Ashita natsu-yasumi ikimasen (IV)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Aleramo-chan desu

El món com a botxí i l'autor com a víctima acostuma a ser l'argument de no poques ficcions, la trama de les quals descabdella tot un seguit de fets que pretenen convèncer al lector de la innocència de l'autor i de la maldat del món. D'aquesta manera la ficció de torn esdevé una mena de plec de descàrrega on l'autor s'espolsa qualsevol responsabilitat sobre els fets narrats, inclosa la pròpia vida, i carrega les culpes sobre qui troba més a mà: potser uns pares castradors, un marit gelós i violent, una esposa pèrfida i manipuladora, una societat cruel i envejosa... un món, en definitiva, incapaç de comprendre i acceptar a l'autor.

Cas paradigmàtic de la literatura com a plec de descàrrega seria la gens menyspreable novel·la de Sibilla Aleramo, Una dona, on l'autora s'adreça a un únic i hipotètic lector, el seu fill, per provar de justificar allò que a priori sembla injustificable: l'abandó de l'esmentat fill. I talment una mare parlant amb el seu fill, els personatges de la novel·la no tenen nom i són sistemàticament nomenats segons la relació que guarden amb la protagonista, la pròpia Sibilla Aleramo, pseudònim de Rina Faccio, doncs bé quan parlem amb un fill parlem de l'àvia o el tiet, la germana o el padrí, la cangur o el metge, i no acostumem a fer servir els respectius nom i cognoms de l'àvia o el tiet, la germana o el padrí, la cangur o el metge  Així, al llarg de no poques pàgines, ens assabentem de la cruel gelosia del marit, del fred menyspreu del pare, de la insana enveja dels veïns, de la injustícia de la llei i de la barbàrie dels costums, i encara que també hi ha personatges que semblen comprendre a l'autora i li donen tot el seu suport, poc poden davant l'aclaparadora maldat del món, que impulsa la protagonista a fer allò que ja ha estat dit, abandonar al propi fill com a únic mitjà de supervivència.

Tōri o aruite imasu

Ha estat en arribar a l'avinguda Diagonal, procedents de la Riera de Sant Miquel, que ens hem vist sorpresos per una gernació de vianants que es desplaçava per la calçada lateral superior de l'esmentada avinguda sense fer ús de la corresponent vorera, tal com es preceptiu que facin els vianants. Gernació de vianants que a més de circular per la calçada feia exhibició de cartells i banderoles i cridaven paraules que els hi resultaven plaents d'escoltar. I ha estat aleshores que he recordat certs cartells enganxats pel barri, on es convocava als hipotètics lectors dels esmentats cartells a aplegar-se a la plaça del Diamant en dia i hora convinguts, per tot seguit desplaçar-se en gernació fins a una certa llibreria emplaçada al carrer Sèneca per exigir-ne el tancament. I ha estat també aleshores que han pres sentit els policies anti-avalots que hem vist quan baixàvem per la ja també esmentada Riera de Sant Miquel, i els que en aquells moments veiem més enllà dels Jardinets, abillats amb els seus habituals uniformes, d'un discreta grisor.

Però en no dirigir-nos nosaltres cap a l'esmentada però no anomenada llibreria del carrer Sèneca, ens hem pogut separat de la ja esmentada gernació de vianants, i tal com ells han tombat amunt, nosaltres en continuat avinguda Diagonal enllà.

Èdip no monogatari (II)

Primer, i per raons que no venen al cas, Lai és maleït per Pèlops. Segon, Lai, esdevé rei de Tebes. Tercer, Lai s'amullera amb Iocasta. Quart, Lai no aconsegueix prenyar a Iocasta. Cinquè, Lai consulta l'oracle de Delfos sobre la millor manera de tenir un fill. Sisè, l'oracle revela a Lai que trobarà la mort a mans del seu fill, i que aquest fill s'amullerarà amb la seva pròpia mare. Setè, Lai amaga a Iocasta les paraules de l'oracle i renuncia a tenir descendència. Vuitè, embriac, Lai torna a jaure amb Iocasta, que queda prenys. Novè, per por a allò anunciat per l'oracle, Lai ordena la mort del seu fill. Desè, el servent encarregat de l'infanticidi no gosa donar mort al nadó i l'abandona lligat de peus. Onzè, el nadó plora pel dolor que li fan els peus, inflats per la pressió de la corda que els manté lligats. Dotzè, un pastor de Corint troba al nen atret pel seu plor. Tretzè, el nen és dut a Corint i adoptat pel rei, que no té descendència. Catorzè, al nen se l'anomena Èdip, això és, Peus Inflats. Quinzè, Èdip creix i s'assabenta que no és fill natural dels que creu que són els seus pares. Setzè, desorientat respecte la pròpia identitat, Èdip marxa a Delfos a consultar l'oracle. Dissetè, l'oracle revela a Èdip que donarà mort al seu pare i s'amullerarà amb la seva mare. Divuitè, per defugir l'oracle Èdip decideix no tornar a Corint i marxa en direcció contrària, cap a Tebes. Dinovè, Tebes és assetjada per l'Esfinx, i Lai marxa a Delfos per consular a l'oracle la manera d'alliberar-se'n. Vintè, Èdip i Lai es troben a mig camí entre Delfos i Tebes i es discuteixen pel dret de pas. Vint-i-unè, la discussió acaba amb la mort de Lai a mans d'Èdip. Vint-i-dosè, Èdip arriba a Tebes i allibera la ciutat del setge de l'Esfinx. Vint-i-tresè, arriba a Tebes la notícia de la mort de Lai a mans d'un desconegut. Vint-i-quatrè, en agraïment per haver-los alliberat de l'Esfinx, Èdip és anomenat rei de Tebes. Vint-i-cinquè, Èdip s'amullera amb la vídua de Lai, Iocasta. Vint-i-sisè, Iocasta infanta a Èdip quatre fills, dos mascles i dues femelles. Vint-i-setè, una lletja epidèmia s'escampa per Tebes causant gran mortaldat. Vint-i-vuitè, l'oracle de Delfos declara que només finarà l'epidèmia quan es trobi i castigui a l'assassí de Lai. Vint-i-novè, Èdip ordena una investigació per trobar a l'assassí de Lai. Trentè, tots els indicis mostren a Èdip com l'assassí de Lai. Trenta-unè, Èdip lliga caps i es reconeix com l'assassí del seu pare i el marit de la seva mare. Trenta-dosè, horroritzat, Èdip es lleva els ulls i abandona la ciutat de Tebes. Trenta-tresè, els quatre fills d'Èdip són també atuîts per la desgràcia.

I vet aquí, un cop més, els poc interessants i certament inversemblants fets de la tràgica vida d'Èdip, resumits en trenta-tres apressats punts.

Shashin o totte mo ii desu ka (IV)

De la vorera estant, esperant l'arribada de la companya amb els menuts, veig com un vianant que m'és desconegut atansa el seu telèfon mòbil al vidre de la grossa porta que separa el carrer del vestíbul de l'edifici d'habitatges on vivim, talment volgués fotografiar allò que veu a través del vidre.

Podria jo també, al meu torn i en justa correspondència, aprofitar la capacitat fotogràfica del meu telèfon per provar de fotografiar al desconegut en el precís instant que ell fotografiés l'ample vestíbul. I qui sap si justament també aleshores jo seria fotografiat per algú altre que, al seu torn, també podria ser fotografiat i així anar fent. Però prefereixo, és clar, aprofitar la capacitat d'escriptura del meu telèfon per començar a escriure que, de la vorera estant, esperant la tornada de la companya amb els menuts, veig com un desconegut...

Niijū-hachi go wari

Després de no pocs prodigis, com ara La strada, Le notti di Cabiria i La dolce vita, Federico Fellini diu sentir-se com un ferroviari que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, què dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho?  

Sembla ser que aquestes foren les preguntes amb les que Fellini es torturava, fins que, de tot plegat, sorgí un nou prodigi, Otto e mezzo. De la mateixa manera, després de no pocs èxits sota les voltes gòtiques de la Biblioteca tot portant Molière, Sófocles, Shakespeare, Txèkhov, Mann, Rostand i De Filippo a escena, és possible que Oriol Broggi també s'hagi trobat com el ferroviari aquell que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, que dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho? 

Així, talment Fellini amb Otto e mezzo, Broggi fa una passa endavant i posa en escena Ventotto e mezzo amb una colla d'actors que, no per pocs moments, semblen els immortals membres del ditiràmbic seguici de Dionís, aquella colla de silens, sàtirs i bacants que, tal vegada, no ens explicaran pas cap veritat, només faltaria, però allò que ens diran bé paga la pena de ser escoltat.

Seitō no monogatari

Una rondalla tradicional és la del pacte amb el diable, on el protagonista de torn, d'habitud no més que un pobre taujà que es creu molt espavilat, acostuma a bescanviar la seva suposada ànima immortal a canvi de certs favors que l'han de proporcionar quelcom que creu desitjar, com ara riqueses, amor o el reconeixement públic de la seva suposada vàlua. Al final de la rondalla, en veure-li el protagonista les orelles al llop, acostuma aquest a penedir-se del pacte fet i es norma que acabi trobant algun subterfugi per tal de negligir la paraula donada i no pagar el preu marcat per haver obtingut allò que creia desitjar, de manera que l'ànima resta lliure per ascendir als cels i el diable es queda amb un pam de nas.

La moral de la història sembla clara. Si pactem amb un indesitjable podem trencar el pacte fet en qualsevol moment i per qualsevol raó, doncs la pròpia natura indesitjable del nostre interlocutor no només ens justifica, sinó que ens obliga a l'incompliment, en no haver res de més desitjable que estafar a un suposat estafador. Només és necessari, cosa ben fàcil, convèncer-se de la natura demoníaca d'aquell que gosa exigir-nos el compliment del nostres compromisos.

I qui dia passa any empeny.

Chikatetsu de kesa

Aquest matí he coincidit als ferrocarrils metropolitans amb una dona d'una bellesa aclaparadora i poc convencional. I assegut al seu davant al llarg de dues parades, m'he complagut en imaginar que captivat per la seva bellesa i en contra del meu costum de no adreçar-me mai als desconeguts, no podia evitar de dir-li que trobava que era ella una dona d'una bellesa aclaparadora i poc convencional. I ja posats m'he imaginat que la dona que seia al meu davant em regraciava amb paraules amables i ben triades, però que tot seguit em responia que ella em trobava a mi d'una lletjor que ofenia als sentits, geperut i escanyolit, brut i mal girbat, amb un nas d'acudit i un desagradable alè que podia a all. I és aleshores que m'he imaginat mut davant les paraules de la bella desconeguda que seia al meu davant, doncs bé el significat de les seves paraules s'adeia amb excessiva precisió a la meva persona, i tot seguit he imaginat com la desconeguda em pregava que excusés la seva sinceritat, i com començava a explicar-me la seva malaurada història.

I he imaginat que talment el conte de l'aneguet lleig, la bella desconeguda havia estat una adolescent granelluda i contrafeta que vivia acomplexada per causa del seu cos, que constantment era causa de befa i escarni per part de tots aquells que la coneixien. I he imaginat també com la desconeguda pregava a Zeus que li concedís el do de la bellesa, i com Zeus escoltava la seva pregària i decidia concedir-li allò que se li demanava, convertint a la que fins aleshores havia estat una grotesca adolescent en la més bella de les dones que hom pugui arribar a imaginar, justament aquella que seia al meu davant. Però Zeus va imposar-li una petita condició, no més que un ridícul preu a pagar pel gros favor que se li feia, una menudesa de no res: la seva virginitat.

Però embriagada per la seva nova bellesa, la més bella de les mortals oblidà la paraula donava i es deixà seduir per les maneres afalagadores i interessades d'aquell que havia estat el seu amor secret. Quants cops no havia sospirat pels llavis d'aquell noi bru i una mica brusc que abans la menyspreava i ara li feia la gara-gara d'una manera tan descarada. I oblidada la promesa feta, he imaginat com la noia es lliurava al jove adulador, que la penetrava amb la turpitud pròpia d'un adolescent, i com el que havia de ser l'acompliment de tots els seus desitjos, es convertia per la jove desconeguda en no més que un dolorós esquinçament.

I tot seguit, és clar, he imaginat la còlera de Zeus, que foll de ràbia retreia a la noia el seu insensat capteniment, que havia aconseguit guanyar-se la malvolença del més poderós dels Déus a canvi de no res. I m'he complagut en imaginar com Zeus castigava la noia a dir sempre la veritat, i com, en un principi, la noia s'alegrava pel càstig rebut, creient, en la seva comprensible inexperiència i havent temut que la bellesa li fos retirada, que la veritat mai podria esdevenir una pena. Però a cops de veritat he imaginat com la noia perdia primer els coneguts, més endavant les amistats i finalment la família. I si bé la seva excepcional bellesa feia que no fossin pocs aquells que se li atansaven, el seu parlar allunyava a tothom del seu costat fins a convertir-la en una marginada, doncs aquells que ja la coneixien la rebutjaven de pla, i aquells que no la coneixien fugien del seu costat en sentir les seves sempre certes paraules.

I ja cap al final m'he imaginat com la bella desconeguda em deia que si bé el meu aspecte físic li resultava repugnant, jo semblava una persona educada i discreta, d'una certa cultura i econòmicament solvent, i que si així ho desitjava ella es lliuraria a mi i esdevindria la meva esposa. Afortunadament en aquell moment arribàvem a Passeig de Gràcia, i és aleshores que he imaginat com jo m'excusava dient que aquella era la meva parada i que havia de canvia de línia per així poder prosseguir el meu viatge fins al despatx, on moltes eren les obligacions que m'esperaven, i que malauradament la pressa m'impedia aprofundir en la seva coneixença, i que m'excusés, i que sens dubte ja ens tornaríem a trobar, i altres grosses imprecisions. I tot això ho imaginava jo aquest matí, fins que arribat a l'andana he restat enllaminit per una nova desconeguda, potser no tan bella, però sens dubte de cabells més curts, i aleshores ja m'he complagut a imaginar una altra història que ara no ve al cas.

Norikaemasu

I és caminant apressat pel llarg passadís de l'intercanviador de Passeig de Gràcia, que de cop sobte em sembla percebre una no gens menyspreable sensació de llibertat en el peu esquerre. I en abaixar la vista i dirigir el meu esguard cap a l'esmentat peu esquerre, veig amb disgust com els cordons que haurien de subjectar la corresponent bota a l'esmentat peu s'han desfet del llaç que els mantenia a lloc i campen arrossegats per la inèrcia del meu pas. Cal, doncs, aturar-se i procedir a cordar els bellugadissos cordons per així evitar la possibilitat d'una sempre molesta entrebancada. Però per fer-ho cal també acotxar-se i adoptar una positura que se'm presenta ridícula i del tot inescaient per algú de la meva alçada i vàlua. Cal, doncs, continuar passadís enllà fins que en arribar a la corresponent andana pugui seure en un banc per cordar-me els cordons de manera discreta i satisfactòria.

Però el centenar llarg de metres que em separen de l'andana on finalment podré cordar-me els cordons de manera discreta i satisfactòria presenten un destorb no gens menyspreable, això és, que qualsevol d'aquells altres que també transiten pel llarg passadís cregui fer-me un favor en advertir-me que porto la bota esquerra descordada, doncs... què fer en cas de rebre les amables paraules d'advertència d'algun anònim desconegut? Regraciar al desconegut i acotxar-me i adoptar la ridícula posició que tant m'enutja? Regraciar al desconegut però fer-li el lleig de no fer cas a les seves paraules? Regraciar al desconegut i tot seguit atabalar-lo amb fosques i embrollades explicacions que no porten enlloc? Regraciar al desconegut i esventrar-lo tot seguit per així estalviar-me la incomoditat de la situació?

I encara que el passadís de l'intecanviador acostuma a ser un indret d'un continu anar i venir de persones, els Déus sempre vetllen pel meu benestar i aquest cop puc arribar fins a l'andana sense creuar-me amb ningú, i amb l'absurd desig d'escriure sobre una bota descordada.

Niwa ni imasu

Per què trobeu que la sensatesa és una virtut, em demana Jota, a qui tinc el disgust de retrobar sota les florides xicrandes dels Jardinets. La sensatesa una virtut? però que us empatolleu, Jota? m'exclamo sorprès. Però dErsu_, si vós no desaprofiteu cap ocasió per fer-ne l'elogi, em retreu Jota, que sembla sobtat de la meva resposta. Només faltaria, reconec, encara sorprès. Aleshores bé deveu trobar que és una virtut, no? insisteix Jota. No pas, més aviat trobo que és confortable, que una vida sensata acostuma a comportar un cert grau de confortabilitat, i prou sabeu com m'és de preuat el confort, provo d'explicar-me. Haig d'entendre, doncs, que preferiu menar una vida confortable a una vida virtuosa? sembla retreure'm Jota. I tant, Jota, i tant! sentencio, disgustat per l'obvietat de les meves paraules, alhora que provo d'escapolir-me carrer Gran amunt, doncs grossa acostuma a ser la insensatesa de tots aquells que creuen defensar la virtut.

Però en Jota no es dóna i mira de provocar-me amb paraules forassenyades que només tenen la intenció de ferir-me. I és així que em crida que algun dia me'n penediré, que tanta sensata confortabilitat em resultarà decebedora i trobaré que he malbaratat els meus dies, buits de tot contingut, però que aleshores, sembla amenaçar-me, ja serà massa tard i només em restarà el dol per una vida no viscuda. Jo, és clar, no puc més que accelerar el pas, doncs fora inútil respondre que poc importa la vida viscuda a l'hora de recordar allò que tant és si s'ha esdevingut o no, i que passar comptes amb un mateix és, tal vegada, la més grossa de les insensateses.

Shinbun o yomimasu

L'educatiu, per a la creació de públics; l'R+D, el parc d'investigació de nous formats, noves tendències, nous creadors, i la comunicació, en un sentit més ampli del nostre públic directe...

Són aquestes paraules de Carme Sais, presidenta del centre d'art contemporani Bòlit, que trobo al suplement de cultura del diari Avui en un article sobre gestió cultural. I serà, un cop més, que prefereixo l'ús del substantiu cultura a l'adjectiu cultural, doncs on la senyora Sais parla de creació de públics jo, seguint els meus habituals prejudicis, llegeixo creació de mercats; on hi parla d'investigació de nous formats jo llegeixo creació de nous productes més adaptats a la moda del moment; i on hi parla de comunicació jo llegeixo publicitat. I encara que jo mateix sigui incapaç d'oferir una definició solvent del significant cultura i se m'escapi bona part del seu significat, trobo que tot allò que ens acostumen a oferir les anomenades industrials culturals de la mà dels seus gestors culturals en lluïts equipaments culturals, no deixa de ser una no sempre banal barreja d'entreteniment, espectacle i doctrina, on el més important acaba sent la pròpia indústria, això és, l'esplendor i glòria d'aquells que en formen part.

Garasu no bin

I és dins del pot de vidre de les castanyes somalles, on a més de les habituals castanyes trobo una munió de petits insectes que em són desconeguts, en semblar-me'n algun tipus estrany de panerola i no cap dels habituals paràsits que s'acostumen a trobar dins les castanyes, ja siguin aquests en forma de cuc, crisàlide o imago. Les castanyes, que en temps d'hivern i tardor acostumem a fer servir per acompanyar les carns dels estofats, resten ara solcades per nombroses cavitats que semblen haver servit de refugi i aliment als esmentats insectes, que panxacontents es desplacen per l'interior del pot de vidre en un bellugadís trànsit que em sembla mancat d'ordre i sentit, però no exempt d'un cert interès.

Però més que contemplar les evolucions dels petits insectes caldria, sens dubte, fer neteja per tal d'evitar que poguessin arribar a colonitzar altres espais de la cuina on la seva presència ens resultaria un gros maldecap, com ara el gros armari que ens fa de rebost. Cal, doncs, actuar. Però en no ser precisament jo una persona d'acció, continuo encaterinat amb les evolucions dels petits insectes, no pas amb la intenció d'esbrinar l'improbable sentit dels seus moviments, sinó potser amb l'inconscient desig de trobar la manera de ficcionar llur efímeres vides, que em semblen tan mancades d'interès com la de qualsevol altre moridor. D'aquesta manera, lliures de tot interès, les meves paraules podrien allargar-se en interminables tirallongues que descriurien amb innecessari detall i absurda precisió les evolucions dels petits insectes, talment altres s'allarguen en interminables tirallongues que descriuen amb innecessari detall i absurda precisió les evolucions d'altres vides també mancades de qualsevol interès

Tibidabo ni ikimashita

I és fent cua per accedir a una de les atraccions d'un conegut parc d'atraccions ubicat sota el més alt dels petis cims de l'anomenada serra de Collserola, que de cop sobte em ve al cap una llaminera trivialitat en forma de deu paraules, que la memòria no és més que el falsejament del passat. I encara al llarg de massa estona, en veure com el que recordo de l'atracció aquesta on faig cua poc s'adiu amb el que en aquests moments veig, resto encaterinat per les ja esmentades deu paraules, que la memòria no és més que el falsejament del passat. 

I no és fins que sóc giravoltant entorn d'un punt mòbil que es desplaça segons una trajectòria curvilínia que al seu torn rota respecte un eix vertical perpendicular al pla del terra que a efectes pràctics es pot considerar fix, que una nova trivialitat em pren també amb força, aquesta de masses paraules com per ser comptades en la bellugadissa situació en que em trobo, que el passat ni existeix ni ha existit mai i, el que potser és més important, mai no existirà.

Naze ureshiku omoimasu ka

No hi ha res de més segur per guanyar-se la simpatia d'algú que l'afalac sistemàtic. Lloar sense mesura la seva intel·ligència o la seva planta, encara millor totes dues coses, intel·ligència i planta, encara que es tracti d'un talòs sense parangó o d'algú d'una lletjor també sense parangó. I si al tal algú li plau omplir papers, només caldrà lloar-li l'escriptura, encara que la seva prosa no sigui més que un presumptuós garbuix de tòpics mal redactats i farcits d'errors com els que aquí es poden llegir. Si fins i tot el savi, aquell que més hauria de sospitar de l'afalac, el trobarà just i encertat, no més que el degut reconeixement a la seva intel·ligència, talment el babau, que restarà encaterinat per un reconeixement que d'habitud li és negat.

Ja ho saben, si són tan insensats com per voler-se guanyar la simpatia d'algú, només cal que l'afalaguin sense mesura. Després, però, no s'hi val a lamentar-se.

Sākuru desu ka, rasen desu ka

De bon inici no és més que un insignificant contratemps, no més que una enutjosa menudesa, una petita nosa de no res que reclama la nostra atenció. Però a l'hora de resoldre aquest petit inconvenient, l'enutjosa menudesa ja esmentada, se'ns presenta tot seguit una segona dificultat, també insignificant, també un no res. I com és fàcil d'imaginar, a aquest segon contratemps li segueix un tercer, i al tercer un quart, i al quart un cinquè, i així tants com facin falta per tal d'impedir-nos realitzar allò que ens proposàvem, fins que despertem, potser angoixats pel somni o sacsejats per l'amorosa ma de qui dorm al nostre costat. I aleshores ja poc o res recordem de la cadena de petits inconvenients que ens impedien de realitzar allò que ja tampoc no recordem, i només ens resta, per una curta estona, un cert desassossec.

Però el desassossec s'esvaeix de seguida i les rutines del dia no triguen a agombolar-nos amb la seva agradosa regularitat. Fins que un insignificant contratemps, no més que una enutjosa menudesa, una petita nosa de no res, reclama la nostra atenció. Però a l'hora de resoldre aquest petit inconvenient, l'enutjosa menudesa ja esmentada, se'ns presenta tot seguit una segona dificultat, també insignificant, també un no res. I com és fàcil d'imaginar, a aquest segon contratemps li segueix un tercer, i al tercer un quart, i al quart un cinquè, i així tants com facin falta per tal d'impedir-nos realitzar allò que ens proposàvem, fins que despertem, potser angoixats pel somni o sacsejats per l'amorosa ma de qui dorm al nostre costat. I aleshores ja poc o res recordem de la cadena de petits inconvenients que ens impedien de realitzar allò que ja tampoc no recordem, i només ens resta, per una curta estona, un cert desassossec.

I és aquest despertar dins d'un mateix somni recurrent un recurs fàcil però perillós a l'hora d'intentar crear una situació angoixant, doncs potser per mandra o per incapacitat de trobar un final com cal, es pot acabar abusant d'un recurs tan llaminer. Caldria, doncs, esforçar-se i potser provar una estructura en espiral, on cada nova repetició signifiqués un nou pas de rosca en la narració. En l'exemple donat, potser un cert record del malson previ a l'hora d'enfrontar-se a la nova tanda de contratemps podria advertir al protagonista de l'estructura circular en la que es troba reclòs, de manera que en repeticions posteriors hauria d'anar prenent consciència d'ell mateix i de la seva situació, i, fins i tot, animar-se a fugir del somni. Tot plegat, tal vegada, una metàfora del nostre dia a dia, on l'agradosa rutina tant pot esdevenir presó com alliberament. És, només, qüestió de triar.

Fumetsu no tamashī

Sovint em recordo d'X, un conegut que va tenir la dissort de fer la coneixença d'una bella titànide. Com és natural, el meu conegut va creure que la seva nova coneixença era de natura mortal, com ell mateix, i és per això que no es va malfiar de res i va establir-hi un estret lligam, encara que de mica en mica la natura divina de la titànide es va anar fent palesa en petits detalls als que X no va donar cap importància, encaterinat com estava. Però la immortalitat de l'ànima és quelcom que no pot romandre ocult per gaire temps, en ser el tarannà d'un immortal del tot contrari al d'un mortal. D'aquesta manera, en comprovar dia sí i dia també com la seva amistançada es captenia amb una insensata supèrbia, com no admetia cap contratemps ni cap oposició, com el seu caprici es desplaçava del blanc al negre i del negre al blanc sense aturar-se mai en cap gris, i com la seva còlera resultava espaordidora, X  va adonar-se de l'evident natura immortal d'aquella a qui idolatrava.

Un cop X fou conscient de la seva dissort provà de prendre una certa distància. Però fou endebades, és clar, doncs poc podia permetre ella, que vivia qualsevol discrepància com la més greu de les ofenses, que ningú gosses allunyar-s'hi. Així la titànide encalçà i colpejà X amb tota la seva fúria, i X restà esclafat, incapaç d'alçar-se de nou, convertit en un no-ningú, una desferra que només fou capaç de trobar un cert i fals consol en l'agradós aiguardent. I va ser aleshores quan jo vaig fer la seva coneixença, quan X captava almoina amb un lèxic poc habitual entre aquells que capten, fet que em sobtà i em portà a interessar-me per la seva persona i la seva dissort, que no trigà a explicar-me. Avui X ja no existeix, i ha passat tant de temps des de que el vaig conèixer, que fins i tot dubto que mai hagi arribat a existir. Però d'on, aleshores, he tret jo la història de la bella titànide?

Kokkyo (IV)

Una imatge de la meva infantesa que acostumo a recordar és la de l'alineació de plàtans a les voreres dels costeruts carrers dels voltants de la meva escola. Especialment a la primavera, quan els plàtans recuperaven la verdor i construïen una volta vegetal sobre la secció del carrer, en unir-se les capçades dels arbres d'ambdues bandes. Eren (són), aquells, carrers no gaire amples i de molt pendent, molts dels quals finien en escales que menaven directament cap els turons de la Rovira i del Carmel, i on jo m'imaginava rodolant pendent avall sense aturador possible, talment els somnis aquells en que hom cau en un abisme sense fons. Però al vertigen que em provocava el fort pendent es contraposava l'encís de la volta vegetal, que més enllà de la preceptiva ombra semblava definir un món més enllà de tota frontera, un món on qualsevol meravella era possible. Avui dia no s'hi haguessin plantat plàtans, sinó lledoners o sòfores, espècies potser més apropiats per les reduïdes dimensions d'aquells carrers, però molt poc adients per afavorir els somnis d'un infant.

I és, potser, aquesta, la imatge d'infantesa que més em plau recordar quan em trobo sota alguna volta vegetal, potser sota les grosses tipuanes de la plaça del Nord, o els verns i freixes de la riera d'Arbúcies. Però res com les voltes dels grans plàtans, com la que aquests dies em rep a l'entrada de Montmeló, a la dita carretera de Granollers, on més enllà d'allò que la dita realitat sembla oferir-me, crec retrobar tot allò que mai més no tornarà.

Bernhard-san no hon o yonde imasu (II)

Tot i alguna agradosa coincidència puntual, la lectura de El soterrani no m'acaba de resultar satisfactòria. Potser per què després de Kolimà, l'infern de Scherzhauserfeld em sembla una frivolitat, un lament del tot exagerat sense causa ni sentit aparent, no més que jeremiades. I no és endebades que escric jeremiada, doncs és en plena lectura que recordo el nom del profeta, i també recordo a una tia materna, i també al seu marit, que en ser jo un infant s'acostumaren a anomenar-me Jeremies. I no és fins passada una bona estona que no recordo un text llegit fa poc, aquest, on es dóna notícia de com les diferents traduccions de La Bíblia a les dites llengües vernacles serviren per fixar un model de llengua literària, i on s'utilitza el plural del substantiu jeremiada per referir-se a la prosa de Bernhard.

I resto jo sorprès de com el meu pensament s'apressa a fer-se seu el que altres han escrit, fent-me creure que sóc jo mateix qui s'empesca les pròpies opinions, com si en qualificar de jeremiada a la prosa de Bernhard no manllevés res a ningú. El que ja no em sorprèn és la meva pròpia frivolitat, quan des de la placidesa de la meva confortabilitat goso qualificar de frivolitat el particular infern de cadascú.

Bernhard-san no hon o yonde imasu

Allò que es descriu aclareix alguna cosa que sens dubte satisfà el desig de veritat de qui ho descriu, però no la veritat, perquè la veritat no és en absolut comunicable, escriu Thomas Bernhard a El soterrani, segona part de la seva pentalogia autobiogràfica.

I és en les molt encertades i lúcides paraules de Bernhard (en ser sempre encertades i lúcides aquelles paraules que coincideixen amb allò que crec creure) que potser trobo el motiu de l'habitual entestament que hom mostra en la recerca d'allò que anomenem veritat, no més (ni menys) que la satisfacció d'un desig, probablement en tant que possessió d'alguna cosa, segons la segona de les accepcions que recull el diccionari, doncs posseir-la és sempre el segon pas de tots aquells que s'entesten a trobar la veritat.

Fuyukaina shigoto (II)

En obrir la porta del despatx, en resposta al desagradable so del timbre, rebo l'enutjosa visita d'aquell parell d'indesitjables que mesos enrere em feren l'encàrrec aquell tan desplaent. I és per fer-los evident que no són benvinguts, que m'apresso a exclamar el meu disgust per la seva visita, en ser la feina ja feta i entregada. Sí, sí, precisament és per això que us hem vingut a trobar, m'aclareix el més alt dels dos. Sí, per això mateix, insisteix el segon, més baix, que continua repetint tot el que diu el seu company. I és que heu fet una feina excel·lent, com n'hem vist poques, hi torna l'alt. Això, excel·lent, torna a repetir el més baix. I n'estem molt satisfets, prova d'afalagar-me el més alt. Això, molt satisfets, insisteix el més baix. I ara tenim una altra feina per vós, m'anuncia el més alt, sobtadament nerviós. Això, una altra feina, repeteix el més baix. I de més responsabilitat, m'aclareix el més alt, encara pres d'un cert nerviosisme, com si tot plegat li semblés ben graciós. Això, de més responsabilitat, sembla que se'n rigui el més baix, que en dir-ho la cara se li contrau en una lletja ganyota. I és clar, en contrapartida, les condicions per vós encara seran més avantatjoses, em xiuxiueja el més alt. Això, més avantatjoses, torna a repetir el més baix, també xiuxiuejant, que s'apressa a explicar-me el que s'espera de mi, quelcom que trobo indigne i inadmissible, i així els hi faig saber amb paraules sentides i no poc grolleres. Au, senyor dErsu_, tampoc cal exagerar, em retreu el més alt. Això, no cal exagerar, insisteix el més baix. Penseu en les avantatjoses condicions, em torna a temptar el més alt. Això, les avantatjoses condicions, riu el més baix. I penseu, també, que això de la dignitat és un luxe molt car, només a l'abast d'uns pocs privilegiats, m'alliçona el més alt, que un cop més s'afanya a treure uns papers de la cartera que tragina sota el braç esquerre, un contracte. Això molt car, repeteix el més baix, que al seu torn es treu un bolígraf de la butxaca interior de la jaqueta. I si sou tan amable de signar aquí, conclou el més alt, indicant-me amb l'índex de la destra on haig de signar. Això, aquí, repeteix el més baix. I ara, senyor dErsu_, passi-ho bé, s'acomiada el més alt, un cop la meva signatura ocupa el lloc que m'han assenyalat. Això, passi-ho bé, s'acomiada també el més baix.

Samui desu ne

Jo creia haver conegut el fred. Va ser en una nit de ja fa molts anys, quan amb un company volíem fer l'ascensió dels tres Besiberris. Havíem dinat al pàrquing de la presa de Cavallers, i després de vorejar l'homònim estany arribàrem al pla de Riu Maló, on ens començàrem a enfilar costa amunt acompanyats d'una suau nevada que rebérem amb insensata alegria. Però a mesura que guanyàvem alçada la nevada s'animà i el vent començà a fe-nos la guitza. Afortunadament trobàrem un rastre de petjades que semblava menar cap allà on nosaltres anàvem, al petit mòdul d'alumini anoditzat que aleshores feia de refugi en un coll a peus del cim nord, on pensàvem fer nit. Però les petjades es perderen, la nevada s'intensificà i la ventada s'enardí de tal manera que aconseguírem la carena a les palpentes, amb el sol ja post i sense trobar el refugi per enlloc. Apressats cercàrem un indret on fer nit i trobàrem una grossa roca que, si més no, crèiem que ens protegiria del vent. Sense res calent per menjar, en haver-se condensat el gas del petit fogó que dúiem, estenguérem els sacs de ploma sobre les estores isotèrmiques, i completament vestits ens hi ficarem dins. Al poc ja érem colgats de neu, i per molt que ens arraulíem l'un al costat de l'altre, la fredor se'ns feu insuportable, aquella nit de gener en què el termòmetre que dúiem marcà una mínima per sota dels deu graus sota zero.

Jo creia, doncs, haver conegut el fred, però és que aleshores encara no havia llegit Xalàmov.

Naze Wagner-sama o shinobimasu ka

La relació de Wagner amb l'èxit resulta atípica. Sí considerem l'èxit com l'amargós caramel aquell que hom pot rebre en fer el que d'ell s'espera, resulta paradoxal que Wagner l'assolís quan precisament deixà de fer el que d'ell s'esperava, això és, escriure òperes segons el model de la Grand Opèra francesa del moment, com ara Rienzi, i començà a fer allò que ningú no li havia pas demanat, escriure òperes segons el seu propi model. I encara resulta més paradoxal que en fer un pas de rosca més i anar més enllà del que ningú mai no hagués pogut imaginar amb obres com Tristan und Isolde, Der Ring des Nibelungen i Parsifal, obtingués un èxit tan aclaparador.

Que la posteritat hagués reconegut el seu geni no hagués estat cap sorpresa, doncs molts són els pioners que veuen la seva obra ignorada i/o menyspreada en vida, però reconeguda per les generacions posteriors. De la mateixa manera, aquells que tot ho sacrifiquen en cerca de l'èxit és habitual que siguin ràpidament oblidats, un cop resten absents i la seva obra es revela com el que és, no més que un mitjà per assolir l'èxit personal. Què té, doncs, Wagner, que sense renunciar a res assoleix l'èxit en vida i la seva obra el sobreviu? Cert és que Wagner maldà per l'èxit i el cercà en tot moment, i cert és, també, segons explicaren aquells que el conegueren, que amb poc esforç convertia a qualsevol interlocutor en un fanàtic adorador de la seva persona, encara que pel camí li hagués manllevat dona i bens. Però, aleshores, per què encara recordem Wagner?

Potser, simplement, per prodigis com aquest.

Geijutsuka

Avui em plau imaginar que un artista és tot aquell que delitós de transcendir allò que ja coneix, salta ben amunt per provar d'abastar allò que creu desitjar. I que un cop l'empenta del seu salt resta vençuda per la corresponent força gravitatòria, explica a tots aquells que el vulguin escoltar allò que ha vist en el seu ascens i posterior descens. I si bé de bon inici els intrèpids saltadors ens parlaren de Déu, llarga és la llista d'entelèquies que se'ns han ofert al llarg del temps, amb abundància de termes com ara bellesa o veritat, harmonia o realisme, objectivitat o distància.

I així anar fent fins que arribaren les anomenades avantguardes i tingueren el mal gust d'esbombar als quatre vents allò que no pocs ja sabien però preferien callar, que cap dels saltadors no ha vist mai res, que ni tan sols en el punt més alt de llur esforçada trajectòria han albirat res, i que tot allò que anomenem art no és més que la xerrameca amb que hom prova de vèncer el seu desencís, la paüra de trobar-se sol enmig d'un no-res infinit, d'una desolació sense fi. I un cop refets de l'ensurt tots restem convertits en artistes, doncs ja no cal saltar, ni desitjar, ni res, només xerrar pels descosits i banalitzar allò que fins ara havia estat reservat a uns pocs escollits

Sort, però, que demà ja imaginaré que un artista no és algú que salta, sinó, potser, algú que repta, i podré desenvolupar noves teories on tal vegada, si així ho vol l'atzar, tot tornarà a ser possible.

Akunin

Dos estudiants enganxaven cartells, un altre feia de guaita. Amb aquella foscor no es podia distingir de què es tractava, però segur que era una acció que proporcionava bona consciència a tots els que hi participaven, escriu Jörg Fauser a Matèria Primera.

I serà que el senyor Fauser devia ser més bona persona que no pas ho sóc jo, però el cas és que aquell que ara sóc és de l'opinió que tot acte revolucionari no és més que oci, no més que una manera de passar l'estona en companyia d'altres desvagats que d'aquesta manera creuen poder defugir el neguit de viure, talment provar de salvar als altres ens alliberés de la pròpia desolació. O potser és el senyor Fauser qui devia ser més mala persona que no pas jo, en considerar als revolucionaris com a persones mancades d'enteniment, doncs només algú mancat d'enteniment fora capaç de creure en la pròpia bondat.

Watashi wa dare desu ka (IV)

I tan convincent em resulta, un cop més, la meva excel·lent secretària personal, que així vaig passant els dies i les setmanes, els mesos i els anys, immers en una atrafegada monotonia on sempre hi ha alguna cosa a fer i poc temps per pensar en un mateix, doncs, a més feina feta, més feina per fer. Fins que un dia el cor se m'atura i algú legalment qualificat per fer-ho certifica la meva defunció a causa, és clar, d'una aturada cardíaca. I allà, còmodament estès en el lleig taüt de fusta que m'ha estat assignat, envoltat de quatre coneguts i saludats que la fan petar, penso si potser no m'hauré errat, si tal vegada no hagués hagut de dur una altra vida, qui sap quina, no sempre amatent de fer tot allò que se'm demanava, no sempre capficat a complir amb professionalitat tota comanda que se'm feia, no sempre temorós d'espifiar-la. Però ara, és clar, ja és massa tard per penediments, més encara quan veig com dos operaris del tanatori, que vesteixen unes desafortunades jaquetes creuades, s'apressen a ajustar la tapa i resto embolcallat per la foscor, avinentesa que aprofito per tancar els ulls i deixar que la consciència m'abandoni, podent, a la fi, descansar.

En pau, diuen.