En menys de tres hores de costeruda pujada arribem al cim, on restem envoltats per una espessa boira que ens priva de qualsevol vista. No veiem ni la solana del Cadí ni el bosc del Gressolet, tampoc les teulades de Saldes, ni, més lluny, Montserrat, el Port del Comte o el Montsec, doncs no veiem res. Decebuts davallem per la tartera a les palpentes, apressats, temorosos de la pluja que pot caure en qualsevol moment, fins que en menys d'una hora som de tornada al cotxe.
I a l'alçada de Maçaners em tombo, doncs no condueixo jo, i rere el vidre mullat, ara ja lluny, endevino la clàssica imatge del cim, amb l'enforcadura entre els ennuvolats pollegons, alhora que no puc evitar de preguntar-me si és cert que encara no fa ni una hora jo era allà d'alt; si és cert que, abans d’ara... existia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada