De
vegades tinc la sensació que el cel m'és proper i la terra llunyana. Que
en qualsevol moment els meus peus deixaran de trobar un suport sòlid
sota seu, que jo mateix esdevindré ingràvid, i que serà aleshores el
vent qui em desplaçarà d'aquí cap allà o d'allà cap aquí segons el seu
lliure albir. I un cop resti jo a mercè dels elements, essent ja no més
que un mer observador acrític de tot allò que m'envolta, passiu,
impàvid, del tot retut, serà aleshores que tot se'm farà clar i
transparent, més que evident, i totes aquelles preguntes que ara em
capfiquen deixaran de tenir cap sentit.
És aquest, potser, el meu pitjor malson.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada