Doko e ikitai desu ka (V)

De sobte, en mirar el rellotge, me n’adono que és tard, molt tard, i que si no m’afanyo de valent encara arribaré a misses dites. Així que apresso el pas, però neguitós com estic no en tinc prou, de caminar de pressa, i començo a córrer, accelerant tan com puc, que no és poc, fins que m’haig d’aturar, esbufegant, doncs no puc aguantar el ritme. I aturat a la vorera, recolzant les mans als genolls, encara panteixant, veig venir, enmig del trànsit, el llum verd d’un taxi, que m’apresso a aturar, alçant la mà dreta, amb un dit estès, l’índex, alhora que crido, taxi!!!.

Cap a on? em pregunta el taxista, un cop sóc dins, amarat de suor. No ho sé, li responc, sorprès, no pas de no saber-ho, i ara, sinó de què m’ho pregunti. Tant és, afegeixo amb seguretat, tant és... però haig de ser-hi ja.