El desenllaç comú a tota experiència és la derrota. Una forta patacada o una suau caiguda, això tant és, doncs poc importen els detalls. Qui es pugui tornar a alçar hi tornarà, sempre, potser amb l’entusiasme dels que encara es creuen forts, o potser amb la fingida indiferència dels que ja saben com anirà tot, doncs arriba un punt en què el futur no és més que record.
És aleshores que aspirarem a la discreció, que no és poc doncs ho és tot, un cop haguem assumit que mai no podrem silenciar del tot l’esperança, quan aquesta fora, paradoxalment, l’única victòria possible.
1 comentari:
Senyor Dersu_: les vostres paraules sonen tristes, com d'assumpció de certes coses que crec que no s'han d'assumir (deixem-nos arrossegar per la vida, no? I no, no és això).
I una consulta: per què no deixeu que us rssegem?
Publica un comentari a l'entrada