Fuku

Surto de casa corrents, agafant al vol unes galetes per a esmorzar, cordant-me l’abric mentre davallo les escales, doncs un cop més he mandrejat massa. Però en ser al carrer la incredulitat, en topar-me amb el cos completament nu d’una noia de poc més de vint anys, que enmig de la vorera exhibeix l’esplendor de la seva joventut, m’atura. En veure’m, però, la noia ofega un xiscle i marxa corrents, trepitjant amb els peus nus el panot de la vorera. Encara sobtat començo a caminar, però resto de nou aturat en veure com s’apropa un home acompanyat de dos nens, els seus fills, suposo, doncs tots tres van també despullats, amb els penis que se’ls balancegen entre les cames, envoltat de pèl el de l’home, impúbers els dels nens. I veig com l’home, en ser a la meva alçada, gira la cara per tal de no veure’m, com si la meva presència l’ofengués, alhora que un dels infants, el més menut, no deixa de mirar-me, com si no donés crèdit al que veuen els seus ulls. I més endavant em creuo amb grans i petits, homes i dones, blancs i grocs, també negres, tots despullats, mostrant cossos de tota condició, arrugats i musculats, contrafets i esvelts, obesos i anorèxics, ofensius i enllaminidors... i espaordit apresso el pas per arribar d’una vegada a la feina, per refugiar-me en la privadesa del despatx, mentre em sento el centre de totes les mirades, incrèdules algunes, encuriosides d’altres, hostils la majoria. Fins que a punt d’arribar, aturat en un semàfor, se m’apropen dos homes que, en un to de veu entre condescendent i burleta, em pregunten, tot mirant-me de fit a fit, i vostè, es pot saber com és que va vestit?