Assolir la invisibilitat, esdevenir invisible a ulls del proïsme, fora, verament, superb. No pas per la impunitat que assolirien els nostres actes, ni per les portes, totes, que ens romandrien obertes, no; sinó per l’oportunitat, incerta potser, però possible, de fer-nos escàpols de les inevitables(?) complicitats amb un món d’una lletjor, d’una brutor, anihiladores. Romandre vius, si, però a la vegada innocents.
Assolir la invisibilitat, esdevenir invisible a ulls del proïsme és, però, del tot impossible. Com a molt, i amb gran esforç, assolirem, potser, la qualitat del discret, la discreció, que no és poc.
5 comentaris:
la única opció és la fugida a on ningú et conegui. A l'estranger, per exemple.
La discreció no és poca cosa, no; és la virtut moral per excel.lència.
Me quedat de pedra amb aquest post perquè avui llegia a El país un reportatge i un article sobre Samuel Becquet, i he recordat l'impacte que am va produir una pel.lícula que va dirigir, amb Buster Keaton fent d'home que busca la invisibilitat per allò de Berkeley de què "ser és ser percebut" i em disposava a fer-ne un post. Potser demà el faci. Bona nit.
Lola
Vius i innocents alhora? Impossible!!!
mmm no ho veig tant clar que la invisibiliat i la innocència es casin...
la discreció, si. que l'admiro, devotament.
et refereixes a passar desapercebut?
perque com més desapercebut passes ho creies que passaves més petjades deixes
Publica un comentari a l'entrada