Kyōto ni sumitai desu ka

Aquesta tarda he pensat que potser em plauria fixar la meva residència a Kyōto, ciutat de mida assumible i població sensata i discreta. Envoltada de turons, no són pas pocs els indrets que conviden al passeig, ni pocs, tampoc, els paratges dignes d'admirar. I per si amb això no bastés, es poden trobar a Kyōto fins a set restaurants guardonats amb tres estrelles michelin, vint-i-un amb dues, i setanta-tres amb una, que totes plegades fan cent una estrelles, poca broma. Però Kyōto, com bona part de l'arxipèlag japonés, resulta massa xafogós arribat el temps de l'estiu, i també massa plujós, fins a l'extrem que no pocs carrers resten coberts amb claraboies per així estalviar als soferts vianants les incomoditats de la pluja. Després hi ha els mosquits devoradors d'occidentals, innúmers, que fan que atansar-se a qualsevol zona enjardinada representi la certesa d'acabar amb no poques faves pruriginoses escampades per tot el cos. Una llàstima, doncs la vastitud dels jardins del Palau Imperial em plau d'allò més, amb les seves esteses de grava i l'escampadissa d'un arbrat esponerós.

Potser arribat el temps de la xafogor podria fer com fan certes espècies d'aus, dites migradores, i anar nord o sud enllà en cerca de temperatures i humitats relatives més baixes. Però ja sigui com passavolant o com estadant d'una segona residència, em desplauen les incomoditats pròpies d'aquests desplaçaments que hom anomena viatges, on el trencament de l'agradosa rutina tot ho capgira. Podria, enmig d'un entorn desconegut, trobar la confotabilitat pròpia de la llar? Podria, enmig d'una populosa ciutat del sud, trobar l'agradosa indiferència que la meva persona desperta en els sempre discrets kyōtes? No pas. Només se m'acut la possibilitat de migrar a les melancòliques terres altres de la poc xafogosa Escòcia, a on, si més no, els destil·lats resulten excel·lents. Però què menjar a la ruda Escòcia? Cert que la vedella Angus d'Aberdeen és menjívola, però enrossir-la amb mantega és quelcom inadmissible, quan hom, a Kyōto, pot degustar, tallat en fines làmines, l'excel·lent bou wagyū. No, cal de totes totes romandre a Kyōto, entomar amb enteresa els destorb dels sempre afamats hematòfags i esdevenir atèrmic.

Sangatsu mikka

El vespre del passat dilluns tres de març, diada de Sant Medir, va ser força ventós. No obstant això, i com és preceptiu de la data, el passàrem a la vorera del carrer Gran, arreplegant els dolços que les successives colles anaven llençant sobre la multitud de badocs que els esperava, per així commemorar certs fets esdevinguts fa no pocs anys, segons narra Joan Amades al seu costumari, obra de grossa importància i minsa credibilitat.

I en tornar a la placidesa de la llar, amb dues bosses farcides d'uns confits que ningú no menjarà mai, els forts udols del vent ens feren present una ventada que fins aleshores havia romàs ofegada per l'estrèpit dels nombrosos percusionistes i instrumentistes de metall vent que acompanyaven les colles, i comprovàrem que una de les peces de roba que teníem esteses havia volat, un anorac verd, comprat de feia poc a les rebaixes per la ja no tan petita A. La seva mare, persona esforçada i voluntariosa, va decidir que calia recuperar l'anorac i començà a escodrinyar els patis de l'interior de l'illa, cercant probables punts d'aterratge del bellugadís anorac. Però fos per l'hora foscana, o fos per la invisibilitat del seu nou emplaçament, l'anorac no es veia per enlloc. Tant és, doncs aquestes només foren les maniobres prèvies d'una tasca posterior desplegada amb consciència i mètode, doncs l'esforçada i voluntariosa mare de la ja no tan petita A, començà a l'endemà una sistemàtica visita a totes les finques susceptibles d'haver rebut l'aterratge de l'anorac. No només les del nostre carrer, sinó també les del carrer de sobre i les del carrer Gran. En totes, però, rebia una negativa per resposta, doncs ningú no havia vist l'anorac. Deixava aleshores la mare de la ja no tan petita A un full on amb paraules triades s'exposaven els fets fins ara narrats, i es donaven les necessàries dades per poder contactar amb ella, en cas que hom pogués aportar alguna clarícia sobre l'anorac.

Serveixin, doncs, aquestes ratlles, per regraciar a l'anònima persona que divendres passat, set de març, diada de les màrtirs santa Perpètua i santa Felicitat, ens deixà el ja prou esmentat anorac a l'interior del gros vestíbuls de la finca on residim, i on tinguérem el goig de retrobar-lo.

Ciceró-san no hon o yomimashita

L'únic bé és la bellesa moral. Per a viure feliç, n'hi ha prou amb la virtut. Les faltes són totes iguals, i també les accions rectes. Tots els ximples deliren. Tots els savis són lliures i tots els necis esclaus. Només el savi és ric.

Serveixin aquestes sis proposicions, corresponents als títols de les sis paradoxes presentades, com a corol·lari de la darrera lectura feta, Les paradoxes dels estoics, de Marc Tul·li Ciceró, amb el benentès que, en aquest cas, paradoxa no és pas un raonament que porta a conclusions aparentment contradictòries, sinó, segons el seu sentit original, l'expressió d'una opinió contraria a la comunament acceptada. Dit això, sempre és prudent atansar-se als inhumans preceptes estoics de la mà d'un murri com Ciceró, persona prou sensata i prudent com per saber que, tal com es pot llegir al pròleg del doctor Joan Manuel del Pozo, la perfecció (...) seria un ideal defensable com a tal sempre que no es pretengui realitzar-lo integralment en la vida, perquè la vida no n'és, d'ideal.

Ni ganes, em permeto afegir.

Watashi wa watashi ni aishiteimasu

Yo sólo te quiero a ti, diu en un cert moment la persona que capta almoina al llarg passadís del transbord de Passeig de Gràcia, essent les seves paraules, aquest yo sólo te quiero a ti, no pas l'expressió d'un sentiment personal adreçat a una tercera persona, sinó un dels versos de la cançó que la persona que capta almoina fa servir per també captar l'atenció i les monedes dels apressats transeünts que passem pel seu davant.

Jo, és clar, passo de llarg pres pel pensament que si no fos pel lleig excés de sinceritat, yo sólo me quiero a mi, potser hagués estat una alternativa més llaminera per captar la meva volàtil atenció, i potser, fins i tot, una mica de la meva sempre prescindible simpatia, encara que difícilment cap de les poques monedes que tragino dins la cartera.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (IV)

I és segur que sí, que és l'esbojarrat Aquil·leu de peus lleugers el més lloable dels herois de tots els temps. Però no pas pel gran nombre de troians domadors de poltres als que dugué la lletja parca, com es podria suposar, ni tampoc per la lúcida acceptació de la pròpia mort, ni per la dolça pietat mostrada davant el sofriment del vell Príam, de divina figura. No, no pas, no són pas aquests els mèrits, sens dubte lloables i diversos, que alcen Aquil·leu per sobre de tothom, ni tampoc el seu humà penediment, quan ja hostatjat a l'Hades de fosques planúries es lamenta davant d'Ulisses, en ginys molt fèrtil, de no ser viu, ni que sigui sota la forma del més humil dels porquerols remenamerdes, i rebutja tota la glòria guanyada.

No, no pas, doncs si el pelida Aquil·leu, l'irreprotxable mataguerrers, l'eàcida perfecte, és el més lloable dels herois, és, només, per què el narrador dels seus fets, de la seva còlera i de la seva caiguda, és, sens dubte, el més lloable dels narradors de tots els temps.

Sutoa-ha no paradokkusu

No és cert (...) que ningú no tendeix de bon grat al mal ni a allò que li sembla ésser un mal, ni està en la natura de l'home, pel que es veu, d'anar cap allò que es pensa que és un mal amb preferència a allò que és un bé? Són aquestes paraules del Protàgores de Plató que retrobo al pròleg de Les paradoxes dels estoics, del murri Ciceró, on es reflecteix el sempre admirable pensament de Sócrates. Paraules on potser, qui sap, es confon allò que ens agradaria que fos amb allò que és. Sigui com sigui, jo no puc deixar de recordar unes altres paraules, aquestes d'un tal Aaró, fidel servent moro de Tamora, reina goda, que hom pot trobar ja cap al final d'aquella entranyable i potser desagradable tragèdia de Shakespeare titulada Titus Andrònic, que en traducció de Salvador Oliva fan així:

Fins i tot ara maleeixo els dies, convençut tanmateix que me'n queden ben pocs, que no em van deixar fer ni una maldat notòria, com matar un home, o ordir la seva mort, violar una noieta, o fer que ho fessin, acusar un innocent amb un fals jurament, sembrar l'enemistat entre els amics, trencar el coll dels ramats dels homes pobres, calar foc als pallers, de nit, i a les pallisses, i fer que els amos l'apaguessin amb les llàgrimes. Sovint he tret els morts dels seus sepulcres i els he posat dempeus davant de casa seva quan la família ja tenia la tristesa apagada, i els he escrit a la pell, com a l'escorça dels arbres, amb el meu ganivet i en lletra romana: “No apagueu la tristesa, per més que estigui mort!”. Mireu, he fet mil coses terrorífiques amb el mateix plaer de qui mata una mosca. I, en efecte, el remordiment que tinc és només de no haver-ne fet mil més.

Minami ni ikitai desu

Vet aquí que s'explica que hi havia una vegada un ànec de granja que arribat el temps de l'hivern volia volar cap al sud, tal com feien, en grans estols, els ànecs d'espècies migradores. I s'explica que va haver-hi un ratolí, que amb l'ajut de les doctes explicacions d'un manual d'ornitologia, va provar de fer entendre a l'ànec de granja que poc podria ell volar cap el sud, tal com feien, en grans estols, els ànecs d'espècies migradores. Ximpleries, diuen que va respondre l'ànec de granja al ratolí, i que tot seguit va iniciar amb forta embranzida una llarga cursa amb l'evident objectiu d'enlairar-se per tal de poder volar cap al sud, tal com feien, en grans estols, els ànecs d'espècies migradores. I expliquen que l'ànec de granja va fer una cursa digna d'admirar, però que no pas per això s'enlairà, i que amb el seu insensat capteniment només aconseguí cridar l'atenció d'un cert gatot que tot seguit va provar de capturar-lo amb l'evident intenció de fer-ne un mos, de l'ànec de granja que volia volar cap al sud, tal com feien, en grans estols, els ànecs d'espècies migradores. Però expliquen que amb ajut del ratolí l'ànec de granja aconseguí escapolir-se de l'escomesa de l'esmentat gatot, i que després de no poques i insensates provatures, com ara fer-se impulsar per una fona, elevar-se mitjançant globus inflats amb heli, o cavalcar un gros coet, finalment l'ànec de granja aconseguí, com a passatger d'un gros avió, volar cap al sud tal com feien, en grans estols, els ànecs d'espècies migradores.

Hajimemashite

No puc negar que em tinc una certa simpatia. Que tot i el comprensible disgust que em va provocar fer la meva coneixença, amb el pas del temps he acabat sent indulgent amb les meves faltes i benvolent amb les meves febleses, fins arribar al ridícul extrem de celebrar amb moderat entusiasme els meus discrets èxits. Cert que hi ha moments que en observar-me de massa a prop se'm fa necessari fer un important esforç per poder mantenir la simpatia que em tinc, i no són poques les vegades que envejo aquells éssers de ficció anomenats vampirs a qui l'imaginari popular nega la possibilitat de reflectir cap imatge, per estalviar-me així el mal tràngol dels miralls. Però, si més no, amb el pas del temps, i qui sap si encoratjat pels sempre imperdonables defectes aliens, potser he aprés quina és la millor manera de conviure amb un mateix, tenir-se una certa simpatia.

Watashi wa watashi o mimasen

Avui m'he perdut de vista. Ha estat aquest vespre, quan apressat em dirigia cap a l'Orfeó a recollir a la petita A, que de cop sobte m'he vist venir en sentit contrari, ja en companyia de la petita A, i he restat del tot sorprès per la meva aparent i poc habitual capacitat de desdoblament. Per evitar la incomoditat d'una trobada, doncs trobar-se amb un mateix bé ha de ser quelcom sempre incòmode, he dissimulat tot fent veure que m'interessava pels productes exposats a l'aparador d'una botiga de queviures, i en veure de reüll com jo mateix sobrepassava la meva posició, m'he tombat i m'he posat a seguir-me, encara que prou podia endevinar cap on em dirigia. Però en arribar al carrer Gran m'he vist retingut pels xarlatans habituals, que amb nobles paraules pretenien despertar la meva mala consciència per captar part dels meus diners, i per quan m'he pogut desfer de llur interessada insistència ja no m'he sabut veure per enlloc, ni a mi ni a la petita A. Però tot em donava a entendre que ja em devia trobar dins la confortabilitat de la llar, ocupat en les rutines del vespre, sens dubte acabant de preparar el sopar dels menuts. Així, amb la tranquil·litat de la feina feta, he optat per donar-me un caprici i he enfilat cap al subsòl, per servir-me del transport públic, i arribar prest a les sales de projeccions de la Filmoteca, on ja còmodament instal·lat en una de les butaques de la sala petita, i després d'una hora de llaminer metratge, he vist com una noia justificava davant de la seva mare el seu dispers capteniment amb un avui m'he perdut de vista, que m'ha fet pensar que bé podria jo escriure un text, com ara aquest, que comencés precisament així, avui m'he perdut de vista.

Matterhorn-san ni noboritai desu ka

I és en un bonic cartell que l'atzar m'ofereix, on retrobo la característica piràmide del Matterhorn, cim alpí per excel·lència, que em porta el record del meu desig de fer-ne l'ascensió, ni que sigui per la seva ruta més senzilla, l'aresta Hörnli, que fora dels perills de la climatologia i de la mediàtica massificació pròpia de certes grans muntanyes, no ofereix gaires dificultats a algú avesat a aquest tipus d'ascensions, com avesat estava jo aleshores, quan servava el desig de fer-ne l'ascensió.

Ara ja no. Ara ja no resto tan avesat a aquest tipus d'ascensions, ni servo el desig de fer l'ascensió de la característica piràmide del Matterhorn, ni que sigui per seva la ruta més senzilla, l'aresta Hönli, on diuen que als passos més aeris s'han instal·lat cordes fixes, i dada l'afluència de tants voluntariosos grimpaires diuen també que no són poques les vegades que cal esperar pacientment el torn, i que són nombrosos els visitants que sense cap experiència prèvia es fan portar per guies experts a canvi dels corresponents emoluments.

O potser sí, i encara que ja no resti tan avesat a aquest tipus d'ascensions, potser sí que encara servo el desig de fer l'ascensió de la característica piràmide del Matterhorn, si és que això encara és, d'alguna manera, possible.

Dare ga jiyū desu ka

Sovint, davant de les queixes que acostuma a expressar la ja no tan petita A quan la seva voluntat resulta contrariada, li expresso l'opinió que mai com ara podrà fer segons el seu lliure albir, i que créixer, potser, vol dir precisament això, perdre la llibertat amb la que hom neix, doncs bé un nadó acostuma a poder fer en cada moment segons creu desitjar, però no pas un adult, que sempre roman constret per innúmers obligacions i responsabilitats.

Però fa pocs dies, en la fosca d'un pati de butaques, en aquells agradosos moments previs a la projecció de la pel·lícula corresponent, vaig ser pres pel pensament antagònic, que només un adult pot ser lliure, mai un infant, encara menys un nadó, en ser potser la llibertat una certa manera de pensar. Una certa manera de pensar només a l'abast d'aquells capaços d'alliberar-se del tirànic caprici de la pròpia voluntat i de la confortable placidesa de fer seus els pensaments dels altres. Una certa manera de pensar, doncs, només a l'abast de vés a saber qui.

Watashi no mae no onna no hito

Ja fa un cert temps vaig reconèixer en els trets facials d'una dona que era al meu davant, dins d'un vagó dels transports metropolitans, a una de les editores del llibre que jo en aquell mateix moment duia a les mans, obra d'una escriptora franco-americana, d'ascendència cubana, catalana i danesa, que no em va acabar de plaure. Encara que jo no havia mai tractat personalment amb l'editora que no dubtava a reconèixer en la dona que era al meu davant, els seus trets facials em resultaven familiars, doncs bé havia jo assistit a algun acte públic per ella organitzat i presentat, i havia també vist no poques vegades els retrats i autoretrats que la pròpia editora acostumava i acostuma a publicar en diverses pàgines de la xarxa d'internet. Tot i la meva malaptesa habitual a l'hora de reconèixer persones, goso afirmar que la dona que aquell dia es trobava al meu davant era, efectivament, aquella que jo creia reconèixer.

Per uns instants vaig tenir l'insensat pensament d'adreçar-li unes paraules per agrair-li la feina feta, doncs si bé el llibre que en aquells moments jo duia a les mans no m'acabava de plaure, altres llibres per ella editats m'havien satisfet plenament, i bé cal ser agraïts amb aquells que dediquen els seus esforços a fer-nos la vida més suportable. Afortunadament, la meva habitual indecisió i empegueïment em van estalviar el mal tràngol d'haver d'improvisar unes paraules que sens dubte haguessin resultat matusseres. Gràcies, doncs, al meu silenci, d'aleshores ençà em plau recordar el dia aquell que vaig reconèixer en els trets facials d'una dona que era al meu davant, dins d'un vagó dels transports metropolitans, a una de les editores del llibre que jo en aquell mateix moment duia a les mans, i em plau, sobretot, recordar la llarga i agradosa conversa que no vàrem tenir.

Dare ga hiretsu na otoko no hito desu ka

És la de dominar el món l'ambigua i canònica ambició de tot malvat de sèrie B com cal. Trobar-se assegut en un elevat setial i veure desfilar al seu davant, cap cot i posat humil, a tota la humanitat en llargues i compactes files, alhora que les testes d'aquells que havien gosat discutir-li res resten al seu darrera alçades per llargues piques, i potser us o dos dels seus més enutjosos opositors es troben encadenats als seus peus, cruelment mutilats, sens dubte sense mans, sense penis, sense dents, sense nas, sense llengua, sense orelles, sense pàncrees, només conservant els ulls per poder admirar el triomf del malvat de sèrie B. Però fora d'aquesta desmesurada i forassenyada mostra de poder, que repetida massa sovint pot acabar embafant, en res acostuma a concretar-se l'ambigua ambició de tot malvat de sèrie B., el poc sociable capteniment del qual més aviat sembla respondre a l'exorcitzacio d'algun tipus de complex d'inferioritat causat per algun lleig defecte físic, com ara una alçada escassa, un gep prominent o unes grosses orelles de pàmpol, probablement tot plegat, que no pas a una veritable ambició de dominar res.

Talment aquells que afirmen ésser el favorits dels Déus, ambigua ambició que potser és més sensat ignorar a què respon.

Kyō no kakimono (XI)

Avui he cregut imaginar que escrivia un text que descrivia amb justesa una idea. I no només he cregut imaginar que escrivia un text que descrivia amb justesa una idea, sinó que fins i tot he cregut imaginar que la idea descrita responia amb exactitud a tot un seguit de dades observades. I encara més, he cregut imaginar que l'observació de les dades ha estat feta sense cap tipus de prejudici previ, també sense cap mena de soroll que em destorbés i sense cap agent extern que hi interferís, de manera que les dades obtingudes responien amb precisió a allò observat. Fins i tot, he cregut imaginar com un hipotètic lector llegia sense apriorismes de cap tipus el text que m'ha plagut imaginar, i finalment he cregut imaginar que l'hipotètic lector trobava en les meves paraules la precisió de l'observació feta, la exactitud de la idea deduïda i la justesa de la descripció escrita.

Afortunadament, i després d'uns instants de perplexitat, ja he cregut imaginar que escrivia tota una altra sèrie de coses.

Sui-yōbi no asa

Sense esma, pres per la crida del subconscient, els ulls se'm clouen i el món exterior em fuig, restant jo embolcallat per l'agradosa letargia del son. Si més no fins arribar al Pla de Palau, final de trajecte, on em cal de nou desvetllar-me i fer anar les cames per recórrer els pocs centenars de metres que em separen del despatx. Jo pla que restaria dalt de l'autobús, ni que fos per fer el viatge en sentit contrari i tornar dalt del carrer Mandri, i aleshores sant tornem'hi, altre cop cap a baix, al Pla de Palau, i així anar fent, encara que potser la son em fugís i pogués jo ja fer una incerta i discreta coneixença de totes aquelles passatgeres amb les que d'habitud no tinc mai la possibilitat de coincidir. Però el deure em pot i ja sóc jo a l'ample vorera del doctor Aiguader, fent via apressat cap el despatx, on si més no podré seure en la rònega confortabilitat d'una cadira giratòria i esmorzar una de les pomes que guardo dins la petita nevera de la cuina, alhora que provo de dibuixar alguna cosa, si és que arribo a capir que és allò que s'amaga rere les paraules del darrer client, aquell que per referir-se a la urbanització d'un carrer feia servir tal enfilall de metàfores que hores d'ara poc sé que se'm demana, fora d'una difusa i acrítica combregança amb un corpus doctrinari més propi del gremi dels venedors de fum, ja saben, aquells lloables xarlatans que a Ítaca tenen els estatges.

O-kake kudasai (II)

Ara mateix tinc al meu davant un objecte de forma circular i color groc compost de cinc peces de polipropilè que resten sòlidament fermades entre si mitjançant cargols metàl·lics. Totes cinc peces tenen formes més aviat cilíndriques, però si bé en quatre d'elles la dimensió de més magnitud és la corresponent a l'alçada, la cinquena destaca pel seu diàmetre. Ara fa una estona l'objecte de forma circular que tinc al meu davant m'ha servir per posar el bol de la sopa que he pres per sopar, feta amb una base de brou de bonítol amb alga kombu amb l'afegit de salsa de soja i vi d'arròs, fideus de fècula de patata i una cobertura a base de ceba tendra, bròquil i shitake. Ara, en canvi, el petit objecte de forma circular em serveix per fer descansar els peus alhora que assegut en una de les butaques de la sala escric aquestes gens transcendents paraules. I encara en altres moments del dia el petit objecte circular que tinc al meu davant em pot fer d'alçador per arribar a les lleixes més altres dels armaris de la cuina i, fins i tot, hi ha també moments en què utilitzo el petit objecte circular que ara tinc al meu davant per seure al seu damunt, que no per res és allò pel que ha estat dissenyat i fabricat, per servir de seient, essent les quatre peces cilíndriques de major alçada les potes i la peça de major diàmetre el seient d'un popular tamboret que hom pot adquirir en aquelles paoroses botigues sueques de dimensions excessives on se serveixen menjars indignes d'aquest nom i es venen productes de baix preu i encara més baixa qualitat, com ara certs tamborets fets de polipropilè.

Nanika

Avui he decidit que demà, sense cap motiu ni necessitat que m'hi obligui, duré a terme una acció potser habitual en altres persones però impròpia en mi. Impròpia no pas perquè em manqui la capacitat de dur-la a terme, ni tampoc per l'existència de cap impediment que d'habitud m'hi impossibiliti realitzar-la, sinó, només, per què l'acció que he decidit fer no encaixa en la meva manera de procedir i el simple pensament que jo pugui arribar a plantejar-me-la em resulta extravagant, fora del sentit que acostuma a adoptar el meu habitual capteniment. I no dic pas que l'acció que demà duré a ter-me sigui d'alguna manera censurable, i que aquells que l'acostumen a realitzar puguin merèixer algun tipus de reprovació o condemna. No, de cap de les maneres, si fins i tot és segur que tots aquells que em vegin realitzar l'acció no pararan cap tipus d'esment en la meva persona, ni tampoc en l'acció en sí, i sens dubte continuaran amb els seus quefers sense adonar-se de la certa i trivial excepcionalitat del moment. Només en l'hipotètic cas que algú que em conegui em vegi realitzar l'encara no esmentada acció, es produirà una reacció de sorpresa i astorament, però per la resta de persones, totes aquelles per les quals no sóc més que un desconegut, la meva acció passarà desapercebuda. I així és que he decidit que demà, sense cap motiu ni necessitat que m'hi obligui, duré a terme una acció potser habitual en altres persones però impròpia en mi.

Watashi wa Bogota ni imasu ka

Aquest matí m'ha semblat reconèixer a Te en una de les desconegudes que seien al meu davant dalt del catorze. Del darrera estant, la petita cua que recollia els cabells de la desconeguda deixant a la vista un coll prim i delicat, m'ha dut a la memòria la imatge de la menuda Te. Però Te és a Bogotà, on el seu home té feina, i fora del tot inversemblant trobar-la dalt del catorze, al cap i casal, més encara quan ahir mateix l'estimada companya em parlava precisament de Te i de la seva estada a la capital colombiana acompanyada de les seves filles. A més, acostumo jo a errar-la ben sovint a l'hora d'identificar desconeguts, i no és gens estrany que després de saludar a un desconegut en qui em sembla reconèixer a un conegut, aquest se'm quedi mirant, estranyat, i m'acabi responent que m'equivoco, que sens dubte l'he confós amb una altra persona. I també a l'inrevés, que en coincidir jo per atzar amb algun conegut el prengui per un desconegut i obviï la protocol·lària salutació, provocant així un cert disgust en la persona coneguda. Però en aquest cas no hi ha lloc al dubte, Te és a Bogotà i jo a Barcelona. Així doncs, la desconeguda només és això, una desconeguda que, com Te, es recull els cabells en una cua.

Però en aturar-se l'autobús la desconeguda es lleva i en veure'm em saluda amb excessiva efusió, tot mostrant la seva sorpresa pel fet de trobar-me a Bogotà. Oh, no pas, li responc, certament sobtat, quan em demana si jo també faig les amèriques, em dec haver despistat, això és tot, m'excuso, i aprofito l'aturada de l'autobús per davallar i cercar un taxi que em porti a l'aeroport, no sigui cas que avui arribi massa tard al despatx.

Simbad-kun no monogatari

I avui, i per raons que no venen al cas, em plau recordar una de les històries de Les mil i una nits, la corresponent a la nit que fa tres-cent set, on s'explica que en certa ocasió en Simbad es trobà amb un vell que jeia a la riba d'un rierol. I s'explica que en Simbad, persona polida i educada, saludà al vell i s'interessà per les serves circumstàncies amb paraules amables i ben triades. I s'explica també que el vell restà en silenci, i que només amb signes respongué a les paraules d'en Simbad, tot pregant-li que l'ajudés a travessar l'esmentat rierol per així poder collir les saboroses fruites que penjaven del brancam dels arbres de l'altre riba. I dit i fet, s'explica que en Simbad, persona sempre respectuosa amb la gent gran, s'inclinà i es carregà el vell a coll i bé, creuà el rierol, i un cop fet allò que se li havia demanat convidà al vell a baixar. Però, per la seva sorpresa, s'explica que les cames del vell es convertiren en urpes i prengueren amb tanta força el coll d'en Simbad que aquest quasi no pogué ni respirar. I així fou com s'explica que en Simbad restà convertit en el camàlic personal del vell, que com un amo cruel i capriciós disposava del seu bastaix sense cap mirament, fins que gràcies a l'astúcia en Simbad pogué finalment alliberar-se del vell.

I recordo encara com em sorprengué que després d'haver superat tot tipus de perills i haver-se enfrontat a mil adversitats, en Simbad es veiés dominat d'aquella manera per un vell, i recordo també com em vaig jo fer el ferm propòsit de no carregar-me mai cap vell a coll i bé, per si de cas. Però el que aquell infant que gastava el meu nom i cognoms desconeixia, era que rere els fets meravellosos d'una faula restava sempre una ensenyança, i que més enllà de l'anècdota narrada, la faula d'en Simbad i el vell provava de prevenir-me sobre aquelles persones que tenen el lleig costum de viure a les esquenes dels altres.

I avui, i per raons que no venen al cas, m'ha plagut recordar una de les històries de Les mil i una nits, la corresponent a la nit que fa tres-cent set, on s'explica que en certa ocasió en Simbad es trobà amb un vell que jeia a la riba d'un rierol.

Kyōki no monogatari

La bogeria, a més, què és sinó un excés de saviesa? Una saviesa sense les contradiccions que la fan imperfecta i per tant humana. El seny pres en la seva integritat cristal·lina, en el seu dogma de prudència, s'acosta molt a la perdició... N'hi ha prou amb aplicar literalment les regles de la cautela, sense jugar ni dubtar mai, i ja hem caigut a l'infern de la follia ... són paraules de Giacomo Camalèo, magistrat, senador, i personatge potser secundari, però no pas menor, de la ja esmentada La llarga vida de la Maianna Ucrià.

Potser vosaltres penseu que sóc tan boig com ell, i ja ho us he dit que sóc simultàniament com ell i molt diferent que ell. Sóc com ell perquè també em puc extraviar en els viatges excèntrics d'aquestes mentalitats excèntriques, i m'identifico perfectament amb el seu amor per la llibertat. Sóc diferent d'ell perquè, gràcies a Déu, generalment sé trobar el camí de tornada a casa. El llunàtic és aquell que perd el camí i no pot retornar, són aquestes paraules ja abans citades.

I serveixin tots dos exemples com un primer pas en la recopilació de tot un seguit de definicions que potser em podrien servir per la redacció d'una mena d'Etologia de la follia, que si bé potser no podrà competir amb els doctes manuals de les escoles de medecina, tal vegada resultarà més llegidora.

Gadda-san no hon o yomitai desu

Crec recordar que ha estat en dues ocasions que he provat de fer la lectura de La coneixença del dolor, de Carlo Emilio Gadda. I crec recordar que en ambdues ocasions he restat del tot perdut davant dels horitzons que se m'obrien, sense la capacitat de comprendre res i intimidat per l'exuberància d'un estil que rebutjava la meva malaptesa lectora amb manifesta hostilitat. I, finalment, crec també recordar que totes dues vegades, vençut i capcot, vaig abandonar la lectura al primer capítol.

Ara, però, després de l'íntima i abassegadora relació que he establert aquests darrers dos dies amb el dolor, potser em trobo en condicions de penetrar l'impenetrable, de comprendre l'incomprensible, i de reeixir on abans he fracassat. I un cop la infecció ja resta sota control i els procediments mèdics semblen haver trobat la manera d'apedaçar el meu embolcall, ha arribat el moment d'enfrontar-se, d'una vegada per totes, a La coneixença del dolor, de Carlo Emilio Gadda.

Itami

I des d'ahir que el temps resta reduït a l'espera del decebedor moment de poder prendre una nova dosi, vint-i-cinc mil·ligrams de dexketoprofén trometamol cada vuit hores, en alternança amb sis-cents d'ibuprofé cada sis i un gram de paracetamol també cada sis, també, amb el fantasiós desig que el proper cop sí, que més enllà dels deu minuts mal comptats d'alleugeriment, l'amoxicilina haurà ja aturat la infecció i el temps tornarà a ser el que potser és. Però també amb el temor del reflux gàstric, que si bé en un principi representa una novetat, no triga a imposar la seva tirania fins i tot per sobre del dolor del propi procés infecciós, i és aleshores que no puc més que recordar les suposades paraules d'Epicur com a únic recurs per a fer-hi front, si el dolor és insuportable et matarà, i si no ho fa és que és suportable, que en aquests moments em semblen no més que un cruel joc de paraules, i tinguin per cert que si el tal Epicur es presentés al meu davant, no dubtaria jo a martiritzar-lo fins a la mort amb la folla determinació de qui ja ha fet una íntima i abassegadora coneixença del dolor.

Kattenishiyagare

L'intel·lecte, quan actua sol i segons els seus principis més generals, es destrueix del tot a si mateix. Nosaltres en salvem d'aquest escepticisme total tan sols mitjançant la singular i aparentment vulgar propietat de la imaginació, per la qual entrem amb dificultat en els aspectes més recòndits de les coses ... llegeixo, encara a La llarga vida de la Marianna Ucrià, talment llegeix la protagonista, na Marianna, duquessa d'Ucrià, en ser com són les paraules citades procedents d'un petit quadern que la protagonista troba a la seva biblioteca i on sovint es cita a David Hume, ja saben, el famós empirista escocès, que potser n'és l'autor. 

I serà per la grossa i certament excessiva estima que tinc de mi mateix, talment les meves paraules es poguessin d'alguna manera comparar amb les del senyor Hume, però en la imaginació abans esmentada no puc deixar de veure, coses de la meva llosquesa, una evident referència a la infidelitat, ja saben, una de les tres principals virtuts que trobo que tota persona com cal hauria de conrear amb esforçat esforç per provar d'escapar, ni que sigui endebades, dels paorosos perills de l'intel·lecte.

Odoroki

Ahir a la nit vaig veure al Canal 33 una falca publicitària que promocionava un acte del ja potser anacrònic bicentenari del naixement de Richard Wagner, on una veu fora del camp visual esmentava que Wagner fou una personalitat forta i dominant, autor d'una important obra, de la que citava a tall d'exemple L'Holandès errant, i remarcava que va influir en més de dues-centes bandes sonores posteriors. Acabava la falca amb un fragment musical prou conegut de tothom, l'O Fortuna del Carmina Burana.

Tot plegat sorprenent. No pas pel curiós esment a la personalitat de Wagner, ni tampoc per l'obra citada, L'Holandès errant, una obra certament primerenca i menor dins el catàleg wagnerià, ni tan sols per la desconcertant menció a les més dues-centes bandes sonores; sinó, potser, i diguin-me primmirat, escrupolós, maniàtic, esquiterell o estugós, per il·lustrar musicalment la promoció d'un acte d'homenatge a Richard Wagner amb música de Carl Off.

Kochira wa Maraini-chan desu

La pintura (...) glaça la mà de la Marianna com una temptativa culpable d'oposar-se a la voluntat de Déu. Si no és ell, qui és que amb tanta impaciència els empeny endavant, els fa giravoltar sobre ells mateixos, els fa créixer i després envellir i després morir en l'estona de dir amén? La mà que pinta té instints de lladre, roba al cel per regalar la memòria dels homes, fingeix l'eternitat i es complau en aquesta ficció, com si hagués creat un odre seu més estable i íntimament més autèntic. Però no és un sacrilegi, no és un abús imperdonable respecte a la confiança divina? Tot i això, altres mans han aturat amb sublim arrogància el temps i ens han fet familiar el passat. Que a les teles no mor, sinó que es repeteix a l'infinit com el cant del cucut, amb tètrica melancolia. El temps, es diu la Marianna, és el secret que Déu amaga als homes. I amb aquest secret van fent cada dia miserablement, fa dir l'autora, Dacia Maraini, a la veu narradora de La llarga vida de la Marianna Ucrià.

I després de la ja prou coneguda condemna platónica de cert tipus d'art inclosa a Les Lleis i La República, la proposta de condemna esbossada per na Marianna, duquessa d'Ucri, té també la grossa virtut de donar consistència a allò que d'habitud ens plau anomenar art, en convertir els no sempre menyspreables resultats dels nostres esforços en quelcom que pot arribar a competir amb l'obra d'aquell que ens plau anomenar Déu, ja saben, tal vegada la més reeixida de les invencions humanes.