Kochira wa Filoctetes-san desu (II)

I si Filoctetes hagués dit no? I si Filoctetes hagués estossinat el cap d’Ulisses i s'hagués posat al servei del bon rei Príam, senyor de Troia?

Aleshores, Ulisses mai hagués tornat al seu palau alt de sostre; ni Eneas hagués fugit d’Illion travessant la mar; ni Agamèmnon hagués mort a mans d'Egist en tornar a Micenes, doncs mai no hi hagués tornat; ni Orestes hagués venjat la mort del seu pare amb l’assassinat de la seva mare; ni el fill d’Hèctor, tan sols un infant, hagués estat precipitat muralla avall amb el lleig propòsit de llevar-li la vida... doncs els troians, un cop morts tots els aqueus, haurien guanyat la guerra.

Aleshores, ni Homer ni ningú no hauria recitat mai els bells hexàmetres de l’Odissea, ni Virgili hauria escrit l’Eneida, ni Eurípides les Troianes, ni Esquil l’Orestiada... si Filoctetes (trist figurant d'una ficció) hagués dit no, la literatura, tal com la coneixem avui dia, no existiria. O, si més no, vostès s'haguessin estalviat les sobreres cent setanta-una paraules anteriors, títol inclòs.

Kyō sai o mimashita

Aquest matí m’he trobat un rinoceront al carrer Casp, ja saben, un mamífer perissodàctil de la família dels rinoceròtids, d’imponent presència i espectacular banyam. Potser, en començar a llegir el text, han pogut pensar que el que m’he trobat ha estat una reproducció d’un rinoceront, de pelfa o de plàstic, feta per goig de la canalla, que a algú li ha caigut quan caminava per la vorera. Però no, m’he trobat un rinoceront de veritat. Jo no acostumo a fer gaire esment d’allò que trobo o veig pel carrer, pel molt estrany que sigui, doncs m’agrada respectar la intimitat de tothom i comportar-me amb discreció, però trobar-se un rinoceront passa de mida. És per això que he restat palplantat al seu davant, amb els ulls ben oberts i sense saber que fer: passo pel seu costat o no passo? Canvio de vorera o giro cua? Aviso a un guàrdia? Com que portava pressa he decidit passar pel seu costat intentant no fer soroll (diuen que els rinoceronts tenen l'oïda molt fina però són curts de vista), però l’animal m’ha degut intuir, o potser m’ha ensumat, i girant la testa cap a mi m’ha preguntat molt educadament per la casa Calvet. Jo ja estic acostumat a què em preguntin per la casa Calvet, doncs per ser una obra del senyor Gaudí és prou discreta, i molts turistes, d’habitud japonesos, no la saben veure tot i tenir-la al seu davant. El mateix li passava al rinoceront, que era just al costat de la porta del restaurant que hi ha als baixos. Jo li he respost que era al seu davant, i l’animal, molt amable, m’ha donat les gràcies i m’ha desitjat que passés un bon dia. Jo també li he desitjat un bon dia i he continuat el meu camí, pensant que tot això, estaran d’acord amb mi, bé es mereixia unes línies.

Kochira wa Síssif-sama desu (III)

Diuen que Síssif, el més astut dels mortals, fou condemnat a arrossegar un enorme roc fins dalt d'un turó. Tan ingrata penitència, però, mai era satisfeta, doncs el roc sempre rodolava pendent avall i Síssif havia de recomençar, un i altre cop, per tota l'eternitat, la seva impossible missió. Però, quin era exactament el càstig?: la inutilitat de la tasca? la seva impossibilitat? la infinita repetició? o potser la infinita repetició d'una tasca inútil i impossible? però, la infinita repetició de tasques inútils i impossibles és un càstig? estem tots, doncs, castigats? O potser, com afirma l'insensat, Síssif no fou castigat i tot plegat no fou més que una manera de mantenir-lo ocupat per a què el seu enginy no tornés a entabanar als Déus?

Ahir, amb altres coses al cap, vaig tornar a Síssif, i no vaig pensar ni en el roc ni en el turó, ni en inutilitats ni en impossibles, només en Síssif anant costa amunt arrossegant el roc, costa avall corrent rere la pedra, costa amunt de nou, costa avall, costa amunt, costa avall... i per una vegada vaig sentir pietat, commiseració, compassió, llàstima, sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres, per algú que, potser, no era jo.

Shōsetsu

Un home amb bigoti recolzat al respatller d’un seient que parla amb una dona amb ulleres. Una noia d’aspecte eslau que llueix un enorme braçalet de bijuteria al canell dret. Una noia de cabells rossos que escolta música a través d’uns auriculars. Una dona amb ulleres fosques agafada a la corretja d’un gos pigall. Un xinès que tragina un farcell de dimensions considerables. Un home de cabells curts i rossos amb una gran maleta. Una noia amb un mínim de cinc pírcings a la cara. Un noi amb evidents problemes de salut mental. Un matrimoni de jubilats que parla en veu baixa. Un home que llegeix un llibre de llom vermell. Quatre adolescents que parlen a crits. Un home de cabells, pell i ulls negres. Una dóna amb un mocador al cap. Dos nens amb carteres escolars. Dos homes que parlen en rus. Tres homes sense corbata. Una parella de japoneses. Un pare amb la seva filla. Un home amb corbata. Un noi amb trenes. Un mendicant. Sis dones.

I tots, al llarg de dues parades, prenen una efímera existència en esdevenir personatges de les meves ficcions, fins que a l’arribar a Tetuan davallo del vagó i apresso el pas, abandonant trenta-vuit personatges i un gos, com qui estripa un full guixat que no porta enlloc.

Gyakusetsu

El silenci, en tant que absència de tot so o soroll, ens és insuportable, dotats com estem del sentit de l'oïda, que transforma en agradables i imprescindibles sensacions els moviments ondulatoris generats per la vibració de certs cossos; alhora que el silenci, en tant que fet de no expressar el pensament per paraules o per escrit, ens és indispensable, doncs res de més vergonyant que les opinions, pròpies o alienes, fora de les quals res no podem dir. És per això que aquí podran vostès trobar tota mena de sons, i fora de la seva sonoritat, de la més o menys agradabilitat en la seqüència vibratòria que capti la seva oïda, no esperin trobar res, doncs qualsevol cosa que jo pugui dir, la dic empès per les seves qualitats sonores i resta mancada de qualsevol contingut, talment una salmòdia, el més gratificant dels gèneres literaris.

És per això que els prego que, en la mesura del possible, tinguin la bondat de llegir-me en veu alta i no parin mai esment en res del que dic.

Watashi wa achira desu ka (IV)

Avui, un cop més, m’he creuat amb nombrosos desconeguts. Tants, que no m’hi he pogut estar i, en hora fosca, encuriosit per aquest misteri que són els altres, m’he aturat davant una noia de cabells curts. L’he mirada als ulls, l’he ensumada, he llepat la seva pell, i amb un petit trempaplomes li he fet un tall al coll, per veure si sagnava. I sí, ha sagnat com hagués sagnat jo, la seva pell era salada com ho és la meva, feia olor de net i els seus ulls eren marrons, com ho són els meus. Enfebrat, amb passió d’entomòleg, ho he anotat tot en la llibreteta que sempre duc, i m’he apressat a prendre mostres de la seva saliva, de la seva sang, de la seva pell, fins que he hagut de marxar cuita-corrents, doncs en resposta als seus crits han començat a aplegar-se altres desconeguts al nostre voltant, que solidaris amb la noia, em fitaven amb malvolença.

Demà, de nou en hora fosca, tornaré a sortir, i només espero tenir més sort per poder completar, en la privadesa d’algun racó, els meus estudis.

Watashi no tokei

Avui he somniat que em volien prendre el rellotge, un bonic Hamilton de la sèrie Khaki. Jo em trobava en dificultats i necessitava l’ajut d’un desconegut, que exigia el meu rellotge com a pagament pels seus serveis. Escandalitzat, jo considerava que el seu ajut (un acte humanitari) havia de ser de franc, donades les circumstàncies, i li feia notar que la corretja del rellotge estava molt deteriorada (tant és, responia ell, la canviaré) o que el model que jo portava era de senyora, i que si bé a mi ja m’esqueia, doncs el meu canell és ben escanyolit, a ell li quedaria ridícul, amb aquells braços forçuts (tant és, repetia, l’obsequiaré a la meva esposa). Sense saber que més dir em treia el rellotge i l’hi allargava, però, tan aviat com ell el prenia amb les seves mans, el rellotge començava a perdre peces (petites molles, minúscules rodetes, cargols microscòpics), fins que tot ell es convertia en una sorra fina que se li escolava d’entre els dits. Aleshores jo només havia d’ajupir-me, recollir el rellotge (miraculosament reconstruït) del terra, i acomiadar-me amb educació abans de tornar cap a casa, doncs les dificultats, sembla ser, havien desaparegut.

X-san no monogatari

X. nasqué una xafogosa matinada de juliol mitjançant cesària, doncs venia de costat. Al llarg de cinquanta-quatre anys les seves circumstàncies foren variades i interessants, o almenys tan variades i interessants com ho poden ser les de qualsevol de nosaltres (qui vulgui conèixer els detalls que miri al seu voltant), fins que després d'uns mesos de digestions difícils, gràcies a una exploració endoscòpica, se li diagnosticà un tumor invasiu a la paret de l'estòmac. La biòpsia de les mostres extretes confirmà el diagnòstic i la propagació del tumor, a través dels nodes limfàtics, a fetge i pàncrees. Tres setmanes després, sedat amb morfina per reduir la dolorosa excitació del sistema nerviós central, el cos d'X. deixà de funcionar. Al cap de dos dies el seu cadàver fou introduït en un forn crematori, on restà exposat a una temperatura d’uns nou-cents graus en l'escala d'Anders Celsius al llarg de quatre hores. L’endemà, les cendres resultants de la combustió foren llençades a l'inodor d'una cambra de bany per un parent llunyà, fill d'una cosina, que fou qui s'encarregà dels enutjosos tràmits legals. Dues setmanes més tard ningú ja no recordava que mai hagués existit algú anomenat X., tampoc jo. És per això que, potser, el que acabo d’escriure és ficció.

Hashitte, hashitte

Correm, correm!, sento veus que criden, i tafaner surto al balcó, des d’on veig passar una multitud a la carrera que ocupa tot l’ample del carrer. Correm, correm!, sento que els anima un dels capdavanters, megàfon en mà, fet un bon espinguet. Correm, correm!, arenguen els corredors, que amb roba de carrer o d’estar per casa, algú amb calça curta, encoratgen als badocs a afegir-se a la cursa. Correm, correm!, criden els que s’hi uneixen, curulls d’entusiasme, com qui canta un himne. Correm, correm!, repeteixen els que es veuen arrossegats per la riuada, acceptant estoics l’inevitable, que hi farem. Correm, correm!, sento les veus dels forts que encoratgen als febles, no fos cas que defallissin, doncs gran és l’esforç. Correm, correm!, bramen veus autoritàries, que amb gest violent empenyen als que no poden més, que van d’aquí cap allà, entrebancant-se. Correm, correm, intueixo que gemeguen alguns, d’esma, només per dir alguna cosa abans de caure. Correm, correm, sento el ressò de les veus, un cop els corredors han passat, deixant rere seu les despulles dels que no han pogut més. Correm, correm, cantussejo cofoi, alhora que torno cap endins, a deixar passar la tarda.

Bloger wa nan desu ka

Cridem palplantats al bell mig del carrer o amagats rere una bústia. Cridem frases simples o compostes, coordinades o subordinades. Cridem la llista de la compra o la carta als Reis d’Orient. Cridem anhels o desenganys, somnis o frustracions. Cridem bells pensaments o lúbriques obscenitats. Cridem paraules agudes, planes o esdrúixoles. Cridem sons guturals o nostrats fonemes. Cridem educadament o amb grolleria. Cridem en bell català o en japonès. Cridem a qui ens escolta i a qui no. Cridem monosíl·labs àtons o tònics. Cridem amb veu clara o rovellada. Cridem en vers o en prosa. Cridem obvietats. Cridem a tothora. Cridem a tothom. Cridem.

I un cop envoltats de passavolants desvagats, de queixosos veïns, de periodistes tafaners, de comprensius familiars, d’incondicionals amics, de soferts coneguts, de setciències que ens volen esmenar, de deixebles amatents, d’acrítics admiradors, de turistes tafaners, de policies uniformats, de maldestres babaus, de venedors de fum, de trols busca-raons, de polítics interessats, de peixos grossos i petits... comptem la rotllana i mostrem-nos satisfets, contents, cofois, encantats, entusiasmats, exaltats, apassionats, encoratjats, embriagats, coratjosos, afalagats, envanits, genials, adulats, vanitosos, envejosos, orgullosos, superiors, autoritaris, dictatorials, demiürgs, condescendents, paternalistes, comprensius, humans.

I serem blogers.

Kyō go-han o tabemashita

En aixecar la vista del llibre, assegut a la sorra, veig una, dues, tres, deu, quinze, vint, fins a vint-i-set veles al meu davant, que es desplacen paral·leles a la línia de costa, mar endins, impulsades per la força del vent. En altre temps jo m’hagués aixecat espaordit i hagués corregut a donar l’alarma, si és que encara cap campana no repicava alertant del perill moro. Cames ajudeu-me hagués corregut terra endins fugint del captiveri, o m’hagués refugiat, enmig de bons cristians, rere els sòlids murs d’alguna torre o mas fortificat, a on, tots a una, haguéssim plantat cara al pirata, lluitant per les nostres incertes vides.

Avui, però, he vist passar les veles, sens dubte una regata, sense fer-ne esment, i l’únic maldecap ha estat decidir a on, d’entre l’amplia oferta de la zona, anàvem a fer un arròs.

Watashi desu (VII)

Avui, ja em perdonaran, faré trampa. El que a continuació llegiran, a diferència de tot el que han pogut llegir fins ara aquí, no ho hauré escrit jo. És més, per estalviar-me feina i perquè no m’acusin de plagi, al Cèsar el que és del Cèsar (Mt 22, 21-22), em limitaré a posar tot un seguit d’enllaços, fins a cent, perquè puguin llegir, si així els hi plau, fins a cansar-se. Dit això, endavant.

01 02 03 04 05 06 07 08 09 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 98 99 100

Do-yōbi ni Laie ni ikimashita

Dissabte, vigília de reis, visito Laie, on l’atzar em retorna als anys infantils en què la màgia d’orient ho feia tot possible, fins i tot que a la taula de novetats trobi el millor dels regals, els Maia, d’Eça de Queirós, editat en llemosí per Funambulista, segell editorial domiciliat a la bonica ciutat de Madrid.

I camí de casa, encara escèptic, no puc evitar de pensar que empeny a una empresa madrilenya a perdre diners en l’edició d’una traducció al català d’un clàssic de la literatura portuguesa del segle XIX, doncs no tinc ganes de pensar com és possible que, del 1888 ençà, any de publicació de l’original portuguès, cap editorial catalana hagi tingut la mateixa pensada.

Kyō no kakimono (VIII)

Entre allò que aquí es pot llegir i jo mateix, que sóc qui ho escriu, hi ha una certa distància: un interval indeterminat que va i bé segons les circumstàncies, que em porten al seu caprici d’aquí cap allà i d’allà cap aquí. Ja ho saben, panta rei, que digué el savi. Però, de la mateixa manera que un rellotge aturat dóna bona hora dos cops al dia, tot i la ridiculesa que suposa identificar-se amb les pròpies opinions, en alguns instants, afortunadament pocs, trobo que allò que he escrit es correspon amb tota exactitud amb allò que crec (que crec, insisteixo, no pas que penso), i és aleshores que em sé presoner de les meves paraules, i anhelo, com qui és tancat a presó, la llibertat del silenci.

Jūni-gatsu sanjūichi-nichi (II)

Camí d’enlloc, caminant desvagat per la vorera, el veig al meu davant, abillat de manera extravagant amb una perruca enrinxolada i la pell ennegrida de sutge, una mena de capot de rivets daurats i testa coronada. Reparteix els caramels d’una gran bossa entre els marrecs que se li acosten, que no són pas pocs, doncs les llaminadures són de franc. En ser al seu davant allargo la mà i agafo, aprofitant la meva alçada superior, el dolç que anava dirigit al nen que tinc al costat. L’infant, és natural, protesta, però d'un calbot el faig callar, alhora que, educat com sóc, dono les gràcies al repartidor, de nom Baltasar, que resta mut, sobtat, sense saber que dir. Amb un gest inequívoc li faig entendre que si no vol prendre mal, el millor que pot fer és continuar callat, alhora que li prenc la bossa dels caramels, per disgust de la nombrosa canalla que s’aplega al seu voltant, que resta decebuda.

Allunyant-me a poc a poc cerco una paperera on llençar tot aquest dolç, que m'agrada ben poc. I només llençar la bossa, un marrec, el més ràpid de tots, la pren d’entre les deixalles i comença a omplir-se’n la boca, com si presagiés el que a continuació succeeix, doncs en un tres i no res un segon nen, més forçut, li trenca el nas d’un cop de puny i li arrabassa la bossa, per cedir-la tot seguit a un tercer, potser no tan forçut però si més espavilat, que li copeja al cap amb l’ajut d’un post que ha pres d’un contenidor de runa. La unió, però, fa la força, i tres nens, potser germans, coordinen un agosarat moviment envolvent i prenen la bossa, i alhora que els dos més petits intenten contenir a la resta, el més gran comença a endrapar a mans plenes, fins que ennuegat estossega i perd la bossa, que per atzar cau en mans del que sembla ser el més nyicris de tots, que, terroritzat, crida que hi ha prou caramels per a tothom, que només se’ls han de repartir equitativament. És inútil, abans que pugui llençar la bossa i fugir, una pluja de pedres el deixa estès enmig d’un bassal de sang, i la lluita es generalitza. Per posar pau, diu, arriba el pare d’un dels nens, que a cops de bastó comença a fer estralls entre la canilla, que, un cop recuperada de la sorpresa, s’uneixen en la seva feblesa contra l’adult, que no triga a caure amb el cap esberlat, ferit de mort.

Quan arriba la policia la vorera és un bassal de sang on suren restes de caramels esmicolats, immenjables, barrejats amb les despulles dels més dèbils. El policia de més grau se m’apropa i em pregunta si sé que ha passat, i jo m’excuso, fent un gest de desolació, què voleu, responc, c’est la vie, i abans de marxar li desitjo un bon any.

San Petersburg ni sunde imasu ka

Els noms dels personatges són extravagants, porten a confusió i són difícils de pronunciar. Baixmatxkin, per exemple, Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, o Arina Semiónovna Belobriúxkova. També els noms dels carrers són poc clars: l’avinguda Nevski, el pont Issàkevski, que travessa per sobre del riu Neva. Tot plegat fora d’allò més fosc si en realitat no fos com la més pura de les aigües, aquella que a la primavera, en començar el desglaç, davalla cristal·lina per les altes valls ribagorçanes.

M’ho he trobat amb Dostoievski, també amb Turgenev i amb Tolstoi, divendres amb Txèkhov, i ara amb Gógol, doncs tot i la confusió dels noms, tinc la sensació que els grans autors russos escriviren amb gran clarividència sobre casa nostra, un país de polítics panxacontents, funcionariat indolent i llodronici institucionalitzat, grafòmans elevats a la categoria d’escriptors, revolucionaris de casa bona, burgesos vinguts a menys que res i desvagats que tot ho critiquem sense fer mai res, no fos cas que, com acostuma a passar, encara fóssim pitjors.

Oboe

Després de reconstruir una bonica imatge tot combinant mil petites peces de cartró, en cadascuna de les quals hi ha una mil·lèsima part de la imatge a reconstruir, el joc és acabat. Ara només resta tornar a desmuntar la imatge en mil parts, les mil peces ja esmentades, desar-ho tot a la capsa decorada amb una reproducció de la imatge reconstruïda, i desar la capsa al seu lloc per si hi tornem en un futur indeterminat. Hi ha qui, però, plastifica la imatge reconstruïda, la fa emmarcar i la penja en una paret del seu habitatge. Un cop que ha reconstruït, emmarcat i penjat moltes imatges, tantes que ja no hi caben a les parets, ven el pis on viu i se'n compra un de més gran. Quan el nou pis també té les parets totes folrades d'imatges reconstruïdes, es continua amb els sostres, les portes, els vidres de les finestres, les taules i tota superfície plana disponible, el terra, per exemple. Aleshores caldrà caminar amb molta cura per l’interior del pis, no fos cas que trepitgéssim alguna de les imatges. Un cop que la persona mor, totes les imatges reconstruïdes van a parar a les escombraries.

Tot i que ho pugui semblar, no estic parlant, de cap de les maneres, de trencaclosques, versió nostrada de l'anglès puzzle.

Watashi desu (VI)

Gràcies a la reproductibilitat tècnica veig el meu embolcall en una petita pantalla. Veig la meva imatge que es belluga d’aquí cap allà, i sobtat sento una veu desconeguda que hom reconeix com a meva. Escolto amb atenció i no entenc gaire cosa del que dic, doncs la veu s’embarbussa en frases sense sentit i només diu nicieses. I quan veig com ric, com els meus llavis se separen en una lletja ganyota deixant al descobert la membrana mucosa bucal que cobreix els arcs dentals, bruta d’avellanes, alhora que els ulls se m’acluquen i el nas se m’arronsa, resto torbat, i no pas poc.

És per això que estic satisfet de ser qui sóc, doncs res em desplauria tant com trobar-me, ni que fos a la cua del cinema, a aquell qui sóc.

Watashi desu (V)

Cofoi amb el meu nou jersei, amb l’agradós tacte de la fina llana australiana amb que és teixit, amb l’elegant patró de les seves formes, amb la subtilesa del seu punt, contemplo escèptic la resta de jerseis de l’armari, sense arribar a comprendre que em va portar a fer-los meus, a malbaratar diners en la seva compra, a escollir-los d’entre els altres.

I sense cap recança els apilo sobre el matalàs del llit, els ruixo amb l’alcohol que guardem al lavabo per si de cas ens hem de desinfectar alguna esgarrinxada, i calo foc a la pila de roba amb un llumí, alhora que complagut contemplo com les flames cuiten a escampar-se pel matalàs, pel dormitori, per tot el pis, reduint a cendra tot allò que m’hagués pogut recordar al més odiós dels mortals, aquell que va gosar ser jo.

Doko ni sumitai desu ka

Habitatge i context urbà a l’arquitectura catalana, isbn 84-88258-01-1, és el pompós títol del llibre que acostumo a fullejar al lavabo. Es tracta d’un recull de projectes d’habitatges plurifamiliars de ja fa uns quants anys, on s’hi presenta un ventall d’exemples (molts de lamentables) escollits, a excepció dels més antics, seguint el criteri habitual en aquest tipus de publicacions, l’amiguisme.

Assegut a la tassa obro el llibre a l’atzar i començo a imaginar quines modificacions faria si jo visqués en algun d’aquells pissets. Em veig vivint a Girona o a Mataró, al Putxet o a la Barceloneta, enrunant envans i aixecant-ne de nous, convertint un lavabo en la cambra de mals endreços, omplint la sala de llibres. Fins que amb la feina feta em netejo amb cura, acciono el dispositiu de descàrrega de l’inodor, em rento les mans, i deso el llibre al seu lloc, doncs si alguna cosa sóc, és ordenat.

Kochira wa Filoctetes-san desu

El perquè ara no ve al cas, però Filoctetes fou castigat pels Déus a patir un terrible mal al peu (dret?) que mai no guaria. El dolor feia gemegar Filoctetes dia i nit, privant de descans als seus companys, quan tots plegats, inundant la mar, es dirigien bel·licosos cap a Troia. És per això que Filoctetes, a proposta d’Ulisses, fou abandonat a l’illa de Lemnos, doncs la seva presència s’havia fet odiosa a tots els aqueus.

Deu anys desprès, però, l’oracle revelà que només qui tingués l’arc del diví Hèracles aconseguiria la victòria en aquella guerra sense fi. No cal dir que era Filoctetes, antic company d’Hèracles, qui posseïa l’arc. És per això que Ulisses, qui si no, tornà a Lemnos per entabanar Filoctetes i fer-lo tornar amb aquells que l’havien abandonat, que ara el necessitaven.

I Filoctetes tornà, les seves fletxes donaren mort a molts troians, i els aqueus, com tothom sap, guanyaren la guerra.

Kochira wa Littell-san desu

Retrobo al jove Castorp a Piatigorsk, a les muntanyes del Caucas, fent cura de repòs en un dels nombrosos balnearis de la zona. Amb Castorp retrobo al professor Settembrini, ara dedicat a la lingüística, especialitzat en llengües indogermàniques i indoiràniques, amb una subespecialització en llengües caucàsiques. Com a Davos, el Dr. Voss, vull dir el professor Settembrini, alliçona al seu deixeble, herr Aue, vull dir el jove Castorp. Fins i tot em sembla retrobar al princeps scholasticorum, el vell Naptha, però dubto, doncs la Dra. Weseloh no sembla tenir prou categoria, tot i el seu doctorat en llengües iràniques.

Tot plegat resulta confús, ho sé, i potser Jonathan Littell no ha llegit Thomas Mann, tot i que m’estranyaria, i probablement Les benignes res tenen a veure amb La muntanya màgica, i comparar a un jove oficial de les SS dedicat a l’extermini dels hebreus amb el jove Castorp deu ser un disbarat, però que volen, a mi em sembla que he retrobat al jove Castorp a Piatigorsk, a les muntanyes del Caucas, fent...

Kyō kore o kaimashita

Avui hem comprat un bonic estenedor. Cinc barres d’acer inoxidable de set mil·límetres de diàmetre i cent seixanta centímetres de longitud, que gràcies a un sistema de ballesta es poden estendre amb una amplada màxima de vuitanta-quatre centímetres i mig, i recollir-se en un mínim de dotze. Tot plegat, les barres, les dues ballestes laterals, vint femelles per roscar, quatre tacs i quatre cargols per collar-ho tot en una paret, venia embalat en una capsa de cartró de cent seixanta centímetres de longitud, tretze d’amplada i tres de gruix, fent un volum de sis coma vint-i-quatre decímetres cúbics, que he traginat des de la botiga on l’he comprat, uns coneguts magatzems del carrer Aragó, fins a casa.

I ara vostès potser es preguntaran, amb raó, quin sentit té tot això de l’estenedor? Doncs el mateix que té qualsevol cosa que puguin llegir aquí, cap.

Monzó-san wa kono hon o kakimashita ka

Fa dies que vaig acabar la lectura del darrer Monzó, Mil cretins. I tot i que em desplau, i no pas poc, no puc més que afegir-me al cor de veus crítiques, no pas en el sentit d'examinar i jutjar com a crític, sinó en el de censurar, blasmar, fer notar els defectes d'una persona o cosa, un llibre, en aquest cas. Si Monzó no hagués escrit abans El millor dels mons, potser jo ara restaria cofoi, satisfet, fins i tot entusiasmat amb la lectura dels relats de la primera part del llibre, decebut amb els de la segona, que semblen sortits de velles carpetes oblidades. Però després del prodigi, esdeveniment que excedeix els límits naturals, de El millor dels mons, no puc més que restar decebut amb els relats de la primera part, enfurismat amb els de la segona, que em semblen una presa de pèl, indignes de qui els signa i de qui els edita.

O potser, el que hauria de fer, és estar agraït d'haver pogut llegir i rellegir, una i mil vegades, El millor dels mons.

Gyūnyū o nomitai desu

Vull una vaca lletera. Aniré a comprar-la a les Rambles, als quioscos on venen animals. Caminant per la vorera, lligada amb un cordill, la portaré cap a casa. I si no cap a l’ascensor, la faré pujar per les escales.

Tindré la vaca al pati i l’alimentaré amb gespa que arreplegaré pels parcs. Per beure li donaré aigua de Ribes i infusions de camamilla. De pell blanca amb taques negres, portarà esquellot i espantarà les mosques a cops de cua.

La munyiré cada tarda i bulliré la llet en una olla. Enretiraré la nata per acompanyar croissants i deixaré refredar la llet a la nevera. I quan la vaca mori, és llei de vida, en faré filets i una catifa per la sala, amb la pell ben adobada.

Cada matí regaré el pati per esbandir els fems. Si algun veí es queixa, per la pudor o pel soroll, l’escridassaré amb grolleria. Si persisteix en la queixa l’escorxaré de viu en viu, per així donar exemple a la resta de veïns.