De sobte, en un instant de lucidesa, decideixo que només escriuré quan no tingui res a dir. Encara més, quan no tingui res a dir, i hagi trobat la manera exacta, precisa, de no dir-ho, de no dir res. Tot seguit, aprofitant el moment, pres d’un impuls foll, escriuré el no res una vegada i una altra, fins a set vegades set, quaranta-nou. Finalment, esgotat, deixaré que el text es marceixi al disc dur de l’ordinador, i l’oblidaré del tot, per sempre més.
La lucidesa, però, ha estat breu, molt breu.
9 comentaris:
Suposo que la seva efimeritat ens és favorable a nosaltres...
la lucidesa ha estat breu, molt breu.
però ha valgut la pena.
sort que no tenies res a dir.
em sembla molt bé. quan no es té res a dir es quan es diu molt més que mai... :)
!
També volgués arribar allí.
Saludos
Acabará como Mallarmé, me lo veo venir, escribiendo sobre la moda femenina o manteniendo una velada literaria los martes.
Frente a la lucidez que necesita el crítico, siempre estará la oscuridad en la que se debate el creador, y hay que elegir, no desdoblarse, no observarse escribir o quedará paralizado por el crítico que deja que otros, más presuntuosos o más humildes, se equivoquen.
Respetuosamente
Trobo que el Gatopardo té molta raó.
Lola
Lola, sea piadosa: si no me quiere frustrar, discuta mis arbitrarias afirmaciones o tendré que contradecirme yo. Y no me soporto en las polémicas conmigo.
Respetuosamente
Gatopardo, me lo pone difícil, porque yo tampoco me soporto en las polemicas conmigo.
Un saludo cordial
Lola
Publica un comentari a l'entrada