Kochira wa Eliasson-san desu

Un artista no és més (ni menys) que una persona que té la paciència de mirar al seu voltant, la lucidesa de reflexionar sobre allò que hi veu, i la gentilesa de voler-nos-ho explicar. Més enllà d'habilitats manuals més pròpies dels artesans, l'artista mira, pensa i explica, essent la seva obra, sigui quina sigui l'anècdota del seu format, la manera que té d'expressar-se.

És per això que, de vegades, algunes obres ens poden semblar trivials i/o ridícules, talment l'entreteniment d'un marrec de pocs anys, doncs la seva gènesi rau en l'anodí que veiem o escoltem cada dia al nostre voltant, allò que, apressats com anem, no ens aturem mai a considerar, doncs ho trobem mancat d'interès. I és aquesta aparent quotidianitat la que ens pot fer menysprear una obra, potser magnífica (o potser no), abans de conèixer-la.

Vagin, doncs, si en tenen ocasió, a la Fundació Miró (fins el vint-i-vuit de setembre) i jutgin per vostès mateixos allò que el senyor Eliasson, Olafur Eliasson, te l'amabilitat de voler-nos explicar, per molt que, a primer cop d'ull, puguem pensar que tot allò no són més que romanços.

Yūdachi

En notar les primeres gotes entro dins, on, assegut en un balancí, continuo llegint sense parar gaire esment de la remor de la pluja. Fins que distret per un fort repic, doncs comença a caure calamarsa, deixo el llibre i paro atenció en la remor que sento de fons. Prenc un paraigües (que de poc em servirà), surto i vaig cap el riu, d'habitud no més que un corriol d'aigua que embelleix el paisatge. I incrèdul veig com la pacífica riera s'ha desbocat per tot. Com la pollancreda que tinc al meu davant ara és riu, i com la pista i els prats de l'altre riba també són riu, i com tot el que veig és riu, d'aigües tèrboles que escumegen amb violència. Hipnotitzat, tot moll, resto al davant de l'aigua, retent un sentit homenatge a la seva força, fins que un dels alts pollancres cedeix, i mut, doncs el crit de l'aigua ho silencia tot, cau i és arrossegat avall, talment no fos més que un lleuger branquilló.

I com si la caiguda de l'arbre m'hagués alliberat de l'embruix, giro cua i torno cap a la casa, doncs encara no he acabat la lectura.

Viena ni imasu

Tot i que arribo en vaixell i segons els mapes em trobo en una illa, tinc la certesa de ser a Viena poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Pels carrers sento parlar italià, sens dubte dialecte triestí, també l'alemany dels funcionaris imperials i moltes més llengües que em són desconegudes, potser txec, ucraïnès, hongarès, croat, jiddisch... doncs gran és l'imperi. Molts nadius tenen els cabells vermells, l'arquitectura és sòbria i es destil·la ginebra, influència anglesa em diuen. Però s'equivoquen, doncs els dominis de sa graciosa majestat mai han arribat fins a les ribes del Danubi, que corre sec fins les argiloses platges de la costa nord, on prenc les aigües i faig castells de sorra, talment fos on crec ser, a la costa Dàlmata.

Doncs poc m'importa la menyspreable geografia, fins a la darrera de les pàgines, sóc a Viena.

Ashita natsu-yasumi ikimasu (II)

Doncs això, tot i que demà tampoc agafaré cap avió ni marxaré gaire lluny, circumstàncies obliguen, el blog, un cop més, resta tancat per vacances fins a finals d’agost. (escassíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Síssif-sama desu (IV)

Desvagat, assegut al sofà, contemplo com la petita A. agafa un drap de cuina i el deixa sobre una de les butaques de la sala, i com tot seguit el pren de nou i el porta al calaix on era fa un moment. Fet això el torna a prendre i el tornar a deixar sobre la butaca, d'on el pren de nou i el porta al calaix. Tot seguit cap a la butaca, després al calaix, butaca, calaix, butaca, calaix... així fins que la interrompo amb alguna niciesa, com ara canviar-li el bolquer o donar-li de menjar.

És aleshores que penso que potser Síssif no complia cap càstig, només que, un cop hostatjat a l'Hades i lliure d'obligacions, feia allò que més li plaïa, això és, arrossegar una enorme pedra d'alt d'un turó per deixar-la caure tot seguit pendent avall, doncs bé hem de fer alguna cosa per passar l'estona, ni que sigui passejar un drap de cuina d'aquí cap allà, arrossegar rocs amunt i avall, o teclejar sense solta ni volta. Tants caps, tants barrets.

Kochira wa Queequeg-san desu

És a la taula del costat, prenent una copa de vi escumós, i només llambregar-lo l'identifico tot seguit, doncs sens dubte és en Queequeg, l'arponer que en companyia del capità Ahab encalçava la mítica balena blanca. De pell entre fosca i porpra, tota tatuada seguint el dibuix d'un escaquer, i amb la testa afaitada, excepció feta d'un petit floc de cabells nuat sobre el front, en tot és idèntic a la descripció que d'ell fa Melville, doncs fins i tot fa pipades a una mena de tomahawk que sembla servir-li de cassoleta per l'herba. Això sí, enlloc de l'arpó preceptiu tragina una planxa de fusta muntada sobre quatre rodes, que recolza a la cadira on és assegut, al carrer Ferlandina, a tocar del MACBA.

I és tanta la meva badoqueria que no triga a adonar-se de la meva atenció i em demana, displicent, si vull alguna cosa. No res, responc, no res, doncs per molt que tinc mil preguntes a fer-li, sempre m'ha agradat ser respectuós amb la intimitat dels famosos.

Ō-sama no ojō-san

Diuen que la filla del bon rei s'estava a la finestra quan passaren tres tambors que tornaven de la guerra, el més petit dels quals portava un ram de rosetes. Diuen que la filla del bon rei va demanar al petit tambor que l'obsequiés amb una de les rosetes del ram, i diuen que el petit tambor li respongué que donzella qui l'haurà, serà l'esposa meva. Diuen que la filla del bon rei es mostrà disposada a maridar-se amb el petit tambor, si els seus pares acceptaven donar-la. Diuen que el petit tambor anà a trobar al bon rei, i en fer-li saber que ell també era fill de reis, dels reis d'Anglaterra, el bon rei es mostrà complagut i l'acceptà com a gendre. Diuen que aleshores el petit tambor menyspreà al bon rei, també a la seva filla, doncs al seu país, va dir, n'hi ha de molt més belles.

Tunda-san desu ka, Tanner-san desu ka

En aquella hora, allí era el meu amic Tunda, trenta-dos anys, bo i sa, un home jove, fort, amb tota mena de talents, a la plaça davant de la Madeleine, enmig de la capital del món, i no sabia què fer. No tenia cap ofici, cap amor, cap alegria, cap esperança, cap ambició, ni tan sols cap egoisme. De tan sobrer com ell, no n'hi havia ningú al mon.

Conclou Joseph Roth a La fugida sense fi, referint-se al protagonista de la novel·la, Franz Tunda.

A les pàgines de Els germans Tanner, de Robert Walser, trobem a Simon Tanner, un jove que té tots els oficis, tots els amors, totes les alegries, totes les esperances, totes les ambicions i, fins i tot, tots els egoismes. I potser és per això, per ser oposat en tot, que al llarg de les menys de dues-centes pàgines de la novel·la de Roth, Franz Tunda em recorda a Simon Tanner, talment fossin la mateixa persona i la diferència de noms només fos un error d'impremta. Doncs sigui per excés, sigui per defecte, tots dos s'acaben trobant sobrers entre els seu semblants. Com Walser, com Roth.

Hokori

L'orgull, en tant que excés d'estima d'un mateix, m'és un sentiment molt preuat, alhora que l'orgull, en tant que excés d'estima dels propis mèrits, em resulta odiós, doncs entenc que hom resti cofoi de ser qui és, altrament fora enutjós viure, però pretendre justificar aquest cofoisme en uns suposats mèrits només pot ser fruït del desvergonyiment o de la ignorància, dos atributs que no conviden, en cap cas, a treure pit, la més menyspreable i la més habitual de les maneres que hom té de mostrar el seu orgull, en tant que excés d'estima dels propis mèrits.

Madame Bovary o yomimashita

A Madame Bovary Flaubert és cruel. És cruel amb els seus personatges, tots ells carregats de defectes i orfes de virtuts, o prou babaus com per ser l'ase de tots els cops i acabar esllomats. Però sobretot és cruel amb els que imagina que són els seus lectors, els models inspiradors dels seus personatges, l'odiosa burgesia que li és contemporània. Molt lluny de l'educació sentimental, on Flaubert, potser amansit pels anys, es mostra indulgent amb les flaqueses humanes, a Madame Bovary l'acarnissament no té treva, i el final és d'una crueltat que esborrona.

És potser per això que es diu que amb Flaubert es deixa enrere el romanticisme i comença el realisme, també dit naturalisme, doncs res de més real que la crueltat, si parlem de relacions humanes. Però tot això, és clar, no són més que romanços davant del que verament importa, això és, la bellesa, la bellesa de l'obra de Flaubert.

Kochira wa Romera-san desu

Els relats de la intimitat, de Marc Romera, són grans remolins que ens xuclen enmig d'una mar grossa de subordinades que semblen no tenir aturador. Des de les primeres línies quedem atrapats en un moviment circular bastit a base de repeticions, que primer no sabem cap a on va, després ens pensem que sí, i tot seguit trobem que no va enlloc, o potser sí, però que tant és. Enmig de cercles sense fi, empesos per la força centrípeta de la paraula, tant pot ser que gaudim de la prosa interminable de Romera (com el marrec que xala de valent donant voltes dalt dels cavallets), com que acabem ben marejats de tanta giragonsa, talment ens trobéssim tancats dins el tambor d'una rentadora en ple centrifugat.

Jo, particularment, he trobat plaent el segon relat, el viatger, potser perquè és l'únic amb traca final, i, molt en el fons, crec que tinc una certa debilitat per la pirotècnia.

Ima

... viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer i de la fulla d'auró [...], no deixar-se aclaparar per la pobresa i no deixar que se't reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar, com una carbassa que sura pel riu; d'això se'n diu ukiyo.

Llegeixo en un gran panell a l'entrada de la sala d'exposicions.

I les paraules d'Asai Ryoi em recorden la màxima que tot sovint llegeixo camí del despatx, pintada grollerament sobre una element del mobiliari urbà, carpe diem, segons el conegut hexàmetre d'Horaci, carpe diem quam minimum credula postero. Però... com aprofitar el present si no és amb la delectança d'imaginar el futur? un futur que, preguem als Déus, mai esdevingui present.

Kinō gekijō ni ikimashita (III)

Enmig dels aplaudiments, amb els quinze actors saludant al públic, un home (sens dubte amic de la facècia) s'alça i demana per l'autor. Sí, sí, l'autor, l'autor, se li afegeixen altres veus, i al poc és tot el públic qui, picant de mans rítmicament, demana per l'autor. Finalment, en resposta a la sorollosa demanda dels més de cent-cinquanta espectador que omplim la nau gòtica, surt per una porta lateral un home baixet, de calba generosa i bigotis de mosqueter, abillat de manera estrafolària amb gorguera i coll alt, casaca curta de grans espatlles, calces de vellut amb filigranes d'or i botes altes de camussa. I enmig d'un silenci sepulcral, doncs tothom resta aturat davant la imprevista aparició, el petit homenet s'escura la gola i ens adreça unes incomprensibles paraules, talment parlés l'anglès de finals del segle setze, principis del disset. És aleshores que la meva companya, parlant-me ben fluix a l'orella, em recorda que a l'arribar a casa haig de treure del congelador el sofregit que va sobrar l'altre dia. Per a l'arrós de demà, afegeix.

Kakimasu

Escriure és pensar, però pensar d'una certa manera, la principal característica de la qual és la lentitud. A diferència de l'excepcional prestesa dels circuits neuronals a l'hora de fer volar coloms, o de la immediatesa de la parla, el fet d'escriure requereix d'un cert lapse de temps per executar el propi procés físic de l'escriptura, doncs la mà, per molt ràpida que sigui, demana el seu temps. És aquest lapse de temps el què defineix el fet d'escriure, aquesta distància entre el pensament que l'origina i la paraula escrita resultant, que ben aprofitada dóna consistència al primer i elegància a la segona. Essent consistència i elegància el màxim a que podem aspirar si parlem de pensament, escriptura inclosa.

I tot i que no es pot establir un principi universal, i que les excepcions són nombroses, minimitzar aquest lapse de temps no em sembla una bona pensada, a no ser, és clar, que parlem de mecanografia, habilitat de fer anar un teclat.

Èdip no monogatari

Per un instant oblido qui és Antígona i resto perplex quan sento el seu nom. Sí, la incestuosa filla d'Èdip, m'aclareixen. Èdip? pregunto. Sí Èdip, del casal dels Labdàcides, a Tebes, fill i marit de Iocasta, pare d'Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices, afegeix el meu interlocutor, potser jo mateix. És clar, és clar, responc, més que res per evitar un altre reguitzell de noms que ara no em diuen res. Però resto sorprès, doncs no és habitual que hom s'amulleri amb la seva mare, i començo a imaginar com devia anar tot plegat.

Potser Èdip fou abandonat només nàixer, i en arribar a l'ardor de la jovenesa es trobà al seu pare, a qui no reconegué, i a qui donà mort per alguna disputa absurda, doncs les disputes ja ho acostumen a ser, d'absurdes, sobretot les violentes. Després, sense tampoc reconèixer-la, devia prendre com a muller a aquella que l'infantà, a qui prenyà quatre cops, doncs Èdip devia ser un jove de sang calenta, prest per l'ofensa o pels plaers de la colga, segons les circumstàncies. Anys després, en atènyer la maduresa, algun fet extraordinari devia fer adonar Èdip del veritable abast dels seus actes anteriors, i pres de dolor no fora estrany que es llevés els ulls i fugis ben lluny, deixant com a herència a la seva nissaga la maledicció del seu incest, també del seu parricidi.

Quan a grans trets li exposo l'argument, el meu interlocutor em respon que no digui bajanades, que tot això ja està més que escrit, i molt ben escrit, afegeix. És clar, és clar, responc jo, verament alleujat.

Orimasu

Un cop fet el cim només em resta davallar. Primer amb cura, doncs la roca és vertical i trobo poca presa on subjectar-me, i tot seguit arrossegant el pedruscall d'un inestable tarter. Després continuo per un agradós prat de gramínies, on corro costa avall, fins que un bosc d'avetoses m'embolcalla i haig de moderar la meva empenta. No hi fa res, doncs de seguida torno a córrer per un corriol que baixa fent ziga-zagues, fins que trobo el llit sec d'un torrent per on faig drecera, barranc avall, a l'obaga d'un bosc de ribera que mor en un imponent espadat que em barra el pas. Sort d'uns esglaons tallats a la roca que es perden en un mar de boira, on sense dubtar-ho m'hi capbusso fins perdre la noció del temps, doncs tanta és la cura que haig de tenir per a no entrebancar-me, que ja no sé si fa molt o poc que era al cim, si fa molt o poc que davallo, si fa molt o poc que sóc a les escales. Fins que desorientat, pres d'un cert desassossec, m'aturo, fart de no arribar enlloc, ple de neguit. Però tornar enrere, escales i torrent amunt, em sembla una follia, i torno a davallar enmig d'una boira que s'espesseix per moments i que em fa aturar sovint, estossegant, xop de suor, sufocat per una estranya escalfor que sembla sortir de la terra. Em trec la motxilla i la roba, que abandono sobre els esglaons, i sigui per inèrcia o per la impossibilitat de tornar enrere, m'apresso de nou escales avall, saltant els esglaons de dos en dos, de tres en tres, fins que rere un revolt, assegut en una gran fita de pedra, el trobo, somrient, vestit de vint-i-un botons. Ell, en veure'm, somriu encara més, s'aixeca, i allargant-me la mà em saluda, llagoter, sigueu benvingut a casa vostre, estimat, sigueu benvingut a l'infern.

Densha ni ikimasu

Perdut al Vallés crec trepitjar una formiga. Si més no, en aixecar el peu esquerre per fer una passa veig una formiga rebregada allà on instants abans hi era el meu peu. Per tranquil·litzar-los afegiré que l'insecte es refà, recull una clofolla de llavor de gira-sol que hi ha al seu costat, i marxa vés a saber on, doncs no el puc seguir en ser distret per una veu de dona que em pregunta si tinc una mica de xocolata. Com suposo que no faig posat de mestre pastisser, ni de venedor ambulant de llaminadures, dedueixo que no em demana cap producte alimentari obtingut de la pasta de cacau, sinó alguna substància psicoactiva amb efectes depressors sobre el sistema nerviós. Sigui com sigui m'excuso i aprofito per pujar al tren que acaba d'aturar-se al costat de l'andana on sóc, esperant-lo, de fa estona.

Ja assegut dalt del tren obro a l'atzar el petit diccionari que porto, on trobo tres possibles accepcions pel verb trepitjar, (1) posar els peus damunt d'una cosa, per caminar-hi o per sostenir-s'hi, (2) esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la, i (3) tractar algú amb el més gran menyspreu, humiliar-lo en el seu honor, en la seva dignitat. És per això que esmeno la primera frase del paràgraf anterior, i on pensava escriure perdut al Vallès trepitjo una formiga, escric perdut al Vallés crec trepitjar una formiga. Satisfet amb l'esmena tanco el diccionari, baixo del tren aprofitant que de nou és aturat en alguna estació, i transformat en formiga espero que s'aixequi el peu que creu treptijar-me, recullo una clofolla de llavor de gira-sol que trobo al meu costat, i torno cap al formiguer, cau on habiten les formigues en societat.

Daigaku ni ikitai desu

I és que les nostres universitats, com afirma Eric Hobsbawn, són dominades per escriptors i poetes mediocres que han trobat en la docència no solament la manera de guanyar-se el pa, sinó també de divagar indefinidament i sense substància sobre creacions artístiques, confegint-ne interpretacions xifrades per poder-les disseccionar escolàsticament en seminaris mancats de llum i vida.

Escriu l'Antoni Llena a Per l'ull de l'art.

Atesa la meva inqüestionable mediocritat, la inintel·ligibilitat vàcua del meu discurs, i la meva indubtable capacitat per ajuntar paraules de manera indefinida, proclamo aquí el meu dret inalienable a una plaça docent, amb catorze pagues anuals i trenta dies de vacances, de preferència al campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, que no per res, és el que tinc més a prop de casa.

Kesa hon-ya ni ikimashita

Aquest matí he anat a comprar llibres. He sortit de casa i he caminat fins a la cantonada, he tombat a l'esquerra per Casp, he creuat els carrers Girona, Bruc i Roger de Llúria, i a Pau Claris he tombat cap a la dreta, on de seguit he trobat a mà esquerre la llibreria on acostumo a anar. Una llibreria no gaire gran, però potser una de les més reconegudes de la ciutat on visc, que casualment és el cap i casal, segons diuen. Primer he mirat la taula de llibres recomanats, després la de novetats, i finalment he vagarejat pels prestatges amb el fons, on he buscat a alguns dels autors que m'abelleix llegir. Dino Buzzati i Elies Canetti als prestatges de literatura en italià, Robert Musil i Joseph Roth als de literatura en alemany, Herman Melville i Oscar Wilde als de literatura en anglès, per dir alguns noms. Autors prou coneguts per tothom i que no haurien de faltar en el catàleg de traduccions de qualsevol llengua decent. Però, com sempre, o no he trobat res o he trobat llibres que ja he llegit, potser més d'un cop i de dos. Abans de sortir he agafat quatre novetats i un Flaubert.

De tornada a casa he tornat a pensar que és una llàstima que jo prefereixi llegir en català, doncs si ho fes en castellà no tindria cap maldecap per trobar tot allò que busqués i encara més, i perdonin el rodolí.

Dare ga watashi desu ka

Desvagat, assegut en un banc al mig d'un concorregut passeig, passo l'estona contemplant als desconeguts que van i venen d'aquí cap allà. Imagino les seves vides i penso que potser fora bo ser algú d'ells. Per això començo a fixar-me amb més cura en tothom que hi passa, per decidir qui vull ser. Però ningú em fa el pes, ni grans ni petits, ni homes ni dones, doncs tothom és massa prim o massa gras, massa alt o massa baix, porta unes sabates d'allò més desafortunades o parla massa fort. I no és fins després de molt triar i remenar que veig a algú que em fa prou patxoca, però va apressat, massa, i poc que vull anar amb presses, jo.

I així m'entretinc, fins que em ve a buscar la meva companya per tornar cap a casa, doncs la petita ja ha jugat prou al sorral. És aleshores que ho veig clar, d'una obvietat que esborrona, vull ser la meva companya, que per alguna cosa és la poma escollida. Ella és bondadosa i agraïda, humil i amable, cortès i constant, sàvia i respectuosa, justa i tolerant, digna i misericordiosa, ferma i generosa, franca i pacient, treballadora i coratjosa, prudent i pietosa, honesta i diligent, lleial i amorosa... i fa un goig que no es poden ni imaginar.

Però tampoc pot ser, doncs ser ella voldria dir conviure amb algú com jo, i això, és clar, fora un suplici, del llatí supplicium.

Kyō toriniku o tabemashita ka

Avui he vist un estruç, struthio camelus, ocell de l'ordre dels struthioniformes, família dels struthionidae, més semblant a una girafa que no pas a un pardal, que campava al davant del mas on he fet nit. Poruc m'he fet fotografiar al seu costat, he tocat amb el dit índex el plomall de les seves ales, i li he acaronat el cap amb el palmell de la mà. Cada cop més confiat he jugat a encalçar-lo, i rialler he fugit de les ràpides escomeses del seu bec. Després de molt xalar he acabat esgotat, m'he eixugat la suor del front amb un mocador, i he anat a dinar. Assegut al menjador he llegit amb atenció la carta del restaurant, i sense dubtar-ho he demanat amanida i un filet d'estruç molt poc fet (tendríssim, segons el cambrer), acompanyat pel vi de la casa, que prou bo ha estat. I a l'hora de pagar he preguntat si em podien donar alguna ploma de l'animal, com a record, he afegit.

Kochira wa Polzet-kun desu

Amb la mirada baixa, capficat en les meves nicieses, veig sobre el panot de la vorera una petita moneda d'acer recobert de coure, d'un, dos o cinc cèntims d'euro. És tan poc el seu valor que no em prenc la molèstia d'ajupir-me a collir-la, i si no fos per què en fer una passa veig una segona moneda, en tot idèntica a l'anterior, no escriuria això. Però en veure la segona moneda imagino una tercera, una quarta i una infinitat de monedes fent filera, separades totes elles la distància d'una passa, que em recorden la història de'n Polzet, el nen que era tan petit com el dit polze d'una mà.

Vet aquí que els pares d'en Polzet eren tan pobres que decidiren abandonar als seus set fills al mig del bosc. Però en Polzet, coneixedor de les intencions paternes, s'omplí les butxaques de pedretes per anar abandonant pel camí. Així, un cop sols al bosc, Polzet i els seus germans pogueren tornar a casa gràcies al rastre de pedretes, per satisfacció de pare i mare, que ja es penedien de la seva acció, doncs ara la fortuna els somreia. Però la sort és capriciosa, i en ser atuïts de nou per la pobresa els pares d'en Polzet decidiren abandonar de nou als seus fills. Aquest cop en Polzet va marcar el camí amb petites molles de pa, que, ai las, serviren d'aliment a la golafreria dels ocells. Perdut al bosc, Polzet visqué aventures meravelloses que finalitzaren amb la família reunida de nou, aquest cop enmig de grans riqueses.

I així vaig fent, camí de casa, amb les aventures d'en Polzet al magí, i deu cèntims més a la butxaca.

Chotto matte kudasai (VIII)

Aquest cop em ve a buscar a casa, a l'habitació que em fa de despatx. Sense dir res deixa la dalla recolzada a la llibreria i s'asseu a la cadira del meu davant. Jo faig com si no el veiés i continuo escrivint, amb la mirada fixa a la pantalla de l'ordinador. Aleshores ell gargalleja per cridar la meva atenció, però jo l'ignoro, doncs no és més que un personatge de ficció fruït de la meva fantasia. Us he vingut a buscar per tercera vegada, diu. Jo no li responc res i faig com qui sent ploure. A més, plou. Encara mai ningú m'havia burlat d'aquesta manera, afegeix, i jo, com si fos sord, m'aixeco per consultar una dada al diccionari mitològic. Però aquesta vegada és la bona... au, anem, sense marraneries. Però jo torno a escriure amb la mirada fixa al monitor. Parlo jo o passa un carro, em crida, alhora que amb gest precís assenyala l'ordinador, que esclata en una breu flamarada. Va anem, riu, ara burleta. Jo, impassible, busco un full en blanc al calaix, que també crema sobtat, com la taula, l'habitació, el pis sencer, tot l'edifici, l'arbre del davant, els cotxes aparcats a la vorera, quatre vianants i dos llebrers.

I a la vorera del davant, envoltats de bombers, policies i badocs que fan la seva feina, la meva companya em pregunta com ens ho farem, ara que el foc ens ho ha pres tot. Ficció, li responc, tot això no és més que ficció, tu mateixa ho vas dir.

Nodo ga itai desu

Senyors, què volen que els digui... he dormit malament, tinc febre i estic cansat. A l'empassar saliva noto dolor a la gola, i crec que tinc angines, inflamació de la faringe de probable origen bacterià. A primera hora de la tarda trucaré al meu metge, tota una eminència, per demanar hora. A la seva consulta parlarem de tot i res, després li explicaré el motiu de la meva visita, i tot seguit em prendrà el pols als dos canells, la pressió als dos braços, m'inspeccionarà la gola amb l'ajut d'una petita espàtula de fusta, i amb un estetoscopi auscultarà els sons del meu cos. Dues hores després sortiré amb la recepta d'algun antibiòtic, i tot i que a l'endemà ja em trobaré força millor, em prendré les píndoles seguint la prescripció corresponent. Potser, si les angines són lleus, enlloc de l'antibiòtic em receptarà algun compost de iode per gargallejar, o algun xarop de mal gust. Sigui com sigui seguiré amb exactitud les seves instruccions, i no dubto que recuperaré les forces, la febre marxarà, i tornaré a empassar saliva o aliments (avui canelons d'espinacs amb panses i pinyons) sense cap molèstia.

I si escric tot això no és pas per dir-los que tinc mal de coll, encara menys per a què em desitgin una ràpida recuperació, doncs que són avui en dia unes angines, a casa nostra, fora d'una enutjosa molèstia. És només, que, en posar-ho per escrit, espero que esdevingui ficció.

Asoko ni ikitai desu ka

No tinc simpatia ni per Siegmund ni per Sieglinde, encara menys per Sigfried, el seu fill, tots plegats una colla de busca-bregues que es pensen que tot ho saben i que tot ho poden. I encara tinc menys simpatia per allò que representen, un nou home que ha de redimir a la humanitat de velles culpes i portar-la a una quimèrica arcàdia, després, això sí, de l'inevitable peatge del lager, si és que l'heroi de torn carrega cap a la dreta, o del gulag, si ho fa cap a l'esquerra.

Però, dit això, cada cop que escolto el lament de Siegmund o de Sieglinde, o el foll entusiasme del talòs de Sigfried, no puc evitar de fer meva la seva dissort, les seves alegries o les seves esperances, i bressolat pel geni de Wagner dic amén a tot, convençut, ni que sigui fins al final de la funció, que un món millor no només és possible, sinó, fins i tot, desitjable.