Sumimasu (IV)

Però que et casis o no, no depèn del que tu vulguis, sinó del que acabi passant! Nosaltres no triem! No triem el nostre destí, com tampoc no triem els nostres pares o la nostra pròpia persona: la nostra fortalesa física, el nostre caràcter, el color dels nostres ulls o les circumstàncies del nostre cervell. Això ho sap tothom. De la mateixa manera que tampoc no triem la dona, l'amant o els fills. Els aconseguim, els tenim, i possiblement els perdem. Però no els triem!

Són les de més amunt paraules que l'autor de la novel·la, Hjalmar Södergerg, torna a posar en boca del ja esmentat Merkel, que de tant en tant, i atenent a les obligacions contretes per un grau de parentiu difús i poc concret, es creu en el deure d'alliçonar moralment al protagonista de la narració, el ja també esmentat Arvid Stjärnblom. I encara que les paraules del tal Merkel acostumen a ser sempre certes i exactes, aquest cop em plau no pas esmenar-les, només faltaria, però potser sí completar-les, doncs si per sobre de tota altra cosa alguna cosa no hem triat pas, i de ben segur perdrem, és viure.

Janru

Hores d'ara són set els gèneres literaris on es pot classificar tota novel·la. Primer, el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, com ara La muntanya màgica, El sembrador de pesta o El mar. Segon, el de les novel·les on els personatges resten a l'espera de quelcom que sembla no esdevenir-se mai, com ara El desert dels tàrtars o La ribera de les Sirtes. Tercer, el de les novel·les on els seus protagonistes jueus fan les amèriques, com ara Job, El trastorn de Portnoy, Digueu-ne son o La maleta, que no és no una novel·la però que tant és, i que també podríem anomenar com el gènere de novel·les escrites per escriptors que gasten o haurien hagut de gastar el cognom de Roth. Quart, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a una ciutat sense que s'arribi a conèixer mai ben bé el perquè, com ara El castell, Els inconsolables o Aurora boreal. Cinquè, el de les novel·les on el seu protagonista, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix, com ara Hotel Savoy, La rebel·lió o La fugida sense fi. Sisè el de les novel·les escrites per Hjalmar Söderberg, com ara El doctor Glass o El joc seriós. I, finalment, el de les novel·les que no es poden classificar dins de cap dels gèneres anteriors i que, en conseqüència, no tenen cap interès.

Watashi no toshokan (II)

- Pel que sembla, els pastors d'avui dia han oblidat el propòsit ancestral del seu ministeri. Tal com resumeixen les paraules del profeta Malaquies, “La boca del pastor ha de custodiar la veritat”. Fixa't que diu custodiar, i no pas difondre. Voler ser pastor i alhora difondre la veritat... és impossible! Al mateix temps! Com pot ser possible?

Aquest cop l'autor, encara Hjalmar Söderberg, posa les paraules de més amunt en boca d'un dels personatges secundaris de la novel·la, un tal Merkel, individu clarivident i concís, escèptic i sorneguer, capaç de fer dir als profetes el que potser haguessin hagut de dir, però que mai no van dir. I on el tal Merkel parla de pastors i ministeris, jo llegeixo biblioteques i literatura, de manera que em porto l'aigua cap al meu molí i em demano com és possible que els bibliotecaris d'avui dia hagin oblidat el propòsit ancestral del seu ministeri, el de custodiar la literatura, i fixin-se que dic custodiar, i no pas difondre. Voler ser bibliotecari i alhora difondre la literatura... és impossible! Al mateix temps! Com pot ser possible?

Majimena asobi

No... ell no era poeta. La seva visió del món era massa àrida, massa sòbria. Li faltava la feliç capacitat, necessària per fer poesia, d'autoenganyar-se i extasiar-se amb les seves pròpies il·lusions. I potser també l'absoluta manca d'escrúpols dels poetes! Per descomptat que un poeta pot tenir algun tipus de consciència, però sempre serà de la mena més laxa que existeix.

Són aquestes paraules que l'autor, Hjalmar Söderbeg, posa en el pensament del protagonista de la novel·la, Arvid Stjärnblom. I encara que és possible que algú pugui objectar que potser no tots els poetes s'autoenganyen i s'extasien amb les seves pròpies fantasies, ni que tampoc tots els poetes estan mancats de qualsevol tipus d'escrúpol, ni que potser tampoc tots els poetes tenen la veu de la consciència aspre, sorda i rogallosa, això és afònica; és innegable i indubtable que les paraules que l'autor posa en el pensament del seu protagonista són tan exactes i certes com tota paraula ho pot arribar a ser. I si de cas vostès coneixen algun poeta que no compleixi amb els requisits esmentats, no ho dubtin, es tracte d'un mal poeta, d'un pèssim poeta, d'un poeta de fireta, no més que un impostor i un falsari, un ésser menyspreable que de ben segur és abstemi i molt bona persona, i que tard o d'hora acabarà editat per Planeta o, encara pitjor, guanyant el premi Nobel.

Gasòmetre-dori desu

Des de la confluència del carrer Unió amb el carrer Apodaca, el carrer Gasòmetre s'allarga uns tres-cents metres fins arribar al carrer Mallorca, on fineix, tot i que el lloc que ocupava l'antiga fàbrica del gas encara resta lluny, allà on ara és emplaçat el centre comercial del Parc Central, a tocar de la llera del Francolí.

El carrer Gasòmetre té una secció d'uns dotze metres d'amplada repartits en una calçada de sis metres i dues voreres simètriques de tres. Les dues voreres estan pavimentades amb un lleig panot de quaranta per quaranta centímetres que alterna peces d'un gris fosc amb d'altres de més clares, limitades per una vorada de peces de pedra granítica flamejada. En petits escocells de vuitanta per vuitanta centímetres s'ha plantat a cada vorera una filera d'arbres que no arribo a identificar, de copa vertical, que de tant en tant es combinen amb els fanals que han d'assegurar una correcta il·luminació del carrer per les nits. La calçada, en canvi, definida per una rigola feta amb les habituals peces blanques de ciment a cada banda, és asimètrica, amb un carril de circulació i un cordó d'estacionament de zona blava al costat de muntanya, com si diguéssim, que s'alterna amb diverses àrees reservades per la càrrega i descàrrega de mercaderies, doncs molts i principals són els comerços emplaçats al carrer Gasòmetre, sens dubte, i com sap tot nadiu, el carrer més important de la ciutat.

Shiro no kyōsō

Que ahir la colla jove dels xiquets de Valls obtingués una poc lluïda setena posició en el concurs de castells de Tarragona d'enguany és un fet que els honora. De sortida els vermells tiraren amunt un sempre enrevessat cinc de nou amb folre que descarregaren amb una certa solvència. En segona ronda encararen l'imponent quatre de nou net, tot un senyor castell a l'abast de molt poques colles, un castell de veritat, sense folres ni manilles ni subterfugis, una decisió agosarada si no fos que el quatre net ja l'havien carregat per Sant Félix. Però si vols guanyar el concurs cal ser agosarat, i el castell pujà molt bé fins que els dosos tiraren avall i el castell restà en intent. Repetiren en tercera ronda, doncs l'estructura del quatre s'havia palesat ferma, però aquest cop, potser pel cansament propi d'una tercera ronda, l'estructura resultà més bellugadissa i la canalla es tornà a arronsar. En quarta ronda, potser per asserenar els ànims, la colla descarregà un sobrat tres de nou amb folre. I arribaren així a la cinquena i darrera ronda, on potser haguessin pogut tirar amunt un quatre de nou amb folre per assegurar-se la quarta plaça i qui dia passa any empeny. Però no, la colla jove no havia anat pas al concurs a complir amb l'expedient, i decidiren tirar amunt un sempre esmunyedís pilar de vuit amb folre i manilles, que en cas de carregar-se o descarregar-se també els deixaria en quarta posició. No era, doncs, una decisió tàctica, la del pilar de vuit, sinó una mena de crit d'orgullosa autoafirmació. Però el pilar es revinclà, i encara que es pogué salvar l'ensurt, la motxilla final resultà fatal i el pilar feu llenya, deixant a la colla en setena posició amb només dos castells puntuats. I que ahir la colla jove dels xiquets de Valls obtingués una poc lluïda setena posició en el concurs de castells de Tarragona d'enguany és un fet que, com ja ha estat dit, els honora. I no pas poc.

Watashi no toshokan

J. Arranz, de @bibliotequesbcn comenta com les biblios s'han convertit en els ateneus d'avui #TIC #agenda

I jo, només faltaria, no puc estar més d'acord amb la fina apreciació de la dita realitat que recull la piulada de més amunt, que descriu amb exactitud el procés de metamorfosi que estan experimentat allò que encara anomenem biblioteques. En canvi, discrepo amb braó del to que acompanya la piulada, que sembla encoratjar amb no poc entusiasme l'esmentada metamorfosi. I com enumerar els nombrosos motius que em porten a discrepar fora excessiu, em prenc la llibertat de citar a qui ja ha expressat les que podrien ser les meves raons amb contundent claredat aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.

És potser per tot això que ja fa un cert temps que tinc decidit que fer en cas d'assolir un cert capital, diguem-ne uns cinc milions d'euros: primer donar personalitat jurídica a la meva insignificant biblioteca personal, segon dotar-la econòmicament dels esmentats cinc milions d'euros per garantir la seva continuïtat un cop jo falti, tercer estudiar biblioteconomia, quart cercar una bona parcel·la qualificada com a sòl urbà destinat a equipament, cinquè comprar-la, sisè projectar un edifici destinat a albergar una discreta biblioteca, setè fer-lo construir, vuitè contractar una bibliotecària a temps parcial, novè traslladar-hi els prop de dos mil volums que ara mateix tinc a casa i fer-los créixer amb un cert criteri que ara fora llarg exposar fins a una xifra d'uns cent mil volums, i finalment dedicar-ho tot plegat a la preservació del patrimoni editorial, sense cursos ni tallers, ni clubs de lectura ni sales d'estudi, ni cafeteria ni audiovisuals, ni sales d'actes ni presentacions de llibres, ni lectures públiques ni concursos, ni préstec ni TICs. Només silenci, lleixes i més lleixes de llibres i dues butaques, doncs l'aforament de la biblioteca restarà limitat a dues persones: jo mateix i qui sigui que hi vulgui entrar, que les biblioteques bé han de ser obertes a tothom.

Kochira wa Söderberg-san desu (II)

L'extraordinaria notícia me la va avançar l'editor d'Adesiara, Jordi Raventós, a principis del ja passat mes de setembre, en una de les casetes de la Setmana del llibre en català. I avui, u d'octubre, rebo la confirmació via correu electrònic: els senyors vienesos editen El joc seriós.

Fou per la tarda del vint-i-quatre de novembre de dos mil dotze, que en una visita a Laie vaig adquirir un exemplar de El doctor Glas, petita novel·la d'un autor suec que em resultava del tot desconegut, Hjalmar Söderberg. I per què esmerçava jo divuit euros en l'adquisició d'un llibre que m'era del tot desconegut, més enllà d'una hipotètica i potser inversemblant connexió entre el seu autor i el cineasta Steven Soderbergh? Doncs per què estava editat per Adesiara, motiu més que suficient no només per fer-ne la compra, sinó per encetar la lectura tot seguit, com així vaig fer, assegut en una no del tot confortable cadireta de la plaça de la Vil·la de Madrid, tot fent temps per quelcom que ara no ve al cas. I encara que no són poques les lectures que he fet de llibres editats per Adesiara que m'han resultat d'allò més plaents, cap com El doctor Glas, que gosaria dir, si em disculpen la grossa exageració, que, descomptant les novel·les de Kafka i Flaubert, i potser també les de Musil, és, segons el meu sempre volàtil i poc fonamentat parer, la millor novel·la de tots els temps haguts i per haver. I si algú discrepa, que calli, o li trencaré la cara.

I ja per acabar, afegir només el que hores d'ara ja deu ser un obvietat, Hjalmar Söderberg és també l'autor de El joc seriós.

Maribor ni imasu

Encara que potser fins ara no hi havia mai pensat, un dels gèneres de novel·la que també em plau força és el de les novel·les el personatge principal de les quals es desplaça a una ciutat amb un objectiu confús i poc clar. Cas paradigmàtic i potser fundacional del gènere seria El castell, de Franz Kafka, encara que resulta dubtós atribuir l'autoria a Kafka, que segons sembla no feia més que escriure al dictat d'una veu exterior que només ell podia sentir, essent potser aquesta misteriosa veu la veritable autora de tota l'obra atribuïda a Kafka. Després tindríem Els inconsolables, de Kazuo Ishiguro, on un pianista de renom es desplaça a una ciutat no identificada però que bé podria ser Praga, que tot i resultar una lectura llaminera no deixa de ser una mena d'homenatge, potser a Kafka, o potser a la ja esmentada i misteriosa veu.

I aquests dies, gràcies a la personal recomanació d'un cert insensat, puc gaudir de la confusa i poc clara visita que un tal Jaroslav Štastny fa a Maribor, ciutat que a diferència de les precedents resta perfectament contextualitzada. I tot i que encara és aviat per avançar esdeveniments, Malibor sembla ser molt més que un simple decorat on ubicar al desorientat de torn, el ja esmentat Jaroslav Štastny, essent la ciutat, i els mateixos anys on es desenvolupa la suposada acció, tots ells confusió, doncs viure, convindran amb mi, és quelcom molt confús. A Maribor, i arreu.

Kochira wa Pujol-san desu (II)

M'he despullat davant de l'opinió pública, això no m'ho negaran! ha afirmat en un cert moment el molt honorable president Pujol en la seva simpàtica compareixença davant els il·lustres parlamentaris. I és precisament això el que trobo de més criticable en el desagradable assumpte aquest del molt honorable president Pujol, aquest despullar-se en públic, cosa no només prohibida per no poques ordenances municipals, sinó, sobretot, francament desagradable en una persona de vuitanta-quatre anys. Que es despullin els joves passi, però que ho faci una persona de vuitanta-quatre anys resulta del tot inescaient. I per què es despulla, president? li hagués preguntat jo, en cas de d'haver-me trobat en alguna de les confortables butaques del parlament, amb els trenta-set mil tres-cents trenta euros amb quaranta-un cèntims anuals corresponents, variables a part.

I no és només que a vuitanta-quatre anys els pits de les senyores o les vergues dels senyors resultin unes pelleringues francament afrontoses, és que qui, no ja a vuitanta-quatre, sinó a quaranta-sis anys (que a dia d'avui són els anys que jo mateix crec gastar) no té res a amagar, és un monstre, això és, una persona, animal o fetus de conformació contrària a l’ordre natural.

Dare ga Ulisses-san desu ka (II)

És coneguda per grans i petits la resposta que el murri Ulisses donà a Polifem quan aquest li demanà el nom. Ningú, respongué l'enginyós fill de Laertes, em dic Ningú. I és també conegut de tothom que gràcies a semblant resposta Ulisses salva la vida, la seva, i la de no pocs dels seus companys, que altrament haguessin servit d'àpat al monstruós cíclop, golafre carnívor que semblava preferir la carn humana per sobre de la d'altres bèsties, mamíferes o no, com ara xais o bous, pollastres o conills, cangurs o estruços, cargols o formigues. Però més enllà de l'enginy o la facècia en la resposta, i si Ulisses, espaordit per la visió de la lletja parca que semblava esperar-lo, hagués restat privat de la seva proverbial murrieria i hagués respost amb aclaparadora sinceritat a la demanda del cíclop? I si Ulisses, potser per primer cop a la seva vida, hagués admet que ell, com tothom, no és Ningú?

O és que vostès, benvolguts lectors, creuen ser algú?

Watashi wa ki ni naritai desu ka

Sóc un franc alhora que ferm admirador del món vegetal. No només pels evidents beneficis que m'ofereix, com ara l'ombra dels grans arbres, la bellesa de no poques floracions, o l'àcida comestibilitat dels tomàquets, sinó, per sobre de tot, per la seva comfortable previsibilitat, doncs els vegetals, si alguna cosa són, és previsibles. Dia rere dia els arbres romanen allà on són plantats, les maduixeres del test del balcó resten a lloc, i faci fred o faci calor, plogui o faci sol, els vegetals mostren un admirable tarannà en entomar amb estoicisme tot allò que sigui que l'atzar té a bé d'oferir-los. A diferència dels sempre imprevisibles animals, un no ha de malfiar-se mai d'una ceba o d'un pebrot, d'una mèlia o d'una xicranda, d'un roser o d'una rosella.

I tan admirables em resulten els vegetals, que més d'un cop he desitjat esdevenir jo mateix vegetal, de preferència una conífera, tal vegada una grossa sequoia, si em disculpen la immodèstia, com ara una de les tres jovenívoles sequoies que són plantades a Santa Fe del Montseny, al que fou jardí de Can Casades. Si més no, esdevingut sequoia, m'estalviaria d'escriure bestieses.

Gakkō no kodomo

Primer és la nena sobrealimentada, que aprofitant-se de la força física que li dóna el seu evident sobrepès li acostuma a prendre el berenar cada cop que no en té prou amb el seu, que és sempre. Segon és el nen consentit, que sempre vol la joguina que ell té i no accepta mai un no per resposta, de manera que ni viu ni deixa viure. Tercer el nen que sempre va disfressat d'home aranya i que l'espanta amb aquella carota que duu posada en tot moment. Quart el nen assilvestrat, que quan no és a la bressola sempre s'està amb el seu germà gran a la plaça del davant del basar xinès que regenten els seus pares, i que no té manies a l'hora d'aconseguir el que creu voler. Cinquè la nena que no és al·lèrgica al gluten però que no en pren perquè la ideologia dels seus pares no accepta el gluten i sempre té un berenar especial que sembla molt més bo que no pas el seu, encara que això tant és, perquè la nena sobrealimentada sempre li pren. Sisè el nen que sí és al·lèrgic al gluten i que sempre té el mateix berenar especial de la nena que tot i no ser al·lèrgica al gluten no en pren perquè la ideologia dels seus pares no accepta el gluten. Setè la nena filla de pares famosos que l'ignora perquè els seus pares no surten cada dia per televisió dient-se el nom del porc. Vuitè el nen diagnosticat amb el síndrome de dèficit d'atenció amb hiperactivitat que monopolitza a la tècnica que ha cursat un grau mitjà de formació professional en educació infantil i que hauria de ocupa-se de tots ells, i no només del nen diagnosticat amb el síndrome de dèficit d'atenció amb hiperactivitat. I finalment ell, que en atènyer l'edat adulta esdevindrà psicòpata i es farà tristament famós per haver escabetxat a cops de matxet a nou marrecs d'una escola bressol abans de ser abatut pels trets d'una tiradora d'elit del cos dels mossos d'esquadra, que en el seu temps lliure pràctica el busseig a pulmó i és mare d'una nena amb intolerància a la lactosa.

Bangohan no hai

A El sopar de cendra, curiós diàleg que sembla versar sobre certes qüestions astronòmiques, Giordano Bruno, autor que no necessita pas presentació, parla de si mateix en tercera persona en els termes més elogiosos. I no només parla de si mateix en els termes més elogiosos, sinó que també, amb una braó que ja voldria qualsevol libelista com cal, parla en els termes més pejoratius de tots aquells que gosen discutir-li res, de tal manera que el curiós diàleg sembla més aviat una mena de manual sobre l'art de tenir sempre raó, talment cert opuscle que redactà un tal Schopenhauer no pocs anys desprès, i no pas un diàleg sobre unes qüestions astronòmiques que, si bé en el seu moment degueren ser de la més alta transcendència, quatre segles després resulten més aviat irrellevants.

I des de l'habitual frivolitat que em caracteritza, i des de la comoditat d'una societat on estat i església resten relativament separats, i des de la tranquil·litat de poder escriure les més grosses bestieses amb total impunitat, no puc més que sospitar que el tràgic final de Giordano Bruno, mort en la espaordidora foguera, més que degut a l'heretgia de la que fou acusat, sens dubte es degué a la seva supèrbia, a una excessiva i immoderada estima de si mateix, que el portà, no només a creure's millor que els altres, característica que acostumem a compartir tots els moridors nascuts del ventre d'una dona, sinó a proclamar-ho als quatre vents, grossa imprudència que no acostuma a agradar a tots aquells que no són un mateix.

Gomibako wa ippai desu

Després de prendre'm la saborosa orxata, em costa trobar un lloc adient on llençar el corresponent got de cartró, amb la seva tapa de plàstic i la palla que he fet servir per xuclar la beguda. I no és que no vegi papereres al meu pas, que en trobo, però totes plenes a vessar de tot allò que la multitud, doncs no pas amb altra paraula es pot quantificar a la gentada que baixa pel passeig de Sant Joan, ha anat llençant en elles. Finalment deso amb cura el meu got sobre un munt de brossa que sobreïx l'enèsima paperera que ensopego, i encara m'aturo uns segons per comprovar l'estabilitat del got que he abandonat sobre la pila de deixalles, sobretot restes de menjar, contenidors de líquids i embolcalls de tot tipus, en ser la ciutat curulla de forasters que fan el corresponent àpat del migdia a peu dret anant d'aquí cap allà, o asseguts en els no sempre confortables bancs públics, o sobre la no gaire neta gespa d'alguna zona enjardinada o sobre el sempre dur panot de les voreres. I és del tot comprensible que en aquestes circumstàncies les papereres siguin totes plenes, per molt que també veig a un operari dels serveis de neteja municipals que tragina un carretó on va buidant les papereres que troba al seu pas, però que són automàticament reomplertes per l'acolorida gernació que omple el passeig i on retrobo no pas pocs coneguts, que bé abillats de groc o bé de vermell, m'acompanyaran a fer el ridícul més ignominiós, si se'm permet una primera i darrera exageració, enmig de la via pública.

Kochira wa Cambó-san desu ka

A la seva Apologia de Cambó, volum vint-i-cinquè de la seva obra complerta, Pla ensabona fora mesura la figura de l'insigne besaluenc, que és presentat com paradigma de totes les virtuts, ja siguin aquestes capitals, cardinals o teologals. De la mateixa guisa, les idees polítiques de Cambó són també presentades sota la llum de totes les virtuts, alhora que lerrouxistes, liberals, conservadors, republicans, monàrquics, militars, anarquistes i radicals, són presentats sense excepció possible com uns pèrfids ignorants que mengen carn humana i reten culte al diable. Però si atenem al fet que segons sembla fou el mateix Cambó qui pràcticament dictà el text a Pla, que només feu d'amatent amanuense a canvi d'un sens dubte merescut salari, és innegable que Cambó pecà de manca d'humilitat i d'excés de supèrbia, qui sap si com a manera de concedir-se el benefici d'algun vici, potser el més abellidor de tots, doncs la supèrbia, ben portada, agrada d'allò més a grans i petits.

Dare ga hakushimasu ka

No m'agrada aplaudir, picar de mans en senyal de reconeixement pels suposats mèrits d'aquells que no són jo. No només, és clar, pel disgust que em produeixen els sempre discutibles i sobrevalorats mèrits aliens, sinó, també, per l'enutjós soroll que el picar de mans produeix. És per això que acostumo a defugir tota situació on s'acostumi a picar de mans, i si per algun lleig atzar m'acabo trobant envoltat per entusiastes picadors de mans, faig com si jo també piqués de mans, però sense arribar mai a picar-les, alhora que provo d'allunyar-me de forma discreta d'aquells que sí piquen les seves mans amb més o menys entusiasme, més o menys braó.

I un cop sóc lluny de la colla de picadors de mans, no només em dic que cal parar més atenció, ser més prudent i planificar amb més cura els meus moviments per així estalviar-me futurs destrets, sinó que també em demano que porta als altres a picar de mans, a fer tan viva ostentació del seu foll entusiasme vers qui sap què o qui, fins que em responc que és clar, que són coses que fan els altres, avinentesa que em permet improvisar una potser no gaire reeixida encara que exacte definició, els altres són tots aquells que han picat algun cop de mans.

Hon o kaimashita

Fa ja quatre anys, tal com aquí vaig donar notícia, a la Fira del llibre d'ocasió, antic i modern, que amb periodicitat anual es celebra al Passeig de Gràcia del Cap i Casal, vaig poder adquirir un exemplar acceptablement conservat del primer volum de la col·lecció Bernat Metge, primera part de De rerum natura, de Lucreci, pel ridícul preu de vuit euros. Una primera edició del 1923, bilingüe llatí-català, enquadernada en tela, d'una tirada especial numerada de dos-cents cinquanta exemplars, essent l'exemplar que jo vaig tenir la sort d'adquirir el 43è.

I més enllà de l'alegria per la compra feta, enlluernadora, sí, però breu i fugissera com correspon a tota alegria com cal, vaig ser tot seguit pres d'una certa malenconia, una tristesa vaga, ombrívola i duradora, tal com la defineix el diccionari en la seva segona accepció. Malenconia que se m'ha fet de nou present en llegir l'amable comentari que un lector ha tingut la gentilesa de fer a l'escrit immediatament anterior a aquest: cinc euros per primeres edicions de l'obra completa de Pla.

Si aquest és el preu que acaben tenint alguns dels més sòlids referents d'allò que hom acostuma a anomenar cultura catalana, cinc i vuit euros, no és d'estranyar que siguem un país de fireta, ja saben, conjunt d’estris de cuina petits per a jugar a cuinar, tal com també defineix amb gros encert el diccionari l'IEC.

Pla-san no hon o yonde imasu

Hi ha una monarquia constitucional. Hi ha dos grans partits de torn. Hi ha una aparença de sufragi. Hi ha una suposada premsa d'opinió. Hi ha una Constitució i un Parlament. Tot plegat és una enorme ficció, una mentida fenomenal que subsisteix, sota una estructura artificial de país políticament europeïtzat...

Són les de més amunt paraules escrites per Josep Pla al volum vint-i-cinquè de la seva obra completa, dedicat a Francesc Cambó, per descriure la situació d'allò que hom anomena Espanya en temps de la regència de Maria Cristina, aquella de la parada de metro del Corte Inglés de l'avinguda Diagonal. Eren aquells temps de forta crisi, amb la pèrdua de les colònies i altres desastres que ara no venen al cas.

I com les de més amunt, a l'esmentat llibre es poden trobar moltes altres paraules també escrites per explicar els anys aquells de la regència de Maria Cristina i del posterior regnat del seu fill, anys de crisi espanyola i de revifalla d'allò que s'anomenà catalanisme, que ves per on, servirien perfectament per descriure la situació d'aquests darrers anys, de crisi espanyola i de revifalla del catalanisme, ja per fi dit independentisme. Potser, que qui vulgui estar ben informat tanqui els diaris i obri els llibres, si més no aquest, el vint-i-cinquè volum de l'obra completa de Pla, dedicat, diu l'autor, que era un murri, a Francesc Cambó, que era tot un nervi.

Watashi desu (X)

Retrobar certs espais del passat em porta a recordar a aquell odiós personatge que algun cop potser vaig ser. I encara que l'odiós personatge que potser algun cop vaig ser em resulti precisament això, odiós, no puc evitar una sorprenent i no del tot desplaent sensació d'enyor. Enyor, no pas, només faltaria, d'aquell que algun cop potser vaig ser, sinó, tal vegada, d'aquell que potser aquell que algun cop potser vaig ser hagués pogut arribar a ser, de no haver arribat a ser, aquell que algun cop potser vaig ser, aquell que ara crec ser.

I disculpin, o no, el lleig embarbussament.

Falukner-san no hon o mimashita

De vegades no entenc el que llegeixo. Ja d'infant molts cops no arribava ni a capir la trama argumental del llibre que tenia a les mans, i pàgina rere pàgina em feia un embolic monumental, de tal guisa que acabava jo el llibre tal com l'havia començant, ignorant del tot el que en ell es deia. En el meu descàrrec puc al·legar que llegia coses del tot inescaients per l'edat que aleshores jo tenia, i em recordo amb onze o dotze anys intentant desxifrar la traducció que feu Carner del Pickwick de Dickens sense ni ensumar que es tractava d'una obra de vis còmica, fent-me un embolic majúsculs amb els innúmers personatges de Guerra i Pau, o del tot al·lucinat davant la Metafísica d'Aristòtil, que vaig fer que em regalessin per un Sant Jordi, en una d'aquelles edicions de butxaca de la col·lecció Austral d'Espasa-Calpe. Amb el anys això ja ho he anat esmenant, i crec que ja sóc capaç d'entendre les trames d'allò que acostumo a llegir, tot i que de vegades no puc evitar la sensació de creure que hi ha quelcom que se m'escapa, especialment amb Faulkner i Joyce. I no parlo d'aquelles traduccions impossibles de Pedrolo, que en tres o quatre ocasions he acabat abandonant sense saber ben bé que estava llegint, sinó d'una de les lectures d'aquest estiu, El llogarret, traduït per na Maria Iniesta i Aguiló, que si bé m'ha resultat plaent i crec haver entès tots els fets en ell narrats, no puc evitar de tenir aquella desagradable sensació de restar convençut que se m'escapa el més important, quelcom que no arribo ni a ensumar, talment com quan tenia onze anys.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (V)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Pujol-san desu

Quan en vaig tenir l'oportunitat mai no vaig donar el meu vot a cap llista electoral encapçalada per Jordi Pujol i Soley. Després, un cop l'ex-president ja era retirat de tota contesa electoral, em va saber greu no haver-ho fet. Ara, un cop sentides les seves darreres paraules, m'alegro de no haver-li ofert mai la meva confiança. No pas, és clar, perquè amagués en algun paradís fiscal els milions d'una herència, ni perquè hagués defraudat els corresponents pagaments a la hisenda pública. Entenguem-nos-en, jo crec que l'Estat només malbarata recursos, que amb la seva voracitat recaptatòria només alimenta i fa créixer la bèstia que porta dins, una bèstia golafre i goluda que mai no en té prou i sempre demana més, i més, i més, i d'aquí el deute públic, doncs per molt que es recapti mai no n'hi ha prou per satisfer la voracitat de la bèstia. Si la bèstia menja un tall tot seguit n'exigeix dos. Si en menja dos en demana tres, si en són tres doncs quatre, i així fins que la bèstia, hipertrofiada, esdevé omnipresent i omnipotent i tot és Estat i tots acaben vivint de i per l'Estat. Per això considero que la primera obligació cívica de qualsevol persona com cal és defraudar a hisenda, evitar que amb l'esforç del seu treball es peixi a la bèstia, i que Jordi Pujol i Soley volgués preservar els resultats de l'esforç del seu pare de la impúdica voracitat de l'Estat em sembla quelcom no només lloable i honorable, sinó també valerós, doncs només els valents gosen enfrontar-se a la bèstia.

Però acollir-se a una suposada amnistia fiscal pensant que la bèstia passarà per alt un nom com el seu sense tornar-s'hi, i acabar demanant disculpes per quelcom que l'hauria d'enorgullir és propi de passerells, i de cap de les maneres puc jo oferir el meu vot a un passerell.

Mishiranu hito

Ahir a l'hora de sopar es presentaren a casa uns desconeguts de maneres afables i rostres somrients. Els desconeguts, un home i una dona que semblaven ser parella, es captenien amb aquella frívola bonhomia pròpia de qui ja té la feina feta i es permet el luxe de creure's lliure de tota obligació. Pel to de les seqüències fòniques que ens adreçaren, ens semblà que els desconeguts ens feien alguna pregunta que no arribàrem a capir, en ser-nos del tot desconeguda la llegua que semblaven enraonar, potser rus o servo-croat, suec o finès, alemany o txec, què sé jo. Però en adonar-se els desconeguts que no enteníem les seves paraules, entraren decidits i anaren fins al menjador, on en veure que ja teníem la taula parada amb el sopar que jo havia preparat per a nosaltres quatre, tomàquet amanit, brandada de bacallà i sardines escabetxades, s'entaularen i començaren a endrapar amb no gaire polidesa i molta golafreria. Afortunadament els desconeguts no s'ho menjaren tot i ens quedaren algunes engrunes per a nosaltres, que escuràrem asseguts a taula aprofitant que els desconeguts s'havien traslladat al sofà, no sense abans servir-se dos gots del meu Ardbeg de deu anys, que sembla ser que trobaren més aviat desplaent, potser per aquell seu excés de turba que a mi tant em plau. Aleshores els desconeguts ens tornaren a adreçar algunes preguntes, tot assenyalant amb l'índex de la destra alguns elements de la nostra llar, com ara les florides motllures dels sostres o els vitralls d'algunes finestres. Vist el seu interès per les particularitats del nostre habitatge, em vaig creure obligat a mostrar-los tot el pis i els vaig convidar a seguir-me passadís enllà, tot mostrant-los les cambres interiors i l'ampla peça que em fa de despatx. Però els desconeguts no em seguiren fins al final i es quedaren a la nostra habitació, on aprofitaren el gros llit per jeure i començar amb els habituals preliminars de tota folga. Jo, discret, vaig sortir tancant la porta de l'habitació al meu darrere, i ja a la sala vaig aprofitar per seure al sofà amb els menuts, practicant sumes i restes amb la gran i mirant un llibre il·lustrat amb el petit. Al poc, però, se'ns feren evidents els gemecs de la desconeguda, que semblava gaudir de valent d'un acte sexual particularment intens. Engegàrem aleshores la televisió, per tal de no ser destorbats, i aprofitàrem per mirar la programació infantil, que com és habitual a aquelles hores del vespre oferia diversos episodis d'animació protagonitzats per un gat que empaitava a un eixerit ratolí. Fins que al cap d'estona els infants s'abandonaren al son i els portàrem als seus llits, tornant nosaltres al sofà de la sala, en haver comprovat que els desconeguts, un cop arribats als respectius orgasmes, restaven adormits al nostre llit. Aprofitant que el sofà és gros, ens estiràrem i també restàrem nosaltres adormits, fins que ja al matí una ma em sacsejà i en obrir jo els ulls em vaig trobar amb el desconegut al meu davant, que vestia un dels meus pijames i em mostrava la nostra cafetera, talment m'estigués demanant l'habitual cafè dels matins. Com jo no prenc mai cafè i no estic avesat a la seva preparació, vaig despertar a la meva companya, que es llevà i preparà l'esmorzar dels desconeguts. Un cop dutxats i esmorzats, els desconeguts s'acomiadaren de nosaltres fent tot un seguit d'evidents gesticulacions amb el palmell de la destra, obriren la porta del pis, i marxaren.

Bernhard-san no hon o yonde imasu (IV)

Les paraules ho entaforen tot a terra i ho trastoquen tot, i converteixen sobre el paper la veritat total en mentida, el llenguatge dóna únicament una autenticitat falsificada, per molt que qui escriu s'hi esforci, el llenguatge és inservible quan es tracta de dir la veritat, de comunicar, a qui escriu només li permet l'aproximació, l'espantosa distorsió, sempre només una aproximació desesperada i per això també incerta a la qüestió.

Escriu Thomas Bernhard a El fred, quarta part de la seva pentalogia dita autobiogràfica. I més enllà del significat concret de les paraules escrites, amb les que puc més o menys combregar, les jeremiades de Bernhard em permeten no només el possible gaudi de la lectura, sinó, també, jugar al bonic joc aquell de canviar-ho tot per que res no canviï, doncs, s'hagués modificat el significat d'allò escrit si enlloc del paràgraf de més amunt en Bernhard hagués escrit el de més avall?

El llenguatge és inservible quan es tracta de dir la veritat, de comunicar, a qui escriu només li permet l'aproximació, sempre només una aproximació desesperada i per això també incerta a la qüestió, el llenguatge dóna únicament una autenticitat falsificada, l'espantosa distorsió, per molt que qui escriu s'hi esforci, les paraules ho entaforen tot a terra i ho trastoquen tot i converteixen sobre el paper la veritat total en mentida.

Només afegir, per no ser més imprecís del necessari, que el paràgraf escrit per la traductora de Bernhard no és pas el primer, sinó el tercer.