Kurumi o tabetai desu

I és en esbocinar la clovella, que enlloc del gustós fruit de la noguera tinc el sentit desencís de trobar-me a les mans una pútrida i pútida femta negra, enmig de la qual hi campa un gros cuc de cap fosc i cos blanquinós, que sembla haver trobat no només gustosa sinó també nutritiva la corresponent nou, amb el seu alt contingut en proteïnes, els seus àcids grassos omega tres, les seves vitamines, els seus oligoelements i els seus corresponents minerals, coure, manganès i zinc.

I abans de prendre una altra nou del pot, resto uns instants amb el bellugadís cuc al palmell de la mà, que continua endrapant sense ni tan sols adonar-se que ja no es troba protegit per la sòlida clovella, i que allò que encara menja ja no és cap nou, sinó el propi excrement, talment fos seguidor d'alguna dieta alternativa proposada per algun eminent nutricionista integratiu. I és mentre vaig masegant el petit cuc entre els dits polze i índex de la destra, que no puc més que envejar la potser efímera però certament joiosa vida del cuc tot just traspassat, que confortablement hostatjat dins la nou ha viscut una vida d'abundància i plaer, lliure d'obligacions i mal de caps, tan sols pendent d'anar queixalant a mesura que el seu desig així li manava, com si la vida no fos sinó el que potser és, l'eficient funcionament d'un evolucionat sistema digestiu.

Nani o yomimasu ka

A na Víctor Català me la presentà la professora de literatura catalana de tercer de batxillerat mitjançant la lectura de Solitud. Una lectura que no recordo pas fàcil, encara que sí satisfactòria, potser per què pàgina rere pàgina no entenia jo res del que llegia i podia, en conseqüència, inventar-me la història narrada segons més em plagués a partir dels pocs indicis que em semblava escatir, com ara que l'acció es desenvolupava en una ermita de costerut accès, o que la protagonista era una dona que responia a l'estrany nom de Mila.

I encara que amb el pas dels anys crec que he millorat la meva comprensió lectora, no per això he perdut el saludable costum d'inventar-me bona part del que llegeixo, sovint per discrepàncies amb el criteri de l'autor de torn, però encara no poques vegades per incapacitat lectora, doncs tinc la virtut de llegir no pas allò que és escrit, sinó allò que crec que és escrit o allò que voldria que fos escrit, talment més que llibres, acostumés a llegir jo resultats electorals.

Kochira no otōsan wa nani o omoimasu ka

El seu pare creia que, fos com fos, al final tothom rebia el que es mereixia, ens diu en un cert moment l'omniscient veu narradora de La víctima.

Pensament del tot equivocat però sens dubte sensat i tranquil·litzador, el del pare de l'Asa Leventhal, que ens garanteix, a poc que un sigui capaç d'enganyar-se a si mateix amb les paraules, que es pot viure i morir en pau sense necessitat d'escarrassar-se en castigar als malvats (els altres) ni recompensar als virtuosos (un mateix). I és que per aquesta feixuga i extravagant tasca ja disposem de la deïtat monoteista de torn, doncs no em negaran que una de les funcions més importants que duu a terme qualsevol déu com cal és precisament la d'impartir, ni que sigui en el més enllà, allò que ves a saber per quina estranya raó ens plau anomenar justícia. D'aquesta manera hom pot anar passant amb la tranquil·litat de saber que el desgraciat aquell que un dia ens va trepitjar l'ull de poll cremarà per sempre més en els poc acollidors focs de l'infern, alhora que un mateix jaurà en companyia d'unes quantes dotzenes de formoses donzelles i/o trempats púbers, segons gustos, per explorar a consciència les múltiples i variades possibilitats de la sempre gustosa folga. I qui dia passa any empeny.

Fune de ikitai desu

A tres quarts de cinc de la tarda tinc el ferm propòsit d'embarcar-me en un vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud. I encara que pugui semblar un detall accessori, és del tot imprescindible que l'embarcament es produeixi a tres quarts de cinc de la tarda i que el vaixell sigui de tres pals, essent qualsevol altre combinació, com ara que l'embarcament es produís a dos quarts de set del matí i el vaixell fos de dos pals, del tot inescaient pels motius que em porten a tenir el ferm propòsit d'embarcar-me a tres quarts de cinc de la tarda en un vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud. Podria ser, és clar, que a tres quarts de cinc de la tarda no salpés del port de Barcelona cap vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud, avinentesa que m'obligaria a desplaçar-me fins a un altre port, potser el de Tarragona o el de Vilanova, d'on sí salpés a tres quarts de cinc de la tarda un vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud. I si de cap port que em sigui conegut no salpés a tres quarts de cinc de la tarda cap vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud, només em restaria esperar el dia que, a tres quarts de cinc de la tarda, un vaixell de tres pals salpi rumb a les illes dels Mars del Sud.

Dürrenmatt-san, futatabi

Hi ha poques institucions que em despertin més respecte i admiració que la banca suïssa, proverbial model de solvència, privacitat i seguretat. En canvi, poques coses em desagraden més que l'anomenat teatre musical, forma d'expressió que d'habitud trobo superficial i xarona. És per això que una obra de teatre musical on es faci sàtira de la banca suïssa és quelcom que no pot més que horroritzar-me, en combinar-se la insensatesa de blasmar allò que només és digne d'elogi amb l'habitual anecdotari de l'anomenat teatre musical. 

No obstant això, aquesta passada tarda m'he desplaçat fins a la seu del Teatre Lliure de Montjuïc per assistir a una representació de Frank V, opereta d'una banca privada, on tot cantant i dansant es fa befa, mofa i escarni de les sempre exemplars virtuts del sistema bancari propi de la confederació helvètica i, per extensió, de tot sistema bancari. I això ha estat així per què l'autor del text de Frank V és Friedrich Dürrenmatt, escriptor suïs en llengua alemanya amb qui ja havia tingut la sort de topar-me fins a una, dues i tres vegades. I convindran amb mi que els meus insensats prejudicis no són raó suficient per a privar-me de la companyia del senyor Dürrenmatt, que em pau reposi, i de la colla de comediants que aquesta tarda li han fet els honors. Al Lliure, fins al disset de maig.

Watashi no onīsan

Avui he conversat llargament amb el meu germà gran. I no pas sobre les banalitats habituals que acostumem a tractar, com ara l'evident superioritat dels destil·lats d'Islay sobre els dels highlands, ni tampoc sobre les pròpies circumstàncies, com ara el normal i habitual desenvolupament dels nostres dies, l'evolució de les respectives xacres o la creixença dels menuts. No, no pas, doncs la conversa amb el meu germà gran ha versat sobre allò de més fonamental que tots carreguem sobre les espatlles, aquell esforçat i penós caminar cap allà d'on venim, enlloc. I el meu germà gran, persona pietosa i temorosa dels déus, em mostrava els dubtes d'una fe arnada i mal girbada que ja no li ofereix cap consol. Uns dubtes, o més aviat uns certeses, que coincidien amb tot allò que jo mateix acostumo a amagar sota l'irònic epicureisme de pa sucat amb oli que tragino al llarg del dia. Afortunadament he recordat a temps que jo no tinc cap germà, ni gran ni petit, ni mascle ni femella, i així he pogut defugir un cop més la incomoditat de saber-me, jo, en dErsu_, el favorit dels déus, no més que un moridor més.

Fukurō desu ka

Sóc vidu i estic sol, i em cau damunt la nit.

És el de més amunt un vers de Victor Hugo que Proust, en un dels nombrosos volums de A la recerca del temps perdut, posa en boca de la sempre exquisida però banal duquessa de Guermantes. El vers, que pertany al panegíric que Hugo dedicà a les grosses virtuts d'un tal Booz, fill de Salmon i Rahab, besavi d'aquell que diuen que regnà amb el nom de David, és precís i exacte, en ser el tal Booz, tal com se'ns explica al Llibre de Rut, no més que un vellard que es lamenta per la manca de descendència. Però en boca de l'exquisida però banal duquessa el vers d'Hugo perd el seu sentit de pregària adreçada a un pare omnipotent, i pren un sentit més universal, i per tant més matusser, en no fer referència a les concretes circumstàncies del tal Booz, sinó a les comunes de tot moridor, això és, la inevitable solitud i l'indefugible traspàs, esdevenint, aleshores, la no sempre pesarosa viduïtat quelcom no només accessori, sinó, fins i tot, sobrer, doncs tant vidus com casats, aparellats com desaparellats, monògams com polígams, separats com divorciats, nul·lípars com genitors, estan, estem, més sols que un mussol.

Nichi-yōbi, getsu-yōbi, ka-yōbi, sui-yōbi, moku-yōbi, kin-yōbi to do-yōbi

Els dilluns, dimecres i divendres, potser dut pel cofoisme propi d'aquells que troben necessari imposar les pròpies bestieses als altres, m'acostumo a deixar anar i provo de posar per escrit aquelles ficcions dites certeses que tant em plau repetir a tort i a dret, si més no dilluns, dimecres i divendres, talment les dites certeses tinguessin sentit i aquest sentit fos no només intel·ligible, sinó també apetible, si em disculpen l'enutjós però llaminer rodolí. Dimarts, dijous i dissabtes, en canvi, potser dut per la prudència pròpia d'aquells que troben més sensat mostrar-se humils i fer gala d'una falsa però sempre abellidora ignorància, provo de posar per escrit aquelles altres ficcions dites dubtes que tant em plau repetir a tort i a dret, si més no dimarts, dijous i dissabtes, talment els dits dubtes tinguessin sentit i aquest sentit fos no només intel·ligible, sinó també apetible, si em tornen a disculpar l'enutjós però encara llaminer rodolí. Els diumenges, és clar, descanso i menjo sardines.

Taigigo desu

Són potser Marcel Proust i Agota Kristof els dos escriptors més antònims que puc arribar a imaginar. No pas per què en Marcel fos mascle i n'Agota femella, ni tampoc perquè l'un fos nascut a França i l'altra a Hongria, l'un econòmicament solvent i l'altra més pelada que una rata, l'un estigués encantat d'haver-se conegut i l'altra vés a saber, l'un escrigués des de la sempre benvolguda confortabilitat i l'altra des de la perplexitat més desconcertant, l'un fos tot excés i l'altra tota contenció... és, només, que l'un desconeixia l'existència dels punts i l'altra la de les comes.

Shitsubō shite imasu ka

No és estrany trobar gent decebuda. Es troben per tot arreu, aquí i allà, a la platja i a la muntanya, al carrer i al twitter, a l'autobús i a la cua de can Conesa, i el plany de la seva decepció, sempre entusiàstic, s'alça com el més omnipresent dels cants, en sentir-se, com se senten, orgullosos de llurs nobles decepcions. Gent decebuda potser amb els polítics de torn o amb llur pròpia professió, que ells creien noble i honesta; gent decebuda amb la seva família o amb el conjunt dels seus conciutadans, éssers sempre passius i poc compromesos; gent decebuda amb els malèvols mercats o amb qualsevol altra entelèquia, com ara els tomàquets, que ja no tenen gust de res, diuen; gent decebuda, en definitiva, amb tot i amb tothom, en no coincidir el món que els envolta amb tot allò que ells creuen digne de ser desitjat.

Quan costa, en canvi, trobar algú decebut de si mateix.

Firumu nowāru

Fins a la nit de divendres passat jo associava el nom de Richard Fleischer a The Vikings, intranscendent però molt agradable pel·lícula d'aventures protagonitzada pel sempre magnífic Kirk Douglas. Però enllaminit per certes paraules màgiques, com ara film noir o sèrie B, i també pel fet que l'acció es desenvolupa quasi en la seva totalitat a l'interior d'un tren, la nit del passat divendres em vaig desplaçar fins a la seu de la Filmoteca per visionar The Narrow Margin, treball de Fleischer que fins aleshores m'era desconegut. I encara que si em vestís les desagradables robes del mestretites que sovint sóc podria acabar trobant-li tres peus al gat, és innegable que The Narrow Margin té no poques virtuts i és una magnífica pel·lícula o, si més no, és una pel·lícula d'aquelles que a mi m'agraden, cosa que, sens dubte, ve a ser el mateix.

Kyō no gogo

Aquesta tarda, en obrir la porta del despatx en resposta al destorb d'insistents timbrades, m'he trobat al meu davant amb un desconegut menut i remenut, de no més de metre onze d'alçada, que hom hagués pogut prendre per un infant de pocs anys si no arriba a ser per la grossa i canosa barba que lluïa. Disculpeu-me, no us havia pas vist a través de l'espiell, m'he excusat quan el desconegut m'ha fet retret de la meva tardança en obrir la porta. Però com sou tan menut i remenut, de no més de metre onze d'alçada, és comprensible que en mirar per l'espiell no hagi jo vist a ningú, i en no veure jo a ningú m'hagi fet la idea que qui fos que havia fet les timbrades ja havia marxat i, en conseqüència, he cregut innecessari obrir la porta, i només la vostra insistència m'ha fet reconsiderar la meva primera decisió, he afegit per disgust del desconegut, que de cop sobte ha envermellit i amb formes grolleres m'ha fet saber l'enuig que les meves paraules li causaven, en no ser-li gens plaent que hom li recordés la seva poca alçada. Ah no? m'he sorprès jo. Però si en aquests temps nostres qualsevol diferència és viscuda com una virtut, li he respost tot seguit, i és evident que la vostra poca alçada, encara que ridícula i més aviat pròpia d'un infant de pocs anys que no pas d'un canós barbut, no deixa de ser una remarcable diferència vers el vulgar comú dels adults. I aquí el desconegut, que semblava seguir el meu raonament amb un cert i evident esforç, ha transmutat el seu posat d'enuig vers un evident escepticisme, talment no sabés com reaccionar a les meves sempre encertades paraules. És aleshores que jo he aprofitat l'avinentesa per encaixar-li la mà i donar-li la més sincera enhorabona per la seva evident diferència, i li he demanat si no havia pensat de crear algun tipus d'associació en defensa dels adults curts d'estatura, que no necessàriament de gambals, un col·lectiu discriminat al llarg del temps i que de ben segur deu tenir molt per aportar a la nostra societat, que sens dubte es troba en deute amb unes persones tan injustament tractades al llarg dels segles. I ja sense donar-li l'oportunitat de respondre res, li he encaixat la ma i l'he aviat escales avall, no sense abans reconèixer-li el gros encert d'haver-se deixat créixer la grossa barba, feliç avinentesa que sens dubte el protegeix d'àvies i pedòfils.

Nansensu o kakimasu

M'és molt gustós servir-me del paper de vàter. Fer una estrebada seca al l'extrem de paper que penja del rotlle per fer-me a mans una mica de l'esmentat paper per mocar-me, si de cas tinc mocs quan sóc assegut a la tassa de l'inodor, o per netejar-me les vores de l'anus cada cop que amb admirable regularitat expulso la sempre pudenta femta. Però també m'és molt gustós quan l'utilitzo per eixugar-me la darrera gota d'orina que em penja del penis després de cada micció, o per llevar-me la mica de pasta que em pot haver quedat enganxada als llavis després de raspallar-me les dents. O simplement per fregar el paper amb els dits i admirar-ne la suavitat i l'agradós tacte, que res té a veure amb els aspres papers que recordo del temps de la infantesa, no més que grolleres estrasses enrotllades en interminables cilindres. Ara, en canvi, com d'efímer em resulten els rotlles de paper de vàter, que em cal comprar en paquets de dotze per no fer-ne curt i tenir sempre a l'abast de la mà una mica del gustós paper.

Com m'és de gustos, sí, servir-me del paper de vàter, i com m'és de gustós, també, escriure bestieses.

Sumimasu ka

Avui he anat al cau del nigromàntic per demanar-li no pas per les meves circumstàncies, sens dubte satisfactòries, sinó per allò de més fonamental, saber si jo era viu o mort. Però el nigromàntic ha fugit d'estudi i amb veu estrafeta ha provat d'engalipar-me tot parlant de femelles i doblers, lumbàlgies i cataplasmes, i m'he vist obligat a cridar-li que prou, que res de sopars de duro, i enutjat li he repetit la meva demanda amb paraules ardides. I és aleshores que el nigromàntic s'ha excusat amb raons de mal pagador i m'ha reconegut que ell no podia pas respondre a semblant pregunta, i que si de cas, i només gràcies a l'atenta observació de certs indicis, podia ell aventurar-se a especular sobre allò de més accessori, com ara l'amor, la fortuna o la salut, però que ni ell ni ningú no podria mai dir-me si jo, o qui fos que tingués assegut al seu davant, era viu o mort, i potser atemorit per la còlera del meu geni s'ha mostrat disposat a retornar-me els diners avançats a canvi de la seva suposada art endevinatòria. Jo, en canvi, bé puc assegurar-vos que vós sí que sou mort, li he respost alhora que amb la destra prenia l'esmolat glavi i amb l'habitual elegància del meu gest m'acuitava a separar-li el cap del tronc.

I ara ja ho saben, si per ventura desitgen vostès saber si són vius o morts, només m'ho han de preguntar.

Nani o tabetai desu ka (III)

Llegir és l'única cosa que m'apassiona, que em fa viure, es pot llegir a l'entrada corresponent al vuit de juny de mil nou-cents cinquanta-sis de La vida lenta, segons han tingut a bé de titular els editors a les notes personals que Josep Pla recollia a la seva agenda, vés a saber amb quin propòsit.

Però si faig cas a les prop de quatre-centes entrades que porto ja llegides és evident que Pla s'enganya, en ser evident que el que més l'apassionava no era pas llegir, sinó menjar, i potser també beure, cosa sempre comprensible. I sí dic que s'enganya, i no pas que ens enganya, és per què en aparença les notes no són pas escrites per ser llegides per ningú més que el propi Pla, de manera que és Pla qui s'enganya o, tal vegada, qui s'hi vol enganyar, qui s'hi voldria enganyar, doncs dubto molt que una intel·ligència tan excepcional com la seva sigui fàcil d'enganyar, ni tan sols, pel propi Pla.

Watashi wa Bourdon-dori ni ikimasu

I aprofitant que el boulevard Bourdon és a no res de la rue de Sévigné, m'hi atanso amb el poc ferm propòsit d'aturar a tots els vianants mascles que trobi al meu pas per demanar-los si per casualitat no són monsieur Bouvard o tal vegada monsieur Pecuchet, i abans que tinguin temps de respondre'm res encaixar les seves mans i expressar-los la meva gran satisfacció per poder fer la coneixença d'una persona tan singular, i tot seguit prendre'n comiat i abordar al proper mascle que tingui la dissort de topar-me al seu pas.

Però és diumenge al matí i trobo l'ampla vorera del boulevard deserta, cosa que m'estalvia de dur a terme el meu ridícul propòsit i em permet romandre en una molt més sensata inacció, fins que els tendals d'un mercat proper criden la meva atenció i m'hi atanso a badar, sorprès, com no pot ser altrament, de la superlativa mida d'espàrrecs i carxofes.

Watashi wa Sévigné dori ni imasu

Arribo a casa. Quintà m'ha portat els dos volums de les cartes de Madame de Sévigné, es pot llegir a l'entrada corresponent al vint de febrer de mil nou-cents cinquanta-sis de La vida lenta, notes per un dietari, de Josep Pla.

Dada potser irrellevant, doncs quin interès podria tenir jo en els llibres que el tal Quintà li porta a Pla un vint de febrer de mil nou-cents cinquanta-sis, si no fos, és clar, que faig la lectura ajagut en el llit d'un minúscul habitatge de la rue de Sévigné, al barri jueu de París, en ser com sóc de l'opinió que en fer estades en ciutats foranes cal sempre hostatjar-se en calls jueus. Irrellevant dada, doncs, però sorprenent coincidència, que em porta a fer-me el no sé si gaire ferm propòsit de fer la lectura de les cartes de Madame de Sévigné, nom que fins a data d'avui m'era ben desconegut.

Paris ni ikimasu

Sovint, pres per la immediatesa de les dites aparences, el meu pensament s'erra i em porta a confondre les parts amb el tot o el blanc amb el negre i, de vegades, fins i tot la gimnàstica amb la magnèsia, que diuen. I això és precisament el que s'ha esdevingut aquests darrers dies, quan preparant la breu estada que properament farem a la sempre excessiva ciutat de París, el meu pensament em vol fer creure que a dia d'avui només he visitat la ciutat dos cops. I encara que potser sigui cert que els meus peus només han trepitjat els carrers parisencs en dues ocasions, la ciutat l'he visitada innúmeres vegades, d'habitud sota el guiatge expert dels més exquisits amfitrions, com ara Renoir, Truffaut, Godard, Kieślowski, Flaubert, Gide o Proust. Guies, tots ells, de provada i reconeguda competència.

Encara que, cosa curiosa (o no), en la seva companyia sempre he  tingut la sensació que la ciutat de París, amb tots els seus indubtables i majestuosos monuments, només era l'excusa per provar de mostrar-me quelcom molt més difícil de conèixer: jo mateix.

Watashi ga itte iru ka wakaranai

I ja sigui al despatx o al carrer, dalt dels ferrocarrils o en una de les parades de peix del mercat, on la peixatera em prepara el corball que he comprat pel suquet del dissabte, o a la porta de l'escola, on pares i cangurs fem temps a l'espera de l'hora de sortida de la mainada, o en qualsevol altre indret on dues o més persones s'entretinguin parlant... que en parar l'orella totes les converses que sento són una sola i mateixa conversa, que per sabuda ara fora sobrer esmentar, i a la que provo de no afegir-me, no pas per manca de ganes, sinó, només, perquè més enllà de repetir les banals obvietats que ja diuen els altres, no sabria jo pas que dir.

Watashi wa mame ga suki desu

Tinc entès, apreciat dErsu_, que les faves us plauen d'allò més, sento que em diu Jota, amb qui tinc el disgust de coincidir a la parada dels ferrocarrils. Així és, Jota, les faves em plauen no pas poc, reconec, en ser com són les faves les hortalisses que potser em resulten més gustoses. I com us agraden, dErsu_, a la catalana o amb menta? em demana Jota. Ni a la catalana ni amb menta, Jota, les faves, sempre tendres, m'agraden sobretot al vapor, amanides amb un rajolí d'oli i una mica de sal, o estofades amb vedella, o tal vegada en un arròs de bacallà i ceps, provo d'explicar-me. Però dErsu_, si a la catalana són molt gustoses, amb la seva mica de botifarra i cansalada, m'interromp Jota. Precisament, Jota, tant botifarra com cansalada són productes que em repel·leixen i, si de mi depengués, la seva producció i consum restarien prohibits sota severes penes de presó, l'interrompo jo ara, enutjat per aital disbarat. Però dErsu_, si ambdues són menges excel·lents, gosa objectar-me Jota. Les vostres paraules, benvolgut Jota, demostren sense deixar lloc al dubte el que fa temps que penso de vós, que sou un imbècil com n'hi ha pocs, li responc ja fatigat. Però dErsu_, si us plau, no em falteu al degut respecte, em respon Jota, talment jo l'hagués ofès. No us falto pas, Jota, les meves paraules tan sols són descriptives de la vostra persona, i no és pas cosa meva si vós no resteu satisfet amb aquell que sou, miro de fer-li entendre. Però dErsu_, això vol dir que tots aquells a qui ens agrada menjar botifarra i cansalada som imbècils? em demana ara amb aparent incredulitat. Exacte, Jota, exacte, i permeteu-me que us mostri la meva admiració per la vostra comprensió, mai no ho hagués pensat que algú com vós pogués capir un pensament d'altri a la primera, li reconec burleta. Oh, sou molt amable, dErsu_, em respon Jota tot cofoi. Ni gota, benvolgut, Jota, ni gota, i ara, si sou tan gentil de deslliurar-me de la vostra sempre enutjosa presència, li prego, alhora que pitjo el botó d'obertura de portes del tren que acaba d'aturar-se al meu davant. I tant, dErsu_, només faltaria, i records a la família, s'acomiada finalment Jota. En vida vostre, Jota, en vida vostre, m'acomiado també jo, amb la sempre agradable i hipòcrita mauleria que les bones maneres exigeixen.

Jinsei wa nagai desu ka

És llarga la vida? De vegades crec que sí, i que ja són molts (que no masses) els dies que porto viscuts, tants, que en mirar enrere i parar atenció als fets del passat, aquests em resulten boirosos i distants, fins i tots aliens, i és aleshores que no puc més que concloure que tot allò que crec recordar no ho vaig viure pas jo, sinó algú altre, sens dubte aquell ésser odiós i menyspreable que va gosar vestir la meva aparença i gastar el meu nom. Però no tan sols aquell infant solitari i aquell adolescent malagradós, sinó també aquest adult absent que creu no necessitar a ningú. I és aleshores que convinc que no, que la vida és breu, brevíssima, d'una durada que costa de copsar, i és endebades que provo d'allargar l'instant present, convençut que, talment els alienígenes aquells de Santa Mira, en qualsevol moment seré substituït per algú que, no ho dubtin, m'empitjorarà encara més.

Kinō wa opera ni ikimashita

I és del galliner estant que de cop sobte un dubte se'm fa present: quin verb fer servir per referir-me a l'acció aquella que duu a terme un grup de persones que expressa públicament i notòria la seva reprovació vers algun fet o esdeveniment, com ara la molt lamentable interpretació d'una soprano en un teatre d'òpera. Esbroncar? Xiular? Potser escridassar? No pas, convinc amb mi mateix, en resultar-me tots tres verbs incomplets i poc precisos. I és en expressar els meus dubtes en veu alta, que un dels espectadors que seu prop meu em diu que ell en diu bufar del fet i bufada del seu efecte, essent, doncs, una molt merescuda bufada allò que s'ha esdevingut al final del segon acte, doncs només de lamentable pot qualificar-se la interpretació que la soprano fa del paper d'Isolda.

I ja en la intimitat de la llar, en consultar papers i diccionaris, trobo una nova possibilitat, aücar i aücs, paraules que potser no tenen ben bé el significat que cerco, però que em resulten d'una molt bella sonoritat i que em recorden els crits de granotes i gripaus, sense que això darrer tingui, és clar, cap significat.

Baka no chanpion

I és a la segona escena del primer acte que Wotan, que es presenta sota les discretes robes d'un anònim transeünt, retreu a Mime que aquest vulgui utilitzar Sígfried per tal de satisfer les seves pròpies ambicions. Retret del tot escaient, doncs bé Mime pretén portar Sígfried al catau d'un cert drac per tal que aquest escabetxi la bèstia i pugi ell apropiar-se del corresponent tresor, un cop el propi Mime es desfaci del ximple de Sígfried amb un beuratge metzinós, en ser el tal Sígfried un ximple com n'hi ha pocs, una mena de campió dels ximples, encara més, un imbècil de cal déu, un adolescent mil homes que al llarg de la trama no perdrà ocasió de demostrar la seva manca de raciocini i el seu excés d'homenia.

Però que sigui Wotan qui faci semblants retrets no deixa de tenir la seva gràcia, doncs no per res les intencions de Wotan són del tot coincidents amb les de Mime. Només que Wotan, que no pas per res és el pare dels Déus, és un malparit molt més lluït que no pas el pocapena de Mime, a qui només mou el ressentiment i la rancúnia, sentiments, ambdós, que sempre fan del mal lluir.

Namae o oboete imasu ka

Paul Claudel, Musset, Paul Wiegler, Bernhard Kellermann, Friedrich Hebbel, Justinus Kerner, Julius Schnorr von Carolsfeld, Oskar Baum, Friedrich Olivier, Bernhard Kellermann, Justinus Kerner, Aldred W. Fred, Michail Kusmin, Karl Schönherr, Leonie Frippon, Johann Gottfried Schadow, Martin Beradt, Mella Mars, Marc Henry-Delvard, Max Dauthendey, Karl Krauss, P. Karlin, Alfred Kubin, Lucie König, Emil Artur Longen-Pittermann, Kurt Szafranski, Joseph Lateiner, Abraham Golfaden.

És el de més amunt un llistat no pas exhaustiu de noms propis de persones que em són del tot desconegudes. Els noms els he anat espigolant del llibre que aquests dies passejo amunt i avall, una edició dels diaris de Franz Kafka, i és de suposar que els noms llistats gaudien a principis de segle vint d'una certa però potser merescuda rellevància cultural o social.

I és el de més avall un llistat no pas exhaustiu de noms propis de persones que em són d'alguna manera conegudes. Els noms també els he anat espigolant del llibre que aquests dies passejo amunt i avall, una edició dels diaris de Franz Kafka, i és de suposar que els noms llistats també gaudien a principis de segle vint d'una certa però potser merescuda rellevància cultural o social.

Jean Racine, Zenó d'Elea, Johann Wolfgang von Goethe, Friedrich von Schiller, Max Brod, Heinrich von  Kleist, Rudolf Steiner, Adolf Loos, Charles Dickens, Kurt Tucholsky.

Balmes-dori ni imasu

En una cantonada del carrer Balmes veig com dos desconeguts s'esbatussen. És tard i no hi ha ningú més, només els dos desconeguts que s'escometen amb violència i jo mateix, que m'ho miro encuriosit. Què fer? em demano, i tot seguit trobo quatre possibles respostes a la meva irresponsable pregunta. La primera i més sensata cosa a fer fora no fer res, em dic, respectar la llibertat dels altres a actuar com més els plagui sempre i quan això no em suposi cap destorb, i prosseguir el meu camí cap a casa. La segona, socialment potser més ben vista però poc sensata, provar de posar pau, cosa sempre arriscada i no sempre oportuna. La tercera prendre partit i afegir-me a la batussa, de manera que dos contra un el triomf és segur i així podria jo esbravar-me atonyinant a un dels dos desconeguts sense arriscar-me gaire. I la quarta, sens dubte la més gloriosa i l'única digna de mi, escometre follament a tots dos contendents i estomacar-los fins a acabar amb les seves vides, sens dubtes menyspreables, a jutjar per les humils i deteriorades robes que vesteixen i la pobresa lèxica amb que proven d'insultar-se.

Però ja ho he dit, és tard i el carrer és desert. En aquestes circumstàncies ningú no admiraria els meus mèrits, ningú no lloaria el meu valor, la meva força i destresa, la meva determinació. Ningú no glosaria la meva gesta. Ningú no s'esglaiaria per la gratuïtat de la meva violència o per l'abast de la meva còlera. Així que enfilo cap a casa, on per sopar m'espera el sempre saborós bacallà.