Si preguntem, hom respondrà que, efectivament, Pere Calders excel·lí en l’escriptura de relats breus, brevíssims, i Herman Melville en la de novel·les desmesurades. Com potser també recordarà a Xostakovitx pels seus quartets de corda, o a Murnau, Friedrich Wilhem Murnau, pel seu Nosferatu.
Però s’equivocarà. Calders fou un novel·lista excepcional, com ho demostra Ronda naval sota la boira; Melville excel·lí com ningú en la novel·la curta, amb prodigis com Bartleby o Billy Budd, dit el mariner; Xostakovitx compongué la prodigiosa quinzena simfonia; i la filmografia nord-americana de Murnau supera amb escreix tota la seva producció anterior, vampirs inclosos.
De la mateixa manera hom pot pensar que Lars Von Trier ha plorat com ningú les misèries de la condició humana. I s’equivocarà, també, doncs si alguna cosa sap fer el senyor Trier, com ja ha demostrat abastament, és riure, ni que sigui per no plorar.
2 comentaris:
suscric tot el que diguis sobre en calders. en von trier em fa una por!! no recordo haver plorat mai tant com en el rompiendo las olas, què bestia... tot i això l'idolatro força, els idiotes és una obra mestra. i dogville glups, em va costar d'empassar però vaig sortir flipada. enfí, que menys riure amb el von trier, suscric.
Dogville, em va semblar estranyament humorística. No m'estranya que tiri directament cap a la comèdia. Però, té un tarannà cruel que m'esborrona.
Lola
Publica un comentari a l'entrada