No és estrany trobar gent decebuda. Es troben per tot arreu, aquí i allà, a la platja i a la muntanya, al carrer i al twitter, a l'autobús i a la cua de can Conesa, i el plany de la seva decepció, sempre entusiàstic, s'alça com el més omnipresent dels cants, en sentir-se, com se senten, orgullosos de llurs nobles decepcions. Gent decebuda potser amb els polítics de torn o amb llur pròpia professió, que ells creien noble i honesta; gent decebuda amb la seva família o amb el conjunt dels seus conciutadans, éssers sempre passius i poc compromesos; gent decebuda amb els malèvols mercats o amb qualsevol altra entelèquia, com ara els tomàquets, que ja no tenen gust de res, diuen; gent decebuda, en definitiva, amb tot i amb tothom, en no coincidir el món que els envolta amb tot allò que ells creuen digne de ser desitjat.
Quan costa, en canvi, trobar algú decebut de si mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada