Kochira wa Verdaguer-sama desu

Si jo tingués la sort de ser una persona de fe i cregués en l'existència de Déu nostre senyor, diria que fou el propi bon Déu qui provocà la caiguda del més amatent dels seus servidors, mossèn Cinto Verdaguer. Que fou el propi bon Déu qui el difamà i calumnià, qui el tractà d'alienat, de lladre, d'espiritista, d'heretge, qui el tragué del palau del marquès de Comillas i l'abocà al fang, qui l'ofegà a deutes i el privà de qualsevol mitjà de subsistència, qui li prengué la missa i els llibres, l'honra i la dignitat. I tot això ho feu el bon Déu amb la més lloable de les intencions, forçar mossèn Cinto a prendre la ploma i defensar-se, deixar-se de rodolins i oferir la més portentosa prosa que tal vegada mai s'hagi escrit en catalana llengua, En defensa pròpia.

Ichiban desu ka

Avui crec ser de l'opinió que només hi ha quatre categories de persones: aquelles que es creuen benvolentes vers els altres i aquelles que se saben malvolentes vers els altres, que no en fan quatre sinó dues. Però aquelles persones que se saben malvolentes vers els altres es divideixen entre aquelles que se senten cofoies de ser malvolentes vers els altres i aquelles que s'avergonyeixen de ser-ho, que sumades a aquelles que es creuen benvolentes vers els altres ja fan tres tipus de persones, que tampoc en són quatre. Però aquelles persones que se saben malvolentes vers els altres i s'avergonyeixen de ser-ho, es divideixen entre aquelles que malden per deixar de ser malvolentes vers els altres i aquelles que, cap cotes i avergonyides, accepten amb resignació la seva malvolenta condició, que sumades a aquelles que es creuen benvolentes vers els altres i a aquelles que resten cofoies de ser malvolentes vers els altres, ja en fan quatre.

Dit això, només em resta descobrir en quina categoria sóc, i en quina em plauria ser.

Kyō no kakimono (XII)

És difícil escriure sobre no res. Provar, endebades, d'observar el buit en dirigir la mirada cap enlloc sense fixar-la en res del que ens pugui arribar a envoltar, en estar, com estem, sempre envoltats d'objectes o persones, com ara les parets d'una cambra si som a l'interior d'un habitatge, l'alineació de l'arbrat si som al carrer, o la desagradable corporeïtat dels altres si ens trobem en companyia d'enutjosos desconeguts. I si per un bell atzar som capaços de mirar sense veure, encara resulta més difícil obviar-se a un mateix i defugir la temptació d'observar-se, i així acabem parant atenció a la primera banalitat que ens passa pel cap o, encara pitjor, observem i analitzem el propi procés d'escriptura i ens acabem lamentant, tal com ara faig jo, de la dificultat d'escriure sobre no res.

Watashi wa omoide desu ka

És d'una evidència potser aclaparadora, però no exempta d'una certa joia, que no sóc aquell que crec ser. Que aquell que crec ser no és més que un record, però no pas el record d'aquell que vaig ser, com de vegades vull creure, sinó el record d'algú que mai vaig arribar a ser, potser només el record d'aquell que hagués volgut ser, el record d'aquell que creia ser, el record d'aquell que creia recordar haver estat. Només, doncs, el record d'un record.

Zhao-kun no monogatari (II)

La història de l'orfe del clan dels Zhao és fàcil de sintetitzar. Un emperador té dos ministres. Un és savi i bondadós, humil i lleial, just i caritatiu. L'altre, en canvi, és fals i corrupte, orgullós i ambiciós, violent i venjatiu. No cal dir que el segon ministre enveja al primer, intriga en la seva contra, i després de no pocs esforços provoca la seva caiguda i la de tot el seu clan. D'aquesta manera tres cents membres del clan dels Zhao, el clan del ministre savi i bondadós, humil i lleial, just i caritatiu, són executats per tal d'esborrar la seva memòria, talment mai no hagués existit. Només en resta un, un de sol, no més que un nadó, net del ministre savi i bondadós, humil i lleial, just i caritatiu, que ocultat a la malvat del ministre fals i corrupte, orgullós i ambiciós, violent i venjatiu, aconsegueix sobreviure i atènyer l'adultesa. Final de la síntesis.

La moral de l'orfe del clan dels Zhao és també fàcil de sintetitzar. Hom ha de sacrificar-se per benefici de la comunitat. El clan dels Zhao està format per persones sàvies i bondadoses, humils i lleials, justes i caritatives, i cal, a tot preu, preservar la seva existència per tal que la saviesa i la bondat, la humilitat i la lleialtat, la justícia i la caritat, s'imposin sobre la falsedat i la corrupció, l'orgull i l'ambició, la violència i la venjança. I per això no són pocs els innocents que voluntàriament sacrifiquen llurs vides, o la dels seus fills, amb el lloable objectiu de salvar al darrer dels Zhao, l'orfe del clan, de les urpes del ministre fals i corrupte, orgullós i ambiciós, violent i venjatiu.

I la primera mostra de saviesa i bondat, humilitat i lleialtat, justícia i caritat que ens ofereix l'orfe dels Zhao, un cop assolida l'adultesa i assumida la feixuga càrrega del seu passat, és... la venjança.

Zhao-kun no monogatari (I)

Aquesta nit m'ha estat explicada la història de l'orfe del clan dels Zhao. Una història que tal vegada s'esdevingué fa molts i molts anys, diuen. Una història que tal vegada ens vol oferir algun tipus de principi moral, diuen. Una història que tal vegada es pot comparar a allò que ens oferiren els tràgics grecs, diuen. Una història que tal vegada també es pot comparar a allò que ens oferí Shakespeare, diuen. Una història que tal vegada ens pot ensenyar no poques coses, diuen. Una història que, en definitiva, tal vegada paga la pena de ser escoltada, diuen.

I encara que no sempre hem de fer cas de tot allò que ens diuen, potser sí que la història de l'orfe del clan dels Zhao és una història que paga la pena de ser escoltada, de ser atentament escoltada.

Jota-san no monogatari

Aquest cop és a al carrer Astúries on em sembla reconèixer a Jota sota la forma d'un captaire que destorba als clients d'un establiment on se serveixen menjars. I encara que provo d'accelerar el pas, no puc evitar que Jota em reconegui i s'apressi al meu darrera amb l'insensat desig que li faci algun tipus d'almoina. dErsu_, si us plau, em suplica Jota, penseu en els meus fills, abocats a la misèria, sense ni un rosegó de pa per menjar, vestint parracs, la gran fent de meretriu per tal que puguem pagar el lloguer de la cofurna on vivim, dErsu_, apiadeu-vos de la meva dissort, vós que podeu... s'allarga Jota en enutjoses i hipòcrites súpliques, doncs prou sé que qualsevol moneda que capti es convertirà, d'immediat, en alcohol de la més baixa estofa. A veure, Jota, si jo ara us donés cent euros, li dic tot seriós, que en faríeu?, li demano, no sense fer-li saber, també, que les meves paraules són hipotètiques. Oh, dErsu_, ànima generosa, benefactor dels desventurats, favorit dels Déus, cent euros... s'exclama el molt insensat, que de cop sobte intenta prendrem la ma amb el no dissimulat objectiu de dur-se-la als llavis en senyal de reverència i agraïment. Enrere, desgraciat, i respongueu, li crido enutjat. Pa, compraria pa, i llet, arròs, oli, cigrons, i també carn i peix, i medecines per tractar la pulmonia del petit i la lletja infecció de la gran, oh dErsu, ànima generosa, benefactor dels... i abans que no pugui tornar-me a prendre la ma l'alliso d'una bastonada i li retrec que és un hipòcrita, doncs prou sé, li crido, que gastareu fins al darrer cèntim en pixum de gat destil·lat per entrompar-vos... si almenys compressiu un malta decent, li retrec, i no em desplau que em volgueu enganyar, ni que només penseu en alcoholitzar-vos deixant que la vostra família es consumeixi en la misèria... però beure aquell aiguardent és monstruós, inhumà... veniu amb mi, desgraciat, i us compraré una ampolla del millor destil·lat de malta que mai no heu tastat, el convido, i ell, llagoter, em diu que sí, i tant, i hi torna amb la seva salmòdia, que si ànima generosa, que si benefactor dels desventurats, que si favorit dels Déus, i abans no em pugui tornar a prendre la ma li etzibo una altra garrotada, no fos cas, i li dic que ja me'l conec, i que sé que és capaç de malvendre's l'ampolla que li obsequiaré només per aconseguir diners per comprar encara més mam. Així què, benvolgut Jota, i enteneu que això de benvolgut és un mer formalisme buit de qualsevol contingut, us beureu tota l'ampolla d'una tirada al meu davant, sentencio. Tota, dErsu_? i d'una tirada? s'exclama Jota, més decebut que no pas espantat. Tota, Jota, tota, i si no us sembla bé, bon vent i barca nova.

I aquesta és la història, un cop més verídica i en tot ajustada a la realitat dels fets, de com Jota va esdevenir un cop més difunt, aquest cop a causa d'un coma etílic.

Mou ichido itte kudasai

Crec ser conscient que tot el que acostumo a dir ja ha estat abans dit per altres persones, i que és precisament per això que ho puc dir, perquè ja ha estat dit, altrament mai no tindria res per dir, o per repetir, que és el que sempre faig, tornar a dir, dir de nou, repetir el que ja ha estat dit, en no haver jo mai dit res que no hagi estat ja abans dit per altres persones.

Altres persones que potser no són sempre conscients que tot el que acostumen a dir ja ha estat dit, també, per unes altres altres persones, i que és precisament per això que ho poden dir, perquè ja ha estat dit, altrament mai no tindrien res per dir, o per repetir, que és el que sempre fan, tornar a dir, dir de nou, repetir el ja ha estat dit, en no haver elles mai dit res que no hagi estat ja abans dit per altres altres persones.

I encara que ara potser fora llaminer continuar repetint el mateix text, doncs de ben segur que les altres altres persones també repeteixen el que altres altres altres persones ja han dit, no es pot descartar la possibilitat que algun cop hi hagi hagut algú que, ni que sigui pel més bell atzar, hagi dit alguna cosa que fins aleshores no havia estat mai dita per ningú, com ara, per exemple, salvatge és la mort, segadora de la humanitat.

Uchi no niwa

I encara que no són poques les virtuts de Quo Vadis?, versió cinematogràfica dirigida per Mervyn LeRoy de l'homònima novel·la de Henryk Sienkiewicz, com ara la recreació que fa Ustinov del personatge de Neró, la irònica llagoteria de Petroni, la hieràticament hilarant interpretació dels actors secundaris, o la no poc maniquea i graciosa divisió entre virtuts cristianes i vicis romans, particularment servo un entranyable record del decorat que mostra la dolça llar d'Auli Plauci, general romà feliçment jubilat i convertit a la fe cristiana.

La llar del general serveix d'aixopluc a Marc Vinici, que de retorn d'una victoriosa campanya en terres britones, ha de fer nit a les portes de Roma. Allà, en la confortable ufanor d'una vil·la de cartró pedra, el gloriós Vinici s'enamora de Lígia, filla adoptiva de Plauci i captiva de Roma, quan tots dos enraonen com sords, cosa que potser afavoreix que la tal Lígia també s'enamori del gloriós Vinici. Però més enllà dels anecdòtics sentiments de dos poca-soltes, servo el record de la llar del vell Plauci, un indret que avui no em costa identificar amb un idíl·lic jardí epicuri, per molt que a l'infant que aleshores vestia el meu nom i s'embadalia pel jardí de la vil·la del vell Plauci, mai no hagués sentit parlar d'un tal Epicur.

Watashi wa herikoputā de tobimasen

No he volat mai en helicòpter. Ho he fet en avió, com a passatger, i també en ala de pendent, quan, corrent costa avall en contra del vent, el paracaigudes que la meva empenta arrossegava s'inflava i em feia ascendir per sobre del sòl que tan sols uns instants abans trepitjava. No era pas res difícil de fer, com ho prova que jo mateix, persona més aviat maldestre en la pràctica esportiva, fos capaç d'enlairar-me, de seguir un recorregut prèviament decidit, i d'aterrar amb correcció allà on tocava. Només un cop el recorregut del meu vol no es correspongué amb allò prèviament decidit, quan descendint des del cim del Puigsagordi vaig ensopegar amb l'esponerosa copa d'una conífera que em privà de prosseguir desplaçant-me segons semblava ser el meu desig. Però en helicòpter no he volat mai, encara que tinc el record d'un petit llibre així titulat, Helicòpter, de tapes color magenta i d'un contingut que més que a l'enlairament, potser convida a una certa introspecció críptica, cosa que em portà a anomenar-lo Submarí, per molt que de vegades hom sí pugui afirmar que, cada cop que començo, estic molt més a prop d'acabar.

Nemurimasu

Un cop sopat, amb els infants ja dormits i el pensament emboirat per l'agradosa malta, no em puc estar d'admirar l'excel·lència de la feina feta al llarg del dia, de l'encert de les decisions preses i de la justesa de les paraules dites, i, ja posats, m'admiro també de la formosor de la meva persona i de la superlativa grandària i ferma erectabilitat del meu penis. Em trobo, doncs, en un estat d'ànim excel·lent, que més que convidar-me al merescut descans em crida a fites més agosarades i ambicioses, com ara salvar a la humanitat de tot mal. Afortunadament l'embriaguesa no m'emboira del tot el pensament i de seguit m'adono de la grossa insensatesa del meu propòsit: salvar a la humanitat? i ara, el que cal és exterminar-la! em dic, convençut que ara sí el meu objectiu és encertat i admirable, just i necessari. Però abans no pugui prendre les divines armes i davallar les escales prest pel carnatge, la son em guanya i resto amb la consciència i la voluntat suspeses, fins al punt que un discret fil de saliva comença a regalimar-me d'entre els llavis embrutant l'amorós coixí, doncs fins i tot, els favorits dels Déus, bavegem quan dormim.

Sumimasu (III)

I com si amb una no en tingués prou, tres són les vides que, simultània i/o alternativament, crec viure al llarg del dia.

Primera i més gustosa, sens dubte, la que trobo en la lectura, quan desplaçant-me dalt del catorze, o fent temps aquí o allà, o plàcidament reclòs dins la privadesa de la pròpia llar, em deixo bressolar pels pensaments de l'autor de torn, que m'acostumen a oferir molt més del que pugui jo mai arribar a abastar per mi mateix. Segona, i potser menys llaminera, però Déu n'hi do, aquella que imagino a partir dels desconeguts que ensopego al meu pas, certament moguda i digna del mes inversemblant dels fulletons, encara que potser no prou sensata per ser viscuda, però sí prou insensata per ser recordada. I finalment aquella que m'ofereixen familiars, coneguts i saludats, certament prosaica i banal, però sens dubte confortable, una vida, aquesta sí, que potser paga la pena de ser viscuda, encara que potser millor no recordar-la gaire, ni fer-ne gaire esment.

Pīnattsu o tabekunai (V)

Els primers a venir foren grups d'escolars acompanyats pels seus respectius docents, amb la idea que conèixer de primera mà les circumstàncies que jo havia viscut i llurs severes conseqüències, els hi serviria d'advertiment i podrien extreure algun tipus d'ensenyament moral de tot plegat. Als grups escolars els seguiren altres grups, habitualment d'interns d'alguna institució pública, i de seguida vaig també començar a rebre visites individuals, sobretot de persones que seguien algun tipus de teràpia. Però a causa del ressò que el meu cas tingué als mitjans de comunicació, el fet de visitar-me es popularitzà i ja ningú no se'n podia o no se'n volia estar de fer la meva coneixença, tal com sempre és un goig fruir de les suposades desgràcies alienes des de la pròpia i també suposada confortabilitat. Venir-me a veure esdevingué així una moda d'obligat compliment, encara que la meva còlera no sempre estigués a l'alçada del que d'ella s'esperava, i fossin no poques les visites que marxaven decebudes pel meu discret capteniment.

I com que les circumstàncies del meus cas són ben conegudes de tothom, m'hagin visitat o no, poc em plau d'allargar-me més en el record d'uns fets que prefereixo oblidar. Permetin-me, doncs, que fineixi aquí la narració, i que prengui comiat de tots vostès amb una petició: no em portin cacauets.

Pīnattsu o tabekunai (IV)

Ben al contrari, la visita més carregosa que recordo va ser la d'un barbamec que deia admirar-me. Cert que em portà avellanes i un Ardbeg de deu anys, i en això es mostrà ben coneixedor de les meves preferències, però el xaval no callà ni un moment, tot recordant-me amb admiració paraules que sembla que havia jo dit o escrit en el passat, abans del fet aquell que tot ho capgirà, i que en aquell moment, en les circumstàncies d'aquells dies, em semblaren del tot alienes a la meva persona i només serviren per fer-me sentir presoner d'un passat que fa temps no visc com a propi. Fins i tot, en un cert moment, el noi es tragué una petita llibreta de la butxaca interior de la jaqueta amb l'evident intenció de servir-se'n per prosseguir amb la seva tediosa xerrameca. Alarmat per la seva insensata intenció, no vaig tenir més remei que fer sonar la campaneta per alertar al sempre eficient servei de seguretat, i tot seguit entraren dos forçuts auxiliars que prenent al carregós barbamec per sota les aixelles, el llençaren finestra avall. Llàstima no haver-me pogut alçar del llit per gaudir del plaer de veure com l'indesitjable garlador s'estampia contra el dur panot de la vorera.

Pīnattsu o tabekunai (III)

Però va haver-hi un cop que vaig rebre una visita que encara recordo amb plaer. La d'una noia de poc més de vint anys que em portà una ampolla d'aiguardent. La noia, que sens dubte em visitava en compliment d'una obligació indefugible i poc desitjada, no obrí la boca al llarg de tota la visita, i fins i tot se serví d'una discreta gesticulació per fer-me avinent la seva salutació i comiat.

En un cert moment, i atenent a la meva condició de mascle, la noia cregué que potser em plauria veure-li els pits, i també en silenci és llevà samarreta i sostens per mostrar-me'ls, petits però ferms, d'un tacte ben agradable, com no vaig trigar a comprovar. Però el gest d'acaronar-li els pits la desplagué, doncs la noia es feu enrere i m'adreçà un esguard reprovador que vaig entendre tot seguit: podia mirar però no pas tocar. Sigui com sigui, i gràcies potser a la meva obediència posterior, ja que no vaig provar de tornar-la a grapejar, la noia s'abaixà pantalons i calces i em mostrà, alternativament, anus i vulva. Finalment la noia es vestí, s'acomiadà i marxà.

Pīnattsu o tabekunai (II)

Però les visites com la d'ahir a la tarda no són les més habituals. Encara que de tant en tant sí que rebo la visita de persones de gran fama, ja sigui aquesta fama deguda a la seva contingent popularitat o als seus lloables mèrits, acostumo a rebre moltes més visites de persones anònimes, d'aquelles a qui ningú, fora del seu reduït cercle de familiars, amics i companys, no coneix.

El que ja resulta més aleatori és la composició numèrica de les visites, i sempre fa de mal dir si rebré la visita d'una persona sola, d'una parella, o d'un grup més o menys nombrós. Jo m'estimo més la visita de grups, en ser-me sempre més fàcil defugir qualsevol conversa, doncs és cosa sabuda que les persones es comporten com paràsits quan formen part d'un grup, i els paràsits, en general, van a la seva i no enraonen gaire. Així, persones que tractades individualment podrien fins i tot resultar agradables i enriquidores, com a integrants d'un grup resulten d'una companyia tan agradable i enriquidora com agradable i enriquidora pot ser la companyia d'una puça, una xinxa, un poll o qualsevol altre hematòfag. D'aquesta manera m'estalvio passar pel mal tràngol de fer cap coneixença, i no em reca de comportar-me com un imbècil.

Pīnattsu o tabekunai (I)

Ahir a la tarda vaig rebre la visita d'un grup de persones de gran fama, la notorietat de les quals no és deguda al reconeixement que reben per l'excel·lència amb que desenvolupen les tasques que els hi són encomanades, sinó a la seva assídua i habitual presència als mitjans de comunicació. És per això que enlloc d'anomenar-les persones de gran fama, d'ara en endavant les anomenaré persones de gran popularitat.

El grup de persones de gran popularitat, doncs, em feu entrega d'un petit obsequi que més aviat em disgustà, una grossa paperina plena fins dalt de cacauets, quan és publica i notòria la meva preferència per les avellanes torrades. Però com l'obsequi no tenia per objecte mostrar-me la seva deferència satisfent qualsevol dels meus capricis, sinó fer una pública exhibició de les seves suposades bones maneres, és ben comprensible que els meus visitants negligissin les meves preferències. Encara més quan abans de poder tastar ni un sol dels cacauets, els visitants començaren a adreçar-me tot d'irrellevants preguntes mancades de qualsevol sentit, en preguntar-me no pas per mor de les meves respostes, sinó per admirar-se de la grollera expressivitat de les meves paraules i de la turpitud de la meva vocalització. Finalment, tips de riure a costa de la meva comprensible malaptesa, les persones de gran popularitat que ahir em visitaren s'acomiadaren amb maneres ofensives, de tan excessivament polides com eren, no sense abans expressar-me tot un seguit de bons i hipòcrites desitjos. Un cop foren fora, vaig finalment tastar els cacauets, que resultaren rancis i massa salats.

Dare mo pāfekuto dewa arimasen

Si m'acusen de d'egoista respondré que sí, que ho sóc. I si m'acusen de vanitós també respondré que sí, que ho sóc. Com si m'acusen de classista o superbiós, que tornaré a respondre que sí, que ho sóc. O si m'acusen d'hipòcrita, elitista, frívol, capriciós, cínic, insolidari, esprimatxat o sibarita, que també respondré, joiós i cofoi, que sí, que ho sóc. Però si m'acusen de despietat, això és, mancat de pietat, hauré de respondre que no, que em sap greu, però que despietat no ho sóc pas, doncs ningú no és perfecte.

O-saki ni shitsurei shimasu

Per les seves robes, diu el doctor, d'immillorable qualitat i tall, però massa envellides per l'ús, cal sens dubte deduir que es tracta d'una persona vinguda a menys, d'algú que en el seu moment s'acostumà a visitar els millors sastres de la ciutat, però a qui un revés de la fortuna ha dut a la ruïna. 

No us precipiteu, li respon el detectiu. Si pareu més atenció veureu que també podria tractar-se d'algú amb un gust molt particular, algú a qui costés de trobar peces de roba que el satisfessin, i que per això les poques que acabava trobant les feia servir més enllà del que recomanen les normes del bon vestir.

Però fixeu-vos, insisteix el doctor, si ni tan sols no duu rellotge. De ben segur que el devia empenyorar endut per la misèria.

Encara us precipiteu, benvolgut doctor, insisteix, també, el detectiu. Per la manca d'elements superflus en el seu abillament, convindreu amb mi que la manca de rellotge pot també obeir a una certa voluntat estètica, la d'abillar-se amb poques però escollides peces.

Però i la seva magror? si fins i tot devia passar gana.

Au, doctor, vós ho hauríeu de veure millor que no pas jo, que tractem amb algú d'una evident complexió astènica.

I per què s'ha llevat la vida? si no és per causa de la seva evident misèria, difícil de suportar per algú que, com ell, devia estar avesat al luxe i a veure satisfet qualsevol caprici.

I des de quan, benvolgut doctor, fan falta motius per llevar-se la vida?

A-chan no tomodachi no onīsan

Ja fa un cert temps li vaig preguntar al saberut germà gran d'un company de classe de la ja no tan petita A que era abans, si el llibre o la literatura. El xaval, sorprès per la pregunta i sense tenir-ne clara la resposta, va provar d'escapolir-se de la meva escomesa responent que això era una mica com allò de l'ou i de la gallina, resposta que, si més no, evidenciava no poca agilitat dialèctica. Jo, inclement, li vaig dir que de cap de les maneres, que la resposta era clara i evident, doncs la literatura era molt anterior al llibre. Primer hi hagué l'oralitat, li vaig explicar, i després vingué la fixació escrita d'aquesta oralitat, i no pas en forma de llibre, sinó de tauletes de fang, de jeroglífics, de papirs, de còdexs, fins arribar al llibre, l'ús del qual, algun dia, qui sap si proper o llunyà, desapareixerà, com bé va desaparèixer l'ús de tauletes, jeroglífics, papirs i còdexs. Però el que no desapareixerà mai, vaig gosar pontificar, serà la literatura.

Konban eiga o mimashita (VII)

Devenir Immortel, et puis, mourir, diu en un cert moment del metratge Jean-Pierre Melville, actor que interpreta el personatge de Jean Parvulesco, escriptor romanès amic de Godard, director de tot plegat, a resposta de la pregunta que li adreça na Jean Seberg, actriu prou coneguda de tothom que interpreta el paper de Patricia Franchini, que sembla voler saber quina és la més gran ambició del tal Parvulesco. I més enllà de l'ocurrència suposadament enginyosa de la resposta, com suposadament enginyoses són la resta de respostes amb les que Jean-Pierre Melville respon les no menys suposadament enginyoses preguntes dels actors que interpreten el paper de periodistes que pregunten, tot plegat em fa pensar, un cop més, en el diví Aquil·les, que no per res va esdevenir immortal, per tot seguit, morir.

Sumitakunai desu

Avui sóc de l'opinió que només quan lluitem convençuts de la pròpia derrota som vius. Que només quan amb un lliri per bandera i la rialla als llavis provem d'avançar enmig de bufes, clatellots, hòsties, mastegots, patacades i plantofades mil, amb la certesa d'una ensulsiada completa i abassegadora, la nostra ànima és viva, sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de l'ànima, sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de viure.

És potser per això que sempre provo de defugir tot tipus de batussa, brega, conflicte, discussió, disputa o topada. No pas, és clar, per escapolir-me de les feridores trompades, que també, sinó per estalviar-li a la meva ànima la grossa incomoditat d'haver de viure, sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de l'ànima, sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de viure.

O-kake kudasai (III)

Vós, talòs, cap de cony, fill bord de gossa borda. Sí, vós, parlo amb vós, esquitx de merda, esguerro. Mireu-me als ulls i pareu atenció. I calleu, desgraciat, no goseu adreçar-me cap paraula. Muts i a la gàbia, o rebreu. El que us haig de dir és senzill, tan senzill que fins i tot un capfluix com vós ho podrà capir. La vostra existència m'ofen. No cal ni veure aquest error que teniu per cara, ni ensumar l'ofensiva fortor de la vostra persona, ni sentir els vostres desagradables lladrucs. Només de saber-vos viu em revolto, només de saber que en algun racó de la ciutat rufla algú com vós se m'encén la sang. Marxeu menja-merda, marxeu ben lluny, allà on no us pugui ni endevinar. Arreplegueu l'esguerro del vostre cos i les vostres lamentables andròmines, recolliu tota la vostra femta, qualsevol cosa que hagi tingut la dissort d'haver estat propietat vostra, i desapareixeu... altrament... altrament ho passareu malament, coneixereu el dolor i us penedireu, desitjareu que la vostra mare hagués avortat, i que el ginecòleg us hagués ofegat dins el vòmit amniòtic que us embolcallava, i que la llevadora us hagués emmortallat només néixer, que les infermeres us haguessin esbocinat la testa i els auxiliars s'haguessin pixat sobre la vostra pútrida carronya. I no us llevo la vida ara i aquí perquè fora indigne embrutar el tall de l'esmolat glavi amb la vostra sang per privar-vos d'una vida que no mereixeu. I fora massa ràpid, massa net, massa polit per a algú com vós. Marxeu cabrit, marxeu cabrot, marxeu banyut, bagasser, bardaix, bacó. Marxeu, i no goseu tenir ni el pensament de tornar. I quan ja sigueu prou lluny feu-vos un favor i obriu-vos el ventre, feu fora tot el budellam, i amb les mans nues arrenqueu-vos fetge i ronyons, escampeu les vostres vísceres i oferiu-les als gossos, si és que les volen, i cremeu per sempre més a l'infern.

Però abans, tros de femta sarnosa, aixequeu el cul i cediu el seient a qui el necessita.

Bernhard-san no hon o yonde imasu (III)

Aquí anoto allò que passava pel cap del jove que jo era aleshores, res més, és pot llegir a L'alè, tercera part de la jeremíaca pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard.

I més enllà d'escatir si el gènere autobiogràfic és d'alguna manera possible, en no ser mai coincidents les persones que narren amb les persones que protagonitzen els fets suposadament narrats, em sorprèn d'alló més la contundència de Bernhard, aquest res més, doncs si bé hagués resultat excessiu fins i tot pel meu mestretitisme d'anar per casa haver escrit quelcom com ara, aquí anoto allò que crec recordar que passava pel cap del jove que potser aleshores era jo, insistir amb aquest res més, és com voler afirmar, de totes totes, que aquell jove que feia estada a la sala de morir de l'hospital i l'adult que redacta l'estada que feia aquell jove a la sala de morir de l'hospital són la mateixa persona, i que d'aleshores ençà els fets recordats han romàs del tot intactes a la seva memòria, idees, totes dues, que em resulten d'allò més extravagants, sobretot venint de part d'algú capaç d'escriure, al volum anterior, allò que es descriu aclareix alguna cosa que sens dubte satisfà el desig de veritat de qui ho descriu, però no la veritat, perquè la veritat no és en absolut comunicable.

Masuku o sakujo shimasu ka

Més enllà d'una careta de fusta, cuir o metall utilitzada pels actors des de ves a saber quan, una màscara també pot ser, segons la segona de les accepcions que recull el diccionari de l'IEC, la falsa aparença de què hom es revesteix, d'on deriva la bonica expressió de treure's la màscara, com una manera d'alliberar-nos d'aquesta falsa aparença de la que restem revestits, i així mostrar-nos tal com veritablement som, sense aparentar ser el que no som. 

Però de la mateixa manera que si hom treu una a una totes les capes del bulb d'una ceba s'acaba trobant amb les mans buides (encara que no exemptes d'una certa fortor), si hom comet la grossa insensatesa de treure's totes les màscares que vesteix amb més o menys fortuna, es trobarà no pas despullat per poder-se mostrar tal com veritablement és, sinó buit, doncs qui sap si potser només som allò que l'atzar ha tingut a bé de fer-nos semblar.