Duóleg. La paraula l'ensopego en la llaminera lectura que tinc a les mans, i com que m'és desconeguda faig el que sempre faig en aquests casos, buscar-la al diccionari. Però no la trobo, ni al diccionari de l'IEC, ni a l'Alcover-Moll ni al Coromines. Malgrat tot el significat és evident, tant pel context que l'acompanya com per la seva forma, on l'òleg final la lliga a monòleg i el du inicial al nombre dos. Tot plegat, és clar, ens porta a un monòleg de dos, allò que en un primer moment anomenaríem diàleg. Però de seguida veig que no, que un diàleg és un diàleg i un duòleg un duòleg, i que sí, en tots dos casos són dos els que parlen, però en el primer cas parlen dos que són conscients que són dos, dos que es volen comunicar, que volen intercanviar idees, que potser es volen convèncer d'això o d'allò, o que potser s'escridassen i es diuen el nom del porc. En tot cas, són dos que es comuniquen. En canvi, els que duolegen entenc que tot i ser dos, aquest dos s'ignoren, que ambdós monologuegen, que ambdós parlen però no s'escolten, que no es parlen, només parlen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada