Hokori

L'orgull, en tant que excés d'estima d'un mateix, m'és un sentiment molt preuat, alhora que l'orgull, en tant que excés d'estima dels propis mèrits, em resulta odiós, doncs entenc que hom resti cofoi de ser qui és, altrament fora enutjós viure, però pretendre justificar aquest cofoisme en uns suposats mèrits només pot ser fruït del desvergonyiment o de la ignorància, dos atributs que no conviden, en cap cas, a treure pit, la més menyspreable i la més habitual de les maneres que hom té de mostrar el seu orgull, en tant que excés d'estima dels propis mèrits.

Madame Bovary o yomimashita

A Madame Bovary Flaubert és cruel. És cruel amb els seus personatges, tots ells carregats de defectes i orfes de virtuts, o prou babaus com per ser l'ase de tots els cops i acabar esllomats. Però sobretot és cruel amb els que imagina que són els seus lectors, els models inspiradors dels seus personatges, l'odiosa burgesia que li és contemporània. Molt lluny de l'educació sentimental, on Flaubert, potser amansit pels anys, es mostra indulgent amb les flaqueses humanes, a Madame Bovary l'acarnissament no té treva, i el final és d'una crueltat que esborrona.

És potser per això que es diu que amb Flaubert es deixa enrere el romanticisme i comença el realisme, també dit naturalisme, doncs res de més real que la crueltat, si parlem de relacions humanes. Però tot això, és clar, no són més que romanços davant del que verament importa, això és, la bellesa, la bellesa de l'obra de Flaubert.

Kochira wa Romera-san desu

Els relats de la intimitat, de Marc Romera, són grans remolins que ens xuclen enmig d'una mar grossa de subordinades que semblen no tenir aturador. Des de les primeres línies quedem atrapats en un moviment circular bastit a base de repeticions, que primer no sabem cap a on va, després ens pensem que sí, i tot seguit trobem que no va enlloc, o potser sí, però que tant és. Enmig de cercles sense fi, empesos per la força centrípeta de la paraula, tant pot ser que gaudim de la prosa interminable de Romera (com el marrec que xala de valent donant voltes dalt dels cavallets), com que acabem ben marejats de tanta giragonsa, talment ens trobéssim tancats dins el tambor d'una rentadora en ple centrifugat.

Jo, particularment, he trobat plaent el segon relat, el viatger, potser perquè és l'únic amb traca final, i, molt en el fons, crec que tinc una certa debilitat per la pirotècnia.

Ima

... viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer i de la fulla d'auró [...], no deixar-se aclaparar per la pobresa i no deixar que se't reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar, com una carbassa que sura pel riu; d'això se'n diu ukiyo.

Llegeixo en un gran panell a l'entrada de la sala d'exposicions.

I les paraules d'Asai Ryoi em recorden la màxima que tot sovint llegeixo camí del despatx, pintada grollerament sobre una element del mobiliari urbà, carpe diem, segons el conegut hexàmetre d'Horaci, carpe diem quam minimum credula postero. Però... com aprofitar el present si no és amb la delectança d'imaginar el futur? un futur que, preguem als Déus, mai esdevingui present.

Kinō gekijō ni ikimashita (III)

Enmig dels aplaudiments, amb els quinze actors saludant al públic, un home (sens dubte amic de la facècia) s'alça i demana per l'autor. Sí, sí, l'autor, l'autor, se li afegeixen altres veus, i al poc és tot el públic qui, picant de mans rítmicament, demana per l'autor. Finalment, en resposta a la sorollosa demanda dels més de cent-cinquanta espectador que omplim la nau gòtica, surt per una porta lateral un home baixet, de calba generosa i bigotis de mosqueter, abillat de manera estrafolària amb gorguera i coll alt, casaca curta de grans espatlles, calces de vellut amb filigranes d'or i botes altes de camussa. I enmig d'un silenci sepulcral, doncs tothom resta aturat davant la imprevista aparició, el petit homenet s'escura la gola i ens adreça unes incomprensibles paraules, talment parlés l'anglès de finals del segle setze, principis del disset. És aleshores que la meva companya, parlant-me ben fluix a l'orella, em recorda que a l'arribar a casa haig de treure del congelador el sofregit que va sobrar l'altre dia. Per a l'arrós de demà, afegeix.

Kakimasu

Escriure és pensar, però pensar d'una certa manera, la principal característica de la qual és la lentitud. A diferència de l'excepcional prestesa dels circuits neuronals a l'hora de fer volar coloms, o de la immediatesa de la parla, el fet d'escriure requereix d'un cert lapse de temps per executar el propi procés físic de l'escriptura, doncs la mà, per molt ràpida que sigui, demana el seu temps. És aquest lapse de temps el què defineix el fet d'escriure, aquesta distància entre el pensament que l'origina i la paraula escrita resultant, que ben aprofitada dóna consistència al primer i elegància a la segona. Essent consistència i elegància el màxim a que podem aspirar si parlem de pensament, escriptura inclosa.

I tot i que no es pot establir un principi universal, i que les excepcions són nombroses, minimitzar aquest lapse de temps no em sembla una bona pensada, a no ser, és clar, que parlem de mecanografia, habilitat de fer anar un teclat.

Èdip no monogatari

Per un instant oblido qui és Antígona i resto perplex quan sento el seu nom. Sí, la incestuosa filla d'Èdip, m'aclareixen. Èdip? pregunto. Sí Èdip, del casal dels Labdàcides, a Tebes, fill i marit de Iocasta, pare d'Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices, afegeix el meu interlocutor, potser jo mateix. És clar, és clar, responc, més que res per evitar un altre reguitzell de noms que ara no em diuen res. Però resto sorprès, doncs no és habitual que hom s'amulleri amb la seva mare, i començo a imaginar com devia anar tot plegat.

Potser Èdip fou abandonat només nàixer, i en arribar a l'ardor de la jovenesa es trobà al seu pare, a qui no reconegué, i a qui donà mort per alguna disputa absurda, doncs les disputes ja ho acostumen a ser, d'absurdes, sobretot les violentes. Després, sense tampoc reconèixer-la, devia prendre com a muller a aquella que l'infantà, a qui prenyà quatre cops, doncs Èdip devia ser un jove de sang calenta, prest per l'ofensa o pels plaers de la colga, segons les circumstàncies. Anys després, en atènyer la maduresa, algun fet extraordinari devia fer adonar Èdip del veritable abast dels seus actes anteriors, i pres de dolor no fora estrany que es llevés els ulls i fugis ben lluny, deixant com a herència a la seva nissaga la maledicció del seu incest, també del seu parricidi.

Quan a grans trets li exposo l'argument, el meu interlocutor em respon que no digui bajanades, que tot això ja està més que escrit, i molt ben escrit, afegeix. És clar, és clar, responc jo, verament alleujat.

Orimasu

Un cop fet el cim només em resta davallar. Primer amb cura, doncs la roca és vertical i trobo poca presa on subjectar-me, i tot seguit arrossegant el pedruscall d'un inestable tarter. Després continuo per un agradós prat de gramínies, on corro costa avall, fins que un bosc d'avetoses m'embolcalla i haig de moderar la meva empenta. No hi fa res, doncs de seguida torno a córrer per un corriol que baixa fent ziga-zagues, fins que trobo el llit sec d'un torrent per on faig drecera, barranc avall, a l'obaga d'un bosc de ribera que mor en un imponent espadat que em barra el pas. Sort d'uns esglaons tallats a la roca que es perden en un mar de boira, on sense dubtar-ho m'hi capbusso fins perdre la noció del temps, doncs tanta és la cura que haig de tenir per a no entrebancar-me, que ja no sé si fa molt o poc que era al cim, si fa molt o poc que davallo, si fa molt o poc que sóc a les escales. Fins que desorientat, pres d'un cert desassossec, m'aturo, fart de no arribar enlloc, ple de neguit. Però tornar enrere, escales i torrent amunt, em sembla una follia, i torno a davallar enmig d'una boira que s'espesseix per moments i que em fa aturar sovint, estossegant, xop de suor, sufocat per una estranya escalfor que sembla sortir de la terra. Em trec la motxilla i la roba, que abandono sobre els esglaons, i sigui per inèrcia o per la impossibilitat de tornar enrere, m'apresso de nou escales avall, saltant els esglaons de dos en dos, de tres en tres, fins que rere un revolt, assegut en una gran fita de pedra, el trobo, somrient, vestit de vint-i-un botons. Ell, en veure'm, somriu encara més, s'aixeca, i allargant-me la mà em saluda, llagoter, sigueu benvingut a casa vostre, estimat, sigueu benvingut a l'infern.

Densha ni ikimasu

Perdut al Vallés crec trepitjar una formiga. Si més no, en aixecar el peu esquerre per fer una passa veig una formiga rebregada allà on instants abans hi era el meu peu. Per tranquil·litzar-los afegiré que l'insecte es refà, recull una clofolla de llavor de gira-sol que hi ha al seu costat, i marxa vés a saber on, doncs no el puc seguir en ser distret per una veu de dona que em pregunta si tinc una mica de xocolata. Com suposo que no faig posat de mestre pastisser, ni de venedor ambulant de llaminadures, dedueixo que no em demana cap producte alimentari obtingut de la pasta de cacau, sinó alguna substància psicoactiva amb efectes depressors sobre el sistema nerviós. Sigui com sigui m'excuso i aprofito per pujar al tren que acaba d'aturar-se al costat de l'andana on sóc, esperant-lo, de fa estona.

Ja assegut dalt del tren obro a l'atzar el petit diccionari que porto, on trobo tres possibles accepcions pel verb trepitjar, (1) posar els peus damunt d'una cosa, per caminar-hi o per sostenir-s'hi, (2) esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la, i (3) tractar algú amb el més gran menyspreu, humiliar-lo en el seu honor, en la seva dignitat. És per això que esmeno la primera frase del paràgraf anterior, i on pensava escriure perdut al Vallès trepitjo una formiga, escric perdut al Vallés crec trepitjar una formiga. Satisfet amb l'esmena tanco el diccionari, baixo del tren aprofitant que de nou és aturat en alguna estació, i transformat en formiga espero que s'aixequi el peu que creu treptijar-me, recullo una clofolla de llavor de gira-sol que trobo al meu costat, i torno cap al formiguer, cau on habiten les formigues en societat.

Daigaku ni ikitai desu

I és que les nostres universitats, com afirma Eric Hobsbawn, són dominades per escriptors i poetes mediocres que han trobat en la docència no solament la manera de guanyar-se el pa, sinó també de divagar indefinidament i sense substància sobre creacions artístiques, confegint-ne interpretacions xifrades per poder-les disseccionar escolàsticament en seminaris mancats de llum i vida.

Escriu l'Antoni Llena a Per l'ull de l'art.

Atesa la meva inqüestionable mediocritat, la inintel·ligibilitat vàcua del meu discurs, i la meva indubtable capacitat per ajuntar paraules de manera indefinida, proclamo aquí el meu dret inalienable a una plaça docent, amb catorze pagues anuals i trenta dies de vacances, de preferència al campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, que no per res, és el que tinc més a prop de casa.

Kesa hon-ya ni ikimashita

Aquest matí he anat a comprar llibres. He sortit de casa i he caminat fins a la cantonada, he tombat a l'esquerra per Casp, he creuat els carrers Girona, Bruc i Roger de Llúria, i a Pau Claris he tombat cap a la dreta, on de seguit he trobat a mà esquerre la llibreria on acostumo a anar. Una llibreria no gaire gran, però potser una de les més reconegudes de la ciutat on visc, que casualment és el cap i casal, segons diuen. Primer he mirat la taula de llibres recomanats, després la de novetats, i finalment he vagarejat pels prestatges amb el fons, on he buscat a alguns dels autors que m'abelleix llegir. Dino Buzzati i Elies Canetti als prestatges de literatura en italià, Robert Musil i Joseph Roth als de literatura en alemany, Herman Melville i Oscar Wilde als de literatura en anglès, per dir alguns noms. Autors prou coneguts per tothom i que no haurien de faltar en el catàleg de traduccions de qualsevol llengua decent. Però, com sempre, o no he trobat res o he trobat llibres que ja he llegit, potser més d'un cop i de dos. Abans de sortir he agafat quatre novetats i un Flaubert.

De tornada a casa he tornat a pensar que és una llàstima que jo prefereixi llegir en català, doncs si ho fes en castellà no tindria cap maldecap per trobar tot allò que busqués i encara més, i perdonin el rodolí.

Dare ga watashi desu ka

Desvagat, assegut en un banc al mig d'un concorregut passeig, passo l'estona contemplant als desconeguts que van i venen d'aquí cap allà. Imagino les seves vides i penso que potser fora bo ser algú d'ells. Per això començo a fixar-me amb més cura en tothom que hi passa, per decidir qui vull ser. Però ningú em fa el pes, ni grans ni petits, ni homes ni dones, doncs tothom és massa prim o massa gras, massa alt o massa baix, porta unes sabates d'allò més desafortunades o parla massa fort. I no és fins després de molt triar i remenar que veig a algú que em fa prou patxoca, però va apressat, massa, i poc que vull anar amb presses, jo.

I així m'entretinc, fins que em ve a buscar la meva companya per tornar cap a casa, doncs la petita ja ha jugat prou al sorral. És aleshores que ho veig clar, d'una obvietat que esborrona, vull ser la meva companya, que per alguna cosa és la poma escollida. Ella és bondadosa i agraïda, humil i amable, cortès i constant, sàvia i respectuosa, justa i tolerant, digna i misericordiosa, ferma i generosa, franca i pacient, treballadora i coratjosa, prudent i pietosa, honesta i diligent, lleial i amorosa... i fa un goig que no es poden ni imaginar.

Però tampoc pot ser, doncs ser ella voldria dir conviure amb algú com jo, i això, és clar, fora un suplici, del llatí supplicium.

Kyō toriniku o tabemashita ka

Avui he vist un estruç, struthio camelus, ocell de l'ordre dels struthioniformes, família dels struthionidae, més semblant a una girafa que no pas a un pardal, que campava al davant del mas on he fet nit. Poruc m'he fet fotografiar al seu costat, he tocat amb el dit índex el plomall de les seves ales, i li he acaronat el cap amb el palmell de la mà. Cada cop més confiat he jugat a encalçar-lo, i rialler he fugit de les ràpides escomeses del seu bec. Després de molt xalar he acabat esgotat, m'he eixugat la suor del front amb un mocador, i he anat a dinar. Assegut al menjador he llegit amb atenció la carta del restaurant, i sense dubtar-ho he demanat amanida i un filet d'estruç molt poc fet (tendríssim, segons el cambrer), acompanyat pel vi de la casa, que prou bo ha estat. I a l'hora de pagar he preguntat si em podien donar alguna ploma de l'animal, com a record, he afegit.

Kochira wa Polzet-kun desu

Amb la mirada baixa, capficat en les meves nicieses, veig sobre el panot de la vorera una petita moneda d'acer recobert de coure, d'un, dos o cinc cèntims d'euro. És tan poc el seu valor que no em prenc la molèstia d'ajupir-me a collir-la, i si no fos per què en fer una passa veig una segona moneda, en tot idèntica a l'anterior, no escriuria això. Però en veure la segona moneda imagino una tercera, una quarta i una infinitat de monedes fent filera, separades totes elles la distància d'una passa, que em recorden la història de'n Polzet, el nen que era tan petit com el dit polze d'una mà.

Vet aquí que els pares d'en Polzet eren tan pobres que decidiren abandonar als seus set fills al mig del bosc. Però en Polzet, coneixedor de les intencions paternes, s'omplí les butxaques de pedretes per anar abandonant pel camí. Així, un cop sols al bosc, Polzet i els seus germans pogueren tornar a casa gràcies al rastre de pedretes, per satisfacció de pare i mare, que ja es penedien de la seva acció, doncs ara la fortuna els somreia. Però la sort és capriciosa, i en ser atuïts de nou per la pobresa els pares d'en Polzet decidiren abandonar de nou als seus fills. Aquest cop en Polzet va marcar el camí amb petites molles de pa, que, ai las, serviren d'aliment a la golafreria dels ocells. Perdut al bosc, Polzet visqué aventures meravelloses que finalitzaren amb la família reunida de nou, aquest cop enmig de grans riqueses.

I així vaig fent, camí de casa, amb les aventures d'en Polzet al magí, i deu cèntims més a la butxaca.

Chotto matte kudasai (VIII)

Aquest cop em ve a buscar a casa, a l'habitació que em fa de despatx. Sense dir res deixa la dalla recolzada a la llibreria i s'asseu a la cadira del meu davant. Jo faig com si no el veiés i continuo escrivint, amb la mirada fixa a la pantalla de l'ordinador. Aleshores ell gargalleja per cridar la meva atenció, però jo l'ignoro, doncs no és més que un personatge de ficció fruït de la meva fantasia. Us he vingut a buscar per tercera vegada, diu. Jo no li responc res i faig com qui sent ploure. A més, plou. Encara mai ningú m'havia burlat d'aquesta manera, afegeix, i jo, com si fos sord, m'aixeco per consultar una dada al diccionari mitològic. Però aquesta vegada és la bona... au, anem, sense marraneries. Però jo torno a escriure amb la mirada fixa al monitor. Parlo jo o passa un carro, em crida, alhora que amb gest precís assenyala l'ordinador, que esclata en una breu flamarada. Va anem, riu, ara burleta. Jo, impassible, busco un full en blanc al calaix, que també crema sobtat, com la taula, l'habitació, el pis sencer, tot l'edifici, l'arbre del davant, els cotxes aparcats a la vorera, quatre vianants i dos llebrers.

I a la vorera del davant, envoltats de bombers, policies i badocs que fan la seva feina, la meva companya em pregunta com ens ho farem, ara que el foc ens ho ha pres tot. Ficció, li responc, tot això no és més que ficció, tu mateixa ho vas dir.

Nodo ga itai desu

Senyors, què volen que els digui... he dormit malament, tinc febre i estic cansat. A l'empassar saliva noto dolor a la gola, i crec que tinc angines, inflamació de la faringe de probable origen bacterià. A primera hora de la tarda trucaré al meu metge, tota una eminència, per demanar hora. A la seva consulta parlarem de tot i res, després li explicaré el motiu de la meva visita, i tot seguit em prendrà el pols als dos canells, la pressió als dos braços, m'inspeccionarà la gola amb l'ajut d'una petita espàtula de fusta, i amb un estetoscopi auscultarà els sons del meu cos. Dues hores després sortiré amb la recepta d'algun antibiòtic, i tot i que a l'endemà ja em trobaré força millor, em prendré les píndoles seguint la prescripció corresponent. Potser, si les angines són lleus, enlloc de l'antibiòtic em receptarà algun compost de iode per gargallejar, o algun xarop de mal gust. Sigui com sigui seguiré amb exactitud les seves instruccions, i no dubto que recuperaré les forces, la febre marxarà, i tornaré a empassar saliva o aliments (avui canelons d'espinacs amb panses i pinyons) sense cap molèstia.

I si escric tot això no és pas per dir-los que tinc mal de coll, encara menys per a què em desitgin una ràpida recuperació, doncs que són avui en dia unes angines, a casa nostra, fora d'una enutjosa molèstia. És només, que, en posar-ho per escrit, espero que esdevingui ficció.

Asoko ni ikitai desu ka

No tinc simpatia ni per Siegmund ni per Sieglinde, encara menys per Sigfried, el seu fill, tots plegats una colla de busca-bregues que es pensen que tot ho saben i que tot ho poden. I encara tinc menys simpatia per allò que representen, un nou home que ha de redimir a la humanitat de velles culpes i portar-la a una quimèrica arcàdia, després, això sí, de l'inevitable peatge del lager, si és que l'heroi de torn carrega cap a la dreta, o del gulag, si ho fa cap a l'esquerra.

Però, dit això, cada cop que escolto el lament de Siegmund o de Sieglinde, o el foll entusiasme del talòs de Sigfried, no puc evitar de fer meva la seva dissort, les seves alegries o les seves esperances, i bressolat pel geni de Wagner dic amén a tot, convençut, ni que sigui fins al final de la funció, que un món millor no només és possible, sinó, fins i tot, desitjable.

Kochira wa Àiax-san desu

Un cop Aquil·les és mort, perdut per llur pròpies follies, cal decidir qui es queda amb les seves armes, fetes d'estany, bronze, plata i or, a l'enclusa del diví Hefest. A l'assemblea dels aqueus es postulen dos candidats, Àiax i Ulisses. Àiax és el principal guerrer aqueu després d'Aquil·les, i tantes han estat les seves proeses en la lluita contra els troians, que sembla de justícia que les armes siguin seves. Ulisses, en canvi, és un murri que fuig davant dels forts i s'acarnissa amb els febles, i que amb paraules que tot ho giren sempre sap portar l'aigua al seu molí. L'assemblea escolta a ambdós candidats, i decideix que sigui Ulisses qui brandi les armes d'Aquil·les. Àiax, és comprensible, no entoma bé la decisió, i pres per l'ira aixeca son glavi vers els aqueus. Els déus, però, el fan perdre l'enteniment, i enlloc d'occir als prínceps grecs es dedica a esventrar vedells, que en la seva fúria confon amb Ulisses, Agamèmnon i companyia. Finalment, segons el text de Sófocles, Àiax mor.

L'error d'Àiax és clar. Ell resta tan convençut de les seves raons, que no troba necessari exposar-les amb claredat. És evident que les armes han de ser seves, doncs ara ell és el principal guerrer, per mèrits, per destresa, per força, per tot, i ningú pot dubtar-ho. Ulisses, en canvi, sabedor dels mèrits del seu rival, reconeix però relativitza les virtuts d'Àiax, alhora que destaca la importància de l'enginy i la diplomàcia, escull les paraules amb cura, i afalaga a l'assemblea, que, de ben segur, diu, prendrà la decisió més sàvia.

I l'assemblea, ja ho he dit, trià Ulisses, doncs ni la força de la raó, encara menys la força d'un braç, poden res contra la força de la paraula.

Kochira wa Wilde-san desu

L’Art no pot, ni tan sols l’art d’abast més ample i mires més altes, mostrar-nos mai el món exterior. Tot el que ens pot mostrar és el nostre propi esperit, l’únic món sobre el qual tenim alguna mena de coneixement real. I l’esperit mateix, l’esperit de cadascú, és per a cadascú un misteri. S’oculta en la foscor i hi cova, i la consciència no ens sap explicar els seus mecanismes. La consciència, de fet, no serveix per explicar el contingut de la personalitat. És l’Art, l’Art i prou, allò que ens descobreix a nosaltres mateixos.

Escriu Oscar Wilde, a El retrat de W.H.

És pretensiós dir-ho, però, quan no escric sobre mi, no puc escriure. Encara sort que el que vostès llegixen aquí poc té a veure amb el que jo he escrit.

Chotto matte kudasai (VII)

En arribar a casa explico a la meva companya el què m'ha passat i li demano opinió, sóc encara viu, o ja sóc mort? Ella s'ho pensa i em respon que em veu més pàl·lid de l'habitual, potser pel trasbals de tot plegat, però que no gosaria dir que sóc mort. Poc convençut per la resposta decideixo preguntar-li al veí del segon primera, que és neuròleg, però com ja imaginava és una mala hora i ningú em respon quan pico a la seva porta. En canvi em trobo a la veïna de l'àtic, que a tothora entra i surt de l'edifici, i li exposo el cas. Ella s'excusa, doncs diu que no porta les ulleres, i amb una agilitat impròpia de la seva edat marxa escales amunt. Decebut, i cada cop més inquiet, decideixo anar al CAP, on em diuen que per a avui només em poden atendre d'urgència. Jo, és clar, responc que es tracta d'una urgència, un autèntic cas de vida o mort, i començo a exposar la meva situació. No, em talla la recepcionista que m'atén, si sou viu i no teniu cap mal evident, com així sembla ser, no teniu cap necessitat d'un metge, i si sou mort encara menys. I ara, si em perdoneu... tinc molta feina i no puc perdre el temps amb aquestes nicieses.

En tornar a casa la meva companya em diu que ho deixi estar, que sóc ben viu. Vols dir? responc. I tant, diu ella, tot plegat no és més que una història de les que escrius, no la vida real. Vols dir que tot allò del senyor de la dalla m'ho he inventat? pregunto jo. Exacte, el que escrius és ficció, el que fas realitat, però, conclou ella, tot sovint et perds i no saps on ets, si allà o aquí.

I capcot marxo a preparar el sopar, encara dubtant, doncs... tot això bé ho estic escrivint, no?

Kyō watashi no tanjōbi wa desu ka

Avui no he fet anys, però tant és. No és que m'agradi el dia del meu aniversari, tampoc que em disgusti, només que no acostumo a pensar-hi, doncs altres coses tinc al cap, com ara saber si l'home que camina al meu davant és un agent del Mossad. No, no és que ho sembli, però suposo que ja es tracta d'això, de no semblar-ho. És per això que sospito que ho pugui ser, perquè no ho sembla gens. I seguint aquest argument, de sobte em sé envoltat per agents del Mossad, doncs tothom que hi veig és un agent, en no semblar-ho. Però em desvio del tema: avui no he fet anys. O potser sí... ja els he dit que no acostumo a pensar en el meu aniversari, i potser sí que avui és el meu aniversari i jo no m'hi he fixat. De tota manera haig de dir-los que em disgusten les festes d'aniversari, encara més si són sorpresa, i en general tot tipus de festa. Els que em coneixen ho saben, i mai hi ha cap festa el dia del meu aniversari. I com que avui no hi ha hagut cap festa, és possible que hagi estat el meu aniversari. És el mateix argument que en el cas de l'agent del Mossad, que crec que està seguint a una noia que no sembla que sigui una terrorista islàmica, però que, en no semblar-ho, deu ser-ho. Tampoc m'agrada que em truquin per felicitar-me, ni que em felicitin sense trucar-me. I no, no és que em molesti fer anys, de cap de les maneres, doncs tant se me'n dóna fer anys. És, només, que no m'agrada despenjar el telèfon i sentir una veu que em diu, felicitats. També és cert que no m'agrada despenjar el telèfon, ni parlar per telèfon. En general, no m'agrada parlar, ni que sigui per escoltar a algú que em felicita. Tampoc m'agrada que em facin regals, doncs haig de donar les gràcies i no m'agrada donar les gràcies. A més, crec que fa pocs dies algú em fa felicitar, i des d'aleshores encara no ha passat un any, que és el termini habitual per celebrar un aniversari.

Com tot és confús els faré un resum: no convidin a cap agent del Mossad a cap festa d'aniversari. Dit això, jo no sóc un agent del Mossad, tot i no semblar-ho.

Kochira wa Antigona-chan desu (II)

És possible que algú pugui pensar que el mite d'Antígona té poc a veure amb nosaltres, que no són més que romanços de fa molt de temps, més de dos mil cinc-cents anys, i de molt lluny, la mítica Arcàdia. Sense entrar en els múltiples significats del mite, i prenent en consideració només l'anècdota que el descabdella, l'enterrament d'un traïdor, jo convidaria a qui així pensés a fer un agradable passeig pel barri de la Ribera, a la ciutat de Barcelona, on trobarà l'edifici més notable de tota la ciutat, l'església de Santa Maria del Mar. I si tomba a mà dreta arribarà a una petita plaça, dita del Fossar de les moreres, on dia i nit crema un lleig peveter, just per sobre d'un mur folrat de granit vermell on es pot llegir el següent: al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.

Kochira wa Antigona-chan desu

I si tot plegat hagués anat a l'inrevés? I si hagués estat Antígona qui hagués regnat a Tebes i, en conseqüència, hagués manat honorar per igual a tots dos germans, Etèocles i Polinices, mort el primer defensant la ciutat, l'altre assajant-la? I si un ciutadà de Tebes qualsevol, potser Creont, oncle d'Antígona, hagués trobat immorals els honors retuts a Polinices i s'hagués revoltat? I si hagués estat Antígona qui, per fer respectar la llei, hagués fet executar Creont?

Ciutadans de Tebes, no dubtin que tota diferència entre un màrtir i el seu botxí és circumstancial, doncs tot dos són presoners de la seva infrangible fe en la veritat (conformitat amb allò que és; coneixença d’una idea conforme al que és; allò que realment és). Només les particulars i contingents circumstàncies de les seves vides faran que esdevinguin màrtirs o botxins, les dues cares d'una mateixa moneda. Altra cosa són les víctimes, un mal menor, pel que sembla, doncs per molt que encara parlem d'Antígona i de Creont, qui es recorda d'Hèmon i d'Eurídice?

Watashi-tachi wa dewa arimasen (II)

La Muntanya de l'Ànima de Gao Xingjian és una obra escrita des de i per al jo, on la resta de pronoms personals no són més que projeccions d'aquest jo. És un llibre on els altres (els lectors, tothom) no són mai presents, doncs el senyor Xingjian no contava a publicar-lo mai, potser ni tan sols a escriure'l, donat que ni ell ni les seves obres gaudien de la simpatia de les autoritats xineses, i ja saben que a la Xina és necessari gaudir de la simpatia de les autoritats a l'hora de fer el que sigui, a diferència de casa nostre, on només és recomanable.

És per això que en l'escrit anterior vaig cometre un error, doncs vaig treure de context un fragment de l'obra del senyor Xingjian per contraposar l'ús que ell fa dels pronoms personals amb el que jo en faig en aquesta pàgina, potser no escrita per ser llegida per vostès, però escrita amb la certesa que vostès la llegeixen. El recurs que vaig utilitzar era sobrer i trampós, a més d'equivocat. En el meu descàrrec només puc al·legar que va ser llegint aquest fragment que vaig trobar les paraules per dir el que feia temps volia dir, que, per a mi, el nosaltres no és més que la forma polida de la primera persona singular del pronom personal, el jo, i em vaig deixar anar.

Prego, doncs, que em disculpin.

Watashi-tachi wa dewa arimasen

No sé si t'hi has fixat. Quan parlo de jo, de tu, d'ella, d'ell, i fins i tot d'ells, només parlo de mi, de tu, d'ella, d'ell i fins i tot d'elles i d'ells; mai no parlo de nosaltres. Penso que aquest nosaltres, estrany i hipòcrita, és realment superflu.

Escriu Gao Xingjian, a la Muntanya de l'Ànima.

No sé si s'hi han fixat, però, tot i que de vegades ho pugui semblar (com per exemple aquí, aquí, o aquí), mai escric utilitzant la primera persona del plural. És, només, que quan parlo de nosaltres no em refereixo a un conjunt de persones del qual em reconec integrant, doncs del pronom personal només prenc el significant com a fórmula de cortesia. És com si el nosaltres no fos més que la forma polida del jo, com el vós ho és del tu. Un nosaltres buit de contingut, potser estrany i superflu, certament hipòcrita, per fer veure que incloc als altres en el meu discurs, doncs, a diferència del senyor Xingjian, alhora d'intentar relacionar-me tinc l'estranyesa, la superfluïtat i la hipocresia, sobretot la hipocresia, en la més alta estima.