Ishiki no nagare

És el del monòleg interior (stream of consciousness) un recurs narratiu que em resulta problemàtic i llaminer alhora. El problema el trobo en la translació d'allò que és dins el cap d'un personatge a la paraula escrita. És a dir, com justificar que allò que és dins el cap d'una persona ho puguem llegir aquells que no som aquella persona. Per exemple, en el cas d'una narració feta en primera persona, entenc que el que llegim siguin els pensaments del mateix narrador, fins aquí bé. Però, si els llegim, vol dir que aquest narrador els ha d'haver escrit prèviament, potser en un dietari, una carta, un manuscrit, o el que sigui, essent aquest dietari, aquesta carta, aquest manuscrit, aquest el que sigui, el que se suposa que llegim. Per què, si no és així, si directament se'ns ofereix el pensament del narrador sense aquest pas previ, se suposa que li estem llegint directament la ment, talment tinguéssim algun tipus de poder psíquic?

Tot plegat és una bestiesa, atès que quan llegeixo autors que se'n serveixen d'aquest recurs, aquest no m'acostuma a grinyolar o, si més no, no em grinyola si no em grinyola el mateix text, és a dir, que si hi ha grinyol, no és tant pel recurs, sinó pel contingut d'aquest. Però el cas és que quan soc jo qui prova de servir-se'n, no em puc treure del cap que necessito justificar aquesta translació des del cap del personatge de torn a la lletra escrita, altrament, de cop, tot se'm fa inversemblant, impossible i indesitjable.

És tristíssim, però és així.