Ichi mo

I finalment em plau comentar que de la mateixa manera que tinc un conegut mancat de nas i un conegut mancat de penis, també tinc un conegut mancat d'existència. Gràcies a aquest fet poc habitual, el meu conegut mancat d'existència resulta un company excel·lent que mai no destorba amb acudits grollers ni comentaris redundants. Així, el meu conegut mancat d'existència és discret i educat, sempre respectuós amb els altres, amant del silenci i poc amic de bullangues. I se'l pot dur arreu, al meu conegut mancat d'existència, que sempre es comporta com cal i mai no se li escapa cap pet. Fins i tot, en certa ocasió, el meu conegut mancat d'existència va acceptar, sense expressar cap queixa ni retret, restar dempeus al llarg d'una interminable i tediosa cerimònia civil on els organitzadors havien oblidat de reservar-li un seient. Comportament exemplar, sens dubte, el seu, i mereixedor de les més altres lloances i distincions, com ara la Creu de Sant Jordi o el premi Planeta. Només, però, un petit tret del seu caràcter sembla de vegades destorbar a tots aquells envejosos a qui costa apreciar les virtuts d'una persona: el meu conegut mancat d'existència té l'admirable costum de tractar als altres talment també fossin, com ell mateix, persones mancades d'existència, cosa que fa que més d'un pugui sentir-se ignorat i menystingut pel seu tracte, com si l'existència fos, d'alguna manera, quelcom desitjable.

Kochira wa watashi no yūjin mo desu

I de la mateixa manera que tinc un conegut mancat de nas, també tinc un conegut mancat de penis. I a l'igual que el meu conegut mancat de nas, el meu conegut mancat de penis també resta del tot cofoi amb la seva mancança, i acostuma a retreure a tots aquells mascles que no estem mancats de penis que visquem esclavitzats per la tirànica voluntat del nostre penis, que pensem amb el penis i que visquem només per satisfacció del nostre penis. Ell, en canvi, es vana de poder veure en una dona a un ésser humà, i no tan sols un tros de carn que cal farcir d'esperma en tot moment. I que sí, que ja sap ell que no anem tot el dia amb el penis erecte introduint-lo en tot quant orifici trobem al nostre pas, però que si no ho fem no és pas per falta de ganes, sinó per la impossibilitat pràctica de fer-ho, cosa que ens comporta un sentiment d'impotència que ens trastoca el pensament i ens converteix, a tots els mascles que no estem mancats de penis, en malalts mentals. Només ell, doncs, és una home sensat i equilibrat, doncs fins i tot els mascles a qui alguna disfunció priva al seu penis de l'habitual capacitat d'erecció, resten trastocats per sempre més sense que cap cura sigui possible. Només ell d'entre els homes es comporta com un ésser humà. Els altres, sentencia, som bèsties, mamífers en zel permanent, uns éssers no només menyspreables, sinó del tot prescindibles. I si per alguna raó que ara mateix no arribo a capir cal reproduir-se! s'exclama avançant-se a tota objecció, inseminació artificial, dErsu_, inseminació artificial!

Anata wa orokana desu ka

Sens dubte que els membres de l'anomenat Consell General del Poder Judicial són éssers mancats d'enteniment, ben bé allò que el diccionari defineix com a imbècils, això és, estúpids, toixos en alt grau. Potser no tots, certament, però sí una majoria qualificada, altrament no s'entén que aquesta majoria hagi decidit elevar a la categoria de màrtir a cert redactor de beneiteries a temps parcial.

I no només això, doncs amb la seva toixa decisió, la majoria de membres d'aquest anomenat Consell General del Poder Judicial castiguen a la soferta ciutadania d'aquest dissortat país nostre a haver d'esmorzar, dinar i sopar en companyia d'aquest cert redactor de beneiteries a temps parcial, a qui avui ja trobem en tota ràdio que escoltem, en tot diari que fullegem, en tota televisió que entrelluquem.

I temporalment foragitat dels jutjats, aquest cert redactor de beneiteries a temps parcial ara farà el salt a l'ajuntament del cap i casal en companyia del mil homes aquell que diuen, i ja és graciós tot el que s'arriba a dir, que escriu llibres. I allà el tindrem, omnipresent, ubic, pressent arreu per obra i gràcia dels membres d'aquest anomenat Consell General del Poder Judicial, i càstig i puniment del comú dels moridors.

Jibun dake no heya

Perquè els dinars sempre han estat servits a l'hora; els plats i els gots rentats; les criatures dutes a escola i fetes grans. No en queda res. Tot ha desaparegut. No hi ha biografia ni història que te'n parli. I les novel·les, sense mala intenció, menteixen, escriu Virginia Woolf al darrer capítol d'Una cambra pròpia.

I si bé al llarg dels primers capítols, sens dubte a causa de la meva condició de benestant mascle de raça blanca, i a la seguretat que em dóna la meva pretesa superioritat, he sentit el text llunyà, talment no em fos adreçat, potser en no haver jo mai sofert cap dels greuges que enumera l'autora, en no haver-me jo mai trobat el pas barrat, ni haver-me trobat mai foragitat de cap plantació de gespa, ni haver-me trobat mai que es poses en qüestió cap de les meves capacitats.

Però arribat al darrer capítol l'enlluernament és aclaparador, i més enllà del suposat tema del text, les dones i la novel·la, trobo que en aquestes pàgines no es parla pas de dones, ni de novel·la, només d'allò que molts anomenen vida i a mi em plau anomenar literatura, potser a l'estil de Rilke en aquelles famoses cartes, només que amb més fondària, amb més precisió, amb molta més ambició. I talment les recordades frases de Coleridge, que tal com diu l'autora t'esclaten dins i et fan rajar tot un ventall d'altres idees, les frases de Woolf m'esclaten i per uns moments em porten a entrellucar el sentit i significat de la més esmunyedissa de les paraules, i és així que per uns instants goso creure que, la realitat, és allò que no mor.

Doko ni Pirandello-san ga imasu ka

Disculpeu-me! sento que em criden, i em tombar-me veig com un desconegut m'adreça un somriure excessiu i em demana si jo no sóc pas el famós dErsu_, l'escriptor. I ara, li responc, potser sí que de vegades em faig dir així, però ni sóc famós ni sóc escriptor, m'excuso. No sigueu modest, em retreu el desconegut, que tot seguit m'explica que ell és una persona excepcional, un veritable fora de sèrie, algú amb una vida i unes experiències dignes de passar a la història, i no pas per vanitat, afegeix el desconegut, sinó per servir d'exemple i encoratjament a les generacions futures. I tot seguit el desconegut em demana si no podria jo escriure la seva biografia a canvi d'uns generosos honoraris. Jo, però, m'excuso i li comento que això més aviat sembla feina per algú que tingui el costum de tractar directament amb els seus personatges, com ara en Pirandello. Piandello? no em sona pas, em respon el desconegut. Un escriptor sensacional, italià, li comento. Oh, italià... és que a mi els italians... si encara fos anglès o alemany, sembla retreure'm el desconegut. I ara, si és tot un premi Nobel, i un professional de primera, la seriositat personificada, sens dubte el vostre home, afegeixo i provo de prendre comiat del desconegut. Però voleu dir que un premi Nobel no serà algú massa tibat? sembla dubtar el desconegut. No pas, un cas com el vostre serà del seu màxim interès, no ho dubteu, li asseguro, provant d'accelerar el pas. I on el puc trobar, al Pirandello aquest? em demana el desconegut. Potser que pregunteu al consolat italià, li suggereixo. El consolat, és clar, molt bona pensada, amic dErsu_, excel·lent, excel·lent, sembla entusiasmar-se el desconegut, que s'apressa carrer enllà, frisos per arribar a l'esmentat consolat, on sens dubte l'informaran de la gran vàlua de Pirandello com a escriptor i potser l'adreçaran a la que fou casa seva, a Sicília. I qui sap, potser d'aquí poc tenim novetats editorials.

Anata no otōsan wa hana o motte imasen

Tinc un conegut que no té nas. Ja va néixer així, sense nas, i encara que la ciència mèdica s'oferí tot seguit per posar remei a semblant irregularitat mitjançant una intervenció quirúrgica, els pares del meu conegut rebutjaren de pla semblant possibilitat. Si el nen ha nascut sense nas, digueren, viurà sense nas! I en fer-se gran i atènyer l'edat adulta el meu conegut ha donat la raó als seus pares. Un nas? i per a què hauria de voler jo un nas? em demana sorprès sempre que parlem de la seva manca de nas. Potser si hagués de dur ulleres un nas em faria un cert servei, admet el meu conegut, però la meva vista és excel·lent, potser per compensar la meva manca d'olfacte.

I això és ben cert, la vista del meu conegut és excel·lent i la seva anòsmia absoluta. I tan cofoi està el meu conegut per la seva manca de nas, que troba estrany que els que sí tenim nas ens conformem amb la que ell considera la nostra anomalia. Jo, és clar, li dic que no exageri, que una cosa és que visqui amb normalitat la seva mancança, i altre de ben diferent que vulgui fer passar bou per bèstia grossa. És aleshores que el meu conegut es posa pesat i comença a desgranar una fantasiosa teoria sobre la superioritat intel·lectual, física i sexual de les persones que no tenen nas. Només tu, no tens nas, li recordo. Només jo, doncs, sóc superior als altres, em respon ell, potser massa convençut de la seva facècia. Potser sí, li reconec, i tot seguit li comento que ja he consultat amb un cirurgia la possibilitat de fer-me treure el nas. No series més que un convers, em respon ell, burleta, abans de recomanar-me que em moqui, que em raja el nas, i que faci el favor de no dir més bestieses de les necessàries. Així doncs, callo.

Watashi no heya

Malaguanyada la dona que, capaç d'escriure així, amb una ment tan apta a copsar la natura i meditar-hi, no va poder sinó perdre el temps amb enrabiades i rancúnies.

Són les de més amunt paraules de Virgina Woolf escrites a Una cambra pròpia, text fundacional sobre la literatura femenina, segons es pot llegir a la contraportada del llibre, encara que, tal com sap tothom, les contraportades dels llibres són el que són, indrets esotèrics de dubtós contingut.

Però aquest no és el tema, sinó la ràbia i la rancúnia, nobles sentiments que, en contra de l'opinió que expressa l'autora, trobo que no tenen per que ser una pèrdua de temps. I si més no avui sóc de l'opinió que si parlem de literatura no importen els sentiments que s'expressen, sinó la manera d'expressar aquests sentiments i l'ús que l'autor en fa. I tant la ràbia com la rancúnia em semblen sentiments tan vàlids o invàlids com ara l'amor o l'amistat, l'odi o l'orgull, l'enveja o l'egoisme... I com a mostra potser Ferdydurke, de Gombrowicz, exemple paradigmàtic de novel·la escrita des de la ràbia i la rancúnia vers tots aquells que li negaven mèrits a l'autor, talment la ràbia i la rancúnia que esmentava Virginia Woolf en referir-se a les molt sofertes pioneres de la dita literatura femenina.

Uchi no rōka ni imasu ka

Avui em trobo avançant de gairell per un estret passadís ple de mosques. Al meu davant un llunyà rectangle de llum m'anuncia la sortida del passadís, i al meu darrera un desconegut m'empeny endavant. En semblant avinentesa no puc més que avançar, galta i galta contra els aspres tancaments del passadís, alhora que esbufego amb força per provar d'allunyar l'eixam de mosques que semblen voler tafanejar el contingut dels meus narius.

Finalment, després de no pocs esforços arribo a la sortida, però encara que aconsegueixo obrir la petita finestra que em separa de l'exterior, el pas és massa estret i no em sembla possible passar. Puc, això sí, respirar l'aire fresc de l'exterior i admirar el paisatge que se'm presenta al meu davant, una bucòlica vall alpina amb les seves característiques prades verdes, els seus cims nevats i un ramat de vaques que semblen pasturar amb envejable parsimònia. Però de seguida noto com el desconegut del meu darrera m'empeny endavant. No s'hi pot passar, li crido, però el desconegut no em deu haver sentit i em continua empenyent. Provo de girar la cara per parlar-hi, i finalment li faig entendre que la sortida és massa estreta, que haurem de recular. Però el desconegut també és empès endavant pels que venen rere seu, i en aquestes circumstàncies recular és impossible i només em resta provar de passar per la petit obertura tant sí com no, primer un braç, després l'altre, tot seguit el cap, i esperar que l'empenta dels que em venen al darrera m'empenyi endavant. Però el cap no m'hi passa, i les empentes que rebo només serveixen per desllorigar-me l'ossada i estampar-me contra el marc de la finestra.

És aleshores que paro atenció i m'adono de les evidents taques de sang que embruten el marc, i de les pútrides restes que s'acumulen a banda i banda de la finestra, sens dubte corresponents a tots aquells que abans no pas jo s'han trobat allà atrapats. D'aquí les mosques, em dic, dípters que es deuen péixer dels cadàvers dels que no passem pel buit. Cal doncs, recular, i amb tota la força de que sóc capaç començo a etzibar puntades de peu rere meu per tal d'obrir-me pas, alhora que amb els braços provo d'impulsar-me enrere. Però els meus moviments són rebuts amb hostilitat per part dels que tinc al darrere, i enmig de crits i renecs em torno a trobar empès cap endavant, i encara que rebo una lletja rascada a l'alçada de l'esfenoides dret, aquest cop el cap m'hi passa i puc, finalment, arribar a l'exterior, a la ja esmentada vall alpina, on un marrec que sembla fer de pastor m'ofereix una llesca de pa amb un tall de formatge. Jo, és clar, li demano si no tindria una arengada, però el marrec no sembla capir les meves paraules, i jo prefereixo allunyar-me pendent avall, cap a les terres baixes on diuen que els gossos són lligats amb llonganisses.

Byōki desu

Ja fa un parell de dies que no m'acabo de trobar bé. Tinc una enutjosa alternança de calfreds i fogots, mal de cap, dolor muscular, el ventre remogut, una mica de febre... sens dubte un virus, em dic, probablement el mateix que ja em va fer la guitza a principis d'any, quan em vaig passar tres o quatre dies al llit amb els mateixos símptomes. Un antipirètic cada sis hores i paciència, em dic, tot lamentant que això s'esdevingui en uns dies de molta feina al despatx, cosa que sens dubte em portarà a haver de treballar el cap de setmana.

Però aquesta és una explicació massa simple. El meu cos ja hauria d'estar immunitzat d'aquest virus emprenyador, i el que ara tinc sens dubte que és alguna altra cosa, només que els símptomes em confonen. I no em cal rumiar-m'ho gaire per adonar-me del que em passa, que és ben evident, i és que des de que ja fa una setmana vaig acabar la lectura de Primera Part, de Cèlia Suñol, cap dels llibres que des d'aleshores he tingut a les mans m'ha acabat de fer el pes. I això, al cos, li passa factura.

Konban, watashi wa yumewomimashita

Aquesta nit he somniat que una canilla de fanàtics teòcrates adoradors de la mort posava setge al castell on jo m'hostatjava. Els teòcrates exigien el meu cap per tal d'aixecar el seu setge i amenaçaven, en cas de no veure satisfeta la seva demanda, amb la mort segura de tots els defensors de la plaça, l'enderroc pedra a pedra de la fortificació, i la sistemàtica i repetida violació de tots els supervivents a l'assalt, ja fossin aquests mascles o femelles, abans de procedir a la seva decapitació. Per raons que el somni no revelava, els defensors de la plaça em feien costat i tots plegats provàvem de resistir l'assalt dels fanàtics teòcrates, que molt superiors en nombre i mitjans ens feien recular a cada escomesa. Així, en el primer assalt perdérem la barbacana. En el segon fórem foragitats del primer reducte. En el tercer quedàrem tancats dins la torre de l'homenatge. I en el quart restàrem encerclats als merlets de la torre. Cert que ens comportàvem amb gran heroisme, i que la nostra braó causava unes pèrdues esgarrifoses als assaltants, que sens dubte devien comptar els seus morts per milers. Però el seu nombre semblava infinit, el seu fanatisme irreductible, el seu valor foll, i només una hipotètica i improbable arribada d'un important contingent de socors ens donava esperança per restar dempeus. Els reforços, però, no arribaven, i només el meu despertar m'alliberà de la que en aquells moments em semblava una mort no només segura, sinó, sobretot, imminent.

Després, ja al carrer, anant apressat amunt i avall de la ciutat, no podia jo deixar de demanar-me per la violència del meu somni, per la folla obstinació dels teòcrates per disposar del meu cap i per la no menys folla determinació dels defensors del castell a l'hora de fer-me costat. Per què els uns em volien mort? per la meva reconeguda impietat? i els defensors del castell, per què sacrificaven llurs vides per la d'algú, jo mateix, que mai no mouria un dit en defensa de la seva? I, sobretot, què fer un cop torni la canilla de fanàtics teòcrates adoradors de la mort?

Maisō

A casa nostra és costum enterrar els morts. A la majoria se'ls soterra i oblida tot seguit que són traspassats, per així provar d'evitar desagradables putrefaccions i enutjosos records. D'altres, en canvi, no són colgats fins a molt anys desprès de la seva mort, reprovable i lletja insensatesa que jo provaria d'evitar. I encara una selecta minoria és enterrada molt abans del seu traspàs.

Un exemple del primer cas seria el d'un cert fabricant de llibres recentment traspassat, que ha estat sebollit amb tota pompa i circumstància, tal com ens recorda el senyor Dedeu, sens dubte bon coneixedor de l'obra d'Elgar, però que trobo que l'erra amb els seus escarafalls, doncs bé tota claca ha de clacar. Del segon cas segur que tothom en té més d'un exemple al cap, són aquells noms que ens sorprèn trobar en un obituari, doncs corresponen a persones que donàvem per mortes de feia molts anys, i sí, ja eren morts, però els molt murris es feien passar per vius. Un exemple del tercer cas seria el del poeta Francesc Garriga, enterrat el passat dijous, però que encara és viu i ben viu. I per molts anys.

Eiga no naka desu

En un cert moment del metratge dos dels desorientats entren en un cinema on es projecte una pel·lícula muda. Sense fer cas a les imatges projectades, ni tampoc a la música que les acompanya, els desorientats es dediquen a destorbar a la resta d'espectadors, en concret a un home a qui foragiten de la seva butaca i a una donzella a qui manlleven la corresponent paperina de crispetes. Jo, però, que sempre provo de no destorbar a ningú, no prenc exemple i resto amatent tant a la pantalla del cinema on jo mateix hi hi faig estada, com a la pantalla del cinema on han entrat els desorientats, on reconec caràcters ciríl·lics en el text dels rètols que s'alternen amb les imatges, cosa que em fa creure que la pel·lícula projectada al cinema on sojornen els desorientats és feta a la potser no gaire extinta Unió Soviètica. Encara més quan identifico la música que acompanya les imatges, un popular fragment de la sisena simfonia de Txaikovski, dita la patètica. I sobretot quan les imatges projectades (on es veu a un home de mirada certament inquietant i vestir auster que tragina una destral, i a una dóna d'ulls picardiosos i maneres excessivament gentils que no sembla fer res) em porten el record d'una lectura de joventut, el Pare Sergi, de Tolstoi, on un.eremita s'amputava la mà dreta d'un cop de destral per així foragitar els mals pensaments que la presència d'una desvergonyida cortesana li provocaven.

Dos desorientats més, doncs, per afegir a la colla. O potser tres, si també hi comptem al propi Tolstoi, o quatre amb Txaikovski, sis amb Kaurismäki, set amb mi mateix, i tal vegada fins a dotze, si els conto a vostès, benvolguts lectors, que potser també van coixos d'orientació.

Kinō eiga o mimashita (VII)

A Calamari Union, segon i superlatiu llargmetratge d'Aki Kaurismäki, ens trobem amb una colla de desorientats que resten insatisfets amb les seves vides, cosa comprensible, doncs qui pot restar satisfet amb les pròpies circumstàncies? Els desorientats es queixen de l'estretor dels carrers del seu barri, de la manca de sol i d'altres evidents incomoditats, i decideixen, per posar remei a tan intolerable situació, marxar tots junts cap a un altre barri de carrers més amples i polits, més lluminosos i salubres. Pel camí, és clar, no pas tot són flors i violes. Uns cauen morts, que hi farem, doncs bé la gent té una certa tirada a la defunció, i que se'ns en dóna, a nosaltres, de la mort dels altres. Un parell creuen trobar el goig de la carn, i gomboldats per la sempre gustosa còpula abandonen tota recerca i no dubten a abandonar als companys, tal com ha de ser, doncs al costat de la ja esmentada còpula un amic no val pas res. I la resta continuen cercant ves a saber què, campi qui pugi, cada cop més depauparats, doncs no per res el temps va passant, i fins i tot pots ser que hom acabi en un fràgil esquif rumb a la veïna i soviètica Estònia, meca, tal vegada, dels desorientats.

Ah, i un es fa porter d'hotel.

Kochira wa Landau-chan desu

Jo ho hagués fet amb un rasclet, em dic, impertinent, en ser al davant d'un dels hipnòtics vídeos de Sigalit Landau que aquests dies es poden veure a la capella del MACBA.

I més enllà de la boutade trobo que potser sí, que un rasclet podria servir com a símbol d'allò que anomenem progrés, de manera que així es palesaria la nul·la diferència que hi ha en allò verament important entre tots aquells que esgarrapaven el món amb les mans nues i nosaltres mateixos, que creiem dominar la tècnica i disposem de llampants mitjans per assolir els nostres no sempre sensats desitjos. I és que tant és que hom esgarrapi a mans nues o es serveixi d'un rasclet, una piconadora o qualque altra andròmina, tota feta humana restarà esborrada, ja sigui per les salabroses aigües de la mar Morta, per la inclemència del temps, o per la decidida acció de tots aquells que provisionalment ens sobreviuran, com bé ens recorda la mateixa Landau amb uns rasclets que, ves per on, semblen ganivets.

Erīto no koe

I és sovint que una certa elit em diu amb la veu clara i ferma pròpia dels que creuen saber-ho tot què haig de fer, què haig de desitjar i què haig de creure, encara que ells, la certa elit, a creure li diuen pensar. Però allò que se'm diu que haig de fer, de desitjar i de creure no és ben bé allò que jo mateix crec voler fer, voler desitjar o voler creure, i és aleshores que resto confús, sense saber destriar quins fets, quins desitjos i quines creences poden ser més sensats i versemblants, més profitosos i abellidors, els que crec meus, o potser els d'aquesta certa elit que diu saber-ho tot i que a creure li diu pensar. Però en no poder, no saber o no voler resoldre semblant dilema, resto sense fer res, sense desitjar res i sense creure res, agraït a la certa elit que, si més no, m'ofereix el gustós respòs del dubte.

Kafka-san wa chikyū-gai no desu

Avui he provat de destriar quines de les meves creences (allò que molts en diuen idees o pensaments) em són pròpies i quines manllevades. I desprès d'uns pocs segons, doncs no és sensat malbaratar gaire temps en semblants obvietats, he convingut que cap de les meves creences m'és pròpia, i que tot el que crec ho he manllevat d'algú altre que sens dubte també ho ha manllevat d'algú altre que al seu torn també ho ha manllevat i etcètera, essent aquesta absurda creença meva, que tota creença és sempre manllevada, la prova evident que totes les teories científiques sobre l'origen del món i de la humanitat van errades. El món, l'home, existeixen des de sempre, sense que mai hi hagi hagut cap tret de sortida, cap Big Bang explosiu i expansiu a partir del qual tot començà, altrament algú hagués hagut de pensar tot allò que ara creiem, i pensar, exercir la facultat de concebre, de jutjar, d'inferir, és quelcom fora de l'abast de la ment humana, excepció feta de la de Kafka, és clar, que com tothom sap, era un extraterrestre.

Kochira wa Bauçà-sama desu (III)

I tot seguit la llista, encara que malauradament incompleta, de les paraules trobades en els heptasíl·labs de Bauçà que he hagut de cercar al diccionari per tal de capir el seu significat. Només afegir que gustós obsequiaré un exemplar del llibre de Bauçà a tots aquells capaços de memoritzar la llista i recitar-la sense embarbussar-se.

Dit això, començo: aflat, aidar, aïnar, alardó, alifara, amfisbena, anyader, antuixà, arrestar, arúspex, aulina, avolesa, badiu, baldric, barrigar, baner, batcoll, beguí, besunyar, betzol, bistre, bravada, bugre, butza, cadarn, callol, canar, cerasta, cintra, cloquer, codina, col·lotge, comminut, condiloma, conteste, cossol, cupiditat, deleteri, demble, difident, diteista, dula, duler, eixarm, emmelar, ensús, entreforc, erbi, ergàstul, esbatre, esmús, espelunca, estringar, estuba, eucràsia, evaginar, existimar, íssil, jurcar, flòbia, flòrula, flotó, flum, folc, fraula, impetrar, impuritat, letícia, llatzèries, macip, malsonyós, marmanyer, messió, napea, nèdol, nemorós, noure, obseqüent, occidu, orèada, panòptic, patoll, penyaler, procronisme, puerícia, quatern, querar-se, ramanxola, relapse, rellentós, ribald, roís, rou, rovina, saó, socoster, sull, supernal, suputar, tarquim, tempanell, torniol, torta, torterol, tossa, transient, tudar, turma, verberar, vinyòvol, vult, xalest, xiquina i xipòtol.

Sakurabando o tabemasu

Sempre hi ha qui no té prou amb la gustosa polpa de les cireres i es deixa les dents rossegant els pinyols fins arribar a les dolces llavors, riques en sucre, però també en glucòsid cianogènic. I és així que tots aquells que no tenen prou amb la gustosa polpa de les cireres resten amb les dents desfetes de tant rossegar, i sense vida, en ser el dit glucòsid cianogènic no més que cianur, popular metzina que bloqueja la cadena transportadora d'electrons, peça essencial en la oxigenació de les cèl·lules. I és aleshores que tots aquells que no tenen prou amb la gustosa polpa de les cireres moren enmig d'espectaculars i doloroses contraccions musculars, per goig i tranquil·litat de tots aquells que ja restem satisfets amb la gustosa polpa de les cireres i no tenim necessitat de rossegar cap pinyol, que acostumem a morir molt desprès, per altres causes, potser més confortables, sens dubte més sensates, i amb les dents molt més ben endreçades.

Kinō eiga o mimashita (VI)

Hi ha pel·lícules molt agradables de veure que no permeten cap reflexió posterior. D'altres, en canvi, feixugues i esgotadores de visionar, poden resultar excel·lents per fer volar coloms un cop hom és fora de la sala. Després, atenent al mateix criteri taxonòmic, hi ha un tercer i un quart grup de pel·lícules que per no resultar massa redundant ara prefereixo no esmentar. Frances Ha, de Noah Baumbach, és, sens dubte, una de les primeres.

Per dir-ho ras i curt, copiar a Truffaut en tot et pot portar a fer pel·lícules ben agradables, com ben agradables són les pel·lícules de Truffaut. En aquest sentit cal aplaudir Baumbach, doncs és molt millor copiar a Truffaut que no pas a de Sica, per exemple. Però l'agradabilíssima narrativa de Truffaut bé t'acostumava a portar a algun lloc. A Frances Ha, en canvi, la narrativa de Truffaut posada en mans de Baumbach no porta enlloc. Bé, sí, a una reflexió de no més de cinc segons, gosa de tenir els teus anys, si se'm permet copiar Bauçà. Oi que és curt? sis paraules ben triades, quatre de les quals son monosíl·labes. Per dir el mateix el senyor Baumbach, que ja no és cap fadrí, necessita vuitanta-sis minuts. Vuitanta-sis minuts, això sí, ben agradables de passar. I d'oblidar. Però provin vostès d'oblidar una pel·lícula de Truffaut. Impossible. Ni tan sols les dolentes.

Kochira wa Bauçà-sama desu (II)

...

I què deuen pensar els déus?

De segur, que bajanades,

car la tírria els té tibats...

No ho entenen, no n'aprenen.

En cada vers que crec capir em sembla endevinar la presència del poeta davant del sovint enutjós fet de viure. Així, més enllà del paisatge mític que sembla servir de marc geogràfic dels poemes, el misteriós Feu de l'Ermitatge que dóna títol al llibre, en cada manat d'heptasíl·labs crec reconèixer la quotidianitat del poeta, això és, els fets que per qualsevol altre moridor resultarien quotidians, potser banals i certament intranscendents, però que sota la particular mirada del poeta esdevenen, precisament, allò que a manca d'un millor nom acostumem a anomenar poesia. La poesia d'un foll insensat, Miquel Bauçà, que tan aviat pontifica com es lamenta, s'admira o marraneja, davant un món i uns Déus que sap sempre capriciosos i sovint hostils, i que em porten a recordar el títol d'un altre dels seus llibres, Rudiments de saviesa, la saviesa d'un Miquel Bauçà que imagino estoic i rondinaire, geniüt i violent, saberut i vanitós, tal com correspon a qui ha gosat escriure el que ell ha escrit.

Kochira wa Bauçà-sama desu (I)

Abans de res una obvietat: no passin ànsia, que a vostès no els hi faré cap mal, si de cas un dia ens trobem pel carrer.

Miquel Bauçà presentà En el Feu de l'ermitatge a l'edició de l'any mil nou-cents noranta-tres del premi Miquel de Palol. Com no podia ser altrament, Bauçà guanyà el premi, però, en contra del costum, el llibre no fou publicat. Tant és, Bauçà ja havia passat pàgina i feia el que fan els escriptors, això és, escriure. Fins aquí allò que anomenem fets, d'ara en endavant allò que no anomenem fets. Feu cap esforç Bauçà per publicar el llibre? ho dubto. Empaità Bauçà editors? no ho crec pas. Es lamentà Bauçà de no haver estat publicat? potser ni se n'assabentà. S'apuntà Bauçà a algun curs d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès? sens dubte. M'imagino Bauçà reclòs al pis de les Corts que li feia d'aixopluc, amb aquell sistema seu de plataformes mòbils que li permetien desplaçar-se amb gran eficàcia per l'interior de l'habitatge, tal com mostrà Villaronga en el seu documental, Poeta invisible, duent la seva curiosa i potser poc exemplar vida, però... a qui li importa la vida que dugué Bauçà? no pas a mi, és clar, però si algun cop l'hagués jo ensopegat pel carrer no dubtin que l'hagués escridassat, i d'haver disposat d'algun objecte contundent l'hagués colpejat fins a fer-lo caure, i un cop caigut l'hagués esllomat a puntades i li hagués fet saltar les dents, i tret els ulls de les conques, arrencat els cabells, i tot seguit m'hagués baixat pantalons i calçotets i m'hagués pixat sobre la seva santa persona, i encara m'hagués fregat la gossa verga fins a fer-li obsequi del saborós esperma. I si jo, que mai no seré ningú, li hagués fet tot això i més, que no li haurien d'haver fet vostès, que es fan dir escriptors? Per què a veure, desprès de Bauçà, que se suposa que han de fer tots aquells que creuen escriure?

Doko ni chīsana ari dansei ga imasu ka

Més enllà de tot indret es troba el reialme dels petits homes formiga. Diuen que per arribar-hi s'han de travessar els límits del món conegut, i si bé al llarg de la història no han estat poc els valents que hi han accedit, no són pas gaires els que n'han pogut tornar per explicar allò que allà han viscut. Tots ells ens han parlat d'uns fets certament inversemblants i han acabat els seus dies reclosos en institucions públiques destinades al confinament dels orats, talment el llarg viatge els hagués fet perdre el senderi. Avui dia, gràcies a les dades que tothora recullen els satèl·lits que orbiten al voltant del planeta, tot el món ens és ja conegut i no hi ha cap més enllà on anar per així provar d'accedir al reialme dels petits homes formiga. Amb aquest argument són ja molts els escèptics que neguen l'existència del seu reialme. On podrien ser?, es demanen saberuts. Només a les fondàries abissals, es responen ells mateixos, i allà la pressió de l'aigua esmicolaria els fràgils cossos dels petits homes formiga, la manca d'oxigen els asfixiaria, i l'absència de llum els abocaria a la follia. No, les fondàries abissals, sentencien convençuts, no són pas lloc pels petits homes formiga.

D'aquesta guisa, el reialme dels petits homes formiga sembla feliçment reclòs dins el món de les faules per infants, i encara que són molts els que n'expliquen històries, ho fan com qui explica el conte de la caputxeta o de la ventafocs, talment aquestes dues rondalles només fossin el que semblen ser, innocents entreteniments moralitzadors adreçats a la canalla. Però els llops mosseguen, els paradisos infantils s'esmicolen, i el reialme dels petits homes formiga encara és al seu lloc, allà, més enllà de tot indret conegut.

Shichiria o seifuku shita kuma ōkoku no monogatari

Gràcies a un seguit de circumstàncies del tot irrellevants que ara trobo sobrer llistar, aquests darrers dies he tingut accés a la correspondència que Dino Buzzati mantingué amb l'editor Aldo Martello arrel de la publicació de La famosa invasione degli orsi in Sicilia, i on s'explica que l'origen del llibre rau en unes il·lustracions de pingüins que Buzzati realitzà per encàrrec del parc zoològic de Milà. Enllaminit per les il·lustracions, Buzzati, sens dubte un visionari, començà a imaginar una faula protagonitzada per pingüins, que des de l'anècdota inicial anà evolucionant fins esdevenir una ucronia política on els pingüins ocupaven pacíficament l'illa de Madagascar per establir-hi una monarquia constitucional. L'editor, però, atenent a que els lectors potencials de l'obra serien infants italians, trobà desencertada la ubicació malgaixa i proposà a l'autor situar l'acció en alguna illa italiana, com ara Sardenya o Sicília. Buzzati, és clar, objectà amb sensatesa que fora inversemblant fer arribar tan amunt uns animals propis de l'hemisferi austral. Nessuno problema, respongué l'editor en una carta entusiasta, invece di pinguini sono orsi, doncs Martello era un gran aficionat a la caça de l'ós. La proposta, és clar, desplagué i indignà Buzzati, que ja tenia l'obra escrita i dibuixada, i poc que li plaia haver-la de refer de dalt a baix. L'editor, però, es mostrà inflexible, i atès que aleshores Buzzati no era ningú, La famosa invasione degli pinguini in Madagascar esdevingué la ja prou coneguda de tothom, La famosa invasione degli orsi in Sicilia.

Kochira wa Marta Ramoneda-san desu ka

Suposo que hores d'ara tothom és al cas del cas de la Central, però per si de cas en faig un breu resum: el passat vint-i-quatre de desembre Jot Down publicà una laudatòria entrevista a Marta Ramoneda, llibretera de la Central. L'entrevista, d'embafadora lectura, ràpidament començà a omplir-se de comentaris que denunciaven que la Central practicava i practica una política laboral més pròpia del sud-est asiàtic que no pas d'una llibreria presentada com a model de totes les virtuts. El trenta-u de desembre, un cop el contingut dels comentaris s'ha difós per la xarxa i sembla haver-se guanyat la simpatia de no poca gent, la Central fa públic un comunicat signat per Marta Ramoneda i pel seu soci Antonio Ramírez on es neguen totes les acusacions.

Jo, és clar, no sé pas si hi ha res, poc o molt de cert en les acusacions fetes, però em prenc la llibertat de formular la hipòtesi que sí, que tot és cert, i que tal com es pot llegir en diferents indrets, la pròpia Marta Ramoneda i Antonio Ramírez són bons llibreters, però pèssimes persones. En aquest hipotètic cas potser hauria jo de modificar els meus hàbits de compra de llibres i començar a freqüentar el local del carrer Mallorca, doncs igual que costa trobar bon servei domèstic també costa trobar bons llibreters, i si de cas algun dia tinc la sorprenent necessitat de trobar a alguna bona persona, doncs ja m'ho faré mirar.

Shijō saikō

S'explica que captivat per la seva bellesa sense parió, Zeus metamorfosà en àliga per segrestar al púber Ganímedes, que esdevingué així coper als estatges olímpics. Allà hostatjat, el formós Ganímdes s'encarregava d'omplir les copes dels Déus, a més de satisfer les ànsies sodomítiques del pare dels Déus, tal com era costum a la Grècia clàssica, on els homes adults acostumaven a disposar dels anus dels seus deixebles púbers per esbravar-se. De fet, és Plató al Timeu qui fa referència al mite de Ganímedes com una invenció cretense que justificaria les inclinacions sodomítiques de la societat minoica. Platò, però, trobava poc edificant i digne de blasme el capteniment moral dels Déus, i es demanava si el comportament de Zeus resultava moralment acceptable. I si s'ho demanava era per respondre que no, que el criteri de Zeus era sovint arbitrari i mesquí, i que, per sobre de tot, més que amb el cap semblava pensar amb el penis, quelcom impropi d'un Déu, en opinió del torracollons de Plató.

Però si de cas acceptem com jo accepto que tot Déu és fet a imatge i semblança del seu creador, ha existit mai un Déu més ben parit que Zeus Olímpic?