Kokkyo

Com n’era de fàcil, abans, creuar la frontera. Només calia travessar el prat i córrer, rient, corriol amunt (sempre amunt) entre els arbres. De sobte el món en què vivíem quedava a les nostres espatlles i al davant trobàvem l’ignot, un món nou, un reialme fantàstic on tot era possible.

Amb els anys, però, la frontera reculà. El camí per arribar-hi es feu llarg i penós. Calia tot un jorn (a voltes més) de llarga marxa per arribar a creuar aquella ratlla inexistent, aquell límit somort a partir del qual deixàvem enrere tot allò que coneixíem.

Ara la frontera és molt cara de trobar. Els vells camins s’han perdut i per tot hi ha esteses de fanals, vorades de panot i línies discontínues que no porten enlloc. Per un moment, però, ens pot semblar que hi hem arribat, que hem tornat a creuar la ratlla, que tornem a ser en aquell regne que ens és aliè, però indispensable. És, ai las, un miratge, un somni foll, impossible, com no triguem a descobrir. Aleshores el desànim ens aclapara, car podem arribar a creure que la frontera (i el que hi ha més enllà) potser mai ha existit, i que fora del món que ens envolta res és possible.