Kanōsei ga arimasu

I dwell in Possibility –

Així comença Dickinson un dels seus poemes, el quatre-cents seixanta-sis segons la numeració establerta per l'edició de Franklin de mil nou-cents noranta-vuit, el sis-cents cinquanta set segons l'edició de Johnson de mil nou-cents seixanta. Poema on sembla haver-hi consens que Dickinson fa un cert elogi de la poesia, forma d'expressió que li dóna una llibertat que no sap o no vol trobar en la prosa, que se li fa rígida i asfixiant. Però a mi, que no he escrit mai un vers que no faci riure, el començament de Dickinson em serveix per verbalitzar allò que crec intuir de fa temps, que l'única llibertat de que crec disposar és la que em dóna l'ús que faig de llenguatge, talment només aquells que excel·leixin en l'ús de la paraula podran albirar, ni que sigui de lluny, allò que acostumem a anomenar llibertat.

O, el que potser ve a ser el mateix, els límits del meu llenguatge són els límits del meu món, segons sembla que escrigué Wittgenstein.

Dare ga watashi o hihan aete shimasu ka

Avui he somniat que de manera pública i ostentosa hom gosava fer-me retret de la prosa que gasto. En el somni veia jo la imatge d'un paredat amb l'arrebossat bufat i fet malbé, on amb pintura negre hom havia escrit sentències que criticaven algunes de les formes d'expressió que em són més característiques. Sentències que, en haver ja oblidat els detalls concrets del somni, ara no puc jo esmentar i que sens dubte poc importen. El que sí recordo és com, aquell que dins el somni em representava, entomava la crítica i començava a revisar tot el que fins a dia d'avui es troba aquí escrit, mil dues-centes quaranta-cinc entrades que potser no són poques i tal vegada masses, segons els criteris que el paredat expressava.

Sigui com sigui m'he despertat enutjat, però no pas per la crítica, només faltaria, sinó per la falta de tremp d'aquell que en el somni em representava, doncs el mínim que es mereixia l'admirable insensat que gosava criticar-me és el gros honor acabar amb la testa esberlada, les dents esmicolades i el ventre esbudellat.

Doko ni ikitai desu ka (II)

Seguint el que diuen que va dir Plutarc, jo creia ser de l'opinió que la conversa ens feia àgils, l'escriptura precisos i la lectura complerts, amb el benentès, és clar, que el complerts no era més que una mostra de bona voluntat.

Però ha estat l'esparsa lectura d'aquests darrers dies, uns pocs poemes d'Emily Dickinson espigolats d'ací i d'allà, la que m'ha fet veure que l'escriptura, si més no l'escriptura que aspira a esdevenir allò que hom acostuma a anomenar literatura, supera de llarg la precisió esmentada per Plutarc (un historiador, és a dir, un científic, no més que una persona endreçada) i va molt més enllà de l'exacta i precisa transcripció del pensament de l'autor de torn, essent potser la vague indefinició d'aquest més enllà allò que fa que la literatura sigui alguna cosa més que un manual d'instruccions. O és que prop de tres mil anys desprès continuem escoltant els cants de la Ilíada per conèixer el precís pensament del seu inexistent autor?

Watashi wa arukimasu ga suki desu

Gràcies a l'aparell per comunicar-me oralment a distància que tot el dia tragino amunt i avall, he pogut quantificar allò que ja sabia, que camino força, fins a una mitjana de tretze mil passes diàries, prop de deu quilòmetres. Per poc que pugui faig a peu qualsevol desplaçament que hagi de fer dins la ciutat, avinentesa que, a més, acostuma a suposar-me un estalvi de temps, en ser les meves cames llargues i els meus peus lleugers. Només a tall d'exemple esmentar que el recorregut de casa a l'escola dels menuts em significa prop de mitja hora en transport públic i menys de vint minuts caminant a pas viu. L'ús del vehicle a motor que conservem al subsòl de la ciutat ni me'l plantejo, en ser-me com m'és del tot desagradable la seva conducció.

Aquesta irrellevant dada ve o no al cas per una avinentesa curiosa: tots els moments de felicitat viscuda que recordo se m'han esdevingut caminant, ja fos sol o en companyia, apressat o desvagat, per carrers urbans o corriols silvestres, en catalana o forana terra, de dia o de nit, així o aixà... de tal manera que tot allò que crec enyorar va acompanyat del moviment propi de qui camina. Tal vegada afavoreix el caminar la dita felicitat? o és, només, que en passar tantes estones caminant és fàcil que la dita felicitat em trobi en moviment? o és la memòria allò que afavoreix el caminar, talment les felicitats estàtiques em fugissin del pensament?

Irrellevant qüestió, doncs sigui quina sigui la resposta jo no canviaré pas els meus hàbits, i ara mateix, un cop deixi d'escriure bestieses, m'apressaré a anar caminant cap allà on sigui que em toqui anar.

Taiseki-mono ni imasu ka

Són els tarters indrets de coneguda i reconeguda inestabilitat. Ja siguin grans praderies de roca, amuntegaments de pedra més menuda o esteses de sorra fina, davallar per la seva superficie exigeix la renúncia al miratge de l'equilibri, deixar-se anar, i tenir cura que un excés d'inercia no ens aboqui al desastre. Talment viure, on l'equilibri no és més que un bell miratge, i on un excés d'inèrcia ens pot fer caure per qualsevol estimball. Cal, doncs, triar: viure plàcidament la il·lusió que tot resta sota control i qui dia passa any empeny, o llençar-se de cap amb l'esperança que la inevitable patacada trigui en arribar. Jo, és clar, poc amic com sóc de realitats i patacs, trio la placidesa de la il·lusió, que em plau més, molt més, que no pas la incomoditat d'anar topant de cap en una i altra soca. Només lamentar, o no, que les circumstàncies que m'envolten facin oïdes sordes al meu desig, talment per grat o per força m'hagués tocat viure en el més bellugadís dels tarters, si se'm permet, un cop més, la grossa i injusta exageració.

I ja per acabar, i encara que no vingui a to, o potser sí, quatre sensacionals versos de l'Emily Dickinson que em recorden tot allò que m'estimaria més no recordar:

Renunciation -- is the Choosing

Against itself --

Itself to justify

Unto itself --

Kinō eiga o mimashita (IX)

Atesa la dificultat de rodar en interiors amb solvència, i atesa també la densitat de les paraules dites, em temia una d'aquelles pel·lícules tan abundoses on tot es diáleg i direcció d'actors. Una d'aquelles pel·lícules on, talment les molt lamentables sèries que darrerament són tan celebrades arreu, és menysté allò que de més propi té el cinema, la imatge en moviment. No és el cas. I és ja amb la primera escena, on se'ns presenta un grup de noies que amatents escolten les paraules de la directora de la institució educativa que les acull, que ens podem adonar de l'excel·lència narrativa de Davies. Excel·lència que a partir de tres recursos sàviament utilitzats (il·luminació, composició i moviment), acompanya amb discreció i una certa invisibilitat a una esplèndida Cynthia Nixon en el seu paper de Emily Dickinson. I és que talment el Dreyer potser inspirat per Hammershøi, Davies sap desaparèixer essent, però, sempre present, com es pot comprovar en mitja dotzena de seqüències memorables, d'aquelles que donen sentit a tota una vida. No pas a la de Davies, que prou sentit ja en deu tenir, sinó a la meva.

Bungaku (II)

Que la literatura és anterior a l'escriptura és d'una evidència que no admet discussió. Molt abans que fossin fixats per escrits, els grans poemes èpics de l'antigor ja eren dits i escoltats per innúmers analfabets que ni tan sols sospitaven la possible existència de quelcom anomenat escriptura. I no obstant això, són o no són literatura l'Epopeia de Guilgameix, la Il·líada o l'Odissea? per esmentar només les mostres de poesia arcaica que a qui això escriu li són conegudes.

Com és possible, doncs, que els doctes membres del docte Institut defineixen literatura com a art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit, o bé activitat que, per mitjà de l’escriptura, es proposa més un fi estètic que no pas didàctic, quan l'escriptura no seria més que una eina posada al servei d'allò que li és anterior. Com és possible semblant confusió, aital disbarat, tan grossa estupidesa?

Voluntat d'excel·lència en l'ús del llenguatge, goso jo ara afirmar que és la literatura, amb el benentès, és clar, que d'aquí a cinc segons puc gosar afirmar qualsevol altre bestiesa.

Watashi wa Sanders-san no hon o yonde imasu

És això, un llibre: un intent fallit que, encara que fracassi, és sincer, treballat i purgat de tota la falsedat que hagi pogut treure-li, amb les destreses limitades que té, i que gràcies a això està imbuït d'una mena de puresa, escriu George Saunders al pròleg de Secessiolàndia pel pedregar, segons traducció de l'omnipresent Yannick Garcia.

I és precisament el pròleg de Saunders el que em fa pensar en l'existència d'un nou genere literari, tal vegada el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la. Sí, ho sé, el pròleg d'un recull de relats no és ben bé una novel·la, però això, convindran amb mi, no té la més mínima importància. Sobretot si considerem que l'obra fundacional del gènere bé podria ser el recull aquell de Cartes a un jove poeta de Rilke, que tampoc és que sigui ben bé una novel·la, o els deu consells per a escriure relats de Cortazar, els dotze de Bolaño o els setze de Borges, que per la seva extensió i síntesis més aviat semblarien llistes de la compra. Però tot això importa ben poc al costat de l'absurda però sempre llaminera embriaguesa que em pren cada cop que ensumo la possibilitat d'establir la universalitat d'un nou gènere literari, com en aquest cas, el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la, sens dubte el gènere més fantasiós de tots.

Akusento

En acabar jo els estudis d'arquitectura la normativa de l'edificació estava recollida en les conegudes com NBE, això és, Normas Básicas de la Edificación. Amb uns quants anys de pràctica professional, i un cop ja començava a tenir per la mà aquest marc normatiu, el dos mil sis va entrar en vigor el dit CTE, això és, el Código Técnico de la Edificación, que derogava tot el marc normatiu anterior i instaurava unes noves i demencials regles del joc. Per fer-ho més entretingut, d'aleshores ençà hi ha hagut fins a cinc modificacions puntuals del dit CTE, de tal manera que el coneixement que hom pugui tenir de la normativa esdevé un niu de paranys on tota certesa no és més que un error i ni tan sols les beceroles són de fiar. D'aquesta guisa cal anar-ho consultant tot, dia sí dia també, no fos cas que un cop gastats un parell de milions d'euros en la construcció d'un edifici, resulti que un tram d'escala té una alçada de dos metres i mig, enlloc dels dos metres vint-i-cinc centímetres que recull la darrera versió de la norma, i el buròcrata de torn et denegui la llicència d'activitats, el client et demandi i un jutge et condemni. Després hi ha la normativa autonòmica, en aquest cas de la Generalitat, on per no allargar-me massa només esmentaré el Decret d'Habitabilitat que regula les condicions mínimes d'habitabilitat dels habitatges, i que, des de la primera formulació el mil nou-cents vuitanta-tres, ha sofert no menys de cinc modificacions. I si hom té la grossa dissort de redactar un projecte dins l'àmbit regulat per la Normativa Urbanística Metropolitana, haurà de bregar amb les dites Normes Urbanístiques del Pla General Metropolità i les Ordenances Metropolitanes d'Edificació, un garbuix caòtic i farcit d'innúmeres modificacions i afegits, de tal manera que ni els propis tècnics municipals que han d'atorgar les corresponents llicències d'edificació són capaços de respondre amb una certa claredat i coherència a les qüestions que un sofert redactor d'un projecte els pot arribar a formular. Finalment, tot resta adobat pel fet poc llaminer que tots tres nivells normatius, estatal, autonòmic i local, sovint acaben regulant un mateix aspecte des de punts de vista prou dispars com per oferir uns resultats no sempre coincidents i sovint contradictoris. I si l'obra és de promoció pública, a tot plegat caldrà afegir el corresponent Plec de Condicions de l'administració de torn, no fos cas que algú es quedés sense dir la seva.

I ara resulta que una colla de bufanúvols desvagats, un saltataulells capriciosos, uns estiracordetes de pa sucat amb oli que es fan trampes al solitari i es fan dir professionals de la llengua, rondinen perquè els hi han suprimits cent-trenta-sis accents gràfics dits diacrítics i ara s'hauran de tornar a estudiar la llista. Au va.

Kochira wa Bierce-san desu

Poden uns relats escrits i traduïts amb aparent mestratge, uns relats que tal com mana el gènere reserven per les darreres paraules un gir sorprenent que capgira el sentit d'allò fins aleshores llegit, uns relats que inclements furguen en les interioritats de la dita ànima humana (si és que tal cosa existeix) fins arribar a allò que hom acostuma a anomenar el moll de l'os, uns relats no exempts d'un cert humor que més que endolcir amargueja, uns relats, en definitiva, sensacionals, magnífics, superbs, si se'm permet, un cop més, la sempre necessària exageració, poden, doncs, uns relats així resultar fatigosos, previsibles, feixucs i, en definitiva, enutjosos, terriblement enutjosos, superlativament enutjosos?

El mèrit, i/o demèrit, el dec a Històries de soldats, d'Ambrose Bierce, que bé hagués pogut titular-se Història de soldats, doncs una sola és la història explicada, fins a setanta vegades set, talment en un guerra dita civil estigués molt mal vist matar a algú que no fos de la pròpia família.

Watashi wa apurikotto ga suki desu

És possible que allò que anomenem coneixement només ens faci servei, si és que per alguna cosa ens pot arribar a fer servei, no pas per fer-nos captenir amb un cert encert sinó, només, per entendre el perquè dels nostres inevitables e invariables errors? per finalment capir el perquè de la nostra persistència en colpejar-nos la delicada testa amb la solidesa de les parets? en trobar un cert consol en creure que, en qualsevol cas i circumstància, hauríem actuat amb la mateixa malaptesa? en finalment acceptar-nos tal com potser som i bandejar tot allò que crèiem desitjar que fos? en acceptar la desfeta, disculpar-nos la covardia i, finalment, gaudir en pau de la dolçor dels albercocs? doncs, ma ci sono albicocche così buone.

Watashi wa watashi ga suki dewa arimasen

Avesat com estic al passat, a tot allò que crec recordar que se'm va esdevenir, a aquell que potser vaig ser, a la placidesa de tot allò que ja no és... el present se'm fa esquerp, cansí, aliè i, per sobre de tot, enutjós. Com esquerp, cansí, aliè i, també per sobre de tot, enutjós em resulta ser aquell que crec ser, aquell que potser sóc. I és aleshores que només el miratge del futur, el miratge de tot allò que sens dubte mai no s'esdevindrà, que tant és que mai no s'esdevingui, m'és l'únic consol.

Només que el futur cada cop s'apropa més, se m'apropa més.

Kinō eiga o mimashita (VIII)

A la pantalla del cinema veig les imatges projectades d'un grup de cinc persones, tres dones i dos homes, vestits tots ells amb robes llampants i abillats amb l'excés propi de la gent de la faràndula. Tots cinc canten, cadascú amb una tessitura de veu diferent, una mateixa melodia segons les característiques pròpies de l'estil vocal anomenat doo wop. La cançó, ensucrada a l'engròs, fa rodolins al voltant d'una incerta i intangible abstracció que molta gent acostuma anomenar servint-se d'una paraula de cinc lletres que comença per a i termina amb la divuitena lletra de l'alfabet llatí. Dos dels cantants, un dels homes i una de les dones, tenen el color de pell propi de les poblacions de l'Àfrica subsahariana. Els altres tres tenen el color de pell propi dels anomenats caucàsics, amb independència de si són, o no, nascuts a les muntanyes del Caucas, avinentesa sens dubte improbable però sempre possible. I qui dia passa any empeny.

Kutsu

El timbre llunyà dels tramvies del meu temps -un timbre monòton i fatigat que semblava fer vibrar la llum lívida del crepuscle i que portava una vaga olor d'avellanes torades i cacauets, escriu Pla a El meu país, setè volum de la seva inabastable obra completa.

De la superficial aproximació que en els meus temps d'estudiant universitari vaig fer a l'obra d'Immanuel Kant, a qui a l'ETSAB no pocs confonien amb l'arquitecte Louis Kahn, m'ha quedat el record d'un idealisme de pedra picada i la cosa aquella d'una certa compartimentació del coneixement, és a dir, que de la mateixa manera que els enunciats analítics restan fora de l'àmbit dels principis morals, el soroll no s'ensuma. D'aquí que la giragonsa amb que Pla qualifica el timbre dels tramvies em provoqui una evident admiració, encara més quan uns centenars de pàgines després Pla passa comptes amb els sabaters de Palafrugell, una mena d'idealistes del calçat que portaven al cap una sabata ideal, modèlica, canònica, perfecta, una sabata que no estaven disposats a modificar davant de cap peu. (...) Si la sabateria idealista crea situacions com aquesta, tan carregades de dolor inútil i gratuït, es comprendrà perfectament que el respecte que em mereix la filosofia idealista sigui molt petit. El mal que em feren les sabates d'aquells grans sabaters ha influït decisivament sobre tota la meva vida espiritual, moral i física.

I ja per acabar només recordar les paraules de Fontane a Effie Briest:

La felicitat, si no vaig errat, consisteix en dues coses: la primera, ocupar el lloc que et correspon (...); i la segona i més important, no patir incomoditats en la vida quotidiana, és a dir, dormir bé i que les sabates noves no et facin mal.

Watashi wa yodan ga suki desu

Em plau el significat comunament acceptat del substantiu excurs. I em plau, també, la sonoritat del seu significant, excurs, dit sempre en veu alta, amb la contundent subtilesa de la barreja de sons consonàntics que li és pròpia. Però el que més em plau és la digressió que comporta tot excurs, aquell sovint parlar per no dir res, aquell anar amunt i avall sense arribar mai enlloc, aquell comentar la manera de filmar els vehicles en moviment que tenia Truffaut, els problemes digestius del personatge que interpretà Edgard G. Robinson a Double Indemnity o, com no, la curiosa consciència del temps segons el canònic excurs de Mann a La muntanya màgica. Així, els pocs insensats que han tingut la dissort de conversar amb mi han hagut d'entomar la meva dèria d'explicar, vingui a to no, la trobada d'Ulisses amb Aquil·les a l'Hades o la llista complerta d'ingredients del botànic batut que em preparo cada matí. Què, si no, són aquests papers, sinó una interminable successió d'excurs que potser no porten a enlloc però que ajuden a anar passant, no més que un conjunt d'excuses que m'alliberen de l'enuig d'haver d'escriure amb una certa seriositat, amb una certa ambició. No, excusi, jo només escric excurs, que em plauen més, i qui dia passa any empeny.

Montblanc ni ikimashita

I és a l'emmurallada vila de Montblanc on ensopeguem amb uns riallers percussionistes portuguesos que colpegen sense clemència els respectius tabals, tambors i timbals, que de tot traginen. Els percussionistes, que marxen arrenglerats en quatre columnes, aturen de sobten el seu marxar i procedeixen a executar una mena de maniobra envoltant que sembla tenir com a propòsit escenificar el versicle setze del vintè capítol de l'evangeli segons sant Mateu, aquell on es diu que els darrers passaren a primers, i els primers, a darrers. Duta a terme la maniobra i esdevinguts els darrers primers i els primers darrers, els percussionistes esclaten en una mena de bramul eixordador, si se'm permet l'exageració, alhora que prossegueixen amb el seu incansable picar tabals, tambors i timbals, que de tot traginen.

I així els percussionistes van bramulant i percutint, fins que el foll insensat que sembla fer-los de guia s'enfila sobre una barana de la via pública i executa un petit salt d'una migradesa impròpia del brogit que provoquen els seus adlàters, i dóna per acabat el pandemònium, entenent per pandemònium qualsevol de les dues accepcions que recull el diccionari de l'institut, a saber, lloc de reunió dels esperits infernals o reunió de gent que conspira per al mal, encara que jo, capriciós de mena, m'inclino per la segona.

Sumu

Viure obsessionat, pres a tothora per la inclement tirania d'una idea única, fixa i contingent que decideixi tots els meus actes i em monopolitzi el pensament, que m'aïlli del món i em faci estrany i indesitjable a ulls del proïsme. Existeix més joiós i inabastable delit? més grossa i malaltissa insensatesa? més digna i humana ambició?

Ashita natsu-yasumi ikimasen (VII)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

DFW-san no hon o yonde imasu (III)

De totes maneres resulta entendridor que qui això escriu, jo mateix, es dediqui a a buscar tres peus al gat i a recomanar lectures al difunt DFW, a qui només s'hauria d'agrair que posés per escrit tot el que va posar per escrit. DFW, o els seus personatges, tenen tot el dret a considerar que la poesia, la literatura o el que sigui és o no és el que tinguin a bé considerar, sense que qui això escriu, que continuo sent jo mateix, tingui poc més a fer a part de gratar-se si de cas li cou, que tampoc és el cas.

Només afegir que el fet que DFW o qualsevol dels seus personatges tinguin tot el dret a considerar que la poesia, la literatura o el que sigui és o no és el que tinguin a bé considerar, no fa, i disculpin l'embrollada obvietat, que la poesia, la literatura o el que sigui deixi o no de ser el que ja és o no és, en cas de ser o no ser el que ja és o no és.

DFW-san no hon o yonde imasu (II)

t'omples la boca de paraules 

per no dir res.

conec el teu accent

la roba que et disfressa

i el cau de lladres on t'amagues.

Són els de més amunt versos de Francesc Garriga que em va venir al cap en llegir les paraules on la Julie, tal vegada el propi DFW, mostrava un cert escepticisme vers a allò que hom acostuma a anomenar poesia, no més que un manat d'obvietats foscament embrollades, segons es desprèn del significat de les esmentades paraules. Paraules de les que és fàcil deduir que DFW va tenir la grossa i potser comprensible però imperdonable mancança de no llegir mai a Francesc Garriga. En cas d'haver-ho fet, DFW hagués comprovat com és possible ser clar i alhora precís, i de com amb poques però triades paraules hom pot fer evident tota la complexitat que a voltes un excés de llum pot amagar, en no ser cosa fàcil fer de la claredat virtut, tal com Garriga va saber fer, defugint el sempre llaminer enlluernament de la simplicitat.

Encara que entenc que fora inversemblant, però certament sensacional (paradoxes cronològiques a banda), que la protagonista nord-americana d'un relat de DFW fos lectora de Garriga i pogués recitar a la seva novia la nuesa de certes obvietats, com ara

ninot de fang,

què més pots desitjar sinó saber-­te?

DFW-san no hon o yonde imasu

- No m'ha agradat mai, només això. Fuig d'estudi. Fins i tot quan m'agrada, no és més que una manera molt indirecta de dir el que és obvi, diria.

La Julie somriu. Té les dues dents de davant separades.

- Olé -diu-. Però adona't que hi ha poca, molt poca gent, amb els recursos necessaris per enfrontar-se al que és obvi.

La tal Julie parla de poesia amb la seva novia, la Faye, que se l'escolta riallera, en un cert moment en que ambdues es troben assegudes sobre la sorra, a la platja, fent-se moixaines, segons escriu David Foster Wallace a Animalons inexpressius, un dels relats inclosos a l'antologia de contes que aquest dies passejo amunt i avall de la ciutat, i a qui d'ara en endavant, per fer-ho tot menys obvi, anomenaré amb l'obvi acrònim de DFW.

Poesia, sí, però no veig cap motiu per no extrapolar el judici de la tal Julie, potser del propi DFW, a la prosa i, fins i tot, a la prosa del propi DFW, on qui sap si rere no poques giragonses només s'amaga allò que és obvi, allò que molt pocs poden entomar de cara i a pit descobert, si fem cas al propi DFW, i d'aquí, qui ho sap, la necessitat d'allò que no pas pocs anomenem literatura, no més que el necessari embrollament d'allò que és obvi. A no ser, és clar, que la literatura no sigui més que tot el contrari, això és, la resposta que donen aquells pocs escollits, i ara mateix n'estic pensant en un, que no és pas en DFW, que no només disposen dels recursos necessaris per entomar tot allò que les circumstàncies tenen a bé d'oferir-los sinó la gentilesa, o tal vegada la necessitat, de posar-ho per escrit, essent, en aquest cas, tots aquells altres que tenim el lleig vici d'escriure per provar de defugir l'obvietat, no més que uns menyspreables embrolladors. DFW inclòs.

Encara que, en cas de ser alguna cosa, és possible, probable i potser també desitjable, que la literatura sigui tota una altra cosa.

Jikan ga arimasen

Em plauria d'allò més poder disposar cada dia d'una estona per escriure, això és, endreçar-me el pensament. D'habitud, però, em disculpo amb la falta de temps, doncs moltes són les obligacions i poc (o no) el temps que ens ha estat donat. Però a més de disculpar-me m'enganyo, en ser la principal dificultat no pas la manca de temps, sinó de pensament, doncs més enllà dels llocs comuns que arreplego ací i allà, quin és el meu pensament? hi ha res de propi en allò que crec pensar? hi ha res que no estigui disposat a bandejar en qualsevol moment? hi ha res al meu cap que no sigui més que el record d'allò llegit, és a dir, manllevat? i m'ha servit mai, allò llegit, per anar més enllà?

I és la indulgència que trobo que hom ha de tenir amb si mateix la que m'estalvia les respostes, prou obvies, i un cop més em permet excusar-me en la manca de temps, doncs bé és cert que moltes són les obligacions i poc (o no) el temps que ens ha estat donat.

Watashi no rin-jin

Avui he somniat que dues veïnes de casa, mare i filla, eren vampires. La casa del somni, però, no es corresponia ni amb la casa on visc ni amb cap casa que em sigui coneguda, i ambdues veïnes, mare i filla, que portaven pròtesis dentals per amagar la llargada dels respectius ullals, també m'eren desconegudes.

Al confús desenvolupament del somni experimentava jo un fort desig no gens innocent per la filla, persona ja adulta, que en tot moment mostrava una evident avidesa per la meva persona. No obstant això el seu capteniment era d'una pulcritud exquisida, de manera que no només em protegia de l'escomesa d'altres vampirs que campaven pel meu subconscient, sinó que insistia que només amb el meu beneplàcit gosaria ella fer-me seu, alhora que m'enumerava els nombrosos i evidents beneficis de la seva mossegada. Jo, però, dubtava. I si les manyagueries de les seves paraules no fossin més que sopars de duro per entabanar-me i poder-me xuclar-me la sang? I si la mossegada resultava excessivament dolorosa? I si els plaers promesos no ho eren pas, de plaents? I si l'eternitat se'm feia feixuga? I si...?

Fins que enmig dels dubtes he despertat pres d'un cert desassossec, on es barrejava no només la paüra per allò desconegut i la frisança per allò desitjat, sinó, també, un cert enuig per la meva sempiterna indecisió. talment, ni tan sols en somnis, m'estigués permesa la possibilitat de donar existència a allò que crec desitjar.

Kochira wa watashi dewa arimasen

Sovint allò que crec desitjar resulta quelcom indesitjable pels altres, això és, quelcom no volgut per tots aquells que, em siguin coneguts o desconeguts, tenen la dissort de no ser jo. Què fer, aleshores? perseverar en allò que crec desitjar o donar-me i renunciar a allò que crec desitjar? Afortunadament, o no, res no m'impedeix imaginar-me que allò que crec desitjar s'esdevé, de manera que endut pel contingent caprici del meu pensament les conseqüències d'allò que ja m'ha deixat de ser desitjable que s'esdevingui, en imaginar jo que ja s'ha esdevingut, deixen d'atabalar-me. Però no pas, és clar, per la negligible dissort d'aquells a qui el meu desig pogués incomodar, sinó, només, per evitar-me l'enutjosa fatiga d'haver d'imposar el meu caprici, doncs imposar-se a tots aquells que tenen la dissort de no ser jo és cosa que potser no paga mai la pena.

Negaimasu, sōzō shimasu, oboemasu

- Quan en Jim té ganes de fer alguna cosa - va dir Jules -, i en la mesura en què creu que no perjudicarà ningú (pot equivocar-se), ell la fa, per el seu gaudi i per extreure'n una lliçó. Aspira a convertir-se en un savi, algun dia, escriu Rochė en un cert moment, a Jules i Jim.

I l'habitual fer del tal Jim em porta, com no pot ser altrament, a pensar en la meva pròpia manera de no fer, doncs jo, d'habitud, quan tinc ganes de fer alguna cosa no la faig pas, no fos cas, i més m'estimo imaginar-me fent-la per tot seguit ja recordar-me havent-la fet, la cosa primer desitjada i tot seguit imaginada, avinentesa que no sé jo si em permetrà extreure gaires lliçons ni em durà molta o poca  saviesa, però que sens dubte resulta d'allò més confortable (i imaginativa).

Desitjar, imaginar, recordar. Vet aquí, potser, tot el meu viure.