Gaikoku-jin

Fins fa un cert temps jo era independentista, ja saben, partidari de l'existència d'un estat català. Ara ja no. I no és que el meu contingent sentiment de pertinença cap a un cert grup (i no cap a cap altre) s'hagi vist modificat, no, i ara... és, només, que amb el pas del temps trobo enutjosa l'existència de l'estat, de qualsevol estat. Admeto amb disgust la seva necessitat, doncs en la meva turpitud no en sé veure cap alternativa, però el desitjo petit, ben petit, diminut, minúscul, esquifit, fent només aquelles quatre coses que hom no pot resoldre de manera privada, és a dir, seguretat, justícia i potser dues més que ara no recordo. Però on s'ha vist un estat amb voluntat de petitesa? enlloc. Pensin que fins i tot l'estat ha acabat regulant amb càlculs d'una ridícula complexitat la mil·límètrica separació que ha d'haver entre el paviment i la fulla de la porta del lavabo de casa seva. Doncs això, perduda del tot la qüestió de la mida només resta la possibilitat de la distància, doncs és cosa sabuda que qualsevol objecte, vist de lluny, sembla mes petit del que és. I que volen, el Palacio de la Moncloa és més lluny de casa meva que el Palau de la Generalitat. Cert que encara seria millor ser súbdit del rei de Bèlgica, d'algun sàtrapa oriental o, molt millor, colònia d'alguna potència alienígena amb la seu del govern en alguna llunyana galàxia d'un univers paral·lel. Però que volen, el rei de Bèlgica sembla ser que anirà a l'atur d'aquí quatre dies, els sàtrapes potser ja no són tan lluny com fora desitjable, i jo no tinc gaire fe en l'existència de potències alienígenes.