Kochira wa Xostakovitx-sama desu

Assegut a la sala escolto el superb regal que he rebut avui, una bellíssima capsa que conté deu petits cossos cilíndrics, d’una alçada insignificant en comparació amb el seu diàmetre, on hi ha enregistrades les quinze simfonies que compongué Dmitri Xostakòvitx. Ordenat com sóc he començat pel primer disc, que conté les simfonies 1ª i 15ª, que encara no he escoltat mai. La 1ª passa com si res, doncs ara puja, ara baixa, ara fa això, ara allò... un brillant catàleg de recursos que m’atabala i no em diu res. Però tot canvia en començar la 15ª. Primer em sorprenc en reconèixer algunes frases que em recorden molt a Wagner, a la Marxa fúnebre de Sigfrid, i tot seguit l’emoció segueix a la sorpresa, doncs resto del tot captivat per la delicadesa de la música. Una delicadesa que sóc del tot incapaç d’expressar, doncs ni sé prou música com per descriure el que escolto, ni sóc prou hàbil amb el llenguatge com per poder transmetre el que sento. Només puc fer un prec, escolteu-la.