De sobte, una veu que em resulta familiar m'atura pel carrer i em demana si m'agraden els animals domèstics. No, i ara, responc d'esma, només m'agraden els animals comestibles, afegeixo, abans de fixar-me en la desconeguda que m'interroga. I encara sense recordar el que s'esdevingué fa pocs dies, la desconeguda em pregunta si ara la demanaré en matrimoni. I en veure-la ho recordo tot i resto enllaminit per la seva alçada, gairebé tanta com la meva, i per la seva magror, gairebé tanta com la meva, i pels seus cabells curts, gairebé tant com els meus, i per les pigues de les seves espatlles, gairebé tantes com les meves, i per les pústules fol·liculars del seu cutis, gairebé, també, tantes com les meves, i no puc més que de demanar-la en matrimoni. Però la desconeguda, és clar, ja ha marxat a preguntar a algú altre si li agraden els animals domèstics. I sembla ser que sí, que al nou enquestat els animals domèstics li agraden d'allò més, però no pas l'enquestadora, a la que troba massa alta, i massa magra, i amb els cabells massa curts, i massa pigada, i amb massa acne. O potser no, però això tant és, doncs jo ja sóc lluny, dalt del vint-i-dos, de tornada cap a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada