Pot el virtuós ser feliç? Si hem de fer cas a allò que sembla que escrigueren els il·lustrats prohoms del divuit la resposta és no. Un no rotund i indiscutible, doncs els no-virtuosos sempre malden per anorrear al virtuós, que amb el seu virtuós capteniment els hi recorda el seu obrar poc virtuós. Si més no aquesta és la tesi que trobo repetida una i altra vegada quan llegeixo a certs autors del segle divuit, com ara Sade o Prévost, aquest dies Diderot. O potser sí que ho són, de feliços, els anomenats virtuosos, si considerem el plaer que sembla trobar tot virtuós en la seva desgràcia, talment aquesta el ratifiqués en l'encert del seu capteniment, doncs, ladran, luego cabalgamos, que alguns diuen que digué aquell enginyós gentilhome que hom no recorda on tenia les estades, i que potser no ho era pas poc, de virtuós, si considerem les trompades que rebia ben sovint. Però això fora caure en l'orgull, una falta ben poc virtuosa, doncs de cap de les maneres un virtuós com cal pot considerar-se millor que un no-virtuós.
En fi, si volen la meva prescindible opinió, deixin de banda als autors francesos del segle divuit i llegeixin Swift, Jonathan Swift, que, entre d'altres, tenia el mèrit d'haver nascut irlandès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada