Kochira wa Bemis-san desu

El vuitè capítol de la primera temporada de The Twilight Zone, titulat Time Enough at Last, és protagonitzat per un tal Heny Bemis, discret i poc eficient treballador de banca, alhora que patològic i compulsiu lector, que en tot moment llueix unes grosses ulleres de cul de got que li distorsionen la mirada. A la primer escena del capítol, el tal Heny Bemis atén a una clienta que sembla fer un reintegrament d'efectiu, alhora que sobre les seves cames doblegades sosté un exemplar obert del David Copperfiled. Però no només literatura llegeix el tal Henry Bemis, sinó tota mena de lletra impresa que es trobi al seu davant, com ara premsa, fulletons publicitaris, llistes de la compra o, fins i tot, butlletes de loteria o embolcalls de goma masticatòria. Com és fàcil suposar, aquesta seva addicció li causa no poques dificultats, tant a la llar com a la feina, on sovint és advertit per uns superiors enutjats pels seus constants errors i distraccions. Però una feliç avinentesa s'esdevé, i la humanitat resta de sobte extingida per causa d'un desastre nuclear. Tota? no pas, doncs el tal Henry Bemis es trobava dins la cambra cuirassada del banc en el moment del desastre, i aquesta avinentesa, a parer dels guionistes de la sèrie, l'eximeix de l'extinció. Sol al món, el tal Henry Bemis creu poder atènyer la felicitat, doncs lliure de tota obligació podrà dedicar tot el temps que li resti a la seva patològica passió, la lectura. D'aquesta guisa, el tal Henry Bemis es desplaça a les ruïnes de la biblioteca municipal, on es traça un ambiciós i detallat pla de lectura. I un cop es disposa a començar la que es promet ininterrompuda lectura de les grans obres de la literatura universal de tots els temps, un petit accident s'esdevé, no més que una minúcia, les seves ulleres cauen i s'esbocinen, moment en què l'espectador s'adona amb tota cruesa de la curtesa de vista del tal Henry Bemis, curtesa de vista que l'incapacita per tota activitat lectora. És aleshores que la càmera s'allunya i ens ofereix una trasbalsadora imatge final del tal Henry Bemis, que desesperat fa tentines entre les piles de llibres classificats.

Darrera imatge que en fer-ne jo la coneixença en els anys de l'adolescència em prenia al peu de la lletra, talment el tal Henry Bemis tingués o hagués tingut alguna mena d'existència i fos mereixedor de la meva sempre prescindible pietat. Avui per avui, potser més ben entesa la història, o potser no, tota la pietat és per mi.

Kochira wa Nausica-chan desu (II)

Ets dea o bé moridora? és la pregunta que l'enginyós Ulisses adreça a na Nausica de braços blancs en fer-ne la feliç coneixença, allà a la llunyana platja del país dels Feacis.

I més enllà de l'agradosa galanteria i de la prudent murrieria amb que l'enginyós fill de Laertes s'adreça a la filla del rei del país dels Feacis, fora potser sempre sensat demanar a tota poncella que l'atzar té a bé d'oferir-nos, si és dea o bé moridora.

Per si de cas, si més no.

Generalitat no ressha

Els fets que narraré tot seguit s'esdevingueren fa cosa de vuit anys dalt d'un dels trens que recorren les línies urbanes dels Ferrocarrils de la Generalitat. Els detalls que haurien d'embolcallar la narració ja els he oblidat, i no recordo pas si jo anava o tornava, si els fets s'esdevingueren en la línia del Tibidabo o en la de Reina Elisenda, ni si era dilluns, dimarts, dimecres, dijous o divendres... però totes aquestes i altres circumstàncies són del tot irrellevants i poc modifiquen uns fets simples i poc exemplars. 

Els fets s'esdevingueren en fer el tren una de les seves preceptives parades, avinentesa aprofitada per un dels nois que era assegut al meu davant per aixecar-se del seu seient amb l'evident intenció de baixar del tren. El noi, encara no púber, en aixecar-se del seient es va descuidar la carpeta que traginava, on sens dubte hi havia bona part de les seves feines escolars. Jo, en contra del meu costum de deixar a la gent en pau, doncs qui sap si potser el noi volia abandonar voluntàriament aquella carpeta, o si potser la seva pèrdua l'obligaria a repetir tot un seguit de treballs escolars (repetició que sens dubte enfortiria el seu aprenentatge), vaig advertir al noi del seu descuit, i el noi, amatent a les meves paraules, es va tombar i va recollir la carpeta. I tot seguit, abans de girar cua per baixar del tren, el noi se m'adreçà amb veu fer-me i educada per dir-me que la próxima vez que me quieras decir algo lo haces en castellano. No són aquestes, és clar, paraules literals, doncs ja han passat vuit anys i tal vegada el noi no va fer servir la paraula castellano sinó potser la d'español, que sembla ser que ve a significar el mateix. Però convindran amb mi que això tant és, que en aquest cas la literalitat exacte d'allò que el noi em digué importa poc. Jo, és clar, em vaig estalviar de respondre-li que difícilment ens tornaríem a trobar, i que en cas de tornar-nos a trobar difícilment ens reconeixeríem, i que en cas de reconèixer-nos difícilment tindríem res a dir-nos, i que en cas de tenir-nos res a dir difícilment ens ho diríem, donades les circumstàncies.

I aquesta ha estat la narració d'uns fets que s'esdevingueren fa cosa de vuit anys dalt d'un dels trens que recorren les línies urbanes dels Ferrocarrils de la Generalitat, i que més que parlar del noi que era assegut al meu davant potser parlen dels seus pares, que aquests dies imagino com a signants d'algun o de tots els innúmers manifests susceptibles de ser signats que es redacten a diari, tasca sens dubte esgotadora però gratificant, doncs res de més satisfactori que defensar amb braó els propis prejudicis.

Rekishi

La història ens jutjarà, em diu sovint Efa, altíssim càrrec de l'administració pública, persona de fermes conviccions, honrada i altruista, entusiasta i optimista, encara que no exempta d'alguna lloable virtut. La història ens aplaudirà, suposo que vols dir, li acostumo a respondre jo, persona de volàtils conviccions, interessada i egoista, descreguda i pessimista, encara que no exempta d'algun menyspreable defecte.

Però la història només us oblidarà, acostumo a sentenciar tot seguit, convençut que per un cop no l'espifio del tot.

Misuborashī ofisu ni imasu

Em somnio en un despatx tronat, tot paper i desordre, assegut en una incòmode cadira a l'espera que es prengui una decisió sobre el meu futur. Al meu davant, un home barbut que es presenta com a sant Pere dóna mostres de trobar-se també incòmode.

Veureu, es lamenta el tal sant Pere, no sense deixar de potinejar el manyoc de claus que li penja del cordó que li cenyeix l'estranya túnica que vesteix, el vostre expedient és buit. Sí, és cert que hi són consignades les dades d'entrada i de sortida, maig del seixanta-vuit a Tarragona i juliol de dos mil catorze al cap i casal, però tota la resta és buida... què no heu viscut, vós? que al llarg de tots els anys que hem tingut la gentilesa d'oferir-vos no heu fet res? ni cap malesa ni cap bona obra? cap mèrit ni cap demèrit? si ni tan sols no heu donat cap mostra de malvolença o estima pels altres, ni sembleu haver desitjat mai res. Jo, en aquestes circumstàncies, no us puc enviar avall perquè res no ho justifica, i si ho fes i vós presentéssiu un recurs encara m'obririen un expedient per la meva arbitrarietat. Però amunt tampoc no us puc enviar, que sense mèrits no us acceptaran pas. Així doncs... que faig amb vós? Enviar-vos de tornada a casa perquè visqueu el que encara no heu volgut viure fora una grossa i potser inútil irregularitat, només possible amb un permís especial del que vós no sembleu disposar. Només em restaria fer-vos anar amb els albats, que també tenen l'expedient buit, però allà on aquells sants innocents fan estada no és lloc per vós. Entengueu-me, els albats són no nats, o tot just nadons sense discerniment morts abans de rebre els sagraments, éssers de mida petita, com si diguéssim, però vós, en canvi, sou més alt que sant Pau i allà no hi cabríeu, ens esbocinaríeu els passos de porta a cops de testa. Què faig, doncs, amb vós? em torna a demanar un Sant Pere cada cop més nerviós, un i altre cop, fins que el somni em fuig i passo a imaginar qualsevol altra bestiesa, com ara que sóc un tal dErsu_, el favorit dels Déus.

Chekosurobakia-jin desu ka (II)

El president Masaryk no dóna cap valor al pretès argument de la balcanització d'Europa. Creu, al contrari, en els Estats Units d'Europa, sobre la base de les nacions lliures. "És una idea que exigeix grans esforços de reflexió i d'acció", diu. "Les dificultats que s'han de vèncer per realitzar-la no vénen dels nous i petits Estats nacionals, sinó dels vells Estats, dels Estats imperialistes que s'anomenen a si mateixos grans..."

D'Eugeni Xammar jo només coneixia la màxima aquella de quan es tracta de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions, cosa que m'encoratjava poc a fer-ne la coneixença, doncs sempre he tingut una gran consideració per la prudència, i Catalunya, com a ens col·lectiu, m'importa més aviat poc, encara que és cert que Espanya encara m'importa menys i m'enutja força més. Però al Cèsar el que és del Cèsar, i si ja els articles berlinesos han resultat esplèndids, que dir de la traca final. Txecoslovàquia, sí, era l'excusa per parlar de Catalunya, però de la Catalunya de mil nou-cents vint-i-quatre. Que les seves paraules serveixin per descriure a la perfecció la Catalunya del dos mil catorze, ja no sé jo si és mèrit del senyor Xammar o demèrit nostre, doncs que noranta anys després encara s'hagin de sentir els mateixos arguments tronats contra una possible independència resulta, si més no, cansí.

Però no cal amoïnar-se, doncs tot aquells que hores d'ara són del tot contraris a la independència del país, si aquesta és finalment assolida esdevindran els seus més fervorosos defensors, doncs com deia el mateix Xammar, quan és té ànima de criat els canvis d'amo són una cosa sense importància.

Chekosurobakia-jin desu ka

Encara que l'article fou publicat a la Publicitat el dotze d'agost de mil nou-cents vint-i-quatre, i encara que l'edició que jo estic llegint dels articles d'Eugeni Xammar és editada amb data de desembre de mil nou-cents noranta-vuit, és evident que l'article dedicat a la independència de Txecoslovàquia fou escrit per Xammar pensant no pas en la Txecoslovàquia de mil nou-cents vint-i-quatre sinó en la Catalunya de dos mil catorze. Grossa clarividència, la de Xammar, sens dubte, tal vegada el primer periodista a escriure a noranta anys vista. I si no s'ho creuen, llegeixin, llegeixin:

(...) Bohèmia, Silèsia i Moràvia formaven, al contrari, el centre industrial més intens de la doble monarquia austro-hongaresa. La base de la prosperitat econòmica d'aquestes regions era, naturalment, un mercat interior de 53 milions d'habitants ben acordonat i defensat per un aranzel de Duanes fet a mida.

Donades aquestes condicions, s'explica que el patriotisme d'una bona part del capitalisme industrial txec fos més aviat tebi. L'industrial que veia la seva fàbrica marxant-li com un rellotge i els negocis com una seda trobava que les coses ja estaven bé tal com estaven. Una mica d'autonomia, servida calenta, la majoria dels industrials l'haurien acceptat amb molt de gust. Però la independència, per res del món. Ni regalada. Ells no eren separatistes. Klofax i els socialistes nacionals que demanaven la independència (...) eren uns abominables esgarriacries. De la independència, els txecs en serien les primeres víctimes. Una Txecoslovàquia independent no podria viure. ¿Què faria la indústria? ¿Vol fer el favor de dir-me què seria de la industria?

Els principals defensors d'aquest punt de vista es valien dels arguments emprats pels economistes senyors Rusignolsky, vescomte de Kussov, compte de Karraltsky i senyors Salarsky, Nualersky i Jaume Satpinsky.

Aquests senyors eren, i són encara avui, uns perfectes imbècils. El qualificatiu se'l poden fer seu, si són servits, tots els que pensen com ells (...).

Txecoslovàquia és, doncs, com diem, un país industrial de tretze milions d'habitants amb una indústria muntada per satisfer les necessitats d'un mercat interior, i aranzelàriament protegit, de 53 milions d'habitants. Fa cinc anys que la Txecoslovàquia constitueix una República independent. Si el punt de vista dels senyors Rusignolsky, Stapinsky, etc., hagués estat exacte, a hores d'ara ja s'hauria demostrat que el nou Estat no podia viure. La Txecoslovàquia seria un país de fam i de misèria, amb les fàbriques tancades, la gent demanant caritat pels carrers i carreteres, les ciutats mortes i el poble famolenc. (...) Tothom reconeixeria que la independència és una desgràcia, i desitjaria tornar als bons vells temps.

Serà convenient fe constar, en primer lloc, que a Txecoslovàquia no passa res d'això. La gent viu, en general, ni més bé ni més malament que a qualsevol altre país del mateix nivell de civilització, i, certament, tan bé com ara fa deu anys. Tot marxa, els ferrocarrils, els hotels, les fàbriques (...).

Txecoslovàquia era, com ja es pot suposar, un país explotat tributàriament sense fre i sense vergonya. Això fa que sense cap necessitat d'augmentar els imposts -al contrari-, Txecoslovàquia es trobi, vençudes ja les primeres dificultats de tresoreria, davant d'una situació financera immillorable, que li permet emprendre grans obres públiques i sostenir una legislació social de les més generoses.

I etcètera.

Kochira wa Xammar-san desu

No intentarem explica-lo en detall, primer perquè seria molt llarg i segon perquè potser es demostraria que nosaltres mateixos no l'entenem tan bé com ens pensem.

Cada cop més tinc el costum de llegir la premsa amb un cert retard. Convençut que res de nou es pot trobar sota la capa del sol, trobo que la novetat o la pretesa actualitat de les informacions tractades als mitjans no justifiquen pas cap lectura, i que la veritable prova del nou de la qualitat d'un article és la seva lectura a posteriori, una setmana, un mes, un any o un segle després d'haver estat escrit. Si aleshores l'article encara resulta llegidor, senyal que més enllà de l'anècdota que pretén explicar, hi ha quelcom que fa que pagui la pena el temps invertit en la seva lectura.

Talment els articles d'Eugeni Xammar recopilats a L'ou de la serp, que més enllà d'uns fets que poden semblar extemporanis, com ara les indemnitzacions que Alemanya havia de satisfer a França a causa de la seva derrota a la guerra del catorze, i que són prou ben coneguts per qualsevol persona com cal, si noranta anys després d'haver estat escrits encara són de molt bon llegir, és per alguna cosa que poc té a veure amb els fets narrats, i sí molt amb la persona que fa la narració, Eugeni Xammar, periodista, diuen.

Watashi wa Villarroel-dori de heputan o kaimashita

L'heptà és un hidrocarbur saturat lineal de la família des alcans, obtingut de la destil·lació del Pinus jeffreyi i de la fruita del Pittosporum resiniferum, utilitzat principalment per la indústria química i farmacèutica per les seves propietats dissolvents.

L'heptà és, també, un producte que per inversemblants raons que ara no venen al cas, he estat buscant aquests darrers dies per innúmers adrogueries i cases de pintures, i que finalment he trobat en un comerç dedicat a la venda al detall de productes químics del carrer Villarroel. I més enllà dels esforços esmerçats, la meva reeixida recerca de l'heptà m'ha fet recordar moltes altres recerques fetes al llarg dels anys, quan, per raons sempre inversemblants, ben sovint peregrinava jo per llibreries, sabateries, botigues de discos, draperies i tot tipus de comerç, cercant tal vegada l'inexistent i refusant tot allò que, encara que existent, no semblava satisfer el meu sempre volàtil i contingent caprici, doncs qui sap si, potser ja aleshores, intuïa jo que no hi ha res més insatisfactori que la satisfacció d'un desig.

Romanchikkuna shijin

la vida, si mires al volt amb subtil atenció,

és una facècia idiota i abjecta.

De vegades, llegint a algun dels anomenats poetes romàntics, com ara Lérmontov, no puc evitar de posar en dubte l'honestedat de la seva oferta, de tot aquell allau de melangiosa emotivitat, d'aparent displicència vers la pròpia vida i les pròpies circumstàncies, de rebuig del món i de tots els seus sobrers habitants, talment tot plegat no fos més que un afectat posat, un artifici, una màscara, una capa de groller maquillatge, no més que una manera de captar l'atenció de qui sigui que passi pel seu davant.

Obvia evidència, la meva, doncs és clar que el poeta menteix, que el poeta no ens ofereix més que una ficció d'ell mateix, no més que una màscara, una capa de groller maquillatge, perquè els poetes, tots, menteixen. Com també mentim els que no som poetes, i menteix tothom, sempre, en tota circumstància i a tothora, de tal guisa que despullat de tota mascara, ningú no és res.

Només que, potser, els anomenats poetes romàntics, i més si són russos, menteixen com a cosacs.

Tanoshī desu

Agradable, que agrada, que fa plaer, segons consta al diccionari de l'Institut, és un adjectiu d'ús incert, doncs malgrat el diccionari, dir, per exemple, que una lectura o un coit ha resultat agradable és com dir que sí, que bé, però que tampoc massa, que que si bé l'estona ocupada amb la lectura o amb les manyagueries pròpies de la folga no ha estat desplaent, de cap de les maneres ha estat allò que creiem recordar d'altres lectures o altres folgues. Com quan es diu que una persona és agradable, que tot seguit ens imaginem a algú sense tremp, moix, insípid, i a qui sempre va bé convidar a una festa, per fer ambient, com qui posa tovallons acolorits sobre les estovalles o amaga ridícules espelmes pels racons, i decideix que allà, entre el lavabo i la cuina, emplaçarà al agradable convidat, que així donarà agradable conversa a qui esperi tanda per canviar l'aigua de les olives.

D'aquesta guisa, de vegades em plau parlar d'escriptors agradables, aquells els llibres dels quals fan de bon llegir, entretinguts, fàcils, sense suc ni substància, ràpids de llegir i ràpids d'oblidar, agradables, en definitiva, i només cal repassar les lleixes de la biblioteca de casa per anar trobant no pas pocs, d'aquests llibres agradables, tots aquells que recordem haver llegit, però dels que ja no recordem res. Ni ganes.

Mizu no koddo

Avui un conegut amb qui feia temps que no coincidia enlloc, i a qui anomenaré Jota per fer menys farragosa la narració que ara enceto, m'ha saludat amb no poques mostres d'afecte i simpatia en creuar-nos ambdós en l'excessiu transbord de Passeig de Gràcia. Unes mostres d'afecte i simpatia que excedien en molt les necessàries per complir amb l'habitual i benvolguda hipocresia que demanen les bones maneres, i Jota, sol·lícit fins a extrems irritants, tot llagoteria i adulació, em tractava talment jo fos qualque monarca absolut i ell el més amatent dels cortesans. És per això que he sospitat que la nostra casual trobada poc ho era, de casual, i que tot plegat devia tractar-se d'algun tipus d'estratagema del tal Jota, que de ben segur maldava per demanar-me alguna cosa, potser consell, algun favor, o qui sap si fins i tot doblers. 

Però res no m'ha demanat en Jota, que en tot moment semblava només mogut pel plaer de la conversa, talment les meves paraules el satisfessin i la meva persona li meresqués un sincer afecte, fins al punt que s'ha posat repetidament a la meva disposició per tot allò que hagués jo de menester. Davant de tanta insensatesa he provat de ser groller, de respondre amb sarcasmes a les seves atencions, de parlar amb altivesa i sornegueria, però Jota ha rigut i ha celebrat que mantingués jo el meu particular sentit de l'humor. Aleshores no he tingut altre opció que ventar-li una bufa, a veure si reaccionava, però en Jota, tot i que no ha pogut amagar un gest d'estupefacció, ha fet com si res no hagués passat. I només amb un segon clatellot en Jota ha semblat deixondir-se, i al·legant una excusa inversemblant s'ha afanyat a prendre comiat, talment en aquell precís moment hagués ell recordat alguna ineludible obligació, com ara ventar l'arròs o canviar l'aigua del bacallà.

Perucho-san o oboete imasu

Haver llegit Joan Perucho sembla ser la característica comuna a tots els autors editats per Males Herbes a la seva col·lecció Distorsions. Si més no, això és així en els tres autors catalans de l'esmentada col·lecció que porto llegits, Miquel Àngel Riera, Josep M. Argemí i David Gálvez, que no són tots, però si més no em serveixen d'excusa per recordar el temps en que jo també llegia Perucho, Les històries naturals, Llibre de cavalleries, Les aventures del cavaller Kosmes, i tants altres títols que resten apilats en un dels prestatges de la llibreria del menjador de casa a l'espera de l'enllaminidora relectura. I encara que sens dubte fora exagerat i injust parlar d'epígons, sobretot Argemí i Gálvez m'han fet pensar molt en el Perucho que recordo, com també recordo no pocs autors que m'acompanyaren en el passat i que feren que ara jo sigui qui crec ser, talment Riera, Argemí i Gálvez potser em faran ser qui encara ara no sóc.

Yopparai no risuto

Tal com en el seu moment em va plaure llistar la prolífica tirallonga d'hipotètics fills d'Ulisses, l'enginyós fill de Laertes que a Ítaca semblava tenir les estades, avui em plauria llistar alguna altra tirallonga de noms, tal vegada la innúmer corrua de desgraciats que perderen la vida sota l'empenta d'Aquil·les de peus lleugers. I encara que aquesta és una tasca fora de l'abast de qualsevol mortal, per la innúmer llista de desgraciats a qui el brau Pèlida dugué la lletja parca, de ben segur que jo, en dErsu_, el favorit dels Déus, podria abastar-la sense gaire esforç, tal vegada començant pel sensat Hèctor o la formosa Pentesilea, i acabant amb el sempre menyspreable Tersites.

Però avui potser em plau encara més llistar els noms de Sanada, Withnail, Joe (Clay), Birdie (Steptoe) i William (Munny), i els convido, si així els hi plau, a completar la llista amb tots els noms que tinguin a bé proposar, amb el benentès que primer hauran d'esbrinar l'anecdòtica i potser poc aparent relació que serven els noms fins ara llistats entre si.

Budapest ni imashita ka

Si algun cop escrigués jo Bucarest enlloc de Budapest per referir-me a la ciutat que fa de capital de la república d'Hungria, és molt probable que aquells que llegissin el text on hauria jo escrit Bucarest enlloc de Budapest, convinguessin que havia jo comés un error. Que potser confós per la similitud entre ambdós noms no hauria jo parat prou atenció a l'hora d'escriure, o que potser estaria jo malfixat en els meus coneixements geogràfics, avinenteses, ambdues, sempre possibles i potser probables. Però també podria ser que algun lector em fes un vot de confiança i cregués que tot i saber jo perfectament que Budapest és la ciutat que fa de capital de la república d'Hungria, i tot i haver jo revisat el text a consciència, hagués volgut jo deixar escrit el que precisament hauria deixat escrit, Bucarest, per referir-me a la ciutat que fa de capital de la república d'Hungria. I aleshores l'esmentat lector podria provar d'esbrinar quins motius havia jo tingut per incloure semblant errata en el text redactat, i més enllà d'arribar a cap conclusió sensata, de ben segur que el lector que em fa un vot de confiança podria gaudir d'una estona d'absurda especulació, que si es fixés per escrit bé podria esdevenir un prescindible però no per això menyspreable gènere literari, de nom incert, que sens dubte faria les delícies de petits i grans.

Fukushū

Em faig vell i la meva memòria no és tan activa com solia ser-ho. Quan era més jove podia recordar-ho tot, tant si havia passat com si no; ara les meves facultats estan en declivi i aviat estaré en tal estat que només podré recordar les coses que mai han passat. És trist fer-se malbé d'aquesta manera, però a tots ens ha de passar.

Són les de més amunt paraules atribuïdes a Mark Twain mitjançant la intermediació d'un tal Roberto Fludd, que es poden llegir al començament de Cartes mortes, de David Gálvez. I encara que no gosaré jo negar l'evident tristesa de posar anys, d'anar collint alls i cebes amb encomiable regularitat, i de veure escolar-se en nicieses el poc temps que ens ha estat donat, trobo que recordar només allò que no ha passat mai és, tal vegada, l'única i petita gran satisfacció que hom es pot permetre sense haver de prendre més mal del necessari.

Kochira wa Lovecraft-san desu ka

I és tafanejant la taula de novetats de la Central del carrer Mallorca, llibreria que no tinc el costum de visitar, que resto sorprès per la presència de dos dels llibres que hi són presentats: franja groga superior amb el nom del segell editorial, Acantilado, amb la resta de la coberta ocupada per una gran fotografia sobre la que es poden llegir, en discretes lletres blanques, títol i autor.

I aquí és on rau la meva sorpresa, H. P. Lovecraft. Lovecraft editat pel senyor Vallcorba! Però no s'havia convingut que la prosa de Lovecraft era menyspreable? encara més hòrrida que no pas l'horror que pretenia narrar? Si més no, aquesta era l'opinió compartida per qualque persona amb dots dits de front quan jo vaig fer la coneixença del senyor Lovecraft, editat aleshores per la difunta i no sempre admirable Bruguera, si no em falla la memòria. Si fins i tot jo, que aleshores llegia coses que farien caure la cara de vergonya a qualsevol persona més o menys decent, no podia més que reconèixer que sí, que al seu costat, fins i tot Marcial Lafuente Estefanía semblava un possible candidat al premi Nobel (de literatura, s'entén).

I potser és precisament aquesta la prova de la vàlua de l'obra de Lovecraft, una vàlua que pot, fins i tot, superar el monstruós i molt poc negligible handicap de la prosa amb que és escrita.

Kesa (II)

Aquest matí, a la línia quatre del metro, se m'ha fet del tot evident que la dona que seia al meu davant era una perillosa psicòpata. I no és que res en el seu capteniment la delatés, doncs la dona que seia al meu davant es captenia amb tota normalitat, parant només esment a la pantalla del seu telèfon mòbil tal com acostuma a fer tot passatger com cal. Per què, doncs, he sabut que la dona que seia al meu davant era una perillosa psicòpata? Fa de mal dir, i probablement cap dels arguments que pogués jo oferir convenceria a ningú de la justesa del meu judici. Però això no treu que la dona que aquest matí seia al meu davant fos una perillosa psicòpata, i així els ho he fet saber a la parella de guardes de seguretat que han pujat a la parada de Jaume I, per tal que poguessin prendre les mesures necessàries per protegir a tots aquells que ens desplaçaven en aquell comboi pel subsòl de la ciutat. Els guardes, però, que de ben segur no eren allà per casualitat, m'han xiuxiuejat que prou que ho sabien, i que eren allà precisament per això, per vigilar a la dona que seia al meu davant, i que no passes cap tipus d'ànsia, que ells s'encarregaven de tot. Jo, és clar, no he pogut més que celebrar el seu zel i bon fer, i amb la malaptesa pròpia de qui no aplaudeix mai, doncs poc m'agrada reconèixer els suposats mèrits d'aquells que no són jo, he picat de mans en senyal d'aprovació, i tot seguit, i aprofitant que fèiem la preceptiva parada a Vila Olímpica, he davallat del comboi amb la satisfacció del deure acomplert, doncs sens dubte, la dona que aquest matí seia al meu davant, era una perillosa psicòpata.

Watashi no dori (III)

Per intranscendents raons que no venen al cas, avui em plau recordar l'agradable ventijol que no fa gaires dies va semblar donar-me la benvinguda quan vaig arribar a l'espaiosa vorera del que acostumo a anomenar el meu carrer, no pas, és clar, per què l'esmentat carrer sigui d'alguna manera de la meva propietat, sinó per ser emplaçat en aquest carrer l'habitatge que em fa de llar, i que sí que és, en part, l'esmentat habitatge que em fa de llar, de la meva suposada propietat.

I no només fou agradabilíssima la benvinguda que m'oferí el suau ventijol, sinó també no exempta d'una certa bellesa, doncs al meu davant vaig veure davallar en hipnòtic planatge els diminuts pètals de les innúmers flors que aquells dies engalanaven les branques de les esveltes mèlies que no fa gaires dies ombrejaven i encara ombregen el carrer que em plau anomenar com a meu, no pas, però, i com ja ha estat dit, per què el carrer sigui d'alguna manera de la meva propietat, sinó per ser en aquest carrer emplaçat l'habitatge que em fa de llar, i que sí que és, en part, l'esmentat habitatge que em fa de llar, de la meva suposada propietat, en ser com és tota propietat no més, ni menys, que una bonica suposició.

Mugen no kanata e

- En comptes de fer minvar el Jo per seduir l'Altre i aconseguir que ompli el nostre univers, és obvi que també podem triar omplir l'univers amb el Jo. Són aquestes paraules que l'autor, Foster Wallace, fa dir a un dels seus personatges, un tal Noman Bombardini, a L'escombra del sistema.

I és potser una llàstima, o no, que tan llamineres paraules siguin posades en boca d'un personatge que tan sols unes poques línies abans ha donat mostres evidents de captenir-se amb poc senderi i molta insensatesa, fins al punt que no pocs lectors, arribats a aquestes alçades, tal vegada convindran amb mi que al tal Bombardini li falta un bull (o dos, o tres, o tots), i que els seus raonaments i les seves accions són més aviat els propis d'un dement d'aquells que més valdria que fos tancat en alguna mena d'institució d'aquelles dites psiquiàtriques que semblen tenir com a objectiu fundacional el redreçament psíquic i tal vegada moral d'aquells que hi fan estada d'habitud en contra de la seva lliure voluntat.

I és potser una llàstima, o no, que tan llamineres paraules siguin posades en boca del tal Bombardini, doncs que haguessin pogut fer altres personatges, potser un Karamazov, amb tan lloable propòsit, enlloc d'expandir fins a l'infinit i més enllà, talment en Buzz Lightyear, la pròpia i evident corporeïtat.

Kochira wa Verdaguer-sama desu (III)

En conjunt, Verdaguer, alhora deixeble i mestre d'ell mateix, va crear, a meitat de camí de l'instint, l'erudició llibresca i la recerca de camp, un model de prosa, en el sentit més pur de la paraula, “fragmentària”, que és, a la vegada, culta i popular, espontània i retòrica, precisa i de gran musicalitat, i que, d'una banda, mostra un prodigiós poder d'observació i de descripció, molt sovint d'un detallisme i d'un colorit que raneja el preciosisme...

Són aquestes paraules de Joaquim Moles que he trobat a l'estudi introductori de l'edició de En defensa pròpia que aquests darrers dies he passejat amunt i avall. Paraules, que més enllà de definir amb precisió la prosa verdagueriana, tal vegada podrien servir per definir qualsevol altra prosa. Qualsevol altra prosa com cal, s'entén, que indefectiblement hauria de ser culta i popular, espontània i retòrica, precisa i de gran musicalitat, si no fos, és clar, que tota prosa com cal, fins i tot la de Verdaguer, també hauria de defugir tota definició, fins i tot, i sobretot, la que a mi mateix em plau imaginar en les llamineres paraules del senyor Moles.

Ashita

Avui, si em disculpen (i si no també), em plau fer una mica de demagògia, a veure si jo també en sé. No s'ofenguin més del necessari.

Crec que demà al matí no pagaré el bitllet de l'autobús, total, en Millet ha robat més. I que al migdia, quan vagi a fer un menú per dinar, doncs tampoc el pagaré, total, els bancs han robat més. I, evidentment, quan agafi els ferrocarrils per anar a buscar els nens a l'escola, tampoc pagaré el bitllet, total, amb el sou que cobren els directius de TMB, no ve d'aquí. I quan vagi al forn a buscar berenar pels menuts, doncs tampoc el pagaré, que total, mira el que ha robat l'Urdangarin. I si algú gosa discutir-me el meu comportament, doncs li calaré foc, que total, violència són els desnonaments. I en passar per una llibreria esmicolaré l'aparador i agafaré tot el que em plagui, que total, la cultura ha de ser gratuïta. I en arribar a casa, com trobo que el pis del veí de sota, que té pati, em plau més, doncs li petaré la porta i m'hi fotré dins, que total, ell en té tres i no li ve d'un. I quan abans d'anar a dormir hagi de buidar els budells, doncs ho faré al carrer, que total, els turistes embruten més. I si no tinc son, doncs tocaré la trompeta, que total, els que volen dormir per les nits són tots un feixistes. I si algú no li agrada el que escric, que se'n vagi a la merda, que total, sembla que allà és on acabarem tots.

Dare ga Pomona-chan desu ka

Avui em plau escriure alguna cosa sobre Pomona, nimfa romana que diuen que vetllava pel bon creixement dels fruits, com ara els albercocs que tant m'agraden. Però poques coses en sé, de la tal Pomona, només el que explica Ovidi a Les metamorfosis i Servi a In tria Virgilii Opera Expositio, que no és gaire. L'un l'aparella amb Vertumne, déu d'origen etrusc, i l'altre amb el mític rei Picus, fill de Saturn. Però era bella, Pomona? espurnejaven, els seus ulls? eren gràcils, les seves maneres? esmolat, el seu enginy? pietós, el seu cor? bondadosos, els seus sentiments? àrdida, la seva concupiscència? regulars, les seves deposicions?

I si bé és cert que no són poques les pintures que ens mostren a la tal Pomona en no poques pinacoteques escampades per l'ample geografia del no menys ample món, totes elles són dispars i no responen a cap model original, només a la moda de l'època en que foren pintades i als capricis de llurs respectius autors. Així la Pomona de Melzi resulta pulcre i endreçada, enigmàtica la de Rosetti, i fràgil i esberdalissa la de Van Dyck. Però... com devia ser la Pomona que vagarejava pels voltants de Roma tenint cura d'albercocs i prunes, magranes i cireres? com devia ser la Pomona que tal vegada tan sols vagarejava i encara vagareja pels pensaments d'aquells que ens complau imaginar-la?

Kinō no eiga

Deu ser certament injust judicar noranta minuts de metratge pel que succeeix en cinc anecdòtics i irrellevants segons. Més encara, quan el conjunt del metratge ofereix alguns moments d'una bellesa captivadora, com ara el desplaçament dalt d'una locomotora de la protagonista femenina ves les imponents instal·lacions siderúrgiques de la zona en una esplèndida seqüència que posaria els pels de punta a qualsevol ecologista (1:12:40), o l'avenç en diagonal de la mateixa protagonista dalt d'un camió que es combina amb la marxa enrere d'una locomotora i l'alça de les barreres del preceptiu pas a nivell (1:06:55), o inclús el capriciós vol d'innúmers paperets dins l'habitació de la protagonista femenina a causa d'un cop d'aire no gens casual (1:27:34). I posats a judicar amb rigor, abans fora criticable la interpretació d'algun dels actors, o la previsible i inevitable dogmàtica soviètica de l'època, que no pas la frivolitat que a mi m'ha plagut esmentar, no més que una fotesa anecdòtica i irrellevant, com anecdòtic i irrellevant acostuma a ser el meu judici.

Konban eiga o mimashita (VIII)

En un cert moment del metratge (58'45''), el protagonista masculí surt despitat d'una aula, en haver estat el seu amor rebutjat per la protagonista femenina. Tot seguit els espectadors veiem com en un únic pla fix el protagonista masculí s'allunyà passadís enllà, empetitint-se, alhora que, del fons del passadís, se'ns fa present una petita figura vestida de negre que s'atansa cap a nosaltres. És aleshores que l'espectador mestretites endevina que la funció de la figura que s'atansa no és altra que la de topar amb el protagonista masculí, per tal que amb la topada se'ns faci evident el gros disgust del protagonista masculí, que de tan absort com resta pel propi disgust, no para cap esment a tot allò que l'envolta, talment al costat del propi enuig res no existís. Un recurs habitual en el món del cinema, que fa que en tota pel·lícula els personatges sempre topin amb objectes o amb persones quan marxen enutjats d'algun indret. En aquest cas, es pot criticar al director, a banda de l'ús d'un recurs massa evident, una desafortunada planificació, doncs entre l'aparició de la petita figura vestida de negre i la topada amb el protagonista masculí s'hi escolen ben bé quatre o cinc segons, temps més que suficient per a què tots els mestretites de la sala puguem preveure el que tot seguit s'esdevindrà, la inevitable topada del protagonista masculí amb la petita figura vestida de negre.