Diuen que Oscar Wilde, autor d'innombrables cites apòcrifes i de no poques d'autèntiques, digué alguna cosa com ara que hom havia d'abstenir-se de fer res que no es pogués explicar en un dinar entre amics. A mi, però, em sorprèn que algú del talent de Wilde hagués pogut afirmar semblant disbarat, que és tant com renunciar als vessants més ombrívols de la nostra voluntat i a la bellesa de la foscor. No entenc pas perquè la pròpia vergonya ha de ser el límit de les nostres accions, quan més aviat la vergonya seria el preu a pagar per poder dur a terme allò que més ens plauria, però que mai no gosarem fer, covards com som. A no ser, és clar, i no crec que sigui el cas, que, tal com faig jo, Wilde també considerés l'amistat, afecció d'una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l'amor sexual, com un enutjos contratemps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada