Nani o shitai desu ka (II)

A casa, escarxofat a la butaca, escolto el Tristany. Primer l’obertura, i després... després res, doncs en finalitzar el primer disc sóc incapaç d’aixecar-me per canviar-lo pel següent, tot i el meu desig de continuar escoltant l’òpera, potser la meva preferida d’entre l’obra wagneriana. Resto, doncs, envoltat de silenci, retingut a la butaca per la indolència, la mateixa indolència que una estona després em torna a retenir, quan ensopit penso que podria fullejar algun dels darrers llibres que he comprat. I no és que el meu cos, potser esgotat per l’esforç físic, o els meus genolls, de cartílags rosegats, no obeeixi(n) a la meva voluntat, no. És la meva voluntat la que no obeeix, la que no m’obeeix. Com tampoc m’obeeix quan amb la gola seca vull anar a la cuina a beure un got d’aigua, o més tard a fer un mos, doncs continuo assegut, incapaç de cap esforç, fins i tot quan sento com una agradable escalfor s’escampa per tot, mullant-me calçotets i pantalons, alhora que una gran taca comença a escampar-se per la roba que folra els coixins de la butaca.