Kyō doko ni ikimashita ka

Primer faig cua en el desori inimaginable del CAP per demanar hora, tot seguit m’espero davant de la porta número tres fins que és el meu torn, i un amable doctor em dóna el paper que he vingut a buscar, que corro a portar al carrer Manso, on sembla que sojornen els especialistes. I a Manso m’espero en una sala buida amb prop de cent cadires fins que m’atenen i em bescanvien el paper que porto per un de nou, omplert a mà, que guardo amb cura i m’apresso a portar a una oficina municipal, just a tocar de la Central, la llibreria del Raval. I allà m’entretenen una mica parlant d’això i d’allò, fins que em canvien el full que porto per un sobre de paperassa que haig de portar a una oficina de tot un ministeri, el de Treball. Així que torno a apressar-me carrer avall, doncs ja és tard i potser tanquen al migdia. Però quan arribo encara és obert i m’atenen de seguida, fotocopien alguns dels documents que porto, entren dades a l’ordinador, em fan quatre preguntes que responc amb seguretat i em donen un nou full que, em diuen, he de portar amb la màxima diligència allà on de bon matí he començat, al CAP del passeig de Sant Joan.

I vós, benvolgut lector, potser pensareu que em repeteixo, que ja està bé d’anècdotes forçades, d’estructures circulars i peixos que es mosseguen la cua, de recursos formalistes de poca volada. I tindríeu raó si no fos... si no fos que avui, res del que he escrit, és ficció.