Restar del tot segur de les pròpies conviccions més enllà de qualsevol dubte creia jo que era sempre un error. És com si la seguretat en les pròpies posicions, més que l'aparent garantia de certesa que sembla ser, no fos més que l'evidència de l'error. Amb això no dic jo que sigui desitjable viure lliure de conviccions, sinó, tan sols, que cal prendre aquestes conviccions pel que potser són, no més que contingents i pragmàtiques avinenteses.
Darrerament, en canvi, a cada dia que passa no puc més que refermar-me amb grossa paüra i més enllà de qualsevol dubte en allò que fa molts anys que intueixo, això és, el tarannà violent, excloent i autoritari d'aquells que es fan dir espanyols. I és tan gran el meu convenciment, que no puc evitar de pensar que quelcom se m'escapa, que no pot ser que allò que per mi és clar i evident sigui incert i interpretable per la meitat dels meus veïns, molts dels quals són persones més il·lustrades, més sensates, més nobles que no pas jo. Però no, a cada nou esdeveniment no puc més que refermar-me en allò que crec opinar.
I seré egoista, pero si alguna cosa enyoro aquests dies és el dubte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada