En la lectura de la biografia que Enric Vila ha escrit de Lluís Companys trobo l'empenta necessària per racionalitzar allò que fa temps intueixo: que un cop els militars es revoltaren contra el legítim govern de la República, la guerra posterior estava perduda. Perduda si l’hagués guanyat la milícia dita anarquista, doncs el seu foc hagués anihilat tot humanisme, tota cultura. Perduda si l’hagués guanyat la República desgovernada per Negrín, doncs la història ja ens ha mostrat el despertar dels malsons comunistes. I perduda en guanyar els militars revoltats, doncs la nit durà quaranta anys, i encara fosqueja.
I entremig de tots plegats, fent malabars, Lluís Companys, digne representant d’una gent, d’un país... d’una ficció.
1 comentari:
És patètic, i el llibre ho mostra de meravella. Tot plegat, però sobretot Companys: patètic, amb tots els matisos -misèries i grandeses- que conté l'adjectiu.
Lola
Publica un comentari a l'entrada