot recordant la ja llunyana lectura de la crònica de Muntaner. I és de fiar, el que escriu aquest amic vostre? continua el poca-solta de Jota. Amic meu, Jota? què us empatolleu! m'exclamo de nou. Què no és amic vostre, aquest tal Muntaner? insisteix Jota. Va, no hi torneu, Jota, us ho prego, tot recordant la seva proverbial niciesa. Però és de fiar, el tal Muntaner? hi torna. No gaire, la seva crònica és una mena d'apologia a major glòria del comte de Barcelona, li explico, talment, anys enrere, m'explicà a mi un erudit historiador. Aleshores tot és fals? s'exclama Jota. Tampoc és això, la historiografia admet com a certa tant la batalla com la victòria almogàver, continuo, tot recordant les paraules de l'erudit historiador. Eren braus, aquests almogàvers, oi? s'exclama Jota. Uns salvatges, l'esmeno. I cridaven allò de desperta ferro! continua ell, sense escoltar-me. Això diuen, convinc jo. A veure com ho crideu vós, em demana sorneguer. Au, Jota, que ja sabeu que no em plau cridar, m'excuso. Doncs crideu fluixet, insisteix ell. Això és un oxímoron, Jota. No es pot cridar fluixet, començo a enutjar-me. I vareu occir gaires enemics, a Cefís? hi torna. Què no, Jota, que jo no hi vaig ser, a Cefis, insisteixo. Estàveu de baixa? sembla que se'n rigui ell. Que no, Jota, que no, que jo no havia nascut! li acabo cridant, per gros enuig meu. Devia ser ben emocionant, la sang barrejada amb el fang i el terror dels francs, del tot indefensos davant la lleugeresa almogàver, continua ell, sord a les meves raons. Molt emocionant, Jota, molt emocionant, hi convinc. Hagués arrancat moltes cabelleres, jo, sembla il·lusionar-se ara. Cabelleres? us confoneu, Jota, això de les cabelleres es de les pel·lícules del far-west, m'exclamo, doncs tot plegat ja passa de mida. Sí, sí, però com heu dit que els almogàvers aquests eren un salvatges, he pensat que també arrancaven cabelleres, mira de justificar-se. Docs mireu, Jota, el costum d'arrancar cabelleres va ser introduït pels civilitzats occidentals, entre els aborigens amerindis. En la guerra entre francesos i anglesos cada bàndol tenia tribus aliades que cobraven pel nombre de cabelleres que presentaven, li explico, talment un altre docte historiador m'explicà a mi, també, temps enrere. Aleshores els almogàvers anaven a preu fet? em demana el molt beneït. A preu fet? li pregunto, sense ni tan sols sorprendre'm. Sí, clar, si no arrencaven les cabelleres, és que no cobraven per peça, m'argumenta no sense una certa lògica, impròpia d'ell. Teniu raó, Jota, no cobraven a tant la peça, reconec. Tenien un sou fix? em demana de cop i volta seriós. No ben bé, el que s'estilava aleshores era el pillatge. Els guanyadors arrambaven amb tot el que podien, concloc, ja fart. Vatua, dErsu_! crida Jota, curull d'entusiasme. Sí, Jota, vatua.

Seishōnen

La joventut, però, és feliç perquè té futur, escriu, encara Gògol, a Les ànimes mortes, en referir-se a un tal Tentetnikov, un xicot excel·lent a qui les circumstàncies, o potser el pas del temps, li fan prendre una certa retirada a un tal Bartleby, escrivent de professió. Una certa retirada que també té un tal Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, insignificant copista protagonista de El capot, relat peterburguès. Encara que potser fora més prudent, si hom s'atén a criteris cronològics, considerar que és el tal Bartleby qui serva una certa retirada al tal Tentetnikov, i també al tal Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, més encara si es considera que els doctes redactors d'estudis literaris així ho troben, en citar als personatges de Gògol com a precursors del tal Bartleby, i també d'un tal Gregor Samsa, i també, afegiria jo, d'un tal Jacob von Gunten.

La joventut, però, és feliç perquè creu tenir futur, em permeto, també, afegir.

Chan to ko

No prestis la paraula al pensament ni l’acció a pensaments desordenats. Sigues afable, però mai vulgar: L’amic lleial, un cop posat a prova, lliga’l a la teva ànima amb fermalls d’acer, però no et cansis la mà de tant donar-la a joves arrogants sortits del niu. Guarda’t d’entrar en baralles, però si ho fas, que sigui el teu rival que s’hagi de guardar de tu. Presta l’orella a tots, i a pocs la veu. Escolta sempre l’opinió dels altres, però reserva’t la teva. Compra’t els vestits més bons que puguis adquirir amb els teus diners, però no vesteixis mai amb estridència; perquè la indumentària és el mirall de l’home, i, a França, les persones de rang més elevat són més selectes que ningú en aquestes coses. No manllevis ni deixis mai diners, perquè el que en deixa hi perd el préstec i l’amic, i, el que s’endeuta, sovint hi perd la hisenda. I, per damunt de tot: si ets franc amb tu mateix, és tan segur com que la nit segueix el dia que amb els altres tampoc no seràs fals. Són aquests consells de Poloni adreçats a Laertes, fill seu, a Hamlet, en traducció de Joan Sellent.

Para compte, Pàvluixa, estudia, no facis el boig ni portis vida ociosa, però sobretot sigues servicial amb els mestres i les autoritats. Si deixes satisfets els superiors, encara que no portis gaire bé els estudis ni Déu t'hagi donat talent, de totes maneres faràs carrera i passaràs davant de tots. No et lliguis amb els companys, no t'ensenyaran res de bo; i, si arriba el cas, relaciona't amb els més rics, amb aquells que en un moment donat et puguin ser útils. No invitis ni convidis ningú, val més que et comportis de manera que siguin els altres els qui et convidin, i, sobretot, estalvia i acumula copecs, són la cosa més segura del món. Un company o un amic t'enganyaran, i en cas de desgràcia seran els primers en fallar-te, però el copec no et fallarà sigui quina sigui la desgràcia en què et trobis. Amb el copec ho faràs tot en aquest món... són aquests consells dits a Txítxikov, el tal Pàvluixa, pel seu pare, a Les ànimes mortes, en traducció de Josep Mª. Güell.

Tai tan desu ka

No és pròpiament una veu dErsu_, m'explica Jota, amb aquella enutjosa sinceritat dels embriacs. Allò que em diu no m'ho diu amb paraules, en ser, com és, anterior al llenguatge. Vull dir, dErsu_, que és com si se'm fessin pressent uns desitjos que tinc no ben bé oblidats, però si reclosos ben endins, en ser, com són, del tot inescaients amb la vida que portem. De cop sobte se'm desperta un fort desig de prendre per la força tot allò que vull, no tant pel caprici de prendre-ho, sinó pel goig de la força, de sentir com el món es vincla a la meva escomesa. Desitjo una dona, la prenc; m'enutjo amb algú, l'esventro; vull còrrer, corro; cridar, crido; saltar, salto... Però no pot ser dErsu_, bé ho sabeu vós, no pot ser, s'acaba lamentant Jota, que amb un gest del dit demana una altra malta, i tot seguit em pregunta si jo no la sento, la veu. És clar que sí, Jota, és cla que sí, li responc, no tant per la prudència de no contradir a un embriac, sinó pres per l'emboirament que em produeix l'agradós aiguardent. I com us ho feu, dErsu_, per captenir-vos com toca a cada moment? em demana Jota. Però jota, si us plau, m'esteu parlant de comportar-vos com un tità, i prou sabeu on són els titans, reclosos ben endins, com bé heu dit, a les pregoneses del Tàrtar, miro d'explicar-me. Oh, dErsu_, ja comenceu amb les vostres velles històries, se'm lamenta Jota. Sí, jota, velles i ben velles, perquè tot això que vós sentiu ho han sentit altres abans no pas vós, potser tothom, i potser per això foren els Déus immortals qui derrotaren els titans, miro d'explicar-me. És a dir, afegeix Jota, que és l'obediència a la llei de Déu allò que m'ha de fer ser curós amb el meu capteniment? es mofa Jota. I ara, Jota, i ara, com els Déus substituïren els titans, bé diuen que la raó ha substituït als Déus, l'interrompo enutjat, ja fart de tantes obvietats. L'obediència a la llei dels homes, doncs, sentencia Jota, i és aleshores que noto com algú em tusta l'espatlla, i en tombar-me veig al cambrer que em diu que si us plau, que només quedo jo al bar i que és molt tard, que faci el favor d'anar passant, si és que em puc aguantar dret, i que si no em veig amb cor em demanarà un taxi, i que calli, sobretot, que calli.

Naze kakimasu ka (II)

... i li destinaran un minso racó enmig de la sèrie d'escriptors que ofenen la Humanitat, escriu Gógol a Les ànimes mortes, en referir-se a aquells escriptors que gosen mirar just cap aquell racó oblidat de tothom per explicar tot allò que ningú no vol sentir, en contraposició a aquells altres, els anomenats poetes universals pels seus agraïts contemporanis, que fixen el seu amatent esguard allà on se'ls hi demana i expliquen, amb florida prosa o rimat rodolí, tot allò que els tals contemporanis volen sentir.

Ofendre la humanitat, doncs, podríem dir que potser hauria de ser la primera obligació de tot aquell que es vulgui fer dir escriptor. Si no fos, i que Gógol em disculpi, que en la meva turpitud només sóc capaç d'imaginar una obvia i única obligació per tot aquell que, més que fer-se dir escriptor, vulgui esdevenir-ho, això és, escriure.

Ki

Als jardinets hi ha una mica de tot: grans plàtans d'ombra, tres palmeres, i una esplèndida filera de cinc xicrandes que divendres passat florien amb els seus característics tons morats. Tot seguit, ja al carrer Gran, preceptivament alineades en ambdues voreres, aromàtiques magnòlies amb llur característiques fulles oblongues, coriàcies i brillants, que unifiquen les bigarrades façanes del carrer i ens acompanyen fins arribar a la travessera, ja passada la camiseria Pons, on si tombem el cap cap a l'esquerra podem ensopegar alguna petita palmera i uns soferts lledoners, arbra urbà per excel·lència, discret i resistent. Pel carrer gran, però, continuen les magnòlies fins arribar a la cruïlla amb Montseny i Sant Marc, on a mà dreta trobem una alineació de granats pissardis, i un petits arbres que em són desconeguts a l'esquerra. I de nou les magnòlies, carrer Gran amunt, fins arribar al carrer de casa, on les mèlies plantades el dos mil tres senyoregen les característiques façanes de les cases Cairó. Tot seguit unes petites palmeres fan estada a Fontana, i més amunt, a Breton de los Herreros, tarongers amargs, i de nou Magnòlies fins a Carolines, on l'estretament del carrer Gran fineix amb l'arbrat alineat, que d'ara en endavant jugarà a fet i amagar amb els eixamplaments produïts pel canvi d'alineació de l'edificació marcat per la normativa urbanística. Així, a la plaça Trilla trobem nou grans palmeres, que es contraposen a un parell de magnòlies de la vorera del davant, que s'acompanyen d'un gros plataner i d'una curta alineació de set palmeres més. I una altra palmera al costat de la Vedruna, i encara alguna magnòlia plantada sobre petits cubs de fusta. I, ja per acabar, a Lesseps, en gros desordre, trobem un generós escampall vegetal on fins i tot es pot trobar una grossa pytolacca que em plau d'allò més, amb llurs aèries i nuoses arrels, llur tou fustam i llur esponerosa ombra.

I res més, fora d'un petit premi, a discreció de qui això escriu, per qui trobi la imprescindible errada en l'arbrat descrit, no pas per què qui això escriu hagi necessàriament amagat cap parany, sinó per dissimular la seva probable turpitud.

Hoka

És tranquil·litzador creure que la culpa sempre és dels altres, que hom gaudeix de tots els drets i no resta obligat a res. Que si no paguem no passa res, i pobre d'aquell que gosi fer-nos cap retret. Pagar, jo? i ara! que paguin els rics, que per això ho són, de rics!

I potser fora bonic que les coses fossin així, tan bonic que, ben mirat, potser cal fer que siguin així, de grat o per força, i res millor, doncs, que sortir al carrer a fer saber la bona nova a tothom, per tal que en joiosa cercavila hom s'agermani amb tan noble i lloable objectiu i tots plegats cantussegem alguna bonica melodia i avancem cap a un futur millor. I així, si més no els catalans, ho tindrem tot pagat, sempre i arreu, tal com aquell tal Francesc Pujols, visionari de professió, va profetitzar temps enrere, en aquells dies en què hom també acostumava a sortir al carrer, fent aplec de pólvora i plom, a fer saber a tothom que la culpa sempre és dels altres.

Keimusho ni imasu ka

El carceller, un home ben cordial, em mostra les instal·lacions de la presó i m'acompanya  a la que serà la meva cel·la, un espai d'aparença prou confortable que s'adiu d'allò més amb tot el que he vist fins ara, especialment la biblioteca, vint mil volums amb una atenció especial als decadentistes francesos del dinou. Aquí estareu molt bé, em diu al sortir, afegint, també, que les portes sempre són obertes i que res ni ningú em retindrà en contra de la meva voluntat, si desitjo marxar. Jo, és clar, mostro la meva sorpresa, doncs tenia entès que els centres penitenciaris acostumaven a tenir estrictes mesures de seguretat per mirar d'evitar fugues. I ara, quina idea més ridícula, riu el carceller tot sorprès, qui en voldria marxar, d'una presó?

I a mesura que passen els dies no puc més que donar la raó al carceller. El menjar és exquisit, les instal·lacions confortables i la biblioteca esplèndida. Només un foll voldria marxar. I això és el que miro de fer entendre als coneguts que em venen a visitar, quan, com jo els primers dies, es mostren sorpresos per les laxes mesures de seguretat. Però dErsu_, m'insisteixen aleshores, doneu-vos a la fuga, nosaltres us protegirem i ocultarem, i fins i tot podem proporcionar-vos un salconduit per marxar a Amèrica. Jo, és clar, no puc més que riure'm de semblants propostes, i acabo provocant la indignació dels meus visitants, que comencen a espaiar cada cop més les seves visites. Finalment, cap al quart any de condemna, deixo de rebre visites.

I amb el pas dels anys m'oblido del tot de l'exterior i resto convençut que el món es limita als espais de la presó: la confortable cela, l'espaiós pati, el salutífer gimnàs i la infermeria, el lluminós menjador i la plàcida sala de lectura, al costat de la biblioteca. Cert que als llibres trobo referències a espais que no es corresponen amb els de la presó, com ara carrers, places, jardins, boscos, llacs i muntanyes i oceans, però sens dubte es deuen referir a indrets d'uns temps passats, quan el món encara no havia assolit la seva actual perfectibilitat, la d'una presó d'on ningú no vol fugir.

Mahé-san no monogatari

Per raons del tot rellevants que ara no venen al cas, aquests dies recordo l'exemplificadora història de Louis Mahé, ric propietari d'una plantació de tabac a l'illa de La Reunión. Mahé és víctima d'una estafa per part de Julie Roussel, que en conxorxa amb el seu amant, de nom desconegut, suplanta a la promesa de Mahé. Un cop tot es fa evident i els estafadors han fugit amb un botí d'uns quants milions de francs, Mahé es ven la plantació i marxa cap a França a cercar Roussel. Però en trobar-la en un prostíbul, abandonada pel seu amant, succeeix allò inesperat, Mahé, encara enamorat, oblida la venjança i perdona Roussel. Junts, gràcies als diners que Mahé encara té, comencen una nova vida, fins que reben la visita del fosc passat de Roussel. A partir d'aleshores ambdós inicien plegats una vida de fugitius, que porta Mahé a delinquir i convertir-se en lladre i assassí. Finalment, perduts en un petit refugi dels Alps, sense menjar i sense diners, Roussel prova d'enverinar Mahé per alliberar-se'n. Mahé ho descobreix i ho accepta, i així l'hi diu a Roussel, que finalment es rendeix a l'amor de Mahé.

Amb la successió dels fets fins ara esmentats, Truffaut, que és qui signa la posada en escena, ens mostra la transformació dels dos protagonistes, Louis Mahé, interpretat per Jean-Paul Belmondo, i Julie Roussel, interpretat per Catherine Deneuve, a causa d'allò que s'ha vingut a anomenar un amor fou, quelcom incomprensible per ningú que no hagi tingut la joiosa sort, i la tràgica dissort, de viure'n un.

Kariudo no yoru (III)

Sense voler-li llevar mèrits al senyor Grubb, és pot afirmar amb una certa tranquil·litat que l'adaptació de Laughton supera amb escreix l'original literari, no pas per manca de virtuts d'aquest, sinó per l'excel·lència assolida en la feina de Laughton, si més no, en el seu embolcall. Un embolcall que ens ofereix no pas una història, sinó un somni, el malson de dos nens privats de pare i mare i encalçats sense treva per la maldat. Laughton construí aquest somni amb mestratge, aprofitant tot allò que el cinema posà a les seves mans per assolir-ho, i anticipant joies com ara Touch of evil, de Welles. Però Laughton potser s'oblidà d'una cosa, doncs en el seu virtuosisme d'artesà ens oferí la narració del somni amb mestratge i excel·lència, sí, i assolí també uns resultats d'una torbació mai més vista, però Grubb, no diré amb turpitud, però sí amb menys excel·lència, no és conformà amb el somni i arribà al moll de l'os, la paorosa soledat d'un infant davant de les seves pors.

Kariudo no yoru (II)

Encara que tothom ha sentir a dir allò que les aparences enganyen, no són pas pocs els que resten encaterinats per les dites aparences i acaben creient que el cinema és fet d'imatges i la literatura de paraules, quan és cosa sabuda de fa temps que tant cinema com literatura són fets, precisament, de retalls de temps. Temps dilatat o comprimit, accelerat o alentit, desendreçat o estrictament ordenat, però temps, sempre temps, retallat i enganxat mil i unes vegades. En el que difereixen ambdues disciplines, és que mentre una pel·lícula de cinema acaba tenint una durada determinada, un text literari resta indeterminat en la seva durada, essent possible dilatar o accelerar la seva lectura a conveniència del lector o a exigència del propi text.

És per tot allò dit al paràgraf anterior, que cinema i literatura tenen una estreta relació no sempre reeixida, essent precisament els escrits que demanen una lectura continua, sense permetre cap tipus de pausa, talment el visionat d'una pel·lícula, els que acostumen a oferir un resultat més satisfactori a l'hora de ser portats a una sala de cinema. I és potser per això, que la ja mítica versió que Charles Laughton feu de La nit del caçador, novel·la que és necessari llegir d'una tirada, és l'exemple més reeixit que, qui això escriu, pot dir que coneix d'adaptació cinematogràfica d'una obra literària.

Kariudo no yoru

A l'ombra d'una branca, sota la lluna, un nen veu un tigre i els grans diuen: No hi ha cap tigre! Vés a dormir! I el seu son és un somni de tigres i una nit de tigres i sent l'alè d'un tigre al vidre de la finestra de la mitjanit. Déu els empari, les criatures! Perquè totes tenen un Predicador que les persegueix i les portes tancades. Tots els nens són muts i estan sols perquè no hi ha cap paraula que pugui dir la por d'un nen ni hi hauria cap orella que la volgués escoltar si aquesta paraula existís ni ningú l'entendria si la sentís. Déu les empari, les criatures! Ho suporten tot i resisteixen, escriu Davis Grubb, poc amic de l'ús de signes gràfics per marcar les pauses d'un text, cap al final de La nit del caçador.

I és, potser, aquesta la diferència que separa a un infant d'un adult, l'habilitat de la paraula, l'ús de paraules triades per verbalitzar la pròpia por. No pas, però, amb el propòsit que alguna orella les vulgui escoltar o algú les pugui arribar a capir, només, i no sembla poca cosa, pel goig de ficcionar la pròpia experiència.

Kono basu wa doko ni ikimasu ka (II)

Aquest cop, donada l'alta ocupació del vehicle, em complac en imaginar que parada rere parada el conductor de l'autobús on viatjo només obra la porta davantera destinada a la pujada de passatgers, i s'oblida d'obrir les portes de baixada, malgrat que hom prem els botons que hi ha distribuïts al llarg de tot l'autobús per demanar l'aturada, i posterior obertura, de les portes del vehicle. I tot i que que no són pocs els que acaben escridassant al conductor amb paraules grolleres per exigir-li l'obertura de les portes, l'autobús continua carrer Balmes avall, sense permetre la sortida de cap passatger, només l'entrada. I és així que potser m'imagino viatjant cada cop més premut, i em venen a la memòria tot un seguit de novel·les breus de Manuel de Pedrolo, on el protagonista de torn també es troba tancat en espais dels que no pot eixir, malgrat ser aquesta la seva voluntat.

Recordo Mr. Chase podeu sortir, on el protagonista resta tancat al gros vestíbul d'un hotel, sense saber que hi fa, allà, i sense poder-ne sortir fins que hom, per megafonia, l'adverteix que l'esperen. I també Introducció a l'ombra, on un tal David es troba emparedat dins un dels envans del seu habitatge, i només pot veure i escoltar com la dona i la filla el cerquen neguitoses. I Entrada en blanc, on el protagonista viatja dalt d'un tren al que no recorda haver pujat.

En tots tres cassos el protagonista de torn acaba adonant-se que la impossibilitat de tornar a la seva vida habitual significa el seu traspàs des de la vida que fins ara havia dut cap a una nova vida, o no-vida, que resta desconeguda, en interrompre's totes tres narracions just en el moment en que el protagonista reconeix la seva situació i es disposa a fer un pas endavant. En el meu cas, però, és una alteració del trànsit deguda a la protesta d'uns cridaners la que atura l'autobús a l'alçada del carrer Rosselló i em treu del meu ensonyament, obligant-me, de grat o per força, a cercar un altre mitjà de transport.

Shiro ni imasu

Només hi ha un detall que no entenc. En un moment de la novel·la es diu que Amàlia ha estat al castell i n'ha portar una carta per a Barrabàs. Sembla inversemblant. Amàlia no va al castell. Només podem pensar en una distracció de Kafka, escriu encara Citati en una nota a peu de pàgina, en referència, és clar, a El Castell.

Només un detall, com a finals del segle XIX, quan es desencoratjava als joves d'iniciar-se en l'estudi de la física, disciplina del coneixement que es considerava esgotada. Només restava, deien, un petit detall encara incomprensible, la naturalesa de la llum, ona o partícula. Només un petit detall que va acabar ensorrant tot l'esquelet de la física clàssica donant pas a la quàntica, la relativitat, les supercordes i tot allò que els físics, espècie que no sembla pas en perill d'extinció, tinguin a bé proposar.

I, ves per on, Citati, afortunat ell, només troba un detall que no entén. Un petit detall que no encaixa en la seva lectura, i aventura com a explicació una possible distracció de l'autor. I tot pot ser, és clar, i no seré jo qui negui a Kafka la possibilitat d'uns moments de distracció, només faltaria. Però que volen, Citati em recorda, i no només per l'anècdota d'una nota a peu de pàgina, a aquells idealistes que ho volen simplificar tot a la bellesa d'una teoria, ja sigui aquesta moral, política, econòmica, científica o, en aquest cas, literària, i es destaroten quan algú, ni que sigui l'autor de torn, gosa contradir-los.

Kōfuku (II)

Mentre que Tolstoi tota la vida va intentar descobrir què contenia el tresor invisible i secret de la felicitat, Kafka no suportava la felicitat. Temia que la joia de viure el distragués de la veu del destí, escriu encara Citati.

I amb les paraules de Citati no puc més que tornar a Ulisses i tornar-me a repetir, tot recordant de nou que allò que més entorpí el retorn del suposat fill de Laertes a la llar, un cop Troia fou destruïda, no foren ni entrebancs ni marrades, ni penes ni treballs, sinó la dolcesa de la colga, ja fos amb l'agradosa Circe primer, amb la dolcíssima Calipso després.

I tot seguit també torno al tractat aquell de Gregori de Nissa, la virginitat, que amb l'embolcall propi del seu gènere i del seu temps, ben allunyat de l'épica homèrica i de la neurosi kafkiana, és malfia del tràfec de les coses ordinàries de la vida, com ara la dolça colga, que ens impedeixen el lleure necessari per a dedicar-nos sense distraccions a escoltar l'ampul·losa veu del destí, en el cas de Kafka, o l'agradós silenci, en el cas de qui això escriu.

Ojī-san

Els antics deien que l'opinió és el tipus de coneixement que hi ha entre el coneixement pròpiament dit i la ignorància. En aquest terreny incert de l'entremig, convé afinar la prudència. Escriu Gregorio Luri a Per una educació republicana.

I és precisament això, aquest afinar la prudència que proposa el senyor Luri, persona poc sospitosa de filies relativistes, el que jo, lector dispers i poc disciplinat, trobo a faltar quan hom defensa o critica la màxima aquella que tot és opinió i que cap coneixement no és possible. Doncs si ens atenim a la classificació del coneixement feta per aquests curiosos, i suposo que virtuosos, antics, cal obviar per irrellevant la ignorància i per inabastable el coneixement pròpiament dit (o veritable, em permeto afegir), i limitar-se a l'únic coneixement que qui això escriu troba possible, l'opinió. Però sempre, tal com ens recomana el senyor Luri, amb la prudència ben esmolada.

Mada Praga ni imasu

Observa't és la paraula de la serp, sembla que escrigué Kafka als Aforismes de Zürau, o potser als Quaderns, en analogia a allò narrat al tercer capítol del Gènesi. I prossegueix, allò que provoca el pecat i allò que el coneix són el mateix, i afegeix tot seguit Citati, hem d'anul·lar dins nostre tots els obstacles: el coneixement, la confessió, l'autoobservació, la psicologia, que són formes dissimulades del mal. I encara més endavant, però ens equivocaríem si penséssim que la teologia del bé de Zürau ocupa un lloc absolut a la ment de Kafka. Ni tan sols durant aquests mesos de recolliment no comparteix la pura innocència del bé: el seu art no renuncia mai al do del coneixement.

No seré jo, si més no avui, qui comenti la no del tot clara teologia moral establerta per Kafka, talment el savi aquell d'Efes. Només em permeto celebrar amb una certa eufòria (però no més de la necessària), aquesta envejable capacitat de bastir una moral per tot seguit obrar (escriure en aquest cas) en contra de tot allò establert per un mateix.

Subete ga iken desu

En afirmar que tot és opinió i que cap informació no és possible, hom acostuma a esverar-se pel desori que la manca d'un referent únic i universal pot ocasionar, talment, orfes de certesa, només restés espai per la confusió. Qui això escriu, lector dispers i poc disciplinat, acostuma a restar sorprès no només per semblant crítica, sinó, també, per la manca de resposta per part d'aquells que, com jo, creuen pensar que tot és opinió i que cap informació no és possible.

I és precisament per això, per creure que tot és opinió i que cap informació no és possible, que cal filar molt prim i triar amb cura quines opinions s'escolten i quines no, quines es valoren i quines no, menystenint, per poca-solta, la màxima aquella que gosa afirmar que totes les opinions són respectables. Cal, doncs, una estricte jerarquia en les opinions, en ser-ne totes això, opinions, i no poder-nos permetre la comoditat de disposar d'un referent únic i identificable com a cert o veritable que ens marqui el camí, amb l'enutjós goig afegit que, quan uns volen anar cap aquí, els altres, indefectiblement, volen anar cap allà.

Odorimasu ka

Aquest cop és un aplec de colles geganteres, al carrer Gran, el que provoca un fort estrèpit de gralles i timbals. I un cop més, en deixar-me gomboldar per l'estrident so de la gralla, em torno a imaginar membre d'un escamot de gent armada, ocult en la boscúria, o parapetat rere proteccions de fusta, assetjant una vila murallada on es refugia l'odiós enemic.

Amb gran precisió fem anar ginys mecànics que castiguen la vila, llençant en parabòliques trajectòries grosses pedres, flamígera brea o les putrefactes carns d'aquells que han tingut la dissort de ser els nostres presoners. Primer llencem els caps, després les extremitats, tot seguit budells i genitals, i ens complaem sentint els planys dels nostres enemics, rere murs, quan reconeixen en les restes mutilades als seus familiars o amics, coneguts o saludats. Finalment la vila es rendeix i faltant a la paraula donada violentem a les dones i esbudellem a nou de cada deu mascles, deixant marxar en llibertat a un de cada deu combatents, no pas per pietat, sinó per escampar el terror al nostre davant.

Però de sobre els grallers es complauen a fer una versió de yellow submarine, melodia del tot inescaient per acompanyar el carnatge, i torno a ser al carrer Gran, acompanyant a la petita A, amoïnada per què un dels gegantons tragina una pistola d'aigua amb la que ruixa als badocs que, de la vorera estant, contemplem el ball dels gegants, en Pau i la Llibertat.

Oklahoma no gekijō

Aquí parla de gràcia. Tal com diu Mateu: "Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren" (7,7), llegeixo, encara aquí.

És Citati qui cita Mateu, l'evangelista, per referir-se al suposat final de El desaparegut, escrit inacabat del que Citati aventura un final feliç al Teatre d'Oklahoma (succedani del paradís, on hom rebrà el que demana i trobarà el que cerca), en contraposició a altres escrits de Kafka (El castell, A la colònia penitenciària o El procés), on el protagonista de torn, el propi Kafka, és condemnat per la inexorable severitat de la Llei. Així, a El desaparegut, també coneguda com Amèrica, Citati es complau a imaginar l'absolució, no només del protagonista, sinó de tothom, doncs tothom és ben rebut al Teatre d'Oklahoma.

Però les paraules de Mateu em fan pensar en el títol triat per Capote per un projecte de novel·la, Pregaries ateses, que remet a Santa Teresa, monja carmelita i doctora de l'església, a qui li plau recordar-nos que més llàgrimes s'han vessat per les pregaries ateses que no pas per les desateses, talment rebre quan es demana, i trobar quan es cerca, no fos més que el que és, el més sever càstig de la més severa de les lleis.