Kami wa amai dezāto o tabemasu

Ahir vaig parlar amb Déu. Educat com és, primer s'interessà per la família, per la salut de la petita i l'embaràs de la companya. Estan bé, l'E cansada i la petita ben contenta, vaig respondre-li jo. I els pares? va preguntar-me també. Anar fent, amb una mala salut de ferro que ja voldrien molts, vaig afegir, i tot seguit em va demanar si li podia recomanar un bon restaurant. Jo li vaig preguntar de quin pressupost disposava i quin tipus de menjar preferia. I va resultar que Déu és llaminer i potser va curt d'armilla, doncs em digué que només volia menjar postres, i ben dolces. Mala peça al teler, vaig pensar jo, poc amic del dolç com sóc, i descartant l'Espai Sucre per evident, el Hofmann per massa conegut i la rebosteria japonesa per poc dolça, li vaig recomanar una petita pastisseria búlgara del carrer Diputació. Déu va semblar complagut pel meu suggeriment, em va regraciar el consell i ens acomiadàrem amb una forta encaixada, no sense abans intercanviar salutacions per les respectives senyores i convenir que ens hauríem de veure més sovint.

Nani o shinjimasu ka

Jo, abans, creia tota una sèrie de coses que ben sovint defensava amb una forta vivor davant de qui fos. Ara, en canvi, acostumo a creure tota una altra sèrie de coses que de tant en tant puc arribar a defensar amb un cert escepticisme i disgust davant d'algú. I és de suposar que d'aquí un temps indeterminat arribaré a creure tota una altra sèrie de coses que, així em sembla desitjar, mai no gosaré defensar davant de ningú.

Shojiro-ya de tabemashita

En aixecar-nos per sortir, en Shojiro, el xef, s'apressa a donar-nos les gràcies per haver anat a dinar, un cop més, al seu restaurant. Jo, com sempre, responc amb educació a les seves paraules amb el convenciment que s'equivoca, doncs de cap de les maneres és ell qui ens ha d'agrair que anem a dinar al seu restaurant, sinó que som nosaltres qui li hem d'agrair que tingui la gentilesa d'oferir-nos l'oportunitat de menjar en el seu restaurant.

I aquest, el de donar les gràcies a qui es beneficia del talent dels altres, és un error habitual, doncs encara que hom entregui uns diners a canvi d'alguna cosa, exquisides menges en aquest cas, i que aquest sigui el mitja de subsistència de qui rep els diners, el que hom obté és molt més que un gaspatxo amb escuma de musclos i un filet de verat. El que hom obté és l'ànima del cuiner, i això, encara que jo sigui incapaç de donar un significat consistent a semblant paraula, no té preu.

Kochira wa Síssif-sama dewa arimasen

Ja prop del cim, enmig de l'inestable tarter, veig com a prop de l'enforcadura un desconegut tragina un gran roc pendent amunt. Encuriosit, m'oblido del cim i m'apresso cap al desconegut, al que atenyo en pocs minuts.

Síssif, suposo, el saludo deixant de banda la meva circumspecció habitual, doncs no cada dia es té l'oportunitat de saludar a un heroi mític. No, us equivoqueu, em respon el desconegut, que ni tan sols es tomba per mirar-me i continua empenyent la grossa pedra cap amunt. Oh, em pensava... miro de disculpar-me, però el desconegut m'interromp amb to enutjat. No veieu que tinc feina... si almenys em donéssiu un cop de mà, afegeix emprenyat. Sí, és clar, li responc, i tot seguit em poso al seu costat i empenyo amb totes les meves forces. Així m'agrada, que sigueu solidari, em regracia el desconegut, i ara, si em permeteu un breu descans, empenyeu una estona tot sol... així, molt bé... molt bé... ho feu tant bé que, si de cas, jo marxo, que veig que no em necessiteu, i, efectivament, el desconegut començar a davallar a grans gambades pel tarter alhora que jo resto primer perplex, tot seguit indignat, i més quan sento que em crida que no pari fins a deixar el roc al cim, i que si de cas rodolés avall, que hi torni, tants cops com faci falta, que potser no seran pocs. I certament no en són pocs, doncs no trigo a perdre el compte de tots els cops que la roca rodola pendent avall, un cop em semblava que descansava ferma sobre el punxegut cim, i haig de començar de bell nou.

I així anar fent fins que un dia veig un desconegut que sens dubte es dirigeix cap el cim, però que en veure'm empènyer la roca es desvia del seu recorregut i ve cap a mi. Síssif, suposo, em saluda en atènyer-me. No, us equivoqueu, li responc sense ni tan sols tombar-me, i si els plau conèixer el final d'aquesta història no tenen més que tornar a llegir el paràgraf anterior, amb el benentès que, com ja deuen saber, no hi trobaran cap final.

Dare ga Von Gunten-san desu ka

Potser exagerava, l'altre dia, quan veia semblances entre aquell mosso d'estable d'Steinbeck i el brau mariner de Melville. Però avui, llegint per fi la promesa de Dürrenmatt, no he pogut més que admirar-me amb el nom que l'autor dóna a un dels seus personatges, el marxant, un desgraciat acusat injustament de l'assassinat de la petita Gritli Moser. Von Gunten, li fa dir-se Dürrenmatt, com aquell tal Jacob, Jacob von Gunten, de Walser. Bonica casualitat, o no, sobretot considerant que jo mateix, que tinc ben poques coneixences helvètiques, conec dues petites al·lotes, ben catalanes elles, que, com la petita Gritli, també responen al bonic cognom de Moser.

Súnion desu

Diuen que era al cap de Súnion on els guaites havien d'albirar les veles de Teseu, blanques si aquest tornava victoriós, negres si la parca l'havia atuït. El mateix indret on es bastí un formidable temple dedicat a Posidò que fou destruït pels perses en temps de la segona guerra mèdica i reconstruït en temps de Pericles, essent aquest segon temple el que encara roman orgullós dalt de la penya. Del seu record nasqué la segona de les elegies que Carles Riba escrigué a cavall del castell de Roissy-en-Brie i el molí de Bierville, on el poeta s'hostatjà una breu temporada en malaurades circumstàncies. I amb el temps, encara Súnion ha esdevingut una coneguda institució educativa dedicada a l'ensenyament d'aquells que tot i ja no ser infants, encara no es poden considerar adults, davant la qual, cada matí, passo dalt del 22, camí d'una altra institució educativa dedicada a l'ensenyament d'aquells que encara són infants.

Denwa o shimasu (II)

De sobte, una veu que em resulta familiar m'atura pel carrer i em demana si m'agraden els animals domèstics. No, i ara, responc d'esma, només m'agraden els animals comestibles, afegeixo, abans de fixar-me en la desconeguda que m'interroga. I encara sense recordar el que s'esdevingué fa pocs dies, la desconeguda em pregunta si ara la demanaré en matrimoni. I en veure-la ho recordo tot i resto enllaminit per la seva alçada, gairebé tanta com la meva, i per la seva magror, gairebé tanta com la meva, i pels seus cabells curts, gairebé tant com els meus, i per les pigues de les seves espatlles, gairebé tantes com les meves, i per les pústules fol·liculars del seu cutis, gairebé, també, tantes com les meves, i no puc més que de demanar-la en matrimoni. Però la desconeguda, és clar, ja ha marxat a preguntar a algú altre si li agraden els animals domèstics. I sembla ser que sí, que al nou enquestat els animals domèstics li agraden d'allò més, però no pas l'enquestadora, a la que troba massa alta, i massa magra, i amb els cabells massa curts, i massa pigada, i amb massa acne. O potser no, però això tant és, doncs jo ja sóc lluny, dalt del vint-i-dos, de tornada cap a casa.

Denwa o shimasu

Una veu femenina diu trucar-me en nom d'una fundació amb nom de llegum i em demana si m'agraden els animals de companyia. Jo, és clar, responc que no, que només m'agraden els animals comestibles, i no sempre, afegeixo, doncs hi ha cuiners capaços de malbaratar qualsevol producte, com el de l'altre dia, quan en un restaurant em van servir un bacallà indigne d'aquest nom, miro d'explicar-li a la meva interlocutora, que de sobte no sembla interessada en la meva conversa i prova d'acomiadar-se. Per guanyar temps canvio de tema i li demano si vol ser la meva muller, tot comprometent-me a ser un espòs amorós i un amatent pare pels fills que hagin de venir. Però l'esforç és inútil, doncs la desconeguda ja m'ha penjat.

Viena ni sunde imasu

Són persones d'admirar, els vienesos. I no em refereixo pas, aquest cop, a tots aquells que nascuts a la bonica ciutat de Viena, com ara un Zweig o un Schnitzler, per posar un exemple, tingueren la gentilesa d'oferir-nos el fruit dels seus esforços. Em refereixo, aquest cop, a aquells que, prenent com a ensenya la bonica ciutat de Viena, tenen la gentilesa d'arriscar els seus diners per oferir-nos en paper imprès el bo i el millor del que altres escrigueren. I és possible que jo mateix, que sóc una persona enutjosa que a tot posa pegues, trobi que potser el disseny dels seus llibres no sigui del tot satisfactori, o que algun dels autors del seu catàleg no estigui a l'alçada de la resta. Però que volen, estan editant a Roth i Proust, a Mann i Kawabata, a Anderson i Rilke, i ara, a més, anuncien un Dürrenmat, la promesa, aquell guió portat al cinema per Ladislao Vajda ja fa cinquanta-tres anys.

Llarga vida, doncs, als senyors vienesos, i a tots aquells que, com ells, enlloc de manufacturar llibres, fan d'editors.