divendres, 21 de febrer del 2025

Oso osoku narimashita

Com m'agrada badar i no soc amic de novetats, començo tard a llegir a la Irene Pujades. Bé, més que començar continuo, doncs bé recordo quan llegia el seu bloc, l'etcètera. Sigui com sigui, comenci o continuï, continuï o comenci, el cas és que aquests dies llegeixo Els desperfectes, que ja tocava. Però el retard en la lectura, i benvinguts siguin els retards, m'ha permès anticipar el que m'hi trobaria. Un el que m'hi trobaria que, curiosament o no, és i no és el que crec que m'estic trobant. Ho és perquè hi reconec un cert to, un cert escepticisme, un cert desmenjament, una certa apatia, un cert no-sé-què que em resulta familiar i llaminer. I, no ho és, perquè les anècdotes que serveixen d'excusa per desenvolupar aquest to, s'allunyen força del que havia anticipat.

I sigui aquesta potser una bona manera de llegir, la de deixar passar un cert temps (sempre mesurable en anys) entre el desig de llegir quelcom i la lectura d'aquest quelcom, de manera que, pel preu d'una lectura, se n'acaben fent dues (o tres (o quatre (o ...))).