Dels dotze treballs que Andrei Tarkovski rodà al llarg de la seva vida, n'he tingut el goig de veure cinc, el darrer ahir mateix, Solaris, segons la novel·la homònima d'Stanislav Lem, a l'antic cinema Aquitània, l'actual Filmoteca. I al llarg d'aquests catorze anys (doncs el primer film de Tarkovski el vaig veure a finals de mil nou-cents noranta-quatre, també a l'antic cinema Aquitània, com els altres quatre), en seure a la butaca del cinema he restat més fascinat per les imatges que se m'oferien que capaç d'entendre el que veia. I sí, podria haver mirat de fer una mica de llum, preguntar o llegir alguna cosa, però saben... de vegades ja m'està bé no entendre-hi res, no fos cas que, en conèixer el truc, l'aparició del conill perdés tot el seu encís.
3 comentaris:
Digueu-me inculta, senyor Dersu_, però no conec cap pel·lícula de l'autor de qui parleu. No obstant això, penso que de vegades no cal entendre l'art, sinó gaudir-lo, assaborir-lo i punt!
Se us saluda de nou :)
interessant pel·lícula que per extensió i tensió permet fer una bona bacaina sense perdre el fil
ei, estic amb gg, jo vaig dormir durant gairebé tota la peli i em va agradar força :)
Publica un comentari a l'entrada