Aquest migdia, calendari obliga, conduint de tornada cap a casa he escoltat per la ràdio la coneguda Marxa Radetzky de Johan Strauss pare. De primer m'ha vingut al cap la gran novel·la de Joseph Roth del mateix nom, i tot seguit una altra novel·la de Roth, La fugida sense fi, on la bonica melodia del senyor Strauss acompanyava als soldats austríacs que desfilaven pels carrers de Vienna en direcció al front, a inicis de la Gran Guerra. L'imperi austrohongarés resultà ser el gran derrotat de la guerra, el campió dels derrotats, com si diguéssim, doncs a les guerres tothom és derrotat, sempre, fins i tot els aparents guanyadors. I m'he recordat del tinent primer Franz Tunda, personatge de ficció, és clar, però tant és, que un cop acabada la guerra mira de tornar a casa seva... només que casa seva ja no existeix. No, no vull dir que l'edifici que li feia d'aixopluc abans de la guerra hagi estat destruït, o el seu poble o ciutat arrasat, sinó que el seu propi país ha deixat d'existir i tot el seu món s'ha ensorrat, de tal manera que un cop arribat a Vienna, l'ex-tinent primer Franz Tunda no té on anar i la seva vida es converteix en una fugida cap enlloc.
Però emboirat amb les desventures de l'ex-tinent primer Franz Tunda, no he parat prou atenció a la conducció i el nostre cotxe ha topat amb un altre vehicle. Un cop aturats al voral de l'autopista he mirat de disculpar-me davant de l'altre conductor, que no ha volgut escoltar les meves raons i m'ha respost amb grolleria. Jo, aleshores, he pres les divines armes del maleter, l'he escomès amb violència, i en un tres i no res li he esbocinat la testa. És aleshores que la meva companya m'ha recriminat l'acció i m'ha recordat les meves suposades conviccions pacifistes de feia una estona. Però ell m'ha dit boig i bacó, li he respost, i a més, he afegit, segur que mai ha llegit a Roth.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada